9 d’oct. 2014

EL PLA PARAL·LEL, LA BULLIMAFIA I LA DOMINACIÓ

La màfia del sector empresarial de “l’espectacle del consum” i del “consum de l’espectacle” a tancat files al voltant del projecte del Bullilasvegas a Roses. El més selecte de l’empresariat del sector, junt amb ecologistes de cambra i lacais orgànic-naturals del sistema com en Sargatal, han fet una intrèpida defensa del projecte dels “genis” empresaris Adrià (i de molts d’altres, associats o en l’ombra).

Han recolzat el projecte de la Bulli Fundation els principals hotelers de la zona i els ajuntaments (especialment el de Roses), la Diputació de Girona, el Patronat de Turisme, l’Associació de Campings, i, com podien faltar, els altres promotors del gastroelitisme, el histriònics germans Roca, creadors de la primera (i suposo que única) gastro-opera, multiestrellats michelins...

Mentre la Bulli Fundation ens la està colant a la Costa Brava, no ens donem conte de que també a Barcelona, i segurament a molts d’altres llocs, estan establint (ells o altres empresaris de la bullimafia) els seu negoci elitista i exclusiu.

Negoci dirigit a desenvolupar un espectacle on la majoria som espectadors o “paganos” ocasionals i on ens fan creure que, amb una mica d’esforç personals (una mica de voluntad!!, coi de desarrapats!!) tots podem ser un “Masterchef”. Masterchef’s!!, la vessant cutre de la gastronomia d’èxit, perquè ser genis com l’Adrià i la seva parentela estarà sols a l’abast de les criatures de la classe dominant (ja ni cuiners poden ser els pobres), reservats a fills-de, i alguns masters d’universitats prestigioses (que sovint reuneixen la virtut extra de ser fills-de).

Negoci que, a més de produir calerons per les butxaques dels avariciosos gastroempresaris, produeix ideologia i constitueix un nou instrument de dominació, dominació que ens fa dependents i on els responsables de ser dominats (per manca de creativitat) som nosaltres mateixos.

L’eslògan “som el que mengem” adquireix connotacions sinistres. Si menges gastro-disseny, menjar orgànic d’alt cost (http://negreverd.blogspot.com.es/2014/09/rics-virtuosos-i-carnivors.html ), carn de vaca vella i treballadora, productes de l’hort del chef, produccions artístiques i creatives seràs modern, creatiu, una persona sana, un triomfador, un home o una dona del teu temps. Si menges a l’antiga, en la rutina gastronòmica escassament creativa dels cigrons amb bleda, o el “menjar/residu/orgànis” destinat als dels “marges” socials (a la lletra de la Internacional en deien paries de la terra), si menges de supermercat, si menges congelats, macarrons amb salsa de tomàquet (amb un toc de formatge ratllat de bossa), si no has trepitjat una gourmet shop, seràs un fracassat, un cutre, un “caspós”, un inútil, un antic, un refractari... un paria de la terra. I serà culpa teva, tu tens tota la culpa, per no llegir les crítiques gastronòmiques i les receptes dels suplements dominicals!!.

Per simplificar (encara que n’hi ha molts més que els Adrià i els seus socis) podem dir que ens trobem davant d’una Bullimafia, capaç de mobilitzar influències tan potents que poden modificar a benefici d’un únic particular la normativa urbanística d’un parc natural o el reglament d’il·luminació d’una ciutat.

De les malifetes de la Bullimàfia a la Costa Brava ja en vàrem parlar a http://negreverd.blogspot.com.es/2014/03/el-bullifoundation-de-lespectacle.html , ara volem parlar de les que estan cometen o preparant a la zona del Paral·lel, a Barcelona... i suposem que a d’altres llocs que encara no coneixem.

El fet de centrar-nos en la Bullimàfia no ens ha de fer oblidar que ens trobem davant d’un refinament  de la dominació. L’art, genèricament, ha estat eina de dominació al llarg de la història, fins i tot l’art pretesament  “trencador”. En aquests moments amb la mercantilització global es converteixen en mercaderia, fins i tot els grafitis d’autors anònims (i dominats, i desposseïts...), com no s’havien de convertir en mercaderies artístiques les olives alinyades o les patates braves? (ja eren mercaderia alimentària, ara son a més mercaderia ideologica).

EL PLA PARAL·LEL O COM ACABAR DE MATAR LA PERSONALITAT D’UN BARRI.

L’Ajuntament te plans, plans per tot, plans per el port, plans per les platges, plans per el Forum (ha, ha!!), plans per la Diagonal... i també per el Paral·lel i per extensió els barris que l’envolten. Volen que visquem en smart barris dins d’una smart ciutat... i amb una merda de smart-vida.

El terme smart s'ha posat, relativament de moda, hi ha smartphones, hi ha smart cars, smart grids, hi ha smart city...i smart barris... o sia, telèfons sabiondos, cotxes setciències, xarxes espavilades, ciutats i barris repel·lents...

Hi ha molts significats del terme smart city, des de el neoliberlisme urbà, als del progressisme tecnoximple (per exemple bona part del “cyberactivisme”). Però finalment tots acaben en la connexió a la xarxa a través d'artefactes.

Com a tants altres llocs de Barcelona (al 22@, al Born...) es començarà a introduir lo “smart” al Paral·lel (encara que el muntatge del carrer Blai és ja de la mateixa camada). Mitjançant el projecte del “Pla de Millora i Rehabilitació del Paral·lel” (millor dit potser “Pla de Millora i Privatització del Paral·lel), per un humil cost de 9,5 milions d’euros es prepara la gentrificació del passeig (fase posterior a la degradació prèvia), per fer-ne la gran entrada dels creueristes a la Gran Barcelona.

Fibra òptica de dalt a baix per les dues voreres, WIFI d’alta capacitat (per us municipal), sensors diversos (de soroll, de contaminació, d’omplerta de contenidors, de trànsit de vehicles i de persones...), llumeneres LED (tan ecològiques elles!!) i una sinistre il·luminació “escènica” que serà un desplegament de tecno/horterisme que permetrà variar el color i la intensitat de la llum a les zones dels peatons (ja tremolem de l’efecte que això tindrà sobre el malmès paisatge de l’avinguda). Respecte al tema de la il·luminació l’Albert Adrià (el Raul Castro dels dos germans) deia a la Vanguardia del 9-X-14, “me gustaría que lo llenasen de luces, ¡y si hay una normativa, que se la carguen!”.. molt propi de qui pràcticament ha aconseguit desprotegir un bon tros d’un parc natural, a nosaltres també ens agradaria poder liquidar lleis i normatives com els germans Adrià, però liquidar i abolir-les totes i per a tothom!!.

LA OCUPACIO DE L’ESPAI PER LA BULLIMAFIA.

La Bullimafia ha posat els ulls en la zona del Paral·lel, i quan una màfia ideològica (perquè ideologia és la seva gastronomia) i econòmica posa els ulls en una zona, els seus habitants/usuaris/transeünts tenen motius per preocupar-se.

El Paral·lel ha de ser una mena de Brodway barceloní, hi ha una certa vida nocturna, de teatres, bars i “music halls” a la part sud (tacant al port)... hi ha una part intermitja per definir (encara que hi ha una important ocupació hotelera) i finalment a la part nord s’ha anat creant “sigil·losament” una zona de gastronomia moderna de luxe.

La bullimàfia ha anat obrint locals a prop del Paral·lel. La “vermuteria tradicional” 1900, la taperia de luxe Tickets (60 euros mínim, sense IVA ni beguda i 3 mesos de cua!!), l’antiga cocteleria 46º que desprès de guanyar la Michelin marxa a un altra lloc i adopta el nom d’Enigma, sense allunyar-se massa del Paral·lel... Els locals “mexicanistes” Niño Viejo i Hoja Santa a l’avinguda Mistral... Al carrer Lleida Cañota, Packta i Espai Kru i el Rias de Galicia dels socis dels Adrià... I seguint la seva estel·la una corrua de locals de la mateixa calanya, sols falta fer una passejada per la zona per veure els efectes atractius de la bullimàfia sobre un determinat estil d’establiment hosteler.

Pot semblar anecdòtic, però a Tickets serveixen unes olives “esferificades” a 8,10€ la mitja dotzena, per fer cada una d’aquestes sis olivetes artificials s’utilitzen 3 o 4 de naturals... Amb el cinieme que caracteritzen els posats progre-elitistes ofereixen una “tapa solidària”: “ La desnutrició és la principal causa de mortalitat infantil a Guinea Bissau” Prova la “Tapa contra l’estrès” i lluitaràs per la desnutrició infantil col·laborant en la creació d’una Granja-Escola en Biombo per a la Fundació DrIM” (de la carta de Ticket on hi ha uns “cacahuets mimètics” a 2€ la unitat!!).

El model econòmic és senzill, un local “econòmic” (bastant per sobre dels 60 €) capaç de atendre una quantitat relativament alta de comensals (per omplir la caixa), aquest seria el cas de Tickets, Niño Viejo, Cañota... i desprès un locals més exclusius i artístics on “es perdrien diners” en ares de la creativitat, Enigma (46º), Hoja Santa... Ja ho diu el bocamolla de l’Albert, el germà tonto/llest (LV 9-X-2014) “Un local informal pero de calidad para tener volumen, y un restaurante más de culto para servir gastronomía de excelencia. Con uno se gana dinero y con otro prestigio”.
Però no son només els 9 locals bullimafiosos i la seva cort, uns metres més enllà del paral·lel, al carrer Mèxic, els germans Adrià obren un espai multiùs en una antiga fàbrica tèxtil, el Bulli labo quer treballarà en la “bullipedia” i un consorci de galeries d’art, un màxim de 15, liderades per el mercader de l’elit artística en Carles Taché, de moment hi ha ja compromeses unes 6 galeries, el “millor de l’avantguarda artística” barcelonina (Estrany de la Mota, Projecte SD, Trama, Senda…). Constituiran un pol d’atracció gastroartistic per forasters cults i indígenas modernets, turisme de qualitat!!.
LA DOMINACIO ENS VE A TRAVÉS DEL MENJAR…
No és cap novetat, els reis, els grans sacerdots, tots els tirans grans o petits, els patriarques i els “paters família” tenen una gran i eficaç eina de dominació en el menjar, tallar el subministra d’aliments ha estat una de les grans eines de dominació violenta. Les “grans ganes” de Mao o de Stalin, la gana de la post guerra espanyola... o tots els setges que els exercits de tots els estats han realitzats sobre ciutats insurrectes... o en la gana difusa d’intensitat mitjana (si la gana pot ser d’intensitat mitjana) quotidiana en la major part dels països del planeta... són exemple d’aquest us dominador i antiinsurgent de l’alimetació.
Ja no estem en els temps de la dominació violenta. Be, al menys no estem en aquests temps en el mon occidental, a la OCDE, la major part de la humanitat segueix sotmesa a l’amenaça del tall del subministra d’aliments... de moment... però en aquesta part del mon privilegiada i immersa en l’abundància som també molt vulnerables a aquesta arma de dominació, d’una manera inversa a la de la major part del planeta.
En aquest mon “d’abundància” i “privilegi” on el menjar de la majoria és tòxic, on els recursos poden ser abundant però ens porten a l’obesitat i a la diabetis... L’alimentació també pot ser una arma de dominació. El sistema ens te dependents, el necessitem per “menjar” i, si estem insatisfets o malalts, és culpa nostra, no som curosos ni creatius, no seguim una vida sana, no ens esforcem... Se’ns ofereix un via “d’escapament”, entre la dels gastrònoms privilegiats i la dels “paries de la terra”. La via d’estalviar i fer cua per que, benèvolament, se’ns permeti trepitjar el terra de temples com el Tickets, la via dels succedanis de “medio pelo”, la via dels tallers de gastronomia, dels cursets i de les revistes especialitzades...
El que voldríem nosaltres és controlar el que mengem, de l’hort a la cuina, cuinar-lo en pau i no morir a poc a poc per obtenir-lo, tenir la seguretat de que no queda ningú amb gana al nostra costat, fruir del menjar i de cuinar en companyia de la gent que estimem... Però sabem, i tenim molt clar, que això sols serà possible quan s’hagi enderrocat la megamàquina de la dissort, fins que no haguem destruït les corporacions, els estats, els gastrobars, tota la bullimafia i similars, inclosos els grans negocis del menjar-residu.
No serem lliures i feliços fins que el darrer PEPSICO, NESTLE, MC DONAL, Bullis, Cellers de Can Roca, Kentucky Fried Chicken, Grupo Pascual, Casa Tarradelles... etc, etc pengin de les tripes del darrer gastrònom.
PER UN MON LLIURE I SALVATGE.

I ARA UNA RECEPTA (en el fons som molt constructius).
No és cara, no és complicada, no està dissenyada per cap geni, ha sigut un tapa popular que les taverneres del mediterrani han servit durant decennis...
Agafes un tomàquet ben madur i el talles en bocins petits, en prens només alguns dauets, afegeixes unes rodanxetes de seva, agafes un grapadet d’olives verdes trencades, o potser unes negres mortes o unes alinyades amb all i, si en tens, unes tàperes, un polsim de farigola o orenga, un altra polsim de sal i un bon raig d’oli.

Si el prens amb un gotet de vi, bona companyia i bona conversa, serà més bona i et farà més profit que qualsevol  “tapa d’oliva esferificada” del Tickets dels bullimafiosos. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada