Princeses Disney, guerra d’extermini contra la autoestima de les nenes.

Les nenes i els nens han estat sempre un dels camps de batalla preferits per els agents de la dominació, hi ha una dita jesuítica (desmentida per ells mateixos) que ve a dir “deixeu-me un nen fins els set any i us el tornaré catòlic per tota la vida”, si no és certa l’atribució de la frase textual, si que és certa l’atribució del fons estratègic del seu significat.

La infància és un camp de maniobres i de conquesta per la dominació i en aquestes batalles contra la personalitat individual, cada cop te una major importància (cosa d’esperar) el mon digital.

Al segle passat fèiem campanyes contra la joguina masclista, violenta i estupiditzant, aquestes campanyes de seguida van estar superades per els mitjans emprats per els dominadors... hores d’ara qualsevol joguina a d’anar acompanyada d’una pel·lícula, una sèrie (a ser possible d’animació 3D), un videojoc i d’un arsenal de “merchandising” aclaparador.

No es tracta que hi hagi un poder a l’ombra dirigint les produccions de joguines i sèries infantils, sinó que els mecanismes de control s’implanten automàticament, entre altres coses perquè ja no s’implanten a la falda de la mare o el pare (ja sigui asseguts a sobre escoltant un conte o boca avall reben un càstig), sinó a través de canals digitals. Val a dir que les faldes també han estat força pernicioses durant el període de la seva vigència, la diferència és l’abast, la ubiqüitat i la intensitat del canal digital .

Entre tota la morralla dominadora ubiqua a televisions, internet i botigues de joguines hi ha un producte que destaca en especial, i que és també especialment repulsiu, les “Princeses Disney”.

Encara que a Disney el segueixen d’a prop moltes altres propostes de les corporacions fabricants de “joguines” (Matel, Panini, Famosa...) que no desmereixen en mala baba dominadora. Evidentment els nois també tenen el seu producte simètric, però, i és una apreciació personal, sembla que la programació dominadora deu anar en els nois, per altres camins, ja que la intensitat del “princesisme” femení, al menys a la TV i als mitjans de comunicació, és aclaparador. Caldria veure també com afecta el “princesisme” als nois en la construcció de la imatge que tenen de les noies.

El princesisme no és exclusiva Disney, hi ha princesetes arreu, la seva estètica es difon i apareixen a totes les cadenes de TV (i a tots els canals d’internet i a totes les botigues de joguines), xampús (Xampu Jonshon ), galetes (galetes princesa)... però a Disney aconsegueix la projecció global que no tenen altres propostes.

Sols cal veure un dia al Canal Super3 per trobar princeses amagades a  Ladybug, K3, Espies de Veritat...·i no cal dir altres canals, especialment Clan i Disney.

LES “PRODIGIOSES” PRINCESES DISNEY.

Les princeses de Disney constitueixen un harem molt exclusiu on s’inclouen engendres dels anys 30 (com Blacanieves, del 1937) fins les més modernes, Rapunzel, passant per la sireneta Ariel, la Jasmin novia del “gangsta” Aladin i les altres que tenen l’honor d’estar a la web de “princeses Disney” (http://princesas.disney.es/ ), curiosament les repel·lents germanes Frozen no figuren al panteó de princeses Diney.

Totes les princeses (menys una) esperen un príncep d’una manera més o menys passiva, Mulan una de les més actives acaba, desprès d’aventures i victòries diverses, en mans del xicot guapo que la farà feliç (en el paper de princesa es clar), Tiana obre un restaurant, però amb els calerons del príncep (soci majoritari del negoci) que de fet s’aprofitarà del talent culinari de la noia.

La única princesa que escapa a aquest destí (al menys en la pel·lícula) és Mèrida del film Brave. La escocesa no es casa amb cap dels penosos pretendents (s’ha de destacar que cap dels pretendents s’ajusta als cànons de príncep blau), però finalment cedeix uns punts davant la mare i sargeix el tapis familiar... a part de Merida i sa mare no hi ha cap altra figura femenina rellevant, i, cosa rara, no hi ha cap dolenta (bruixa o noia “menys guapa” envejosa). Mérida pot ser una concessió a un sector de la societat (feminista, lèsbic...), que en la ideologia del mercat és un sub-mercat gens despreciaple, però no sembla que hagi funcionat massa veient la seva presència a la “botiga Disney”.

Les altres princeses, Ariel (la noia mig peix), Blancaneus (acollida per un grup de nans aprofitats), Rapunzel, Pocahontas (traïdora al seu poble), Ventafocs, Bella, la “Belladurmiente” que te un nom, però no el recordo... tenen totes un posat passiu, o, quan és actiu està al servei de la conquesta del príncep... el cas més extrem és de la sirena Ariel que accepta modificar radicalment el seu cos per poder accedir al príncep, no apareix propaganda de clíniques de cirurgia estètica, però s’intueix. Com deia una nena en un vídeo força famós “las princesas son boludas” (las princesas son boludas).

Basant-nos en el nombre d’objectes de la botiga Disney podem fer un ranking  de princeses, guanyen les germanes Frozen amb 137 productes, seguides de Bella (la de la Bestia) amb 96, Rapunzel amb 92, la sirena Ariel amb 84 i la paleolítica Blancaneus 79... per contra les princeses “dissidents”, Mulan i Merida s’han de conformar amb uns modestos 15 i 16 productes, les princeses “actives” no generen negoci, en el fons son un producte “pantalla de fum” per blanquejar la imatge del princesisme nyonyo regnant.

EL “MERCADILLO” DE LES PRINCESES DISNEY.

Es ben sabut que al parlar de Disney sempre es parla de negoci, el que era una productora de pel·lícules a acabat essent una franquícia multimilionària que produeix tota mena d’objectes més enllà de les pel·lícules, les series associades, les atraccions dels parcs temàtics de la empresa, els videojocs, els webs...

Hi ha tota una gama de “merchandising” paorós que, segurament, sols és superat per els horribles objectes dels “mercadillus” de la estelada. De fet a la botiga Disney no hi han ni tangas, ni condons, ni abriguets per gossos...

Hi ha nines i ninots de totes les mides i preus, mitjons, pijames, samarretes, calcetes, tovalloles, quadres, pins “exclusius”, globus i plats per festes d’aniversari, disfresses, jocs de taula, gots i tasses, sabatilles... alguns d’aquests productes estan destinats a persones adultes.

Al web http://www.disneystore.es/personajes/princesas-disney hi han 332 articles, el més car per 320€ una mena de plafó de princeses per penjar a la paret, el més econòmic són 6 bosses de festa, sols 2€!.

De tot el mostrari d’objectes horribles el més horrible de tots, tant per lletjor com per el missatge que transmet, és la col·lecció de “zapatitos de princesa Disney de colección”, unes sabatetes de 8cm, pintades amb color llampants i amb uns talons d’agulla destinats a que les princesetes acabin la seva vida invàlides. Les esmentades sabatetes tenen el “mòdic” preu de 16€ cada un... i n’hi ha per parar un carro. Son ideologia de destrucció del cos en l’ara del “sex-appeal” per agradar als “prínceps”, encara que els prínceps, els del futur real, no siguin precisament blaus (guapos, rics i sensibles).

Seguint la estela de la multinacional del princesisme (o multinacionals perquè n’hi ha més d’una) hi ha una pila d’emprenedors locals que engeguen negocis molts d’ells més grollers (encara més!?) que l’original.

Nines, joguines i objectes diversos, roba, complements diversos... clònics, “inspirats” o directament piratejats dels “originals” de la corporació Disney, aquest objectes acompleixen les mateixes (o similars) funcions que els dels originals, però amb la “modesta” avantatge de ser més econòmics.

Hi ha però un “producte” que segurament te uns efectes més radicals que el simple merchandising clonat. Difícilment pot un humil emprenedor competir amb els parcs temàtics corporatius, tampoc tothom es pot permetre viatjar fins Eurodisney. La inventiva empresarial ha desenvolupat uns miniparcs temàtics (una mica cutres), els “tallers de princeses”, la organització de festes d’aniversari “principesques”, la desfilada de les princeses... Hi ha molts exemples, alguns son autònoms i d’altres han format franquícies princesistes, el producte més senzill (i més abundant) seria el de les festes temàtiques (princeses, ballarines, top-models i en contraposició masculina pirates, cavallers, futbolistes). Una mirada a internet ens permet veure els nivells d’adoctrinament que s’amaguen darrera de les activitats d’aquests princesistes “locals” (princesa por un día, princelandia  https://www.youtube.com/watch?v=qddO8pLBbm8 , https://www.youtube.com/watch?v=DA9MpsnIqhA).

LA PERNICIOSA ACTIVITAT DELS PETITS PRINCEPS (inclosos els de Saint-Exupéry).

La perniciosa acció del pricesisme s’estén lògicament fins les criatures masculines amb un plegat d’estereotips. Excepte en el cas econòmicament fallit de Merida (Brave), a tota princesa (també a Mulan) correspon un príncep, un personatge al que les princeses s’han de sotmetre, encara que “manin” elles, com la cuinera Tiana, la “generosa i compassiva” Bella, o l’enredo congelat de les germanes Frozen...

Als nens no se’ls destina com models el príncep consorts de les princeses, els prínceps blaus de la Blancaneus, la Ventafocs, Ariel... són models massa “gentils” i tendres”, malgrat que dominadors, i van dirigits a les nenes.

Els nens s’han d’emmirallar en herois, o millor encara, en SUPERHEROIS: per exemple un Ironman, “una Massa” (que curiosament es tracta d’una Massa masculina i bastant brutal), un Spiderman...

Dins del mercat Disney hi ha un producte que ens dona dues imatges, les dues igual de dolentes. Un dels articles més venuts (el quinzè) és la disfressa de Malèfica, la madrastra de la tòtila Blancaneus. Per una part és una transgressió a l’edulcorament (amb sacarina que no aporta energia) del pricesisme “dominant”, representa la maldat i provoca rebuig i adhesió a Blancaneus. Per l’altre és una reina poderosa i màgica, no és una dominada i submisa, és una dominadora, de fet seria la part fosca del princesisme... però finalment dominadora.

Aquí tenim una diferència important: per les noies s’ofereixen models moderadament humanitzats (amb alguns poders propis moderats, o suports màgics externs de fades i altres essers protectors), de princesetes extremament submises, aparellades amb un fantàstic príncep blau... per els nois el model és “superhumà”, més enllà de la màgia dels contes o de la èpica de les sagues llegendàries, un model inassolible, que sols pot generar frustració.

Submissió i frustració, les bases i les armes de la dominació patriarcal.

De tota manera en l’aspecte comercial Disney no fa diferències i ofereix el mateix nombre de calçotets que de calcetes, de princeses i de superherois, 9 packs per les nenes i 9 packs per els nens, de 5 peces cada un (12€), encara que potser el més grotesc de totes aquestes col·leccions siguin algunes peces per a nens, especialment uns calçotets amb la imatge d’Ironmen a la part frontal.

DE ROLS, PAPERS I SUBMISIONS DIVERSES.

Es mentida que els nens i les nenes tinguin la possibilitat d’escollir lliurement quines pelis i sèries miren, quines joguines volen i amb quins “personatges” s’identifiquen, estan indefensos. L’escola i la família fa temps que han deixat de ser els principals “deformadors” de la personalitat, aquesta tasca a passat a altres mans i travessa amb el seu adoctrinament a la major part de la població mundial.

Sovint voler prendre una drecera no dona cap resultat, contraposar a Shena la Princesa Guerrera amb Bella és derrota assegurada (les dos son princeses, guanyi una o l’altra tot és princesisme), o llibres com “las princeses también se tiran pedos” no serveixen tampoc, les princeses petaneres continuen essent princeses.

És difícil; perquè hi ha una gran maquinària en contra, però la única manera seria rebutjar directament les princeses, això pot ser “dolorós”, però la princesa és per una part un miratge irreal i per l’altra una alternativa despòtica. Caldria prestigiar i donar espais a autoimatges reals, que per ser reals no cal que siguin avorrides (com son sovint les imatges didàctiques o políticament correctes de contes, obres de teatre i pel·lícules)... les guerreres no cal que siguin princeses!! (i casi sempre, les guerreres, han estat en la part contrària de la dominació).