Passaports d’immunitat, rastreig de contactes... COVID19 i control social

Desprès de tenir-nos una colla de setmanes en arrest domiciliari, les institucions de l’estat (inclòs el govern de la Generalitat) estan començant a “debatre” el “desconfinament”. Igual que en la resta de passes que s’han anat fent al llarg de la crisi.

El mateix passa a la resta d’Europa i el mon, on, igual que a passat a casa nostra, l’estat està estenen els tentacles de control més enllà del que és sanitari, afegit a que la salut és una de les àrees més importants (si no la més important) de la vida humana i que el seu control genera, en cascada,  un control generalitzat.

El control post-confinament, d’una manera general, es centra en dos instruments, els certificats de salut i el rastreig dels contactes individuals. L’estat espanyol ha fet pocs passos en aquest sentit, l’únic del que tenim notícies és l’adhesió al projecte

PEPP-PT de rastreig amb bluetooth centralitzat (també s’han adherit a aquest projecte Alemanya, França, Itàlia... i 4 països més).

En aquesta situació la Generalitat a través d’una comissió “d’experts” a mogut fitxa (fitxa. En principi, inoperant ja que no te competències en l’emergència) amb un informe titulat “Eines i estratègies pel desconfinament durant el brot de coronavirus a Catalunya”  (https://www.ara.cat/2020/04/21/pla_de_desconfinament.pdf?hash=242b15b3720301addba672c9a56181c8eea0370b ).

Aquest informe dona idea del que ens caurà a sobre, sigui qui sigui el qui finalment decideixi com es fa el desconfinament i també ens mostra les directrius ideològiques que els guia. De moment el Consell Executiu de la Generalitat ha aprovat avui (25/4/2020) un pla de desconfinament per assolir (paraules literals) una “nova normalitat”... i s’ha limitat a publicar unes recomanacions per a la sortida regulada d’infants i adolescents a l’espai públic.

De tota manera la comunicació de la OMS del divendres (24/4/20) avisant que no hi ha evidències de que la immunitat dels curats sigui una realitat significativa ha refredat, al menys de moment, la extensió dels “passaports” (https://www.bbc.com/mundo/noticias-52428981 ).

El “grup de treball d’experts”:

Vivim una època on tothom reclama el govern a través dels “experts” i dels científics, des de les reclamacions contra el canvi climàtic, qualsevol assumpte és sotmès al cribratge dels “experts”, cada sector del poder i de les institucions te els seus experts (tots savis, competents, experimentats i coneixedors), es tracta del vell jacobinisme del govern dels “millors”.

En el nostre cas tenim 17 experts de 9 àrees, una bona part son investigadors de Centres públics i privats de recerca, hospitals i fundacions (6 participants), dos de Biocat (ens públic però molt relacionats amb la bioindústria a través de BioRegió) i 4 “investigadors independents” (un 24%).

Que  i qui són els “independents” ?: un és Joe Brew és un investigador vinculat al ISGLOBAL, sembla que la seva participació al Grup de Treball és a títol individual, Joel López figura com bioinformàtic, però és el cofundador i CTO (Chief Technology Officer) de la empresa de serveis informàtics centrada en blockchaim.

Els dos “investigadors independents” de l’àrea de mobilitat, Mireia Clua i Jordi Mitjà, eren fins principis de 2019 alts directius de TMB, Mireia Directora de Personal i Jordi Director d’Operacions, els dos lligats a l’escàndol dels sous dels directius de TMB, concretament Mireia tenia un sou de 104.532€.

A part dels “investigadors dependents i independents” .

Al Grup de Treball també hi participa la patronal PIMEC a través d’un membre de l’executiva, que és un empresari del sector immobiliari i dos de la Cambra de Comerç, un d’ells propietari d’una consultora d’informàtica. Curiosament els Sindicats representatius, tan submisos ells, no han sigut tinguts en compte, al igual que la gran patronal de FOMENT...

Curiosament, dos dels participants (un 12%) tenen lligams laborals amb Andorra.

Com es pot veure els membres del grup de treball tenen un lligam fort amb el sector privat i les empreses, un mínim de 8 d’ells gairebé el 50%, això sense comptar els lligams que hi ha entre els Centres de Recerca públics i els interessos corporatius via finançament i portes giratòries.

En un altra ordre de coses sols cal donar un cop d’ull al twitter del cap visible de l’informe, l’Oriol Mitjà, per veure fins quin punt aquesta proposta està polititzada, no ja per temes tecno/científics, sinó per estira i arronses de poder dins del govern català i del de l’estat.  

Les versions de l’informe.

Han anat apareixent filtracions de l’informe encarregat per el president Torra a l’Oriol Mitjà i, finalment, fa uns dies una primera versió que davant la onada de crítiques (moltes d’elles internes de la mateixa Generalitat) va ser modificat radicalment en la seva versió definitiva.

Les modificacions a que ha estat sotmès el text són també molt definitòries de la ideologia subjacent a l’esborrany d’estratègia.

En la primera versió el terme passaport era “omnipresent” en tots els apartats (la paraula apareixia 38 vegades en 41 pàgines), en el definitiu s’ha eliminat totalment... be, no totalment, en dues figures encara es conserva, era massa feina reconstruir les imatges.

En la primera versió es dedicava un espai relativament gran a la necessitat de creació de l’Institut Català d’Intel·ligència Epidemiològica (ICEI), detallant-se fins i tot la estructura, 6 Unitats amb les competències de cada una (de vigilància, de predicció, de dades, d’anàlisi d’informació, de recerca i innovació, de logística i resposta), suposem que aquest Institut és la desiderata de col·locació dels responsables del Grup de Treball, especialment del seu cap... doncs a la versió definitiva aquest institut desapareix.. be, no totalment, a l’apartat d’abreviatures han oblidat treure l’ICEI, malgrat la seva desaparició.

El terme passaport s’ha substituït per el de certificat, acreditació i credencial. Els continguts d’aquest tema, en bona part, s’han traslladat a un suposat apèndix d’acreditació d’immunitat al final del text. En la primera versió les paraules certificat, acreditació i credencial apareixen un total de 39 vegades i en la definitiva 59 vegades. Especialment significatiu és que en el primer acreditació no apareixia cap vegada i en el definitiu 37 (curiosament el desaparegut passaport apareixia a l’esborrany casi el mateix numero de vegades que la acreditació).

Així doncs veiem que, malgrat l’intent d’amagar el contingut real amb una cortina de fum de paraules, la intenció queda clara: classificar-nos segons l’estat del nostre sistema immunitari.

El passaport, credencial, certificat... o com es digui...

El nom de passaport ha posat els pels de punta a molts, així que de moment la Generalitat a “aparcat” la seva aplicació (25/4/20) a l’espera del que faran altres països europeus (Alemanya, Regne Unit, Itàlia...) que també s’estan plantejant el tema, sembla que Xile serà el primer país en tenir-ne un de vigent.

L’acreditació no és res de nou en el sistema sanitari, tenim per una part les “cartilles de vacunació” esteses sobretot entre nens i adolescents, però que els darrers anys s’han començat a implantar en la gent gran a través de les vacunes antigripals.

De fet guardar en un sistema informàtic dades de tota la població tampoc és cap novetat, tenim a Catalunya implantat el sistema “Historia Clínica Compartida de Catalunya” (HC3) mitjançant el que qualsevol persona amb el nivell necessari pot accedir a l’historial mèdic de qualsevol usuari del sistema (https://www.youtube.com/watch?time_continue=178&v=opN2iK_v8RY&feature=emb_logo ), el HC3 conté milions de dades recollides als hospitals del sistema públic, els Sociosanitaris, els CAP, els CUAP, els centres de salut mental, els de rehabilitació, els de diàlisi i, aviat, els dels serveis socials.

Del HC3 s’obtenen les dades que gestiona l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació sanitària) i que el govern d’Artur Mas, amb Boi Ruiz de conseller, volia privatitzar sota el nom de VISC+.

La credencial (anomenarem així al passaport) no és mes doncs que una aplicació extraclínica del HC3, un document per regular les activitats que poden desenvolupar determinades persones.

La credencial podria ser en paper o en forma d’app i permetria travessar controls d’accés a determinats recintes, espais i transports  (via QR, xip RFID o altres) i la realització de determinades activitats (treball, esport, educació...), en la credencial s’haurien d’incloure d’alguna manera (no es detalla com) que hagin tingut contacte amb persones amb infecció activa... en els dos cassos serien “persones vermelles”. També hi haurien “persones grogues” que son les que no presenten els anticossos (és de suposar que la majoria de la població) i finalment “persones verdes” que han passat la infecció, tenen els anticossos i es pensa que poden estar immunitzades...

Tot el document està farcit de referències a la iniciativa privada, valorant-la i tenint-la en conta arribant a proposar que empreses privades (hospitals privats, laboratoris, mútues...) puguin generar certificats acreditatius, obrint el camí a que el pagament doni entrada a determinats privilegis.

La proposta de certificat és doncs una proposta classista, segregacionista i que perjudica als menors i a la gent gran, estén i augmenta el control social a través de les dades sanitàries. Arribi a plasmar-se en alguna cosa concreta tota la formulació del tema de l’Acreditació ha estat un bon exercici per part del poder, simulacre de com podrà portar a terme en la realitat (per epidèmies o per altres temes) i un sondeig per avaluar la possible resistència a mesures com aquesta.

El rastreig dels contactes...

El rastreig dels contactes de cada persona amb possibles infectats és una de les bases de tots els plans de desconfinament (junt amb la detecció de cassos), per poder rastrejar aquests contactes els estats confien en sistemes “automàtics” que es recolzen en la telefonia mòbil, tal com diuen que indiquen els “exitosos” cassos de Xina, Corea del Sud i Singapur. Adaptant els mètodes d’aquests països a les realitats de cada lloc.

Pràcticament totes les propostes es basen en la relació entre telèfons emprant la tecnologia bluetooth.

El sistema consisteix, en termes generals, en que dos telèfons, quan estan propers (posem 2 metres o menys), durant un temps determinat (per exemple a partir de 5, 10 o 30 minuts) intercanvien uns codis únics i encriptats, aquests codis s’emmagatzemen durant un temps (per exemple un mes) i a mesura que passa el temps (per exemple a partir d’un mes) a partir d’aquest moment es van esborrant a mesura que se’n reben de nous. El pas crític es produeix quan el sistema sanitari detecta una persona malalta, llavors hi ha diverses possibilitats:

1.-La persona infectada, sense intervenció de ningú més, comunica el fet voluntària i anònimament als seus contactes, aquest seria el mètode no invasiu.

2.-D’una manera o altra, l’estat a través del sistema de salut es fa càrrec de la comunicació amb l’excusa de la planificació, de l’estadística i... de la vigilància de la quarantena dels possibles infectats.

Evidentment la segona opció és la preferida per els estats, així l’Estat Francès demana al consorci Google/Apple que la seva eina sigui més accessible i doni més informació a l’estat.

Han sorgit diverses iniciatives, de moment 5, formulades per empreses centres d’investigació i governs, la mes coneguda és la conjunta de Google i Apple, però hi ha dues a nivell europeu, una més avançada és la DP-3T que ja ha presentat un prototipus, i l’altra, la preferida per els governs, la PEPP-PT ( que és impulsada per un consorci format per 130 instituts universitats i 8 governs (Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa i Espanya), la proposta PEPP-PT (Pan European Privace Preserving Proximiti Tracig) és una proposta centralitzada que dona amplis poders als governs.

De tota manera la proposta Google/Apple serà segurament la base de tots els sistemes, ja que ofereixen incorporar-la d’ofici en les actualitzacions dels seus sistemes operatius (Android i iOS dominen el 97% del mercat de sistemes operatius dels telèfons), a més el consorci no es vol mullar en el desenvolupament de l’app de comunicació i deixa això en mans de les “autoritats sanitàries” de cada país.

Això si perquè el rastreig funcioni és necessari que l’usuari accepti durant l’actualització, però tots sabem la facilitat amb que s’accepta tot sense mirar malgrat que tots sabem que això no és el més prudent... també cal tenir actiu el bluetooth, la popularització de perifèrics que es connecten amb aquest sistema fa que hores d’ara molts el tinguin connectat contínuament, la propaganda institucional acabaria d’arrodonir el tema d ela connexió.

Naturalment el sistema de rastreig de contactes és un dels pilars de l’acreditació proposada per el Govern de la Generalitat a tot el llarg del Pla de desconfinament, es proposa emprar la app del departament la StopCovid19 (que ara mateix no te aquest sistema del bluetooth implementat), aquesta app ja ha estat descarregada per mes de 600.000 persones.

L’app esta gestionada a dominis lligats a Amazon i a una empresa (Mubiquo) dedicada a temes de marketing mòbil, geofencing, comunicacions... l’app actualment ja demana la geolocalització de l’usuari i el geofencing implementat a  l’app permetria localitzar a l’usuari en un espai concret.

L’app que gestionarà l’estat (basada en la de Madrid) AsistenciaCovid19 està vinculada a servidors de Google.

Emprar els telèfons amb aquesta finalitat te “l’inconvenient” de que queden fora les persones sense telèfon, per exemple nens petits i persones grans, per això al Pla de la Generalitat es recomana començar a implantar per elles polseres i altres dispositius d’internet de les coses, com si es tractes de bestiar o mascotes.

Continuant amb la pràctica de modificar els noms de les coses per mirar d’enredar-nos, ara volen canviar la paraula rastreig o traçabilitat dels contactes (que tenen reminiscències cinegètiques) per la de “notificació de l’exposició”... arquitectura de vocabulari d’alta volada.

En resum, quina és la situació?

-Les “acreditacions verificables” (passaports), les “notificacions d’exposició” (rastreig de contactes), les app de gestió de la pandèmia son instruments classistes que discriminen per la situació social i econòmica, també discriminen per motius d’edat (nens i vells) i de salut (“població de risc”).

-No sols son instruments de discriminació sinó també de control social, permetent a l’estat i a les corporacions sanitàries, recollir i tractar dades sobre la intimitat individual fins a uns nivells no assolits fins ara.

-No estem davant d’una cosa nova, ni de res significativament diferent, a Catalunya ja tenim les bases de dades i els instruments per gestionar-les (HC3, la versió actual del fallit VISC+...) sols estem davant de l’assaig de noves aplicacions alienes al tractament de la salut de cada persona.

-Construir espais fora del control és una tasca difícil, però caldrà com a mínim tancar els GPS i el bluetooth... i també deixar els telèfons a cas més sovint... o senzillament no utilitzar-lo.