La primavera de
1934, a Saragossa el moviment sindical (representat sobretot per CNT i bastant
menys per la UGT) passa un mal moment, desprès que la insurrecció de desembre
del 1933 (que va tenir l’epicentre a l’Aragó) deixes desenes de presos, locals clausurats,
els sindicats prohibits i el moviment anarquista en estat de KO.
El 26 de març es
va produir un atemptat sense aclarir contra una comissaria, aquest atemptat va
deixar 3 morts (cap dels guàrdies d’assalt).La patronal i al Governador Civil
van veure una oportunitat única per d’acabar definitivament la feina.
Durant tot el dia
26 i 27 son detinguts nombrosos militants molts d’ells maltractats (fins i tot
l’Heraldo de Aragon reconeix lesions, encara que diuen que autoinfligides). La
CNT convoca una vaga de 12 hores el 28 de març, la detenció del comitè de vaga
fa que s’allargui fins les 24 hores, a la vaga es va adherir també la UGT a
partir del segon dia. Com que el governador va estimular als patrons a
acomiadar els vaguistes (fins i tot retirant el carnet de conduir als
autobuseros i imposaven multes de fins 200 pessetes als obrers) la vaga es va
convocar indefinida fins l’anul·lació de les sancions dels treballadors dels
transports públics i dels acomiadaments (per exemple 400 dependents del comerç)...
La vaga va ser la
més dura de la història de Saragossa i va durar 36 dies, com hem dit els
treballadors i els sindicats passaven un mal moment i estaven sense recursos,
així que, cap a la quarta setmana, davant la manca de recursos els treballadors
de Saragossa van acceptar les ofertes d’altres localitats per acollir
temporalment els seus fills.
L’acolliment dels
fills de vaguistes, detinguts i presos ha estat un instrument de solidaritat
tradicional del sindicalisme de tot el mon, per una part estableix llaços i a
més és de baix cost (on mengen 4 mengen 5).
Una de les
localitats que, mitjançant el diari Solidaritat Obrera es va oferir per acollir
els nois va ser Barcelona. Però també van acollir localitats de Navarra, Madrid,
Alacant, València i moltes de Catalunya (Manresa, Terrassa...)
LA SITUACIÓ A
CATALUNYA.
A Catalunya el
Govern de la Generalitat, sobretot el nucli Badia/Dencàs, estava convençut de
que l’anarcosindicalisme s’estava morint i que sols faltava donar-li la
“puntilla”. L’abril i el desembre de l’any anterior havien trencat la vaga de
transport amb l’esquirolatge de membres de les JERC i sobretot els escamots
d’Estat Català, que protegits per la policia van conduir els tramvies (la
darrera de les vagues va acabar amb 300 acomiadaments).
A més l’aparició
del trentisme donava lloc a esperances (finalment falses) de desllorigar
l’anarcosindicalisme i aconseguir un sindicalisme domesticat.
L’ambient del
moment queda reflectit de sobres en la sèrie d’articles que Josep Maria Planes
va publicar a la Publicitat sota el nom de “l’organització de l’anarquisme a
Catalunya i a Espanya”, la següent frase
resumeix les esperances del Govern de la Generalitat “actualment s'aguanta
encara el que podríem dir-ne l'esquelet d'organització, però ha desaparegut
l'adhesió formal o la simpatia de la massa, que era el que li donava la força
veritable”.
Així que,
l’arribada de la canalla de Saragossa els va donar una oportunitat, ben
mesquina, per collar més els cargols a la organització obrera.
L’ARRIBADA DE LES
NOIES I ELS NOIS DE SARAGOSSA.
Els autobusos que
els transportaven, els 260 nens i nenes, havien d’arribar a Barcelona, a la seu
de la Soli, a les 6 de la tarda. La marxa de la caravana es va retardar ja que
per arreu on passaven la gent els volia obsequiar i aplaudir, així que es va
anar acumulant na gentada davant del diari. Cap a les 10h es va produir, diu la
premsa burgesa, un aldarull que enlloc queda concretat (diuen que un petard),
ocasió que va aprofitar la policia per carregar i disparar contra la multitud
dispersant-la. Sobre el terreny va quedar un home de 32 anys mort amb un tret
al clatell... seguidament van desallotjar la Soli (el centre de coordinació de
l’acolliment).
Els vehicles que
transportaven als nens van ser interceptats i portats a la Comissaria General i
d’allà lliurats a la Junta de Protecció de la Infància (la Prote de trista
memòria), organisme sota l’autoritat del filofeixista Josep Dencàs, Conseller,
en aquells moments, de Sanitat i Asistencia Social.
La conducta de
Dencàs fou força prepotent, tan amb una delegació de pares dels nens, com amb
una delegació dels sindicats de Saragossa, negant-se a lliurar als nens en
territori de la Generalitat, acceptant sols traslladar-los fins la frontera de
l’Aragó.
Desprès d’una
d’aquestes reunions va comentar a la premsa, que bona part dels acollidors
frustrats tenien els seus fills reclosos a establiments de beneficència i que
una dona tenia una conducta moral incorrecta i que coneixia tots els
establiments correccionals del país... és pot ser més roï?.
Preguntat de si
la Generalitat acolliria a tots els fills de vaguistes catalans va contestar
que “naturalment!, com si fossin xinesos o africans, el nostre esprit de
solidaritat humana ens porta a això...”.
Tota la premsa de
la ciutat va organitzar una campanya en contra (tota, ja que la Soli estava
tancada), especialment interessants son les perles de l’Opinió “les presons han
quedat buides i en elles fa falta molta gent”...
LA PROTE.
Els infants de
Saragossa van ser internats (acollits?) al Grup Benèfic del Carrer Wad Ras (on
ara hi ha la presó de dones), a partir de la caiguda de la dictadura havia
millorat molt i desprès durant la revolució va ser un centre obert i
experimental, sembla que influenciat per en Makarenko, però continuava essent
una institució no pensada per l’ús de recloure criatures no abandonades...
L’edifici de Wad
Ras ja defineix una mica la funció, l’original (1915) era obra d’Enric Sagnier,
l’arquitecte més prolífic de Barcelona
(300 edificis!!), molts d’ells públics o eclesials. Sagnier era membre de
l’ultradretà Comitè de Defensa Social i també autor de l’edifici de l’infame
Patronat Ribas (una presó per nens).
El 1946 es va
construir un nou edifici al mateix lloc amb el mateix us, “curiosament”
construït per el seu fill, va ser inaugurat per un altra sinistre personatge..
en Ramon Albó.
PERÒ I LES
VÍCTIMES INFANTLS?
Els dos centenars
llargs de nens i nenes no es van resignar a ser engarjolats, van portar a terme
diverses protestes i finalment es van amotinar, als pocs dies van ser retornats
a casa.
Qui millor per
explicar el que va passar que inefable Josep Maria Planes, que va escriure
a “La Publicitat”, del 27-5-1934:
“Hi ha també el
problema de la infància. Són a milers les criatures que pugen avui dia educades
pels seus pares en la confusa doctrina llibertària. Els fills dels vaguistes de
Saragossa que recollí la Generalitat en un grup benèfic es passaren les hores cridant
visques a la FAI i al comunismo libertario; organitzaren una vaga de la fam, i
iniciaren la destrossa dels objectes i mobiliari que tenien a mà. Els més grans
d'aquestes criatures tenien tretze anys”.
@@@@@@@@
Nota.- Per qui
vulgui saber més d’en Josep Maria Planes, ja que estem a l’any d’homenatjar-lo
pot mirar als links:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada