Historia de la policia i les xarxes de control social (Mossos, Polis i Guàrdies Civils).

El capitalisme és sens dubte una de les estructures socials mes adaptables i resilients, han hagut sistemes socials amb una durada més llarga, però cap com el capitalisme ha sofert canvis ambientals i estructurals tan forts i tan ràpids.

Des de l’inici de la revolució industrial els canvis s’han succeït vertiginosament, però malgrat tot, hi ha un fil que uneix als xamans prehistòrics amb els moderns gestors de corporacions i estats, és el fil de la dominació, dominació sobre els homes, la natura i els recursos.

Els aparells policials neixen i es desenvolupen en estreta relació amb les xarxes de comunicació, de proveïment, de subministraments i auxiliars (residus, sanejament ...)... xarxes de poder. No es que s’alimentin la una a l’altra (com és possible que en algun moment històric hagi passat), sinó en funció de les progressives necessitats dels sistema de dominació d’estats i corporacions.. o millor dit d’estats/corporacions.

La “societat en xarxa” s’ha mostrat com un dels instruments de dominació més eficients, és en realitat la base de la megamàquina de la dissort que és el sistema tecnològic/ industrial/ corporatiu/ capitalista.

Els orígens de la policia a Catalunya, els Mossos d’Esquadra.

Abans de 1714 i de la pèrdua de les institucions pre-borbòniques (institucions dominadores al servei dels poderosos) el sistema policial a Catalunya era un sistema de rels medievals basat en veguers i sometents al servei de la corona, o les sacramentals lligades més als gremis, o en policies privades al serveis de l’aristocràcia, l’església i de la nova mena de “senyors” derivada dels diners i el negoci...

A partir de 1714 hi ha un canvi important, s’accentua, fins un cert punt l’autoritat reial (que de fet ja era la dels veguers), mantenint  però els serveis repressius per les classes dominats, sense importar si eren austriacistes o felipistes, en el tema de la protecció del poder i de la propietat les dues “tendències” s’entenien.

Durant la “postguerra” mentre es mantenia la resistència, l’estat borbònic va seguir potenciant i mantenint les patrulles civils armades de “contrainsugents” contra les partides austriacistes (la CIA no va inventar la metodologia de la contrainsurgència dels esquadrons de la mort). Aquestes bandes parapolicials botifleres es converteixen en pròpiament policials en generalitzar-se i oficialitzar-se com a Esquadres de Catalunya.

Les Esquadres eren un cos reial, sotmès a l’exercit, que finalment era el qui tenia la darrera paraula, però també un cos al servei dels “senyors”, dels cacics, siguin aristòcrates, religiosos o burgesos. De fet el comanament va ser hereditari per la família Veciana entre 1721 i 1836 (115 anys!!!). Els Mossos d’Esquadra no sols van ser tropa de xoc antiinsurgent, també van “pacificar” el camp català (que en alguns moments va tenir més de 4.000 trabucaires, sense contar ni trabucaires carlins ni liberals... ) i  va tenir un paper actiu en la repressió contra jornalers agraris i petits pagesos, preparant la marxa, o expulsió,  a les ciutats de la ma d’obra necessària per la industrialització, mitjançant la misèria o a la força.

Les Esquadres eren un cos policial de repressió político/social imprescindible per el nou estat borbònic, però també per la implantació de l’economia de mercat al nou estat, sols una força implantada al territori podia garantir la seguretat del transport de mercaderies en la xarxa de camins rals, aquesta seguretat en el transport era cabdal per la forta activitat econòmica que pocs anys desprès de la guerra es va desenvolupar a la zona litoral catalana.

La xarxa de carreteres a l’Estat estava regulada per una sèrie d’inoperants plans centrats en la radicalitat, a finals del segle XVIII havien sols 2.000 km escassos, però el 1877 ja eren 18.000 i el 1889 arribaven als  34.613 km.

Els Mossos van ser model i exemple per constituir cossos semblants amb la mateixa finalitat, fins i tot potser més sinistres que ells. Els Veciana van ser assessors d’organitzacions policials (i parapolicials) com els “Migueletes de Guipuzcoa”, els “Fusileros de Aragón”, “Miñones de Valencia” i vàries “Compañias de Escopeteros” d’Andalusia. També van comanar diverses Companyies de Guardaboscs Reials a Extremadura, Aravaca... i fins i tot a Amèrica.

Però els mossos no deixaven de ser una “policia premoderna” a més dels mossos normals havien altres tipus més o menys desregulats i fora de l’autoritat militar (sota l’autoritat dels cacics), com les rondes volants, els zeladors de gitanos, veraders i, sobretot el mossos particulars, que eren gent armada, uniformada i amb les mateixes prerrogatives que els mossos, però al servei de particulars (especialment grans monestirs com Poblet, amb molts pagesos sotmesos a servitud), aquest “mossos particulars” sols estaven a les ordres del Veciana de torn en cas d’emergència.

Durant la guerra contra Napoleó els mossos pràcticament van desaparèixer del mapa, però en arribar Ferran VII, amb la implantació de l’absolutisme, van reaparèixer i van prendre nova volada. Els Veciana, i per extensió el conjunt del cos, van ser botiflers amb Felip V, absolutistes amb Ferran VII i tímidament liberals durant la regència de Cristina. Les Esquadres van anar perdent empenta fins que van ser substituïda per la Guàrdia Civil. Malgrat aquesta substitució cal diré que la Guàrdia Civil va ser creada sobre el model territorial i organitzatiu de les Esquadres, però militaritzada totalment i, el que és mes important, centralitzada, al servei de l’Estat.

Les Esquadres van sobreviure fins la Primera República, que les va dissoldre definitivament... fins que la Generalitat Republicana les va reimplantar (i la Generalitat Autonòmica va seguir l’exemple), no deixa de ser significatiu que un govern nacionalista (ERC), d’esquerra moderada i recolzada en els petits agricultors (Unió de Rabassaires), recollís la tradició d’un cos policial botifler, de servidors dels cacics i perseguidors de jornalers i pagesos pobres (??).

Un dels darrers serveis de les Esquadres de Catalunya va ser el muntatge organitzat per aconseguir la condemna a mort de Josep Barceló, un dirigent moderadament radical de la Societat de Teixidors, representava als filadors més joves que no tenien els privilegis dels més grans.

Va participar en la desactivació de la revolta de les selfactines, per tal de que s’aturessin els enfrontaments i les destruccions de màquines... a canvi va aconseguir del Capità General la prohibició de les selfactines (màquines automàtiques de filar), prohibició que, de fet, no va ser mai efectiva... la part de la Societat de Filadors, groga i col·laboracionista amb les empreses, va apartar al grup de joves radicals, mentre que els capitalistes i els militars preparaven l’escarment.

Malgrat la seva posició possibilista i negociadora el van involucrar sense proves en un assassinat prop d’Olesa de Montserrat. El 29 de març de 1855 es produeix l’assassinat, el 23 d’abril s’executa als 7 autors (suposats), el 27 d’abril és detingut Josep Barceló, el 4 de juny el condemnen a mort i el 6 l’executen... el liberal català Laureà Figuerola prohom de la pàtria, diverses vegades ministre, fundador i president de la “Institución Libre de la Enseñanza”, el 19 de maig posava a Barceló com exemple “d’obrer intransigent”, pocs dies abans del judici/farsa i de l’execució... el final de la “intransigència” de Josep Barceló.

La pretensió d’escarmentar als desarrapats no va tenir gaire èxit i poc temps desprès esclatà a Barcelona, i bona part de Catalunya, la primera vaga general de la Península brutalment reprimida... Els poderosos van aprofitar per prohibir totes les associacions obreres, incloses aquelles que eren de fet grogues i col·laboracionistes. Qui sembra la misèria recull la ràbia... successos posteriors tenen l’arrel en la supèrbia, la cobdícia i l’abús de les classes dominants sobre els treballadors catalans.

L’aparició de la policia de l’estat.

Significativament, és durant l’absolutisme (1824) quan es constitueix la policia moderna a Espanya, una estructura moderna i progressista que va ser clau per l’extensió i el manteniment de l’estat burgès que va liquidar l’antic règim. En la matèria policial conflueixen els absolutistes i els liberals: en la necessitat d’una ordenació policial del territori i la societat.

Així malgrat que en molts programes liberals figurava l’abolició de la policia (era un dels anhels populars en les bullangues de 1835 a Barcelona) aquesta no va fer més que créixer i modernitzar-se.

Aquesta policia, molt centrada en ser una policia política va ser regulada per la Reial Cèdula de 1824. Mitjançant aquesta Cèdula es constitueix per primera vegada un aparell policial estructurat i centralitzat a nivell estatal, encapçalat per una Superintendència de la Policia del Regne i una Intendència Policial a cada província i tot un escalafó piramidal fins els zeladors de barri.

