1 de des. 2017

ELS INICIS DE LA RESISTÈNCIA CONTRA EL SISTEMA TECNOINDUSTRIAL, LUDITTES GALLEGS EN DEFENSA DE LA TERRA A FINALS DEL SEGLE XVIII


Hi ha un mite sobre la industrialització que manté que la industria es va desenvolupar, a l’Estat Espanyol, al nord i sobretot a l’est, però la industria pesada sobretot al nord cantàbric.
Si busquem les dades dels primers motors de vapor i els primers alts forns, veiem que la cosa no és tan senzilla i que el que es pretén és “naturalitzar” l’estat recent de la industria, un passat falsejat, i un futur que està per definir, segurament la industrialització acabarà estant tota a l’est... a l’est de l’Àsia.
Així, mentre van tenir la exclusiva de la fabricació de màquines de vapor els tallers “Watt and Boulton”, entre el 1775 i el 1799, de les 24 màquines de vapor exportades fora del Regne Unit, 3 van anar a la Baixa Andalusia i 2 més a altres llocs de l’Estat, cap va anar cap a Catalunya o a Euskadi. Amb la siderúrgia passa una cosa semblant i entre finals del XVIII i principis del XIX la producció de ferro i acer estava centrada a Galicia (Sargarelos 1794) i Andalusia (Altos Hornos de Marbella 1826), de fet la malaguenya va substituir a la gallega, en un moment determinat, va ser força important també, Cantabria, sobretot amb la foneria de canons de la Cavada.

La industria del ferro era una industria estratègica per l’Estat Espanyol (y la resta d’estats militaristes), tant al segle XVIII com el XIX, les monarquies borbòniques es van embarcar en guerres absurdes (i derrotes merescudes, merescudes per els poderosos, però patides realment per els humils), una darrera l’altra, aquestes guerres i la necessitat de flotes navals i municions van  fer que aquesta industria, depenent per altra part en aquells moments de patents reials, tingues nombrosos privilegis, privilegis de rel senyorial, que de fet van acabar en contradicció amb la expansió capitalista.
No és d’estranyar doncs que una de les primeres (i més enèrgiques) protestes contra la destrucció de la terra per part de la naixent societat tecno-industrial tingués com mac terres de Galiza i com protagonistes pagesos pobres i treballadors del bosc..

LES GUERRES BORBÒNIQUES DEL XVIII i el XIX.

La posició de la corona espanyola durant aquest període van ser una successió de disbarats borbònics (ens sona d’alguna cosa?). La incapacitat, la cobdícia, la ximpleria i la brutalitat de la família reial, i la “camarilla” que els envoltava, va brillar duna manera molt especial durant aquells anys, encara que després han mantingut la mateixa línia de brillantor.
Primer la monarquia espanyola va  declarar lany 1793, la guerra a la França revolucionària (a Catalunya en van dir la Guerra Gran), es va envair el Rosselló. Però loperació va ser un desastre militar que va acabar el 1795 amb la Pau de Basilea.
Dos anys desprès, la mateixa monarquia, es declarava, aliada de França. El resultat fou la guerra contra Anglaterra, amb un reguitzell de derrotes marítimes, per acabar el 1802 amb la Pau dAmiens. El 1805 tornem-hi de nou en guerra contra lAnglaterra i col·laboració en la invasió i desmembrament de Portugal mitjançant la participació en el tractat de Fontainebleau. Es veu que el costum de seguir a limperi de torn no és un costum modern, ara lestat espanyol segueix als EUA o a la OTAN i en aquells moments a lImperi Napoleònic.
Cal no d'oblidar les nombroses campanyes navals de la pre-Guerra del Francès, i de la Guerra del Francès pròpiament dita i els desastres de les campanyes de les guerres d'independència americanes, totes elles acompanyades de desfetes navals com les batalles de Finisterre o la de Trafalgar.
Si hi ha un episodi especialment grotesc en tot lembolic borbònic de recolzament a les potències dominants del moment, aquest és la guerra (?) hispano/russa, del 1799 al 1801, durant aquests anys la monarquia espanyola es va negar a reconèixer al tsar Pau I, per haver estat nomenat Gran Mestre de lOrdre de Sant Joan de Jerusalem (??!!), aquest disbarat bèl·lic va ser declarat però mai executat per sort del pobres soldadets i mariners dels dos estats.
Aquest seguidisme pro-imperi anava acompanyat amb la ruïna econòmica, laugment dels impostos, el bloqueig del transport, les lleves de mariners i soldats...gana i misèria.
Desprès va venir lembolic intern de la família reial espanyola, i la seva submissió front als poders europeus (bàsicament napoleònics), culminant amb labdicació dels dos Borbons, Carles IV i el seu fill Ferran (qui posteriorment va ser Ferran VII) a favor del germà de Napoleó Josep Bonaparte. Desprès va venir la Guerra del Francès pròpiament dita a partir de 1808 fins la evacuació de les tropes imperials el 1814 i la reinstauració de Ferran VII al tron, l’anomenat amb propietat el “rey felón”.
La Guerra del Francès va ser un període denfrontaments acarnissats, execucions massives, carnisseries, tortures, desaparicions...
El bàndol delsinvasors, malgrat el que digui lhistoria oficial, no era exclusivamentestranger(francesos). De fet una bona part de lexercit reial espanyol va combatre (i reprimir) a favor de les tropes imperials. La major part dels bisbes, nobles i generals van ser pro-imperials, al menys mentre semblava que la victòria estava al costat de Napoleó, comportant-se, de fet, igual que el futur rei Ferran.

LA “PRIMERA” MINERIA COM AGRESIÓ A LA TERRA.

La mineria, a l’Estat Espanyol, i a tot el mon, a estat una activitat anorreadora de la terra, des de temps prehistòrics fins ara mateix (Súria, Aznalcollar, el carbó a cel obert de Leon).
L’inici de la mineria industrial (per acontentar la demanda de la industrialització) va molt lligada a la disponibilitat de recursos, de recursos energètics (bàsicament biomassa forestal), d’aigua, de territori per abocar residus i fer els esvorancs de la mineria a cel obert i d’una població sotmesa a la servitud senyorial (seria una aliança entre l’antic règim i el liberalisme econòmic).
La depredació minera te arrels antigues que arriben al neolític, el paisatge de les Medulas a Ponferrada o de bona part de Riotinto o de la Unión son indicatives que el saqueig de la terra no és una cosa recent.
Per exemple, les mines de pirites de Huelva han estat explotades des de el neolític, però la primera gran expansió civilitzada (vinculada a l'extracció de recursos per a la dominació) es produeix durant l'imperi romà. Les mines de Huelva s'exploten durant segles i s'abandonen als voltants de l'any 400, deixant un territori desforestat i erosionat per la tala i la pluja àcida i entre 9 i 15 milions de tones d'escòria minera. La explotació no es va reemprendre fins el 1725, en que el senyor Wolters, un excombatent filipista suec  de la guerra de la successió (suec com la Boliden d'Aznalcollar, és curiós!), aconsegueix el lloguer de les mines.
Les mines de la Unión van ser explotades també des de èpoques molt antigues, anteriors a les ocupacions cartagineses i romanes, les mines de la Union van subministrar la major part del plom a la Roma republicana, fins que es van esgotar els filons més rics cap al segle primer. No van ser explotades de nou fins el segle XIX, amb noves tecnologies més eficients. De fet l’estat espanyol va ser durant el segle XIX i principis del XX un dels majors productors de plom i el major exportador, però la brutal explotació, la desforestació, la contaminació de les aigües continentals i del mar van deixar una profunda petjada, a Portman i a Puertollano tenim dos dels exemples més paorosos de destrucció ambiental a la península.
Al llarg del segle XVIII al sud de la península es desenvolupa una industria metal·lúrgica important, del ferro, del coure, del plom... totes aquestes industries s’acaben enfrontant amb la població local, especialment amb els pagesos i jornalers pobres, encara que puntualment les oligarquies locals prenen partit per un dels dos bàndols.
Els motius de l’enfrontament son sobretot ambientals i de recursos, especialment l’aigua i els recursos forestals, però també per la qualitat de l’aire. Aquesta enfrontaments estan mínimament documentats a Juzcar (Màlaga) i Jimena (Cadis), encara que segurament van molts més nombrosos ... fins arribar al “año de los tiros” de Riotinto (http://negreverd.blogspot.com.es/2014/01/4-de-gener-de-1888-els-miners-de.html) ja a principis del segle XX un dels primers conflictes ambientals documentats a l’Estat.
La producció de la mineria metàl·lica del sud peninsular, entrat ja el segle XIX queda destacada per els alts forns de Màlaga (el Angel), Marbella (La Concepción) i a Sevilla (el Pedroso)  que durant molts anys van ser els principals productors de ferro i acer de l’Estat... tot això amb carbó vegetal, i la corresponent desforestació... fins que el carbó mineral del nord (protegit per l’estat) va contribuir decisivament a acabar amb elles. Les històries de resistència a la dominació, a la destrucció dels boscos i de la terra han quedat a la part fosca de la història, la part que els dominadors (si poden) ometen sempre.

