QUAN LA REVETLLA DE SANT JOAN ERA LLIURE I SALVATGE.

Fixeu-vos que parlem de Sant Joan i no dels Solstici d’Estiu, i fem servir el Sant Joan conscientment, perquè ens volem apartar (per una vegada) de l’astronomia, de la “nit més curta”, de la “nit màgica” i d’altres enfocaments ancestrals, ètnics i “newage”. Malgrat que sigui un sant de la repulsiva església catòlica, de tota manera en Joan Baptista era una mena de “friki” assalvatjat i excèntric.

Volem parlar d’un Sant Joan (la celebració) recent, del celebrat des de principis del segle XX fins els anys 80 (a molt estirar). D’una celebració urbana insurgent i desobedient, en la que, malgrat els advertiments de les autoritats, els nois i noies tiraven endavant una activitat mal vista, penalitzada, i que, les darreres dècades, amb les transformacions urbanes lligades a la generalització de l’automòbil van arribar a ser bastant destructives i clarament luddita.

Expressió d’un disgust davant d’un urbanisme que expulsava a la gent dels carrers (i sobretot als nens i nenes) i aquest disgust generava, a través del foc, una recurrent actuació contra el be més preuat de l’automobilista... el paviment!!.. i els pneumàtics dels cotxes.

Fins que, al final, abans d’extingir-se, encara que no del tot encara perviu a molts llocs, va evolucionar vers una mena de guerrilla urbana, amb alguns incendis de contenidors i de poquets cotxes... i amb pedrades contra bombers i guripes, fins que, aparentment, es va acabar.

També volem parlar dels mètodes de repressió emprats per les autoritats, que van anar des de la intimidació combinada amb el “deixar fer”, fins la persecució directa, la expropiació de la llenya, l’extinció de les fogueres per part dels bombers i, finalment, la domesticació de la festa mitjançant el ritus inventat a finals del 50, però no reconegut fins anys després, de la encesa amb la Flama del Canigó i les macrofestes subvencionades per l’ajuntament.

Per obtenir les dades numèriques i els texts dels bans de l’ajuntament de Barcelona em emprat sobretot la col·lecció on-line de la Vanguardia (diari d’ordre poc amic de sorolls), evidentment això limita l’abast del conjunt, queda pendent potser una mirada més exhaustiva.

LES FOGUERES D’ABANS DE LA GUERRA.

Les fogueres de Sant Joan, igual que el Carnestoltes, han estat sempre una activitat combatuda per els ajuntaments, institucions culturals serioses i les gens benpensants. I una manera de combatre-les ha estat demanar el permís pertinent, posar el llit de sorra i rodejar-les de tanques de seguretat.

A la Barcelona murallada, donada l’estretesa dels carrers van haver períodes de persecució de les fogueres i sembla que el 1846 es van prohibir, amb poc èxit. Però amb el desenvolupament de l’eixample, amb cruïlles que semblen fetes expressament per muntar fogueres, l’activitat va recuperar forces.

Durant els primers anys del segle XX l’ajuntament no prohibia expressament el fer fogueres, només les que s’encenien sobre l’enllambordat. L’afany prohibicionista de les autoritats es centrava més en els focs d’artifici, coets i petards que sovint eren prohibits i van donar lloc, fins i tot, a banslimitadors del Govern Civil i algunes vegades per la Jefatura Superior de Policia (com el 1910 en que es van prohibir estrictament).

Fins la guerra les fogueres es van mantenir, sense massa reflex a la premsa. Al llarg dels anys 30 no trobem als diaris referències negatives, o, el més freqüent, ni tan sols les anomenaven com fet rellevant. Així a l’any 1936, en un clima enrarit, el mig d’una vaga de dependentsmercantils, plena d’accions contra les botigues obertes, es parla d’una “extraordinària animación” i que “no hubo encrucijada del ensanche en la que no apareciese, ya a primeras horas del día, el primer montón de leña”, sense cap retret ni reflexió contrariacom caldria esperar dels redactors de la Vanguardia.

Dels anys 37 i 38 no hi ha noticies al diari i segurament van perdre rellevància en mig del clima bèl·lic, encara que també podria ser que la censura, a que estava sotmesa la premsa, fes desaparèixer una festa relacionada (llunyanament) amb l’església... a més els nazis alemanys, sobretot les seves joventuts, celebraven el solstici d’estiu com a festa pròpia.

LES FOGUERES DURANT LA POSTGUERRA.

Pot semblar mentida, però durant els primers anys de dominació fatxa, en els diaris no consta cap mena de persecució contra les fogueres de Sant Joan, és més, el 1939 el diari diu “la de anoche fue la verbena brillante i bulliciosa de los días felices, cuando no había república en España... A pesar de la escasez de materiales combustibles que dejaron los rojos, no hubo calle en la que no se encendieran las clásicas hogueras, para delicia de la chiquillería”.

Aviat, però, van començar les amenaces en forma de bans d’alcaldia i les exigències d’autoritzacions “del alcalde de barrio” per poder bastir fogueres. Els bans, sempre semblants al llarg dels anys (sinó idèntics), no eren gens respectats i les autoritats no s’esforçaven massa en fer-los acomplir. Durant dècades els bans eren paper mullat que no suposaven invertir recursos en fer-los complir.

El ban de 1951 diu “Advertir a los alcaldes de barrio que debe restringir al máximo y conceder solo con el carácter excepcional que establece el articulo 133 de las ordenanzas municipales, permisos para encender hogueras” i a més “por el más eficaz cumplimiento de todo lo que se lleva ordenado el Ingeniero jefe de la Agrupación de Vialidad dispondrá lo necesario para proceder a trasladar o retirar los materiales acopiados para encender hogueras”. El 1956 s’arriba fins i tot a prohibir el lliurament de “muebles y enseres a la chiquillería”, prohibició clarament impossible de fer cumplir.

Com que les mesures municipals no tenien molt efecte, la gent d’ordre, a través dels periodistes, van començar una campanya contra “la nit de foc”, el 1953 ja podemllegirun apocalíptic escrit periodístic “desde que la noche de San Juan cae en la degeneración de una orgia de poblachón atrasado y montaraz, desde este momento, decimos hay que ponerle serios reparos y los correspondientes frenos al abuso... Las hogueras famosas, tampoco es un espectáculo que diga nada en favor de una gran ciudad cosmopolita como Barcelona. En los cruces de las calles del Ensanche resulta repugnante ver hacinados todos los despojos y enseres de desecho que en la víspera de San Juan se amontonan para prenderles fuego. ¡Atención!, que las fallas valencianas no son esto”.

ELS ANYS DAURATS DE LES FOGUERES.

Al llarg dels anys seixanta les fogueres continuen, i el nombre de sortides dels bombers durant la festa es manté estable entre 50 i 60 per nit.

A principis dels setanta a Barcelona s’encenien més de 700 fogueres (700!!), pràcticament totes sense autorització i aixecades per grups de menors, la major part dels quals tenien per sota dels 14 anys. El grups mostraven una eficaç organització espontània, no sols per recollir i bastir les fogueres, sinó també per amagar la llenya en solars i dins del pous de registre del clavegueram i de la Telefònica, aixecant les pesades tapes, entrant dins i tornant a col·locar-les en acabar.

Quan s’intensificaven les activitats de les brigades de recollida de llenya, que sovint començaven a actuar molts dies abans del 23 de juny, en el moment en que veien que el reservori era descobert, abans de deixar que caigués en mans de “l’enemic” els nens calaven foc a la pila, creant moment de caos i d’alarma i fent precisa l’actuació dels bombers. Les queixes que provocaven aquests incendis feien que les “autoritats” s’ho pensessin dues vegades abans d’incrementar l’activitat de les brigades de recollida. També es recorria al foc per destruir el magatzem d’una banda rival... tots volien tenir la foguera més gran!.

La fi del franquisme,malgrat l’entrada de nous actors municipals que, en l’aspecte de les fogueres i d’altres, eren tan o més autoritaris que els anteriors, sembla que va suposar un augment de l’activitat “incendiaria” i al llarg dels 70 i primers 80 va anar creixent el nombre de sortides dels bombers, des de 50 o 60 anteriors fins a un centenar o bastants més.

A l’activitat repressiva de retirada de la llenya i a l’extinció de les fogueres durant les primeres hores de la nit s’unien intents de “recuperació”, com el del districte VI, que l’any 1980 va fixar punts fixes per encendre-les (dels que no es va fer cap cas) o l’intent, el 1981, de concentrar a la plaça de l’escorxador totes les fogueres de l’esquerra de l’eixample.

La reacció dels incendiaris, sovint, va ser, durant alguns anys, força violenta, en reacció a la intensificació de l’activitat de incautació de llenya i apagament de focs, donant-se casos d’agressions als bomber amb pedres, petard i focs d’artifici i, l’any 1983, amb el llançament d’un ganivet (??).

Com reacció, a mesura que es va fent més difícil encendre fogueres, el foc consumeix més cotxes i contenidors i als anys vuitanta, coincidint amb el declinar de les fogueres salvatges els bombers comencen a fer més sortides per incendis a contenidors i papereres que no pas a fogueres “convencionals”.

ELS MOTIUS DE LA VICTÒRIA DE LES FORCES DE L’AUTORITAT.

Primer de tot un canvi en la definició del que és un nen, els nens passen a ser persones totalment tutelades i abandonen el carrer (millor dit, els adults retiren els nens del carrer). Ja no juguen als espais no dedicats expressament a ells (parcs) i son vigilats contínuament pels adults. La transmissió entre generacions de les tècniques i estratègies per mantenir vius els focs es trenca. Actualment és inversemblant que un grup de nens de 12 o 13 anys (o menys) aixequin trapes dels registres de clavegueram i entrin dins a guardar llenya.

L’aparició del cotxe, contribueix força al declinar de les fogueres salvatges, el vehicle privat es generalitza i els pares dels incendiaris els tenen aparcat prop de casa, el risc de danyar-lo és una espasa sobre el cap dels nois. A més el cotxe necessita paviments asfàltic, aquests paviments son vulnerables a l’acció del foc i els claus que queden al terra desprès de cremar els mobles (deien que) punxaven les rodes dels cotxes.

De fet a partir de mitjans del 80 l’atenció periodística es centra més en els problemes del trànsit generats per la festa (per sortir de la ciutat o anar a les festes organitzades) que en la festa en si, el 1988 es comentava a tota plana el col·lapse circulatori, les fogueres ocupaven un breu paràgraf a peu de plana.

A més el cotxe permet a les famílies marxar de la ciutat durant els festius, reduint les forces dels constructors de fogueres, l’efecte s’aguditzava quan s’acumulaven 3 dies festius al ser Sant Joan divendres i dilluns, com va ser el cas de 1974, 1978 i 1981, “ponts” festius fonamentals en el trencament de la línia de transmissió de pràctiques, habilitats i coneixements entre generacions.

Paral·lelament, com instrument complementari, les “autoritats” es van apropiar dels rituals de la Flama del Canigó que havia estat un eina d’agitació estrictament cultural, al principi clandestina. La flama arribava primer de tot a la Plaça de Sant Jaume i al Parlament, rebuda per Consellers, Regidors, Alcalde, President del Parlament... i d’allà s’estenia a les fogueres de les associacions de veïns “annexes” a les berbenes subvencionades...

Finalment el 1999 sols s’encenen 50 fogueres (recordem que a principis dels 70 eren més de 700), totes elles legals. És el final de la revetlla lliure i salvatge. És la victòria dels enemics de la lliure expressió, i dels amants dels paviments, del cotxe i de la urbanitat.

Curiosament la pirotècnia, que tan preocupava a Governadors i Alcaldes no ha minvat i es manté, malgrat morts i mutilats, segurament el fet de que el material pirotècnic sigui mercaderia actua com a fre de les ànsies de control estatal/municipal, però la majoria de focs que han d’apagar els bombers a contenidors, papereres tenen el seu origen en aquest material pirotècnic, manipulat sovint per menors com els que encenien abans els focs...

No cal tenir nostàlgia del passat, la festa continua tenint molts aspectes ingovernables, la societat està plena de basos comunicats, quan s’oprimeix un canto surt per l’altre, per exemple la festa s’ha traslladat massivament a les platges i l’ajuntament s’ha vist obligat a tolerar-la, això si, amb un gran desplegament policial i de neteja a primeres hores del matí.

Malgrat tot, mentre es tirin petards i es llencin coets podem tenir l’esperança de fer reviure les fogueres... I si no hi ha altres coses per cremar!.

FEM FOGUERES!!!

Mira també estiu de foc de 1936