La finalitat declarada en la legislació era “conocer la opinión y necesidades de mis pueblos e indicarme los medios de reprimir el espíritu de sedición”

Un tret important és que entre les funcions de control d’aquesta policia, està la de formar padrons exactes del veïnat (edat, sexe, estat, professió i “naturalesa” dels individus), censos d’estrangers i expedir i visar passaports per el viatges ja sigui dins del l’estat o també a l’exterior. Totes aquestes funcions van encaminades al control i localització de la població, aquest control resulta imprescindible per les noves tasques que es marca el nou estat, permetre la administració eficaç de la ma d’obra i la mobilització d’homes per l’exercit. Aquestes funcions, especialment el control del padró es van mantenir, malgrat canvis polítics, econòmics i socials fins ben entrat el segle XX.

També s’estableix el predecessor del DNI, la carta de seguretat, un document que permetia viatjar fins a 6 llegues del domicili sense passaport (entre 30 i 36Km, només !!), la carta de seguretat, que en principi sols tenien que posseir els barons de més de 16 anys d’edat, exempts militars en servei i eclesiàstics, també les vídues o solteres que no visquessin amb sons pares, fills, parents o tutors. La carta  s’havia de renovar cada any.

La carta de seguretat va ser un pas més en l’enquadrament de la població fora del marc senyorial i s’ha anat perllongant en el temps fins l’actual DNI proveït de microxip i directament connectable a la xarxa.

Aquesta policia política es va trobar enfrontada, per el tema de les competències, amb l’exercit i el poder judicial i també amb el poder eclesiàstic (que volia restaurar la Inquisició), així amb un nou decret el 1827 va veure reduïdes les seves competències i es va trobar adscrita al ministeri de Foment

Encara s’està lluny de la “policia d’ordre públic” les freqüents revoltes urbanes son reprimides per l’exercit o la milícia nacional i no és fins la dissolució de la milícia nacional (a l’inici de la Dècada Moderada 1844/1854)  que es comença a considerar la necessitat d’una policia d’ordre públic, cada cop més necessària en un marc social explosiu.

Així la policia nascuda el 1824 va anar evolucionant i el 1844 es constitueix el “Cuerpo de Protección y Seguridad” un cos policial civil paral·lel a la Guàrdia Civil, la principal tasca d’aquest cos seria bàsicament la repressió al medi urbà, apareix doncs la policia d’ordre públic.

A més havia una policia secreta pròpiament dita i una “alta policia” amb la tasca d’espionatge a l’estranger (una mena de CNI).

Més endavant el 1877 el cos policial es divideix en dos Serveis, “el Servicio de Vigilancia” i “el Servicio de Seguridad”, els dos dependents del Ministeri de Governació. El “Servicio de Seguridad” va evolucionar a “Guardia de Asalto” durant la segona república.

El 1896 es crea una organització policial que, malgrat el seu nom, Policia Judicial, està directament orientada a la repressió de l’anarquisme.

La policia municipal de Barcelona.

A rel del buit creat per la dissolució de la Milícia Nacional, que a Barcelona era força radical, el municipi governat per forces moderades va impulsar, cap a 1843, una força armada policial, una Policia Municipal, basant-se en la organització de serenos, vigilants, rondins, macers i guardians diversos.

La Policia Municipal de Barcelona es va constituir en un moment en que es necessitava iniciar un controls estricte de la població, majoritàriament obrera per garantir el manteniment d’una força de treball activa (contra les vagues), per evitar les conductes “antisocials” tan d’ideologies anticapitalistes com del que s’anomena delinqüència comú. Es tracta de garantir a la burgesia la seguretat de les seves  vides i propietats, però també la “lliure” circulació d’obrers cap a la feina i de mercaderies entre els punts de producció, de distribució i de transport, en una ciutat en ràpid creixement.

Paral·lelament al desplegament de la policia municipal es despleguen tot un seguit de xarxes urbanes especialment la d’enllumenat públic, que permet patrullar i vigilar la ciutat durant la nit, el primer enllumenat públic a gas es va desplegar a Barcelona el 1841. La vigilància intensiva les 24 hores de dia dels carrers de les ciutats és un nou “producte” de l’oferta policial, ja no es tracta de reprimir avalots, sinó de vigilar la bona conducta dia a dia... Aquest “producte” s’ha anat perfeccionant amb el pas del temps, amb la introducció de vehicles (llavors sols havia un nombre limitat de policies muntats), i els nous dispositius de control en xarxa (videovigilància, control d’accessos...)

La Guàrdia Civil.

La Guàrdia Civil com a cos de policia militaritzat es constitueix el 1844, la seva funció era bàsicament el control del territori, seguint el model de les Esquadres de Catalunya, dividint en país en zones d’operació (coincidents en termes generals amb les províncies) i dependents del Govern Central.

La funció primera de la Guàrdia Civil és el control del medi rural durant les guerres i postguerres carlines, perseguint el bandolerisme dels desmobilitzats.

La repressió del bandolerisme per part de la Guardia Civil va resultar molt exitosa, en 10 anys van pacificar totalment una àmplia zona peninsular, sobretot Andalusia, Castella La Manxa, Aragó... Per exemple el tercer “Tercio” de la Guardia Civil, que s’ocupava del control de Andalusia Occidental en el període 1846/1850 va detenir a 12.875 persones, 5.015 “lladres, categoria en la que s’incloïen el bandolers. En aquest període la Guardia Civil del “tercer Tercio” va tenir 19 morts.

Al llarg dels seus primers anys destrueixen nombroses “gabillas”, la de Caparrota, la del Chato, la de “Sangre Viva”, la del “el hijo del tio Blas”, del Califa, la del “Tuerto de Alajar”, les dels Zamarra, la del “Barquero de Cantillana” (el Curro Jiménez televisiu), la gallega del Señorin, Alzaperra, la dels Pardillos... A les ressenyes al periòdic “Guia de la Guardia Civil” podem trobar rregistrades, entre 1845 i 1853, les detencions de 241 bandolers (en van ser molts mes) i un centenar de morts. Per aconseguir aquests resultats la Guàrdia Civil va utilitzar abastament la “llei de fugues” i molts dels detinguts van ser condemnats sumàriament a mort o a llargues penes de presidi.

Això, de fet es concreta, en garantir el transport i circulació de persones, mercaderies per carretera (Reglamento de Carruajes 1857) i, molt especialment, del correu. El correu s’està, en aquells anys, expandint-se ja més enllà del que era durant l’antic règim, el 1845 es comença a implantar el segell i el 1856 es fa obligatori, el 1857 es promulga una Reial Ordre per el desenvolupament dels serveis de correus i el 1860 està ja implantat el servei de correu diari a totes les capitals municipals a Catalunya.

El correu en aquells moments d’expansió econòmica i industrial era necessari i bàsic, no com sistema de comunicació “personal” (postals i cartes a la tieta), sinó per els negocis i per la governació, el correu portava documents comercials, ordres, requeriments judicials... i la premsa.

Però una de les tasques assignades més vinculades a les xarxes de dominació és la funció de la Guàrdia Civil com policia de ferrocarrils.

El ferrocarril i el telègraf, que es desenvolupava en paral·lel, van ser els que varen fer possible el control social policial i al mateix temps van donar-li forma. Per una part la millora en les comunicacions va potenciar el control ràpid i eficaç de la població, i per l’altra va fer imprescindibles aquests cossos per garantir el seu funcionament.

El ferrocarril traslladava persones i mercaderies  a una velocitat tres vegades superior a la dels mitjans tradicionals, va suposar l’abolició definitiva del que quedava de les fronteres internes, els visats i passaports interns queden obsolets, les 6 llegues de distància sense passaport (el que es pot recórrer en un dia a molt bon pas) queda superat, el control es desplaça de les oficines policials (en el punt de partida i en el punt de destí) i s’ha d’estendre a tot el mitja de transport.

Els elements dissolvents (comunistes, anarquistes...) i els delinqüents socials s’adapten abans que l’estat al nou transport (igual que la banda Bonot, o en Nicolau i en Casanelles, es va avancen a totes les policies europees en l’ús de l’automòbil i de la motocicleta), la Guàrdia Civil que era originàriament caminera passa a ser ferroviària i s’adapta passant orgànicament de Seccions a Línies.

De fet tan la estructura dels ferrocarrils, com la de l’organització de la Guardia Civil, teen com a base una concepció radial del poder i de la jerarquia... el fet de que siguin contemporànies potser no sigui casual, sinó derivat de concepcions paral·leles o coincidents.

I un cop assegurat el control, els nous medis multipliquen el flux d’informació des de la perifèria al centre de govern i les possibilitats de moure forces amb rapidesa i eficàcia, el poli es mou vers el delinqüent. Ja no està immobilitzada als “puestos” i comissaries ara el “puesto” és tot el territori per el que circula el ferrocarril.

A tot Europa, la policia de ferrocarril acaba convertint-se en l’embrió de la policia secreta dels estats moderns, on és tan o més important el puls dels moviments socials que el control de determinats personatges rellevants. El policia de ferrocarrils no és un policia de tren, sinó un policia de tota la línia per la que es desplaça, un ampli territori sobre el que exerceix la vigilància. El dinamisme de la situació obliga a superar el caràcter fix i burocràtic de la policia nascuda el 1824.

La guàrdia Civil no sols es constitueix en policia ferroviària, sinó també en policia d’infraestructura, vigilant unes instal·lacions que en aquells temps eren privades, així el 1860 la Cartilla de la Guardia Civil (guia per els guàrdies) diu “vigilaran los Guardias Civiles para que no se ejecute en las líneas férreas de su demarcación, ni en sus obres accesorias, acto alguno que pueda comprometer la Seguridad o conservación de la misma línea y telégrafo, deteniendo siempre que fuera posible a los delincuentes o presuntos autores, poniéndolos a disposición de la autoridad o tribunal competente”.

Les accions contra les línies telegràfiques, més fàcils i potser més efectives que contra el ferrocarril, deurien ser continuades i preocupants, ja que el 29 de novembre de 1845 es dicta una Reial Ordre on es diu: “los continuos deterioros que experimentan las líneas electro–telegráficas con motivo de los desmanes que contra ellas se permiten gentes malévolas y de intención dañina, han llamado muy particularmente la atención de S.M. la Reina (Q.D.G.), quien en vista de las recientes averías que por la causa dicha han recurrido en las líneas de Aragón, Navarra y Vizcaya, se ha penetrado de la necesidad que hay que adoptar cuantas medidas sean dables, no solo para reprimir tales casos, sino también para prevenirlos, evitando al Gobierno y al público los perjuicios que se le siguen de las interrupciones que por estas causas sufre un servicio de tanto interés e importancia” (…) “se prevenga lo conveniente a las de los distritos, para que los destacamentos de la Guardia civil contribuyan con toda eficacia a preservar las líneas telegráficas de los atentados que la malevolencia les causa, entregando los agresores a los tribunales siempre que puedan ser habidos”.

La implantació de noves xarxes, sobretot el telèfon, van anar també seguides d’adaptacions per part de la Guardia Civil i d’altres cossos policials, de fet, mentre que la telefonia va estar limitada a la gent rica i a les centraletes de telèfon el telèfon va ser un bon instrument de dominació, en el moment en que es generalitza hi ha una certa oposició dels cossos de seguretat i del Ministeri de l’Interior... fins a finals dels anys seixanta als locutoris / centraletes (generalment gestionats per addictes) a part d’interceptar contínuament les comunicacions, estava prohibit parlar en llengües diferents del castellà i en xifra.

La policia de la xarxa.

Les xarxes de control social es van fent cada cop més apretades, els forats que deixa la malla cada cop son més petits... i per aquesta malla continua circulant la policia, l’òrgan de vigilància, de control i de repressió del poder, amb les mateixes prerrogatives que en el segle XIX, però amb alguns instruments i eines afegides.

Hi ha qui diu que l’afirmació que internet va ser en els seus inicis una xarxa militar és falsa.. serà o no falsa, però de fet el mateix va passar amb el telègraf, l’òptic primer i l’elèctric desprès, primer van tenir un us prioritàriament militaritzat i desprès es van generalitzar com eines de “busines” per acabar essent d’us més o menys generalitzat.

La policia de la xarxa és un fet i, si no s’utilitza més a fons, és només perquè es millor mantenir obertes les portes de la informació. És com quan els Mossos d’Esquadra tenien una confidència de certa tendència, sense concretar, en alguns individus contra el poder (borbònic, absolutista o liberal), era millor deixar oberta aquella porta, malgrat que les arbitraries lleis absolutistes o els repetits estats de guerra permetessin un empresonament i una condemna...

Els instruments de recol·lecció d’informació i sobretot de tractar-la farien empal·lidir d’enveja als Veciana o els “Jefes de Puesto” no ja del segle XiX o del segle XX, sinó també als de la primera dècada del segle XX.

No cal ser fatalista, el que no van aconseguir els controladors durant tants anys no cal que sigui aconseguit ara. Igual que al segle XIX els “antisistemes” feien servir el tren i el telègraf millor que els polis, o que la banda Bonot emprava la xarxa de carreteres i els automòbils, podem esmunyir-nos entre els forats de la xarxa, trobar forats més amples i eixamplar-ne alguns....

PER UN MON LLIURE I SALVATGE