INSURRECTES CONTRA LA LLEI DE LA GRAVETAT!!, INSURRECTES CONTRA EL SISTEMA MÈTRIC DECIMAL!!

Un dels trets distintius de la civilització és la mesura de les coses, mesura de superfícies, de volums, de pesos, del temps… L’aparició de la “necessitat” de mesurar està lligada amb l’aparició de la propietat privada, dels impostos i de les rendes dels grans propietaris (i més endavant dels salaris).

S’havien de fer censos de terra, avaluar produccions i calcular-ne la part del poder (del rei, del sacerdot o de l’amo). Establir un calendari més enllà de la vivència dels canvis de la natura, un calendari que finalment era un calendari fiscal, o un calendari de llevas de soldats, un calendari de dominació a través de la religió...

Els primers interessats en la regulació van ser els detentadors del poder polític, econòmic, militar i religiós, ells donaven una explicació mitològica interessada a l’origen de la mesura i eren els qui guardaven els “patrons”, així l’estat d’Israel guardava els patrons al temple de Jerusalem (en mans dels sacerdots) i el romans al Capitoli (en mans dels senadors).

Quan un poble era conquerit les seves mesures eren anul·lades i havien d’adoptar les del conqueridor. Una de les primeres tasques dels imperis era la unificació de les mesures... des de Alexandre el Gran, Carlemany, Alfons X de Castella (el savi?) fins els emperadors espanyols i els il·lustrats metrificadors del XIX.

Actualment la darrera imposició de la unificació de les mesures de superfície de la terra ha anat lligada a la subvenció, l’ús (no tan residual com es podia pensar) de sistemes de mesura “no mètrics” a patit un cop molt fort a partir de les subvencions a la agricultura de la UE, els ajuts (i sobretot els formularis) obligaven a recalcular les quarteres de terra(o fanegues, o canes, o cuerdas...) a hectàrees... la UE ha culminat el procés que varen començar els governs liberals del segle XIX.

Tota aquesta normalització de les mesures anava acompanyada d’una normalització de les monedes, establir el sistema decimal en els diners permet homogeneïtzar el mercat, les monedes supraestatals permeten que aquesta homogeneïtzació avanci un pas més.

Falsificar pesos, longituds, contrasts... moneda era, sovint, castigat amb pena de mort, es considerava l’atemptat més greu possible contra l’estat (el rei) i contra Deu (la propietat).

El tema de la mesura apareix sovint als còdex més antics, els de Sumer i de Babilònia i a la Bíblia (el llibre infame). Mesurar és controlar i l’estat, l’església i els propietaris necessitaven mesurar per consolidar el seu control.

Així com que la mesura es confon amb l’estat (l’estat a més de monopoli de la violència és també monopoli de la mesura), sovint es buscaven relacions entre els símbols del poder, el rei, i les unitats de mesura. S’afirma que Lluis XIV de França va fixar la longitud del peu en la longitud del “seu” peu... una mica més recargolat deuria ser en George III d’Anglaterra que, diuen (és de suposar que burlant-se), que va fixar la mesura de volum del galó, segons el volum del seu orinal (galó imperial 4,55 litres) i que va també va crear un galó secundari (l’actual galó USA, anteriorment galó del vi, 3,79 litres) amb el volum de l’orinal de la reina.... sembla doncs que el rei necessitava gairebé un litre més que la reina per a les seves necessitats.

RESISTÈNCIES DEL POBLE MENUT.

Hi ha tot un corrent de resistència, contra la normalització, contra la unificació i centralització de les relacions. Per exemple les nostres mares encara mesuraven la roba a pams i els ingredients “cars” dels guisats a “pessics” (o a mig “pessic”), molts pintors i paletes feien (i algun encara fa) els pressupostos mesurant a passos...

Utilitzar el cos humà com patró va en contra dels sacrosants patrons guardats als temples, als palaus, a la casa de l’amo i a l’oficina del recaptador. L’ús del patró humà (dit, polsada, ma, pam, colze....) fa necessari un acord entre parts, sense mediació de l’estat i de la església (els cossos no tenen pams, ni peus, ni colzes iguals), és per tant un acte d’autonomia entre dos actors i per tant perillosament subversiu... no fa molts anys jo he vist comprar i vendre en un mercat de poble a Teruel, usant unes pedres comuns com a pes, pedres amb un valor de pes consensuat entre venedors i compradors... quin IVA es pot aplicar a una pedra blanca de bledes?.

La mesura de la terra es va resistir molt anys a la normalització estatal... i de fet encara queden molts papers i es fan molts tractes amb els sistemes antics.

Hi ha mesures de la terra de conreu que no depenen exactament de la superfície, sinó de la producció. Així, a muntanya, un cabaió era una unitat de producció de fenc i de superfície, i aquesta producció depèn del sòl, del pendent, de l’aigua, de la orientació (solana o obaga), un cabaió de terra tenia superfícies diferents segons els llocs on es situava i havia de ser la necessària per produir un cabaió de garbes (al voltant de 10 garbes, segons el lloc), un cabaió de garbes era una pila feta amb les garbes amb l’espiga cap amunt i cobertes amb una garba horitzontal.

Les mesures eren diferents per el secà o per el regadiu, fins i tot per el tipus de conreu... algunes es mesuraven en treball, per exemple els jornals, altres per la quantitat de llavor com la quartera, pel nombre d’arbres o de ceps... com més valuosa era la terra més precisa es feia la mesura.

Naturalment totes aquestes coses indignaven a “propietaris cobradors rendes” i a “recaptadors d’impostos”, “senyors exercint privilegis”... però el fet és que s’han mantingut fins ara mateix (encara que segurament ja estan moribundes).

La tradició popular diu que Caín (l’agricultor), desprès de matar a Abel (el ramader), va inventar les mesures i va començar a conrear camps dividits i a instaurar la herència. Caín és el dolent per l’església, però la tradició popular aprofita i el fa inventor de totes les coses dolentes que pot, de fet el fa inventor de la propietat privada (camps de conreu separats), a més de la mesura de la terra. D’aquesta manera els pobres podien abominar de la propietat com invent de Caín relativament protegits per la “Història Sagrada”. La historia dels orinals reials, és també una burla de la sacralitat dels patrons i de la seva imposició per part de l’estat.

La resistència ha estat casi sempre passiva, així a França, pionera de l’homogeneïtzació i “inventors” dels sistema mètric decimal (SMD) van tardar 42 anys en poder-lo imposar, des de el 18 de germinal de l’any III (7 d’abril de 1795), data en que es va publicar l’adopció del SMD, fins la instauració definitiva  el 14 de juliol de 1837.

El mateix va passar a Espanya, on el 1801 Carles IV va voler unificar les mesures oficialitzant les tradicionals castellanes i la “bara de Burgos”, amb un resultat molt pobre que va acabar amb la seva substitució per el SMD. Per això l’ample de via “ibèric” és de 6 peus castellans (1.672mm), encara que l’únic ferrocarril que l’usa en la actualitat és la Linia 1 del metro de Barcelona, l’ample ibèric, per algun motiu, es va escurçar 4mm.

INSURGENTS CONTRA LA HECTÀREA, “LA GUERRA DE LOS PANTALONES” A OAXACA.

Malgrat que l’estat de Mèxic havia adoptat el SMD el 1857, es continuava emprant el sistema tradicional, bàsicament el colonial (mesures castellanes i andaluses) amb alguns afegits prehispànics com la mano (5 unitats), el pantle (40 unitats) i el zontle (400 unitats). Fou necessària la dictadura fèrria del general Porfirio Diaz (el porfiriato) per anar fixant el SMD, concretament fins el 1905 no es va promulgar el reglament del SMD.

A finals del segle XIX les terres, especialment les dels petits agricultors, es mesuraven amb el sistema tradicional (almud, maquila...) i no amb hectàrees. Mentre la obligació d’emprar el SMD va ser una mera teoria, la gent continuava comprant i venent als mercats i a les botigues mitjançant arroves, càrregues i lliures i conreant els seus almuds de terra,

 la coexistència dels dos sistemes va ser pacífica..

A Oaxaca es va aprovar l’any 1896 una Llei d’Hisenda, on els petits camperols passaven a pagar impostos (abans n’estaven exempts) i aquest impostos s’havien de calcular sobre la base del SMD, totalment desconegut pels pagesos i, en cas de desacord, perits estatals mesurarien els terrenys, en hectàrees naturalment i valorarien la base impositiva (centaus per hectàrea).

Tot això succeïa en el marc de la introducció del conreu del cafè per exportació. Les grans explotacions de cafetars es varen desenvolupar sovint a costa de les terres comunals, una de les primeres d’Oaxaca era propietat del dictador Porfirio Diaz.

El més d’abril de 1896, centenars d’indis amotinats varen envair la ciutat de Juquila, varen alliberar els presos i cremar els arxius municipals, també van matar a diversos terratinents i personal seu, així com al radiotelegrafista. Els cadàvers de les 32 víctimes van ser cremats en una pira formada per 180 tones de cafè.

La revolta violenta es va estendre per altres pobles i ciutats de Oaxaca, amb un patró semblant, alliberament de presos, i crema d’arxius i registres. La resposta del govern va ser, d’entrada, estrictament militar i el resultat foren morts, execucions, empresonaments i deportacions massives a l’estat selvàtic de Quintana Roo a l’est de la península de Yucatan, un ambient especialment inhòspit per persones procedents de les muntanyes d’Oxaca..

Per contra, els insurgents varen aconsseguir (a un alt cost) que es derogués la llei d’Hisenda de Oaxaca i fins i tot que s’eliminés el SMD dels manuals escolars. Als censos agrícoles dels anys 80 del segle XX Oaxaca era encara l’estat amb un major us de mesures premètriques.

El nou cap polític de Juquila (una mena d’alcalde) va publicar una ordenança prohibint l’ús dins la ciutat de la indumentària indígena el “calzón manta” pels homes i els huipiles per les dones, fent obligatòria la indumentària europea, especialment els pantalons. Val a dir que els insurrectes identificaven als partidaris del sistema mètric perquè usaven pantalons (eren moderns). Per això d’aquesta insurrecció en diuen la “guerra de los pantalones”.

ELS “QUEBRA QUILOS” DEL NORD-EST BRASILENY.

En un context semblant al de Juquila, però un 22 anys abans, es produeix, entre el 1874 i el 1875, als estats pobres del Nord-est del Brasil l’alçament dels “quebra quilos”.

L’Imperi havia decretat el 1872 que, a partir del 1 de juliol de 1873, serien obligatori emprar el SMD, sota pena de multa i fins i tot presó pels infractors.

Al Brasil hi havia una llarga tradició d’insurreccions contra els intents de l’imperi de centralitzar i homogeneïtzar la vida. Especialment important va ser la revolta contra la llei de registre civil i el cens de 1851, anomenada també “ronco d’abelha”, els sertaners pobres i negres veien en el cens i el registre una eina d’esclavatge i es van revoltar en contra... No els faltava raó, el cens i el registre van servir per les lleves militars per la repressió de revoltes i les diferents guerres de l’Imperi, cosa gens diferent de l’esclavatge laboral.

L’alçament antimetric brasiler també va coincidir amb la introducció d’un conreu per l’exportació, en aquest cas el cotó. I també havien problemes fiscals, un procés de centralització estatal i supraestatal i una promoció de l’economia liberal i en tot això el SMD tenia un paper destacat com unificador i tecnificador de les relacions, augmentant el paper d’intermediari de l’estat.

La llei de reclutament de 1874 va contribuir força a la revolta, ja que malgrat que la lleva es feia per sorteig (podia tocar tan a rics com a pobres) es podia esquivar mitjançant pagament o mitjançant un substitut (que la major part de les vegades era un esclau).

La revolta es va iniciar a Paraíba i es va estendre ràpidament per Pernambuco, Rio Grande do Norte i Alagoas, les quatre províncies (a la divisio territorial de l’Imperi) de Nordest, la zona més pobre del Barsil.

La reacció va ser semblant a la dels indis catinos d’Oaxaca: alliberament de presos, destrucció d’edificis públics i crema d’arxius municipals, notarials, hipotecaris, civils i penals i en alguns llocs fins i tot les estafetes de correus... i en aquest cas també la destrucció dels patrons mètrics dels ajuntaments i de les mesures homologades a comerços i parades dels mercats setmanals.

El nom de “Quebra Quilos” procedeix d’un avalot anterior, el 1871, a Rio de Janeiro, quan elements populars asaltaren comerços que havien començat a utilitzar el SMD, les noves peses van ser destruïdes al crit de “quebra os quilos” i el nom es va reutilitzar per la revolta del 1873, més extensa i intensa.

Els insurgents brasilers temien, amb raó, que l’ajustament dels pesos fos un pas per augmentar els preus i veien la mesura com una continuació del cens i del registre civil al que ja s’havien oposat enèrgicament amb anterioritat.

El procés repressiu va ser també semblant, al de Mèxic, morts, executats, empresonats i, en lloc de deportació a un estat llunyà i selvàtic, allistament forçat a l’exercit per cobrir les baixes que va generar la guerra amb Paraguai, per vigilar i controlar les conquestes territorials d’aquesta guerra i per mantenir l’ordre, cada cop més compromès de l’Imperi.

LA PENÍNSULA IBÈRICA, CANTONALISTES I COMUNISTES LLIBERTARIS.

A l’Estat espanyol, malgrat que es va aprovar una llei d’adopció del SMD en la primera part del regnat  d’Isabel II, el 19 de juliol de 1849, la seva aplicació es va anar allargant durant anys, degut a la inèrcia de l’administració, al conflicte de competències amb els ajuntaments i gremis (de farmacèutics, de joiers,...) i a les circumstàncies polítiques i socials.

Malgrat la manca d’èxit d’aplicació a la vida real, es va fer un gran esforç per la seva aplicació en el sistema escolar obligatori que, tot just es perfilava (de fet fins 1857 no es va publicar la llei d’instrucció publica, la “ley Moyano”), i a l’article 11 es deia “en todas las escuelas públicas o particulares, en que se enseñe ó deba enseñarse la aritmética ó cualquier otra parte de la matemáticas, será obligatoria la del sistema legal de medidas y pesas y su nomenclatura científica (...) quedando facultado el Gobierno para cerrar dichos establecimientos siempre que no cumplan con aquella obligación”.

No és fins el decret de 14 de febrer de 1879, promulgat com conseqüència dels compromisos contrets a la Conferència Internacional de Paris que el SMD no passa a ser estrictament obligatori en tots els actes amb caràcter oficial.

Fins aquell moment la resistència al SMD va ser estrictament passiva, i, com més allunyats del centre de poder més temps va durar.

Cal destacar però que en els moments revolucionaris, durant la revolució de 1868 i durant el moviment cantonalista, a Murcia, Santander, Madrid,  Barcelona, la Corunha, Cadis... els revolucionaris, no veien la normalització mètrica com un avenç, sinó com un intent totalitari d’homogeneïtzar i de centralitzar. Així que van destituir als funcionaris encarregats del control oficial dels pesos i mesures, els fiel-contraste, van confiscar oficines, models de pesos i mesures i punxons de contrast, símbols del poder estatal.

No hi ha massa informació sobre la residència activa contra la metrificació a part de les referències a les revoltes anteriors a la restauració, al menys no hi ha informació fàcilment accessible.

Sols apareix, com un bolet solitari, malgrat que segur que no va se un fet aïllat i que moltes altres accions queden en el desconeixement, el cas de Mas de las Matas.

Mas de las Matas és un poble aragonès, de Teruel, on durant la insurrecció de desembre del 1933 a més de proclamar el comunisme es van cremar els arxius municipals i parroquials, el registre de la propietat, la urna, les banderes.... i les còpies dels patrons de pesos i mesures!. Encara el 1933 (80 i pico anys desprès del decret d’adopció del SMD) els comunistes de Mas de las Matas, veien en els patrons de pesos i mesures guardats a l’Ajuntament un instrument de dominació. Van pagar car el desafiament del poder, a part dels morts als combats, 130 persones van ser empresonades (un 7% del total d’habitants del poble).

INSURRECTES CONTRA UNA LLEI “NATURAL”, TAN “NATURAL” COM LA LLEI DE LA GRAVETAT.

Sovint es ridiculitza aquestes revoltes, des de la supèrbia del “coneixement superior” actual, es deprecia als revoltats com endarrerits, primitius, incultes... poc il·lustrats. Per exemple l’imbecil d’en Vargas Llosa comparava al moviment antiglobalització amb els “quebra quilos” i amb una supèrbia disfressada d’enginy considerava que els dos volien “derogar la llei de la gravetat”, com és ben sabut tan el metre, com l’opressió i la dominació son fets absolutament “naturals”... inevitables.

 Es considera que totes aquestes revoltes son degudes a “una manca de coneixements”... i tot això es diu des de un ambient on el sistema decimal és omnipresent.... omnipresent?... potser no tant. La mesura d’angles i la del temps han resistit els intents de decimalització. Especialment notable és el cas temps, notable i  extraordinàriament divers. Del segon a l’hora és hexadecimal, de l’hora al dia duodecimal, més enllà del dia hi ha la setmana que no és ni decimal, ni hexadecimals ni duodecimal, i més enllà de la setmana dividim l’any (un període astronòmic) en mesos, que es superposen relativament a les fases lunars (astronòmic també, encara que duaodecimal), a part també tenim les estacions també de base astronòmica!!. En la mesura més “moderna”, la del del tecno-temps (temps de microprocessadors, de GPS, d’estris microelectrònics), en les mesures associades a tota la trama de tecno-dominació que ens envolta, tornem als sistema decimal, milisegons, nanosegons... és el temps de les màquines, ningú pot viure, com instant únic, un nanosegon?

Els orgullosos decimalistes tenen dificultats en fer càlculs amb les unitats de temps, graduats universitaris han tingut problemes en la conversió d’unitats de temps, fins el punt de ser un dels errors més freqüents en els estupids exàmens per accedir a l’interinatge d’ensenyament a la comunitat de Madrid... és d’estranyar que els petits camperols oaxaquenys tinguessin problemes en entendre la hectàrea?.

Tan el Regne Unit, com els Estats Units d’Amèrica han conservat mesures no decimals fins ara mateix... son estats endarrerits i sense una activitat científica significativa?.

El sistema dodecadecimal (la dotzena, per entendre’ns)  és una mesura molt pràctica a la vida quotidiana, i es pot dividir en un gran nombre de parts d’una manera senzilla. Que és més lògic, demanar mitja barra de pa o 0,5 barres de pa?, que és més fàcil, partir un pastis en mitats, quarts, octaus o dividir-lo mitjançant decimals, 0,500, 0,250 o 0,125 de pastis, ?... Que és millor una recepta on et diuen que has de posar mitja culleradeta de pebre o 0,25g de pebre?...

La resistència a la estandardització de les mesures no deriva de la incultura, ni de la manca de coneixements científics o tècnics, ni de la incapacitat per calcular, sinó de la desconfiança davant del poder de l’estat i del capital i d’una sana incredulitat sobre les seves “bones intencions”.

Les intencions de l’estat i el capital queden desemmascarades en el dia a dia d’aquesta societat de dependència en la que hem acabat vivint. En aquesta megamàquina de la dissort on tot està mesurat i estandarditzat fins arribar a les mesures destinades a les màquines, el nanòmetre, el nanogram i el nanosegon.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!