Una altra vegada (cada 4 anys) tenim en marxa la
mascarada olímpica, aquest cop és a Rio, al Brasil en un país arrasat per la
pobresa i on hem tingut el goig de veure la oposició popular al recorregut de
la flama olímpica.
Podem resumir les olimpíades de Rio per els 10.500
atletes que participaran, per els 3.6 milions de tones de CO2 emesos durant la
construcció de les infraestructures, per els 29,6 miliards (bilions americans)
de reals que ha costat la festa (1€=0,27reals)... o potser millor les històries
dels mes de 77.000 desplaçats per poder fer les obres (sinistre contrast amb
els 10 atletes “refugiats” que participaran als jocs).
No hi ha hagut massa atenció a tota la vigorosa moguda
contra els jocs de Rio, malgrat el fot component autònom i les interessants
formes d’organitzar-se, malauradament no en tenim suficients dades, però el fet
olímpic per si mateix és suficientment definidor del mon (de fet de l’inframon
en el que vivim) per tractar d’entendre’l.
ELS JOCS ANTICS.
L’actual mascarada “els Jocs Olímpics moderns” pretén ser
hereva d’uns jocs olímpics “antics” idealitzats en el classicisme
“hel·lenitzant” cultural occidental, especialment en els segles XIX i XX.
Hi havia forces jocs, a l’antiga Grècia, els Pítics, els
Nemeus, els Ístmics i... els Olímpics. Es suposa que els Olímpics es van
iniciar sobre els 776 a.C. i es van abolir mitjançant prohibició (com a senyal
d’identitat pagana) per acció de l’Església Catòlica cap el 390 sota el govern
de Teodosi I i un paper important per la influència de Sant Ambrosi de Milan.
San Ambrosi, que va ser proclamat bisbe sense estar batejat imposat per
l’emperador, va ser un gran perseguidor d’heretges i pagans i l’impulsor de la
preeminència de l’església sobre l’emperador, convertint l’Església Catòlica en
“estructura d’estat” i promotor de l’enderrocament dels temples pagans.
Els Jocs a l’antiguitat eren terreny exclusiu dels homes
grecs i lliures, fins que la potència romana va imposar la seva participació a
rel de les seves victòries militars, a partir d’aquell moment quedaven obertes
als homes, lliures grecs i/o romans, els esclaus no podien ni assistir com
espectadors. A més de la seva part competitiva, patriòtica (patriotisme vulgar
encara que fos patriotisme de ciutat) i de lluïment personal, tenien també un
paper religiós.
La suposada “democràcia” en la participació en els diferents “agons” (disciplines, per exemple
carreres, salts, llançament, lluites...) queda malmesa per l’elitisme dels
“agons hípics”. Els agons hípics eren bàsicament carreres de carros de dos
rodes tirats per 2 o 4 cavalls i posteriorment carreres amb cavalls de sella.
Els agons hípics eren els més aristocràtics ja que calia
disposar de cavalls i carro, en aquest cas el guanyador no era el genet o el
conductor del carro, sinó el seu propietari, actualment els amos del carro i
del cavall (les empreses del mon del capitalisme esportiu) no volen els premis simbòlics
(els deixen per el carro i el cavall) i es “conformen” amb els beneficis
econòmics.
ELS JOCS
MODERNS.
La “reinstauració” dels jocs es va fer sobre la idea del
“sporstman”: de l’home, acomodat (amateur pur), blanc i d’un país desenvolupat industrialment,
sota uns hipotètics universalismes, interclassisme i “pacifisme”.
En realitat l’olimpisme modern va néixer com una
institució masclista patriarcal, racista i classista.
A les primeres olimpíades (1896) no van participar dones
i a les segones ols en tenis, vela, croquet, hípica i golf (esports de gent
rica), en paraules de “restaurador” el baró de Coubertin “el paper de la dona
als jocs, és el mateix que a la Grècia antiga, coronar als campions”. Sembla
que no, però el patriarcat esportiu continua exercint el seu poder, de fet fins
1984 no hi ha dones a la marató o al ciclisme, fins el 2000 en salt amb perxa,
el waterpolo i el llançament de martell, fins el 2004 no hi han dones a la
disciplina de lluita, fins 2012 en boxa i fins 2014 en salts d’esquí. A partir
d’aquí es va anar augmentant progressivament la participació. No hi ha proves
femenines en 50km marxa, al decatló (les dones tenen una versió mutilada, el
heptatló), el beisbol, sabre i espasa (les dones sols floret)...
La incorporació de la dona a les olimpíades va anar
avançant lentament, tan lentament que el 1921 les federacions femenines
cansades d’esperar van organitzar unes olimpíades femenines.
La participació de la dona dins del actes organitzats
sota el nom de Jocs Olímpics rep impuls des de el racisme nazi (1936), però
sobretot per la divisió en blocs durant la guerra freda.
Durant la guerra freda el cos de les dones passa a ser
camp de batalla, entre els buròcrates de l’est i els capitalistes de l’oest, el
nombre de medalles passa a tenir gran importància com indicador de les bondats
de cada sistema, el bloc de l’est no menysté el potencial femení i promociona
la participació de dones, també en esports de força.
La irrupció de les dones en esports com el llançament de
pes o l’halterofília fan trontollar l’estereotip femení del patriarcat
capitalista i s’imposa la obligatorietat de les proves genètiques de “sexe”. Les
dones son subjectes pacients de la primera gran aplicació de l’anàlisi genètic
amb finalitat de control social, fins el 1999 en que es restringeix el seu us a
cossos individuals.
Si es llegeixen els documents originals o es sondegen les
idees dels “pares fundadors· sota la suposada repulsa per la discriminació de
races trobem o be el racisme més descarnat, com el mostrat als jocs de Saint
Louis amb els seus “jocs antropològics” paral·lels, o les diferents
discriminacions racials al llarg de tota la història.
La olimpíada de Berlin, el 1936, permet rentar la cara
d’un sistema que va mantenir les discriminacions sota l’estora (els cassos més
rellevants, que amaguen milers de cassos de base, podrien ser el de Jim Thorpe,
H.P. Drew... o el fet de que els papers rellevants van tardar dècades en
arribar
La ideologia representada en la carta olímpica és
summament simple i fràgil (fràgil si no tingues al darrere tot el poder de
dominació que té... i no és sols poder econòmic), però realment ha servit com
disfressa per una realitat patriòtica, patriarcal, classista i racista.
Ja no es tracta de competir amb els altres participants,
la tecnificació de l’esport (no sols en el material) fa que la mesura dels
temps sigui cada cop més fina... fins arribar a l’absurd, quan un rècord ja es
mesura en centèsimes de segon, entre la “marca” dels 100m d’Usain Bolt el 2009
(9,58 segons) i la de 10 llocs del ranking més endarrere (9,78) sol van 0,2
segons!!, un temps que cap sensibilitat humana pot mesurar (i bastant milers
d’euros més). El patriotisme es relativitza, la nacionalització d’esportistes
de països del tercer mon per part dels industrials els cosifica, els converteix
en actius financers... en productes de consum.
L’esport estava estrictament separat per classes, quan el
capitalisme va entrar a sac en tot l’esport amateur aquest va deixar de ser un
espai de classes mitges i altes i el esportista va passar a ser un explotat, un
productor de plusvàlua i, no sempre, ben pagat, i els esports dels pobres es
van diluir, ara mateix pots fer boxa a l’ambient burgés dels DIR.
L’IMPERI
CORPORATIU DE L’ESPORT.
L’esport modern, al segle XX, va tenir primer un fort
component patriòtic fomentat per la divisió en blocs, ja a finals del segle XX
la preponderància passa a l’espectacle, les televisions fan pujar el “catxet”
dels esports i els esportistes.
Al segle XXI l’esport s’acaba de construir com producte
de consum més enllà de l’espectacle dels esdeveniments, interioritzant-se com
“estil de vida”, ja es paga quotidianament no sols en el moment de veure’l o
practicar-lo.
Córrer era potser l’esport més econòmic, unes espardenyes
i endavant, ara mateix els milers de corredors “urbans” que practiquen aquesta
cosa anomenada “running” (dels que es diu que hi ha 2,5 milions a España) es
gasten una mitjana de 700€ a l’any, l’esport que quan s’anomena “córrer” abans
de convertir-se en producte no era ni de lluny tan car. Els “runners” es gasten
un 300 milions d’euros a l’any només en sabatilles. Lògicament les inscripcions
a les carreres populars (cada cop menys populars) han patit un increment
notable al llarg de la transformació.
Les corporacions de material esportiu cada cop són més poderoses,
la primera és Nike que factura 27.258 milions d’euros, seguit per Adidas
(16.915 milions), per Interesport (11.300 milions), Decthlon (9.100 milions),
marques com Puma que van estar millor situades fa uns anys estan ara en el novè
lloc amb només 3.387 milions, i la darrera entre les deu més grans New Balance
arramba amb uns escarransits 2.939 milions.
Les 10 primeres empreses de moda esportiva (roba i
calçat) facturen més de 100.000 milions... maregen les xifres, i a això s’ha
d’afegir altres materials, pilotes, raquetes, bicicletes, material d’esport
hivernal... No seria d’estranyar que el total en material esportiu arribés a
150.000 o 200.000 milions.
Les corporacions esportives creen necessitats, modifiquen
reglaments, normativitzen... i també estigmatitzen, castiguen i, arribat el
cas, t’expulsen del paradís... no sols exploten als practicants d’esport, també
als esportistes de sofà, que acaben pagant la festa ja sigui directament o
indirectament en forma de TV de pagament i publicitat.
A rel
del mundial de futbol del Brasil, es va elaborar, a l’Uruguai, un document
“mundo mundial mundializado” força interessant, un dels seus paràgrafs és
particularment aclaridor “El juego es una actividad placentera que produce diversión a sus
participantes y es una manifestación previa a la conformación misma del
lenguaje articulado. Es un espacio de comunicación por excelencia con uno
mismo y con el otro en la alegría de hacer y es, necesariamente, una
actividad voluntaria. Jugar con una pelota puede ser algo hermoso, divertido
y formativo. Jugar al fútbol puede permitirnos alcanzar estados físicos,
emocionales y espirituales placenteros y en comunión con los otros. Pero mundo mundial
mundializado es la muerte y consiguiente profanación del cadáver del
juego, y su autopsia es retransmitida y comentada por los periodistas
deportivos de todo el mundo. Para ellos el juego ha muerto y debe ser
seccionado y embalsamado.” (http://metiendoruido.com/2014/06/texto-mundo-mundial-mundializado-una-critica-radical-a-la-copa-del-mundo-brasil-2014/ ).
RECUPEREM LA VIDA, RECUPEREM EL JOC!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada