La història dels dominadors. El cas de l'any Josep Maria Planes

Des de els sectors dominants de la societat catalana s’ha endegat, des de fa un temps, un relat relativament nou sobre el període 36/39, es tracta de repartir papers de bons, de dolents i d’indiferents, el paper de dolent indiscutible és per la FAI, el d’indiferent per el PSUC  (de moment, pot passar també a dolent en breu, segons necessitats del discurs de la dreta catalana i resultats de les eleccions) i el dels bons esplendorosos per ERC i EC (i minoritàriament la Lliga i Solidaritat catalana), assenyats, humanitaris... amb les mans netes vaja!..

Cadascú explica la història de la manera que més convé als seus interessos, realment això de la història com a veritat científica és absolutament fals, tots els qui ens posicionem en ella prenem partit (fins i tot no prendre partit és de fet estar en un com diria l’actual president de l’estat), és “normal”. El que volem combatre i/o criticar és quan una visió determinada es vol convertir en “oficial” i, aprofitant medis tan poc “científic” com la premsa, les revistes i els ajuts públics institucionals pretenent ocupar una posició dominant.

Així està passant per exemple amb la celebració de l’any Josep Maria Planes, periodista manresà, mort les primeres setmanes de l’estiu del 1936 a mans d’una “patrulla de la FAI”. 

Josep Maria Planes era un  jove periodista molt brillant, nascut el 1907 a Manresa, de família benestant. Tocava totes les tecles del periodisme, des de crònica social, l’esportiva, la de “societat”... i fins i tot el “periodisme d’Investigació” del que va sorgir la seva querella amb la FAI. Va començar molt jove, sobretot amb temes esportius. Des de la revista Imatges, de la que va ser director als 24 anys, va promoure un periodisme modern i un xic frívol que va xocar amb el catolicisme Barcelonès. A rel de la elecció de “la Reina dels Banys” tota la carcundia catalana (el Correo Catalán, la Gaceta de Cataluña, el Diario de Barcelona, les comissions de dones de les parròquies...) es va tirar sobre la revista, van aconseguir la prohibició de la elecció i van asfixiar econòmicament la revista retirant la publicitat.

En Planes era militant d’Acció Catalana (partit liberal que divagava entre el centre dreta i el centre esquerra catalanista) i escrivia, sobretot els darrers anys, al diari del partit, la Publicitat, els seus darrers escrits son declaradament polítics lluny de la frivolitat dels anys del començament.

Acció Catalana era un partit liberal de dreta moderada que va anant fent tot un seguit de canvis de nom i de viratges ideològics i estratègics... i patint escissions, procedia de les joventuts de la Lliga Regionalista i la darrera escissió que va patir va ser la d’Unió Democràtica de Catalunya, que va marxar per l’acceptació de la laïcitat de l’estat per part del partit, de fet en arribar el 36 es deia Acció Republicana Catalana i havia virat lleument a l’esquerra, integrada electoralment en el Front d’Esquerres.

Segur que la mort de Josep Maria Planes no sols va ser una barbaritat sinó també a la llarga un error greu, però el fet de que fos una víctima no es motiu per no denunciar la instrumentalització actual. Considerant sobretot el contingut dels articles de “els gàngsters de Barcelona” i de “l’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya” podem dir que:

1.- Es diu que en Planes va ser el primer periodista mort per la seva activitat de denúncia, doncs be, com a mínim abans va haver en Rossend Giménez Rovira, mort per els pistolers de la patronal el juny de 1921 per denunciar les activitats dels grups parapolicials. Rossend va ser company de Salvat Papasseit a les pàgines de “los Miserables”, i, curiosament, en Planes cita la seva mort en un dels seus articles sobre el pistolerisme.

2.-El conjunt d’articles d’en Planes sobre el tema de l’anarquisme (sobretot el primer bloc, els gàngsters de Barcelona), tenen com a base les enquestes policials i judicials, malgrat tots els testimonis dels que, diu disposar i dels que que no pot donar ni dades ni senyes. Al llarg dels articles es parla, molt be, de la nova policia, sota el control de la Generalitat, “pel que fa a Catalunya, la CNT topa encara amb un altre obstacle. Ens referim a la política d'ordre públic que es porta a cap des del traspàs dels serveis a la Generalitat. Podem dir ben alt que mai Barcelona no havia estat tan ben defensada contra l'acció de l'anarquisme”. Val a dir que el seu “suposat contrincant”, en Miquel Badia, va ser nomenat Secretari d’Ordre Públic el desembre de 1933, i Comissari general d’Ordre Públic el març de 1934 (els articles es van escriure entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934). Badia va destacar per els brutals procediments repressius dels que va fer gala (tortura, execucions fingides, esquirolatge organitzat, agressions parapolicials amb protecció policial...). Al segon bloc “la Organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya” es parla molt elogiosament de l’esquirolatge, amb suport policial, dels escamots d’Estat Català contra la vaga de transports a Barcelona.

3.-L’argument clau del primer bloc d’articles “els gàngsters de Barcelona” és la suposada barreja entre anarquisme militant i “delinqüència”. Sembla mentida, però qui considera abominable l’atracament en si, el critica perquè no tots els diners anessin al Comitè Pro-presos!, si tot hagués anat al Comitè estaria d’acord?.

4.-En Josep Maria Planes era una persona “moderna”, que promovia la elecció de la Reina dels Banys, però la seva posició no era de desinhibició sexual, sinó de frivolitat masclista, en el fons beata i conservadora, així parla morbosament de “Una tèrbola atmosfera difusa de comunisme llibertari, barrejada estranyament amb el fet sexual, que ha florit en les famoses gires llibertaries...” gires llibertaries?. En un dels articles del bloc dels gàngsters de Barcelona, parla dels “atracadors de tercera” dient que entre ells hi ha “alguns invertits professionals”, suposem que xaperos, o travestits.

5.-L’deal “sindical” d’en Planes es situa en una imaginaria “Tres Classes del Vapor”, formada per honrats treballadors, que acceptaven la seva condició d’explotats, i la divisió del mon entre posseïdors i desposseïts, un “sindicalisme” on la vaga era un recurs a no emprar, una mena d’amenaça de baix nivell. La obsessió amb l’anarquisme, el rebuig a les vagues i a la violència (quan era de la part obrera), fa que parli del  “Sindicat de Contramestres, Ajudants i Preparadors de teixits El Ràdium” com un dels nucleadors del Sindicat Únic. El Radium va ser un sindicat que no era anarcosindicalista (durant un breu temps va formar part del Sindicat Lliure). Però el fet de que estigués format per treballadors molt qualificats i claus tècnicament, va provocar una reacció molt violenta de la patronal... i la seva contrarèplica obrera. Segons Planes, com la violència és anarquista, el Radium era anarquista. De fet el Radium va ser un sindicat ideològicament moderat, amb molts membres d’ERC, però que en la pràctica es va veure obligat a l’acció directa.... anys desprès, en plena guerra, es va integrar a la CNT, en un moment en que la tendència dominant era anar cap la UGT (cam va fer, per exemple, el CADCI).

6.-En els dos camps enfrontats, la patronal i els obrers sindicats en Planes pren partit, i el pren a favor de la patronal, en el segon bloc d’articles (l’organització de l’anarquisme a Catalunya), després de repassar el sagnant segle XIX des de 1831, amb desenes (o centenars) d’obrers morts, empresonats i torturats, declara que la mort de l’empresari Sol i Padris el 1855 es el primer crim de caràcter social... i els afusellats de l’any anterior?, i l’execució de Josep Barceló?... i la de tants d’altres?. Per Planes en Sol i Padris te més “valor” que Barceló... Josep Sol i Padrís va ser un industrial, amb vel·leïtat de poeta de sobretaula, director del Vapor Vell de Sants propietat del traficant de persones (negrer) Joan Guell, també, en el moment de la seva mort, era el president de l’Institut Industrial de Catalunya predecessor del sinistre Fomento del Trabajo Nacional.

7.-Malgrat el seu superficial liberalisme, la posició de Planes és la mateixa que la “literatura pastosa i cansaladesca” del Correo Catalán, quan parla de la “instrucció” de les classes treballadores “Són a milers les criatures que pugen avui dia educades pels seus pares en la confusa doctrina llibertària”...” queden en peu els quadres directius i, el que és més important, uns nuclis d'anarquisme abrandat entre la joventut de certes barriades. En aquest sentit, l'obra dels ateneus llibertaris i de les escoles racionalistes ha estat d'una enorme eficàcia”... així lògicament en parlar de Ferrer Guardia “personatge tèrbol i enigmàtic”, en un moment s’escapa un “no se’l suprimia per ser el fundador de l’Escola Moderna”  si no per ser el mentor d’en Mateo Morral... se’l suprimia, tota una declaració!!.

8.- No massa explícit, però en Planes veu en l’anarquisme una cosa aliena a Catalunya “el paleto que cau a Barcelona procedent de Múrcia, d’Almeria o de Càceres, es troba submergit en un brillant ambient d’anarquia que els conquista de seguida”, “cada setmana, cada mes, ingressen a les masses del proletariat català un nombre de persones per les que l’anarquisme en el seu estat primitiu és una cosa totalment nova”  en una situació com aquesta es rebien “contínuament noves injeccions de primitivisme”.

9.-Els articles de Josep Maria Planes demostren un enfrontament entre dues maneres de concebre el mon, una liberal conservadora (malgrat que es reclami d’esquerres) que volen conservar el sistema capitalista, i l’altra que el que cerca és la revolució social i l’abolició del capitalisme. Josep Maria Planes s’equivoca en la valoració de l’estat de l’anarquisme, el considera vençut i en vies d’extinció (2 anys abans del 18 de juliol de 1936!!) “actualment s'aguanta encara el que podríem dir-ne l'esquelet d'organització, però ha desaparegut l'adhesió formal o la simpatia de la massa, que era el que li donava la força veritable” i s’il·lusiona amb el trentisme i els Sindicats d’Oposició “Actualment la CNT travessa a Catalunya una de les crisis més profundes que ha sofert durant tota la seva història. Hi ha l'escissió dels trentistes per una banda i, sobretot, la desafecció de la gran massa treballadora, cansada dels procediments anarquistes purs o més ben dit, primitius”.

De moment l’any Josep Maria Planes no sembla que ha estat massa rellevant, però a Manresa durant la festa major s’han fet diversos actes al respecte, especialment un recorregut al voltant de la vida nocturna de principis de segle, centrada en el periodista. Cal remarcar que també se’n va fer un sobre les esglésies destruïdes durant la “guerra civil” (per nosaltres revolució), “escenaris de la destrucció del patrimoni” tot plegat en el mateix sentit.

Potser cal que comencem a donar altres visions d’una manera vigorosa!.