LA FABRICA DE SARGARELOS.

Deixant a part el conflicte de Riotinto, un dels conflictes més radicals dels que es te notícia, va ser el de Sargarelos, a la Galicia de finals del segle XVIII i principis de XIX, molt precoç en la línia de temps de la industrialització a l’Estat Espanyol.



Antonio Raimundo Ibáñez era un jove asturià que va entrar ben aviat, als 20 anys, com a majordom (administrador) al servei del “Sr. Bernardo Rodríguez de Arango y Mon”, per el que va dirigir els negocis d’importació de vi i d’aiguardent arribant a ser el seu home de confiança, fins el punt que a la mort d’aquest els seus hereus li van encarregar de liquidar els seus interessos a Cadis.
Els diners de la liquidació els va invertir en la compra d’oli d’oliva per vendre’l al nord de la península on era molt més car. Sembla que els hereus van renunciar als beneficis de l’operació al seu favor i d’aquesta manera Ibáñez va començar la seva fortuna i independència econòmica.
En pocs anys es va convertir en un important comerciant que es dedicava a la importació de cereals, lli i aiguardent, ja consolidat va constituir una companyia naviliera per reduir costos. Circumstancialment també comerciava amb bacallà de Terranova, vi i carregaments de mercaderies diverses obtingudes a través de l’activitat corsària... Però el comerç que marcaria sens dubte el seu futur va ser el de ferro biscaí i fins i tot suec, d’aquí deuria treure la idea d’explotar els jaciments de ferro de les conques dels rius Sor, Landro, Ouro, Masma i Eo, tot muntant una foneria.
A més a la zona hi havia un important consumidor de productes del ferro... l’Armada Espanyol, per una part l’Arsenal de Ferrol, que era el més important de construcció naval del regne utilitzava un gran nombre de claus, a més els ports gallecs eren importants bases de la marina de guerra de l’Atlàntic i per tant necessitaven munició i metralla per l’artilleria, tan de defensa de costa com embarcada.
La ubicació de la foneria es va planejar a Sargadelos, una zona amb abundants boscos comunals, pròxima als jaciments de ferro, al riu Xunco (per disposar de força motriu) i amb el port de Sant Ciprian que assegurava la sortida de la producció.
La ma d’obra local era força barata, però no deuria influir cabalment, ja que, al menys els primers anys, l’empresari va “importar” paletes, metal·lúrgics, carboners... d’asturies, de Euzkadi i de Catalunya.
El procés d’aprovació de la foneria per part de la corona, va ser complicat i costós, en part per una certa oposició local (el senyor feudal de la zona, el Bisbe de Mondoñedo, el Comisari de Marina que volia preserva el recurs de la fusta per el seu uns a les drassanes i el Capítol de Mondoñedo. Finalment el febrer de 1771, Carles IV expedia la Reial Cèdula autoritzant la posada en marxa. Sargarelos va difrutar de l’usufruct de 1.800 ha de mont comunal, del que podia extreure unes 920 tones de fusta a l’any.
Ibáñez era un personatge amb potents contactes amb la cort de Madrid, especialment amb Godoy i amb el loby asturià de Jovellanos i Campomanes, aquests contactes van afavorir sens dubte la obtenció de la Reial Cèdula i dels privilegis sobre l’ús de l’aigua, els minerals i la fusta que se’n desprenien.
Després d’enllestides les obres (resclosa, naus, forns...) i del període de prova la fàbrica va començar a funcionar plenament el 1773, fabricant olles (tradicionals “potes” pagesos), canonades, cadenes, reixes, cuines, arades... i també bales de canó i de morter.
El Govern, donada la situació política i militar, el 1774 va intentar comprar la foneria, amb el rebuig d’Ibáñez, al llarg de les negociacions, finalment es va arribar a un acord de 6 anys per fabricar munició de canó i morter, prorrogables fins 1839. A partir d’aquest contracte la foneria de Sargarelos va passar a tenir consideració de Reial Fàbrica amb tot una sèrie de privilegis associats. Malgrat que sobre el paper la ferreria de Sargarelos tenia com finalitat la foneria civil des de el seus inicis va tenir una clara orientació militar.

LA REVOLTA CONTRA LA DEFORESTACIÓ.

El conflicte larvat entre la explotació industrial i els habitants de la zona es va centrar en l’ús dels boscos comunals i va conduir l’any 1798 a una insurrecció pagesa, en que més de 4.000 persones van marxar sobre la fàbrica i la van incendiar i danyar greument, enfrontant-se als treballadors i a 30 soldats que la custodiaven, també va ser incendiat el “pazo” d’Ibáñez. Els danys segons el propietari van pujar a 700.000 rals.
L’autorització de la foneria va donar-li el control d’una àmplia zona de bosc, per l’us de la fusta no utilitzable per la Marina, però aquesta fusta havia estat tradicionalment explotada per la gent de la comarca, tant per la construcció de cases, barques i diferents instruments com per combustible això ja va generar un malestar per la pèrdua d’un recurs tradicional. La situació s’agreujà a partir de 1796, on amb el contracte de municions (i l’adquisició de la condició de Reial Fàbrica), la situació s’agreuja l’exigència de participar (gratuïtament) als “acarreos”, transport de fusta per el carboneig i manteniment dels camins, repartits entre els veïns de la comarca. Aquests “acarreos” suposaven entre 24 i 16 dies a l’any (segons deien els afectats o l’empresa), aproximadament uns 40 dies a l’any per veí.
Davant la resistència dels habitants de la comarca, la empresa (Ibáñez) va pressionar a les institucions judicials (els justícies) per obligar a realitzar aquestes feines “esclavistes” i, un cop es va produir la revolta va aconseguir que l’exercit ocupés la comarca.
A més del tema treballs forçats, havia també el de l’esgotament del recurs, s’ha de tenir en conte que l’activitat de Sargarelos entre 1794 i 1798 va produir 40.000 quintars de ferro, amb un consum aproximat de 22.000 tones de fusta.
Abans i desprès de l’assalt la població local mantenia un setge continuat contra els carboners i les carboneres i contra el transport de carbó, molestant-los i procurant perjudicar-los.
La repressió posterior a l’assalt luddita a la foneria de Sargarelos no va ser poca, primerament van ser detinguts 500 veïns, encara que sols es va jutjar a un 20... finalment el setembre de 1802 es va tancar el plet amb un acord “amistós” entre les parts.
L’acord amistós de fet va ser un acord entre els senyors tradicionals i el nou senyor industrial, la vella i la nova aristocràcia, el poble menut, els pagesos, llenyataires... van perdre definitivament el bosc. El clima bèl·lic que va desembocar en la Guerra del Francès (1808/1814), va fer que l’activitat de la foneria fos molt alta, sobretot quan Sargarelos va quedar casi com l’únic fabricant de munició de la península, donant a l’activitat industrial l’argument “patriòtic”.
En el període que va de 1798 a 1818 es van fondre gairebé 237.500 quintars de ferro amb un consum aproximat de 131.00 tones de fusta, si prenem un període més llarg, entre 1794 i 1830 (quan ja havia començat el declinar de la factoria) tenim que es van obtenir 374.000 quintars de colada i es van consumir 206.448 tones de fusta. Com es pot veure la desforestació intensiva va prosseguir, impulsada per els interessos de l9ndustrial capitalista i militars, protegits per l’exercit i les autoritats “patriòtiques”.
Malgrat tot Ibáñez es va recuperar i va redreçar la foneria que va continuar funcionant fins més enllà de la Guerra del Francès.
Ibáñez va seguir fins la seva mort explorant possibles iniciatives, una fàbrica de ceràmica, la famosa ceràmica de Sargarelos, una de vidre i una tèxtil que no es van acabar de fer realitat, la explotació i direcció de la Fàbrica Reial d’Artilleria d’Orbaiceta (cosa per la que va ser nomenat General Inspector). Sense descuidar les seves activitats mercantils, tant potents que superaven en guanys a la seva activitat industrial.
Ibáñez es va seguir implicant en la vida política de Galicia, va ser recaptador d’impostos a la diòcesis de Lugo (compromís molt rentable) entre 1801 i 1805. El 1803 va rebre la Creu de Cales III i, diuen, que va rebutjar el càrrec de ministre de Marina i Ultramar. El 1808 va ser nomenat marqués de Sargarelos i compte d’Orbaiceta. 
Començada la Guerra del Francès va formar part de la Junta de Govern de Ribadeo, aquesta Junta va tenir una actuació col·laboracionista amb el general Fournier, que en retirar-se va cometre les atrocitats habituals en aquella guerra (i en totes les guerres). Al entrar les forces antinapoleòniques del general Woster, el poble de Ribadeo, sembla que amb l’ajut d’alguns dels soldats, van linxar al marques de Sargarelos el febrer de 1809.

FINAL

La historia oficial (i bona part de l’acadèmica) considera a Ibáñez com un liberal, industrialista i un màrtir del progrés, que es va enfrontar a l’antic règim i al sistema feudal... quan en realitat era una persona compromesa fortament amb els antics usos feudals, la seva era una Reial Fàbrica (l’instrument productiu de l’antic règim) amb privilegis concedits per el rei absolut (Carles IV) sobre boscos comunals i amb concessió de treball gratuït dels seus “serfs”.
En canvi la turba popular que va destruir (momentàniament) la seva factoria s’enfrontava a aquests privilegis i volia abolir-los, defensant aferrissadament els bens del comú. Qui era més feudalista?.
Per això s’insisteix tant en el paper de rectors de parròquia i hisendats, que segur que odiaven a Ibáñez; que segur que van fomentar tot el que van poder l’enuig popular, però és una fantasia pensar que 4.000 persones van encetar les accions a favor d’unes classes socials que els explotaven. De tota manera les tres classes altes: capellans, aristòcrates tradicionals i industrials van acabar pactant i mantenint la industrialització de la zona.
Els assaltants de la Foneria de Sargarelos van ser luddites en defensa de la terra!!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada