La
màfia del sector empresarial de “l’espectacle del consum” i del “consum de
l’espectacle” a tancat files al voltant del projecte del Bullilasvegas a Roses.
El més selecte de l’empresariat del sector, junt amb ecologistes de cambra i
lacais orgànic-naturals del sistema com en Sargatal, han fet una intrèpida
defensa del projecte dels “genis” empresaris Adrià (i de molts d’altres,
associats o en l’ombra).
Han
recolzat el projecte de la Bulli Fundation els principals hotelers de la zona i
els ajuntaments (especialment el de Roses), la Diputació de Girona, el Patronat
de Turisme, l’Associació de Campings, i, com podien faltar, els altres
promotors del gastroelitisme, el histriònics germans Roca, creadors de la
primera (i suposo que única) gastro-opera, multiestrellats michelins...
Mentre
la Bulli Fundation ens la està colant a la Costa Brava, no ens donem conte de
que també a Barcelona, i segurament a molts d’altres llocs, estan establint (ells
o altres empresaris de la bullimafia) els seu negoci elitista i exclusiu.
Negoci
dirigit a desenvolupar un espectacle on la majoria som espectadors o “paganos”
ocasionals i on ens fan creure que, amb una mica d’esforç personals (una mica
de voluntad!!, coi de desarrapats!!) tots podem ser un “Masterchef”. Masterchef’s!!,
la vessant cutre de la gastronomia d’èxit, perquè ser genis com l’Adrià i la
seva parentela estarà sols a l’abast de les criatures de la classe dominant (ja
ni cuiners poden ser els pobres), reservats a fills-de, i alguns masters
d’universitats prestigioses (que sovint reuneixen la virtut extra de ser
fills-de).
Negoci
que, a més de produir calerons per les butxaques dels avariciosos gastroempresaris,
produeix ideologia i constitueix un nou instrument de dominació, dominació que
ens fa dependents i on els responsables de ser dominats (per manca de
creativitat) som nosaltres mateixos.
L’eslògan
“som el que mengem” adquireix connotacions sinistres. Si menges gastro-disseny,
menjar orgànic d’alt cost (http://negreverd.blogspot.com.es/2014/09/rics-virtuosos-i-carnivors.html ),
carn de
vaca vella i treballadora, productes de l’hort del chef, produccions
artístiques i creatives seràs modern, creatiu, una persona sana, un triomfador,
un home o una dona del teu temps. Si menges a l’antiga, en la rutina
gastronòmica escassament creativa dels cigrons amb bleda, o el
“menjar/residu/orgànis” destinat als dels “marges” socials (a la lletra de la
Internacional en deien paries de la terra), si menges de supermercat, si menges
congelats, macarrons amb salsa de tomàquet (amb un toc de formatge ratllat de
bossa), si no has trepitjat una gourmet shop, seràs un fracassat, un cutre, un
“caspós”, un inútil, un antic, un refractari... un paria de la terra. I serà
culpa teva, tu tens tota la culpa, per no llegir les crítiques gastronòmiques i
les receptes dels suplements dominicals!!.
Per
simplificar (encara que n’hi ha molts més que els Adrià i els seus socis) podem
dir que ens trobem davant d’una Bullimafia, capaç de mobilitzar influències tan
potents que poden modificar a benefici d’un únic particular la normativa
urbanística d’un parc natural o el reglament d’il·luminació d’una ciutat.
De
les malifetes de la Bullimàfia a la Costa Brava ja en vàrem parlar a http://negreverd.blogspot.com.es/2014/03/el-bullifoundation-de-lespectacle.html
, ara volem parlar de les que estan cometen o preparant a la zona del
Paral·lel, a Barcelona... i suposem que a d’altres llocs que encara no coneixem.
El
fet de centrar-nos en la Bullimàfia no ens ha de fer oblidar que ens trobem
davant d’un refinament de la dominació.
L’art, genèricament, ha estat eina de dominació al llarg de la història, fins i
tot l’art pretesament “trencador”. En
aquests moments amb la mercantilització global es converteixen en mercaderia,
fins i tot els grafitis d’autors anònims (i dominats, i desposseïts...), com no
s’havien de convertir en mercaderies artístiques les olives alinyades o les
patates braves? (ja eren mercaderia alimentària, ara son a més mercaderia ideologica).
EL PLA PARAL·LEL O
COM ACABAR DE MATAR LA PERSONALITAT D’UN BARRI.
L’Ajuntament
te plans, plans per tot, plans per el port, plans per les platges, plans per el
Forum (ha, ha!!), plans per la Diagonal... i també per el Paral·lel i per
extensió els barris que l’envolten. Volen que visquem en smart barris dins
d’una smart ciutat... i amb una merda de smart-vida.
El
terme smart s'ha posat, relativament de moda, hi ha smartphones, hi ha smart
cars, smart grids, hi ha smart city...i smart barris... o sia, telèfons
sabiondos, cotxes setciències, xarxes espavilades, ciutats i barris repel·lents...
Hi
ha molts significats del terme smart city, des de el neoliberlisme urbà, als
del progressisme tecnoximple (per exemple bona part del “cyberactivisme”). Però
finalment tots acaben en la connexió a la xarxa a través d'artefactes.
Com
a tants altres llocs de Barcelona (al 22@, al Born...) es començarà a introduir
lo “smart” al Paral·lel (encara que el muntatge del carrer Blai és ja de la
mateixa camada). Mitjançant el projecte del “Pla de Millora i Rehabilitació del
Paral·lel” (millor dit potser “Pla de Millora i Privatització del Paral·lel),
per un humil cost de 9,5 milions d’euros es prepara la gentrificació del
passeig (fase posterior a la degradació prèvia), per fer-ne la gran entrada
dels creueristes a la Gran Barcelona.
Fibra
òptica de dalt a baix per les dues voreres, WIFI d’alta capacitat (per us
municipal), sensors diversos (de soroll, de contaminació, d’omplerta de
contenidors, de trànsit de vehicles i de persones...), llumeneres LED (tan
ecològiques elles!!) i una sinistre il·luminació “escènica” que serà un
desplegament de tecno/horterisme que permetrà variar el color i la intensitat
de la llum a les zones dels peatons (ja tremolem de l’efecte que això tindrà
sobre el malmès paisatge de l’avinguda). Respecte al tema de la il·luminació
l’Albert Adrià (el Raul Castro dels dos germans) deia a la Vanguardia del
9-X-14, “me gustaría que lo llenasen de
luces, ¡y si hay una normativa, que se la carguen!”.. molt propi de qui
pràcticament ha aconseguit desprotegir un bon tros d’un parc natural, a
nosaltres també ens agradaria poder liquidar lleis i normatives com els germans
Adrià, però liquidar i abolir-les totes i per a tothom!!.
LA OCUPACIO DE
L’ESPAI PER LA BULLIMAFIA.
La
Bullimafia ha posat els ulls en la zona del Paral·lel, i quan una màfia
ideològica (perquè ideologia és la seva gastronomia) i econòmica posa els ulls
en una zona, els seus habitants/usuaris/transeünts tenen motius per
preocupar-se.
El
Paral·lel ha de ser una mena de Brodway barceloní, hi ha una certa vida
nocturna, de teatres, bars i “music halls” a la part sud (tacant al port)... hi
ha una part intermitja per definir (encara que hi ha una important ocupació
hotelera) i finalment a la part nord s’ha anat creant “sigil·losament” una zona
de gastronomia moderna de luxe.
La
bullimàfia ha anat obrint locals a prop del Paral·lel. La “vermuteria
tradicional” 1900, la taperia de luxe Tickets (60 euros mínim, sense IVA ni
beguda i 3 mesos de cua!!), l’antiga cocteleria 46º que desprès de guanyar la Michelin
marxa a un altra lloc i adopta el nom d’Enigma, sense allunyar-se massa del
Paral·lel... Els locals “mexicanistes” Niño Viejo i Hoja Santa a l’avinguda
Mistral... Al carrer Lleida Cañota, Packta i Espai Kru i el Rias de Galicia
dels socis dels Adrià... I seguint la seva estel·la una corrua de locals de la
mateixa calanya, sols falta fer una passejada per la zona per veure els efectes
atractius de la bullimàfia sobre un determinat estil d’establiment hosteler.
Pot
semblar anecdòtic, però a Tickets serveixen unes olives “esferificades” a 8,10€
la mitja dotzena, per fer cada una d’aquestes sis olivetes artificials s’utilitzen
3 o 4 de naturals... Amb el cinieme que caracteritzen els posats
progre-elitistes ofereixen una “tapa solidària”: “ La desnutrició és la
principal causa de mortalitat infantil a Guinea Bissau” Prova la “Tapa
contra l’estrès” i lluitaràs per la desnutrició infantil col·laborant en la creació
d’una Granja-Escola en Biombo per a la Fundació DrIM” (de la carta de Ticket on hi ha uns “cacahuets
mimètics” a 2€ la unitat!!).
El
model econòmic és senzill, un local “econòmic” (bastant per sobre dels 60 €)
capaç de atendre una quantitat relativament alta de comensals (per omplir la
caixa), aquest seria el cas de Tickets, Niño Viejo, Cañota... i desprès un
locals més exclusius i artístics on “es perdrien diners” en ares de la creativitat,
Enigma (46º), Hoja Santa... Ja ho diu el bocamolla de l’Albert,
el germà tonto/llest (LV 9-X-2014) “Un local informal pero de calidad para
tener volumen, y un restaurante más de culto para servir gastronomía de
excelencia. Con uno se gana dinero y con otro prestigio”.
Però no son només els 9 locals bullimafiosos i la seva
cort, uns metres més enllà del paral·lel, al carrer Mèxic, els germans Adrià
obren un espai multiùs en una antiga fàbrica tèxtil, el Bulli labo quer
treballarà en la “bullipedia” i un consorci de galeries d’art, un màxim de 15,
liderades per el mercader de l’elit artística en Carles Taché, de moment hi ha
ja compromeses unes 6 galeries, el “millor de l’avantguarda artística”
barcelonina (Estrany de la Mota, Projecte SD, Trama, Senda…). Constituiran un
pol d’atracció gastroartistic per forasters cults i indígenas modernets, turisme
de qualitat!!.
LA DOMINACIO ENS
VE A TRAVÉS DEL MENJAR…
No és cap novetat, els reis, els grans sacerdots, tots
els tirans grans o petits, els patriarques i els “paters família” tenen una
gran i eficaç eina de dominació en el menjar, tallar el subministra d’aliments
ha estat una de les grans eines de dominació violenta. Les “grans ganes” de Mao
o de Stalin, la gana de la post guerra espanyola... o tots els setges que els
exercits de tots els estats han realitzats sobre ciutats insurrectes... o en la
gana difusa d’intensitat mitjana (si la gana pot ser d’intensitat mitjana)
quotidiana en la major part dels països del planeta... són exemple d’aquest us
dominador i antiinsurgent de l’alimetació.
Ja no estem en els temps de la dominació violenta. Be, al
menys no estem en aquests temps en el mon occidental, a la OCDE, la major part
de la humanitat segueix sotmesa a l’amenaça del tall del subministra
d’aliments... de moment... però en aquesta part del mon privilegiada i immersa
en l’abundància som també molt vulnerables a aquesta arma de dominació, d’una
manera inversa a la de la major part del planeta.
En aquest mon “d’abundància” i “privilegi” on el menjar
de la majoria és tòxic, on els recursos poden ser abundant però ens porten a
l’obesitat i a la diabetis... L’alimentació també pot ser una arma de
dominació. El sistema ens te dependents, el necessitem per “menjar” i, si estem
insatisfets o malalts, és culpa nostra, no som curosos ni creatius, no seguim
una vida sana, no ens esforcem... Se’ns ofereix un via “d’escapament”, entre la
dels gastrònoms privilegiats i la dels “paries de la terra”. La via d’estalviar
i fer cua per que, benèvolament, se’ns permeti trepitjar el terra de temples
com el Tickets, la via dels succedanis de “medio pelo”, la via dels tallers de
gastronomia, dels cursets i de les revistes especialitzades...
El que voldríem nosaltres és controlar el que mengem, de
l’hort a la cuina, cuinar-lo en pau i no morir a poc a poc per obtenir-lo,
tenir la seguretat de que no queda ningú amb gana al nostra costat, fruir del
menjar i de cuinar en companyia de la gent que estimem... Però sabem, i tenim
molt clar, que això sols serà possible quan s’hagi enderrocat la megamàquina de
la dissort, fins que no haguem destruït les corporacions, els estats, els
gastrobars, tota la bullimafia i similars, inclosos els grans negocis del menjar-residu.
No serem lliures i feliços fins que el darrer PEPSICO, NESTLE,
MC DONAL, Bullis, Cellers de Can Roca, Kentucky Fried Chicken, Grupo Pascual,
Casa Tarradelles... etc, etc pengin de les tripes del darrer gastrònom.
PER UN MON LLIURE
I SALVATGE.
I ARA UNA RECEPTA (en el fons som
molt constructius).
No és cara, no és complicada, no està dissenyada per cap
geni, ha sigut un tapa popular que les taverneres del mediterrani han servit
durant decennis...
Agafes un tomàquet ben madur i el talles en bocins
petits, en prens només alguns dauets, afegeixes unes rodanxetes de seva, agafes
un grapadet d’olives verdes trencades, o potser unes negres mortes o unes
alinyades amb all i, si en tens, unes tàperes, un polsim
de farigola o orenga, un altra polsim de sal i un bon raig d’oli.
Si el prens amb un gotet de vi, bona companyia i bona
conversa, serà més bona i et farà més profit que qualsevol “tapa d’oliva esferificada” del Tickets dels
bullimafiosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada