Seveso a Vilanova!! I la seva relació amb Huesca

Ahir matí (10/5/2025) el Garraf es va despertat amb la sorpresa d’un confinament “dinàmic” per risc químic. Un núvol de clor partia d’una nau incendiada aquella matinada, la nau era el magatzem de l’empresa “Cleanwaterpool Productos Químicos y Accesorios para Piscina” (el lloc web és https://cleanwaterpool.net/es/, però està desactivat…) a la nota de premsa de Protecció Civil diuen que la empresa és Clim Waterpool, però sembla que segurament es tracta d’un error. Un nova demostració de la nocivitat del sistema tecnoindustrial, nocivitat que darrerament ha estat molt present al nostre entorn traslladant al nord el que viuen diàriament a d’altres punts del mon (http://negreverd.blogspot.com/2024/07/la-nocivitat-industrial-polinya-valles.html, https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/536850, https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/536711 ).

El confinament s’ha dictat mitjançant un missatge als telèfons mòbils (missatge que no han rebut tots els telèfons...) i afectava als municipis de Vilanova i la Geltrú, Cunit, Cubelles i el barri de Roquetes de Sant Pere de Ribes, en total unes 150.000 persones. El confinament es va aixecar el mateix dia 10 cap el migdia.

Cleanwaterpool comercialitza productes per el manteniment de piscines, segurament cloroisocianats (ATCC) en diferents formats, bàsicament compostos clorats, tots ells en contacte amb aigua o per foc alliberen a l’aire clor, clorhídric, cloramines i altres compostos clorats com el fosgen.... Tots son molt reactius i tendeixen a reaccionar amb d’altres compostos, inclosa l’aigua.

Cleanwaterpool no està afectada per la directiva Seveso per les quantitats de producte que emmagatzema, així que no consta al mapa de riscos de Protecció Civil (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.23248,1.73416,8z ).

La contaminació produïda per l’incendi (malgrat tots els missatges tranquil·litzadors) és força problemàtica, per una part la emissió de gasos clorats (o clor) dels que es desconeix les concentracions i l’abast, per l’altra la de sòlids com partícules de cendra de fins i tot mil·límetres de diàmetre fins petites partícules de micres i que també estan contaminades per clor, les restes de la nau cremada també carregades de clor i, finalment les aigües d’escorrentia de la extinció...

 

No s’ha informat de concentracions de contaminants als 4 municipis de la zona confinada (segurament n’hi han ben poques dades o cap), per fer-nos una idea hem mirat les dades d’un incendi semblant als EUA. L’incendi de Biolab el 2024 a Geòrgia, era també una empresa dedicada als productes de neteja de piscines, allà la EPA va analitzar els dies de l’incendi i posteriors els nivells de clor, de fosgen, clorhídric i bromhídric obtenien algunes mesures per sobre dels nivells dels límits laborals en tots els cassos (https://www.epaosc.org/sites/A4EY/files/4t-04-05-b-006%20bio-labs%20fire%20cercla%20er%20action%20report.pdf a partir de la pag 46), també varen detectar cianhídric i sulfhídric... val a dir que els efectes de nivells baixos durant un temps perllongat no es coneixen, encara que sembla que els nens son més sensibles al clor que els adults (https://www.atsdr.cdc.gov/es/toxfaqs/es_tfacts172.html ). Al cas de Biolab la EPA dels EUA i els serveis de protecció civil i del medi ambient de Geòrgia van efectuar (al menys) un seguiment de la contaminació, caldrà veure que fan el del Govern de Catalunya... Especialment en el cas de fosgen, els límits laborals del fosgen es mesuren en parts per bilió, mentre que els del clor ho fan en parts per milió, el fosgen és molt més tòxic que el clor molecular i altres derivats del clor. La pregunta seria: s’ha detectat fosgen? quins nivells s’han assolit, durant quant de temps?.

A Catalunya hi han 199.219 piscines i el seu nombre va creixent entre 6 i 8 cada dia, és de suposar que per tot el país hi ha distribuïda una xarxa de magatzems com el de Cleanwaterpool amb milers de tones de productes susceptibles de repetir l’accident del dia 10/5, la nocivitat tecnoindustrial és impulsada per el consumisme del simulacre social de benestar: la piscina privada, que ve a substituir el de la “caseta i l’hortet”.

La major part de l’ATCC procedeix de la planta d’ERCROS a Sabiñanigo, que va ser ampliada el 2020 i que produeix unes 28.000 tn d’aquest producte, ERCROS és el principal productor europeu d’isocianurs i un del primers del mon, dedica el 57% d ela producció a la exportació. La planta de Sabiñanigo si que està inclosa en la directiva Seveso (n’hi ha 40 a tot Aragó).

La nocivitat tecnoindustrial no sols es concentra en els productes de consum i en els punts de producció del nord global, moltes industries han migrat a països amb ma d’obra més explotable i amb baixos requeriments ambientals, això quan no s’exporten els residus de les indústries o s’extreu la matèria primera.

BÉLGICA : récord de agentes policiales encubiertos

 

https://secoursrouge.org/belgique-nombre-record-dagents-infiltres/

Sesenta y cinco (1) policías trabajaron de incógnito el año pasado. El uso de agentes encubiertos está estrictamente regulado y solo es posible para delitos graves. Las solicitudes son examinadas por comités especiales y son objeto de un estrecho seguimiento. El número de operaciones encubiertas también es mayor que en años anteriores sin que se explique el fenómeno. Esta cifra podría ser mayor debido a la mayor demanda de investigados extranjeros. Otra explicación radica en los "buenos resultados del equipo encubierto", lo que conlleva una mayor demanda.

Traducció no profesional de Terra i Llibertat (https://t.me/Terraillibertat ). Nota de T i LL : si suposem que els nivells belgues (10 milions d’habitants) son els mateixos que a España (49 milions) y Catalunya (8 milions) tindriem 271 agents encoberts a España i 44 a Catalunya…

ACCIDENTS QUÍMICS I CLASSISME EN LA NOCIVITAT DE LA SOCIETAT TECNOINDUSTRIAL

 

La societat tenoindustrial, malgrat el que es pretén, és una societat de riscos, aquests riscos s’estenen per tot arreu en menor o major grau i tenen un fort biaix classista, recentment hi ha hagut un accident espectacular a la AP-7 i un simulacre classista d’atac “terrorista químic” a un hotel de luxe de Barcelona

La nocivitat química industrial és un nocivitat fantasma amagada darrera de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la gestió i generació de residus.

Però la nocivitat química te un paper important en el canvi global, més enllà del canvi climàtic i és també una amenaça per a la vida i la llibertat (inclosa la vida i la llibertat humana)

 

El divendres passat el 7/2/25 l’autopista AP-7 va estar tallada durant moltes hores degut a l’accident d’una camió, accident on a morir el conductor. Els mossos i els jutjats van haver d’aixecar el cadàver cosa que justifica, en part, el temps que es va tardar a reobrir la via, no es dona massa informació sobre els problemes per retirar la càrrega....

 

Quina era la càrrega?, d’on venia?, on anava?

 

El camió transportava 500 litres de CO2 líquid refrigerat, va tenir un escapament, no es un producte tòxic, però el fet demostra el risc que suposa el transport de productes químics per les vies de comunicació sigui per carretera o per ferrocarril, això escampa el risc químic per tot el país, amb una freqüència variable es produeixen accidents, especialment en el transport per carretera, en el mapa adjunt (procedent del mapa de Protecció Civil de Catalunya XXXX) podem veure com el lloc de l’accident és una zona de risc molt alt.

El camió transportava material per l’empresa MESSER (www.messer.es ) , es tracta d’una multinacional, d’origen alemany, fundada fa 127 anys, és una de les empreses familiars més grans d’Europa (el 2023 va tenir uns beneficis de 4,39 bilions d’euros), està present en 35 països de tot el mon i te més de 11.000 treballadors.

MESSER te dues plantes a Tarragona, una a Vilaseca i l’altra al Morell, les dues estan classificades com de risc alt (segons la directiva SEVESO), MESSER ha tingut altres accidents en el transport, concretament l’octubre de 2018 a la planta del Morell es va haver d’activar el Transcat (pla d’emergència pel transport) al accidentar-se un camió de transport d’oxigen líquid, el novembre de 2020 van ser detinguts 6 directius de MESSER i de Carburos Metalicos per irregularitats urbanístiques.

L’any 2023 (el darrer amb dades publicades https://www.transportes.gob.es/areas-de-actividad/transporte-terrestre/mercancias-peligrosas-y-perecederas/estadisticas ) van haver 101 accidents, amb 41 ferits i 9 morts, en 21 d’ells va haver vessament, per Tarragona circulen cada any 44.457 camions transportant mercaderies perilloses.

 

 

 

El moll d'inflamables del port de Barcelona, nocivitat que mata

 

El 21 de gener va haver un accident al moll d’inflamables del Port de Barcelona durant unes operacions de soldadura en un tanc d’acetat de metil, amb el resultat d’un treballador mort i un altra greument cremat, la empresa era TEPSA, també una empresa dins la directiva Seveso, aquest moll és un focus de risc químic, hi ha almenys 9 empreses incloses en la directiva, encara que és tot el port un niu de nocivitat tecnoindustrial (https://malclima.blackblogs.org/2023/05/31/la-nocivitat-dels-ports-mes-enlla-del-creurisme-el-cas-de-port-de-barcelona/ ).

Al port te un trist historial d’accidents amb víctimes, com els que va tenir TEPSA quan un treballador externalitzat va patir cremades en un 65% del cos, o el 2021 quan va sobreeixir un tanc i es va vessar gasolina produint una atmosfera explosiva, o el de TMA el mateix 2021 que va patir una fuita de clor amb un treballador ferit, a una altra escala cal recordar també els danys per la contaminació amb soja de l’aire de Barcelona durant 1981/1996 (688 persones afectades, 40 ingressos a la UCI i 20 morts.

 

Atac "quimioterrorista" a l'hotel de luxe.

 

Darrerament des de Protecció Civil de la Generalitat s’han endegat tot un seguit de simulacres amb diversos continguts, els de risc químic industrial (plaseqcat) de 2023, o el d’emergència radiològica de l’octubre de 2024, o els d’emergència a diverses instal·lacions públiques (oficines, escoles...)... etc, en tots ells es pretén protegir a la població d’un risc generalment extern (menys en el cas dels incendis), així que no deixen de sorprendre les noticies sobre un simulacre d’atac “químic terrorista” en dos hotel de luxe de Barcelona.

Els simulacres d’atemptat quimicoterrorista formen part d’un projecte europeu, el HOTHREAT (https://hothreat.eu/ ), amb un pressupost de 3,277,228€ dels que 110,713 corresponen a la Generalitat. Aquest projecte “té per objectiu augmentar la seguretat dels hotels i centres de conferències pel que fa a les amenaces NRBQe (Nuclear, Radiològica, Biològica, Química i explosius), en un context en què els espais públics són especialment vulnerables per la seva alta accessibilitat i l’anonimat dels visitants” i en son socis diverses institucions públiques i privades i, molt especialment, la pasma de Polònia, Portugal, Grècia i Catalunya.

Els hotels triats han estat el “Tres Torres” i el “Arenas Atiram” els dos de la mateixa cadena (https://www.atiramhotels.com/ ), son les restes de la cadena HUSA (que va tenir fa pocs anys uns 170 hotels), sovint al esmentar la cadena HUSA es recorden els versos de Joan de Segarra que ja fa molts anys deia "hem sopat amb molta gent / i a vegades amb gentussa / però mai tan malament / com als hotels de la Husa".

Joan Gaspart, el darrer propietari de la cadena HUSA va voler estar present com “objectiu” del terrorismo químic. Gaspart és expresident del Barça, protector de Puigdemon a Bruseles, processat per diversos delictes lligats a la gestió dels seus hotels que finalment va perdre casi en la seva totalitat, menys els Atiram que dirigeix una de les seves filles.

El xou del simulacre va donar molt de si per els espectadors (i suposem que per alguns dels treballadors i hostes, veure mossos i personal d’interior i de sanitat vestits amb els trajos de protecció NRBQe ha de ser tota una experiència

Posem una fotografia d’un mosso de la unitat NRBQe, a part del seu aspecte de ser un esser d’un altra planeta (cosa segurament necessària per la protecció si la cosa fos realitat) el que ens xoca és que un funcionari d’un cos de seguretat porti propaganda a l’espatlla d’una empresa, de DRAGER (adjuntem la fotografia...).

És curiós com per fer un simulacre a dos hotels de luxe Protecció Civil hagi gastat més de 100.000€, amb la ideologia de que cal protegir als rics i les instal·lacions que freqüenten... algú sap si s’han fet els mateixos simulacres a l’escola Martinet d’Hospitalet (a 400 metres d’una empresa Seveso), o de les moltes escoles (sobretot de Sant Boi) que queden dins del radi de la zona d’intervenció de la planta ETAP de Sant Joan Despí?, pensem que no, i si s’ha fet alguna quin a sigut el cost?... el sistema valora més la salut i la vida d’una ancià com Joan Gaspart (això si ben folrat) que la d’una criatura d’infantil de les escoles de Cornellà i Sant Boi... ES LA CLASSE ESTÚPID!!

 

 

 

Noticias sobre tecnocontrol social

 

Vaciado de noticias sobre tecnocontrol en lo que va de año…

 

Bélgica: El reconocimiento facial estará autorizado a partir de febrero de 2025

https://secoursrouge.org/belgique-la-reconnaissance-faciale-autorisee-des-fevrier-2025/

 

En Bélgica aparecerán nuevas cámaras de videovigilancia que estarán equipadas con un sistema de inteligencia artificial con reconocimiento facial. Una vez colocados en el espacio público, serán utilizados con fines represivos, tendrán la capacidad de analizar los diferentes datos del rostro de una persona para identificarla. Transformados en datos biométricos, los sistemas utilizarán algoritmos para identificar a estas personas. La instalación de estas cámaras en las calles de Bruselas se producirá en un momento en el que Europa está adoptando una legislación sobre inteligencia artificial.

Aunque el reconocimiento facial en vivo estaba prohibido, se hicieron muchas exenciones, se utilizó varias veces en el aeropuerto de Zaventem, unas setenta veces durante la reunión de Europol en 2020 y cinco zonas policiales flamencas afirmaron utilizar el reconocimiento facial con frecuencia en 2021. A partir de ahora, se permitirá con el pretexto de la "lucha contra el terrorismo", para la búsqueda de víctimas en casos de desaparición/secuestro de niños, contra la trata de personas y la explotación sexual.

El reconocimiento facial es problemático cuando se trata de reconocer a personas no blancas, los errores en los datos biométricos son más recurrentes para estas personas, esto podría por tanto reforzar tendencias racistas y desiguales. También pretende seguir las trayectorias de las personas exiliadas dentro del espacio europeo. A partir de los 6 años, todas las personas que entran en territorio europeo están obligadas a introducir una imagen facial en el fichero “Eurodac” para ser integrada en la base de datos biométricos europea que pueden consultar los Estados miembros y la policía.

 

@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@

La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

 

1.-Català

2.-Castellano

Más info en  https://t.me/Terraillibertat

La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

Desprès de la massacre capitalista del 29/10/24 hi ha una necessitat de revisar moltes coses, si més no en com administrar (des de l’estat) els desastres.

Diem massacre capitalista perquè no ha estat sols el fenomen meteorològic. Les causes estan en la especulació urbanística que construeix on no es podria, en l’avarícia dels empresaris que envien als seus treballadors a sortir al carrer en moments de perill, en la desídia dels polítics (centrals, autonòmics i locals) que han cedit submisament als interessos del capital, en la cultura de l’automòbil que ha propiciat moltes de les morts i bona part dels danys econòmics... i finalment al capitalisme fòssil que fa que els fenòmens extrems siguin més freqüents mantenint i augmentant les emissions de CO2, el que per els valencians ha estat un desastre serà un gran negoci per les empreses capitalistes que s’estan disputant els contractes per les obres de reconstrucció, per les asseguradores, per els bancs que han de donar crèdits, per la industria automobilística (ens han imposat una societat on el vehicle és en molts cassos imprescindible), per els mateixos especuladors que van construir on no es podia... etc...

A partir d’aquí l’actitud de les Conselleries, del departaments, dels Serveis... de Protecció Civil ha canviat (al menys momentàniament) i així davant la segona Dana es van donar alarmes per donar i per vendre, es van tancar escoles i d’altres serveis i es van tallar carreteres... això durarà bastant, s’han “sensibilitzat”... i si hi han conseqüències judicials del desastre Valencià la “sensibilitat” durarà una mica més.

Tot això ha generat un debat sobre les construccions en zona inundable, arribant a nivells ridículs, posant com amenaçades les escoles del Delta de l’Ebre (el Delta de l’Ebre és tot ell inundable)...

Baixant a nivell municipal (on es decideixen bona part de les operacions urbanístiques crítiques) ha generat alguns moviments locals, reforçant algunes plataformes “ciutadanes” per revisar els espais “construïbles” segons la inundabilitat.

 

EL CAS DE MOLLET, UN EXEMPLE.

 

Com exemple (n’hi ha molts més) volem mirar el municipi de Mollet del Vallès (hi ha d’altres, sobretot al litoral, igual de crítics o més crítics, l’Eixample del Prat, el Pla Ponent, el projecte de les Tres Xemeneies a St. Adrià...). A Mollet ja fa temps que hi ha una plataforma contra la urbanització d’una zona, del Calderí, que consta com inundable als mapes de Protecció Civil de Catalunya (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.52776,2.2128,9z ) com es pot veure al Mapa 1. 

 

 

La plataforma fa la feina d’aquest tipus d’organització (concentracions, peticions i potser recursos administratius...), i ara te arguments reforçats per oposar-se.

Els riscos lligats a les inundacions fluvials o per l’acció del mar (Tres Xemeneies, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ formacions deltaiques...), igual que el risc de nevada o d’esllavissades, d’incendis forestals... els podríem anomenar més o menys “naturals”, si no fos per la intervenció capitalista que els agreuja, especialment per l’especulació urbanística i la construcció d’infraestructures i habitatges que fraccionen els espais, destrueixen la natura i ens proporcionen una vida de merda, l’artificialització capitalista converteix els riscos naturals en riscos artificials.

La societat tecnoindustrial afegeix nous riscos: els riscos alimentaris (tant de manca d’aliments com d’excés i d’aliments nocius per si mateixos), riscos lligats a la mobilitat... però molt especialment els riscos químics, un dels riscos més “tecnoindustrials”. El risc químic està escampat de forma difusa per tota la superfície terrestre mitjançant molècules procedents del transit, l’activitat de les industries, la gestió dels residus...

Mollet és sols un exemple, al mapa de protecció civil en podem trobar molts més, és una eina molt útil. A Mollet hi han 4 empreses afectades per la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html ) son ARKEMA QUÍMICA (al polígon de Can Magarola), MERCK SLU (Polígon Merck), KAO CORPORATION (al sud del Calderí) i INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígon de la Farinera, per la zona de Santa Rosa), als municipis adjacents (la contaminació no reconeix termes municipals) hi han 13 activitats Seveso, cal dir que moltes instal·lacions industrials no incloses a aquesta directiva poden ser puntualment més perilloses que les que estan incloses.

KAO CORPORATION és el focus més proper al Calderí (Mapa 2), aquest espai queda dins del límit de la seva zona d’alerta, aquest risc va lligat sobretot al sulfat de dimetil, que és un compost carcinogen i teratogen (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La major part del terme de Mollet està dins de les zones d’alerta de empreses situades més al nord (a Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

 

 

 RESUMINT

 

La societat tecnoindustrial capitalista viu immersa en el risc, un risc esbiaixat per la classe (les classes altes tenen més recursos, viuen en llocs més segurs i es poden pagar protecció extra més enllà de l’escassa que proporciona l’estat).

La societat tecnoindustrial capitalista artificialitza els riscos naturals (aigua, neu, foc...) convertint-los en riscos “artificials”.

La societat tecnoindustrial capitalista ens fa viure immersos en la nocivitat química (contaminació de l’aire i l’aigua, adulteració dels aliments, riscos radiològics, contaminació acústica...).

Per sortir de tot això i viure nomes amb els riscos naturals cal abolir els estats, el capitalisme i la societat tecnoindustrial.

 

2.-Castellano.

 

La sociedad del riesgo, reflexiones post-Dana sobre el urbanismo, la inundabilidad y la sociedad tecnoindustrial. El caso de Mollet del Vallès.

 

Después de la masacre capitalista del 29/10/24 hay una necesidad de revisar muchas cosas, al menos en cómo administrar (desde el estado) los desastres.

Decimos masacre capitalista porque no ha sido sólo el fenómeno meteorológico. Las causas están en la especulación urbanística que construye donde no se podría, en la avaricia de los empresarios que envían a sus trabajadores a salir a la calle en momentos de peligro, en la desidia de los políticos (centrales, autonómicos y locales) que han cedido sumiso a los intereses del capital, en la cultura del automóvil que ha propiciado muchas de las muertes y buena parte de los daños económicos... y finalmente al capitalismo fósil que hace que los fenómenos extremos sean más frecuentes manteniendo y aumentando las emisiones de CO2, lo que para los valencianos ha sido un desastre será un gran negocio para las empresas capitalistas que se están disputando los contratos de las obras de reconstrucción, para las aseguradoras, para los bancos que daran créditos, para la industria automovilística (nos han impuesto una sociedad donde el vehículo es en muchos casos imprescindible), para los mismos especuladores que construyeron donde no se podía... etc...

A partir de ahí la actitud de las Consejerías, de los departamentos, de los Servicios... de Protección Civil ha cambiado (al menos momentáneamente) y así ante la segunda Dana se dieron alarmas para dar y vender, se cerraron escuelas y otros servicios y se cortaron carreteras... esto durará bastante, se han "sensibilizado"... y si hay consecuencias judiciales del desastre Valenciano la "sensibilidad" durará bastante más.

Todo esto ha generado un debate sobre las construcciones en zona inundable, llegando a niveles ridículos, poniendo como amenazadas las escuelas del Delta del Ebro (el Delta del Ebro es todo él inundable)...

Bajando a nivel municipal (donde se deciden buena parte de las operaciones urbanísticas críticas) ha generado algunos movimientos locales, reforzando algunas plataformas "ciudadanas" para revisar los espacios "construibles" según la inundabilidad.

 

EL CASO DE MOLLET, UN EJEMPLO.

 

Como ejemplo (hay muchos más) nos centraremos en el municipio de Mollet del Vallès (hay otros, sobre todo en el litoral, igual críticos o más, el Eixample del Prat, el Pla Ponent, el proyecto de las Tres Xemeneies en St . Adrià...). En Mollet ya hace tiempo que existe una plataforma contra la urbanización de una zona, del Calderí, que consta como inundable en los mapas de Protección Civil de Cataluña (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html) - 41.52776,2.2128,9z ) como puede verse en el Mapa 1. La plataforma hace el trabajo de este tipo de organización (concentraciones, peticiones y quizás recursos administrativos...), y ahora tiene argumentos reforzados para oponerse.

Los riesgos ligados a las inundaciones fluviales o por la acción del mar (Tres Chimeneas, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ , formaciones deltaicas...), al igual que el riesgo de nevada o de corrimientos de tierras, de incendios forestales... podríamos llamarlos más o menos “naturales”, si no fuera por la intervención capitalista que los agrava, especialmente por la especulación urbanística y la construcción de infraestructuras y viviendas que fraccionan los espacios, destruyen la naturaleza y proporcionandonos una vida de mierda, la artificialización capitalista convierte los riesgos naturales en riesgos artificiales.

La sociedad tecnoindustrial añade nuevos riesgos: los riesgos alimentarios (tanto de carencia de alimentos como de exceso y de alimentos nocivos por sí mismos), riesgos ligados a la movilidad... pero muy especialmente los riesgos químicos, uno de los riesgos más "tecnoindustriales". El riesgo químico está esparcido de forma difusa por toda la superficie terrestre mediante moléculas procedentes del tráfico, la actividad de las industrias, la gestión de resíduos...

Mollet es sólo un ejemplo, en el mapa de protección civil podemos encontrar muchos más, es una herramienta muy útil. En Mollet hay 4 empresas afectadas por la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html  ) son ARKEMA QUÍMICA (en el polígono de Can Magarola), MERCK SLU (Polígono Merck), KAO CORPORATION (al sur del Calderín) y INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígono de la Farinera, por la zona de Santa Rosa), en los municipios adyacentes (la contaminación no reconoce términos municipales) hay 13 actividades Seveso, hay que decir que muchas instalaciones industriales no incluidas en esta directiva pueden ser puntualmente más peligrosas que las incluidas.

KAO CORPORATION es el foco más cercano al Calderí (Mapa 2), este espacio queda dentro del límite de su zona de alerta, este riesgo va ligado sobre todo al sulfato de dimetilo, que es un compuesto carcinógeno y teratógeno (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La mayor parte del término de Mollet está dentro de las zonas de alerta de empresas situadas más al norte (en Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

RESUMIENDO

 

La sociedad tecnoindustrial capitalista vive inmersa en el riesgo, un riesgo sesgado por la clase (las clases altas tienen más recursos, viven en lugares más seguros y pueden pagarse protección extra más allá de la escasa que proporciona el estado).

La sociedad tecnoindustrial capitalista artificializa los riesgos naturales (agua, nieve, fuego...) convirtiéndolos en riesgos “artificiales”.

La sociedad tecnoindustrial capitalista nos hace vivir inmersos en la nocividad química (contaminación del aire y agua, adulteración de los alimentos, riesgos radiológicos, contaminación acústica...).

Para salir de todo esto y vivir solo con los riesgos naturales es necesario abolir los estados, el capitalismo y la sociedad tecnoindustrial.

 

 

 

 

La Ricarda, l’Aeroport, la Casa Gomis, la intel·lectualitat burgesa catalana i la Bienal “nòmada” Manifesta 15.

Aquesta tardor a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (concretament a Barcelona, Badalona, Cornellà, el Prat, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Sant Cugat i Terrassa) es celebrarà la “bienal nòmada europea Manifesta15”, amb 12 setmanes de durada a les 12 ciutats compromeses (https://www.manifesta15.org/es/sobre-manifesta ).

La Manifesta 15 es va promoure des de l’anterior alcaldia de Barcelona (Ada i Collboni) i te un cost de 8,9 milions d’euros, malgrat el cost i el contingut no ha aixecat cap mena de queixa o polèmica, tots els mitjans i la “societat civil” ha quedat amb la boca oberta com els babaus.

La biennal és una activitat bàsicament elitista, centrada sobretot en temes “artístics” amb pinzellades socials de caire “progressista jacobí”, tot pel poble però sense el poble, (https://www.manifesta15.org/ca/esdeveniments ) en les seves 107 instal·lacions a les 12 ubicacions.

De tot aquest festival ens interessa especialment (molt especialment) el referent a les instal·lacions al Prat de Llobregat, la seu, la Casa Gomis, en una zona a frec de l’aeroport i en el punt de fricció per l’ampliació de les pistes, al costat de l'aeroport de Barcelona-El Prat (https://www.alasbarricadas.org/noticias/node/51514 ).

La Casa Gomis forma part de la finca de la Ricarda, la finca és en part parc natural, però continua essent privada amb tot un seguit de cases repartides entre els hereus de la familia Bertran Serra. Curiosament, malgrat el nom de la casa, els propietaris reals de la casa Gomis serien els Bertrand, uns 50 copropietaris que gestionen la finca a través de la societat EBYS (Eusebio Bertrand y Serra). Però el patriarcat afecta també als que estan forrats de pasta, així que la casa és la casa Gomis i no Bertrand (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons ).

A la casa Gomis, els Gomis (marit i muller) van instal·lar la tertúlia del Club Cobalt 49 (https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Cobalto_49 ), una mena de gauche divine de “creatius” benestants sense connexió amb el tema social, més aviat eren una “moderation divinne” “engagée” amb las vanguardies del moment; per Can Gomis van passar casi tots: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa i Moisès Villèlia…

Ara amb el rotllo de la Manifesta 15 es revaloritza el seu passat amb les activitats que s’hi realitzen, en total 21, des de una expo sobre “justícia climàtica de les perifèries” (en un espai d’accés restringit i controlat!?) fins als mobles del menjador de la casa “xarpellera for la Ricarda”. No hi ha dubte que la revalorització cultural i monumental de la Casa Gomis, també revaloritza el seu preu cara a futures expropiacions, com diu el web de Manifesta “la Casa Gomis i els seus voltants estan subjectes al diàleg permanent sobre l'expansió de l’activitat econòmica i la protecció del medi natural”.

De fet AENA ja ha negociat abans amb els propietaris de la finca, i el resultat va ser el desmuntatge i posterior reconstrucció de la Granja de la Ricarda per una ampliació anterior de l’aeroport.

 

Però d’on ve tota la pasta? Com s’ha acumulat el capital necessari?

 

El primer Bertrand del que es tenen noticies és en Manuel Bertrand Cortalé, el seu fill Manuel Bertrand Salsas mitjançant matrimoni amb els Serra van formar un potent i poderos grup Bertrand Serra (primer industrial cotoner individual del ram del cotó del mon) amb fàbriques a Manresa, Barcelona, Sant Fruitós... El fill Eusebi Bertran Serra va acabar de promocionar el “holding”, a més de empresari del tèxtil va ser diputat, cofundador de la Lliga Regionalista, conseller de bancs i de la Maquinista, cap del sometent, amic d’en Primo de Ribera, dirigent de Foment del Treball... durant la revolució del 36 van col·lectivitzar-li les propietats, però ell va marxar a San Sebastian preparant el retorn del capitalisme a Catalunya i el 39 les va recuperar...

Els capitalistes Bertrand van prosperar aprofitant les condicions laborals des de la seva fundació en els inicis de la industrialització (i abans) al segle XIX i es va estenen fins ara mateix. Pel camí van passar les jornades esgotadores, el lockout  de 1919/1920 (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html ), el pistolerisme fomentat per el Fomento del Trabajo a partir del 1920, la dictadura...la postguerra... presons, exili, mort...

 

La postguerra??

 

El 1946 les obreres catalanes del sector tèxtil estan en una situació molt precària sous baixos, carestia, irregularitat de les jornades per les restriccions energètiques,  intensificació dels ritmes de treball per aprofitar les hores amb electricitat...

El 27 de gener es va iniciar una vaga a la fàbrica Tèxtils Bertrand Serra SA a Manresa (la tèxtil més gran d’Espanya), l’espurna va ser que van descomptar el sou del dia 24, el dia de la “liberación de Manresa” i reclamar preus mes baixos i salaris més alts.

La protesta es va anar estenen i va anar adquirint el caràcter d’una vaga general, es diu que va ser la primera vaga del franquisme, no és cert, però si que va ser la més potent i rellevant en el seu moment.

El Govern Civil va enviar Policies i Guàrdies Civils, mentre es produïen les detencions de “los sospechosos habituales” (que no eren treballadors de la fàbrica), que van ser maltractats i acomiadats de les seves feines al ser alliberats.

El dia 30 la Guardia Civil va bloquejar tot  un torn de treballadores en vaga dins la fàbrica, però elles van continuar en vaga, com que les protestes s’estenien i el risc d’un conflicte més greu, el Governador Civil va obligar a la empresa a pagar el dia 24 i a un augment de 75 pessetes per les treballadores.

Uns dies desprès, al estar ja calmada la situació, la rancúnia i avaricia de Bertrand Serra va acomiadar a diverses treballadores com represàlia, per les despeses de pagar el dia 24 i les 75 pessetes d’augment.

Tot plegat sembla que va costar-li el càrrec a l’alcalde de Manresa.

Segur que no va ser la única lluita, la única victòria o derrota en les múltiples empreses del grup Bertrand Serra amb tot el seguit d’acomiadaments, opressions, presons i... morts, però com a mostra ens serveix.

 

La finca de la Ricarda no queda fora de la lògica de la dominació, dominació sobre la terra, van dessecar la major part de les maresmes litorals deixant sols els estanys (per usos recreatius), van plantar pins pinyers (fora del seu àmbit), van explotar als treballadors de la Granja de la Ricarda, els de l’explotació agrícola, el servei i el manteniment de les torres...

Estem en contra de l’Aeroport i del mon que el necessita, però si desapareix la Casa Gomis no plorarem ni una mica... encara que sigui un exemple de l’arquitectura racionalista o el bressol de la intel·lectualitat burgesa catalana dels any seixanta.

 

De fet la Casa Gomis és el resultat d’un mon que no ens importa  destruir... perquè portem un mon nou dins del s nostres cors.

55 años del asesinato de Josu Murueta y Anton Fernandez, por defender un aire limpio y sano.

 

Ahora hace 55 años, a finales de octubre, el 29 y el 30 de noviembre de 1969, en Erandio eran asesinados a manos de la Policía Armada 2 trabajadores. Con esta brutalidad se apagaron las protestas vecinales contra “los gases” emitidos por las industrias de los alrededores (siderúrgicas, térmicas, químicas, del metal, astilleros…), Josu era mecánico tornero y Antón era mecánico ajustador, los dos murieron con la ropa de trabajo puesta.

 

Las protestas por la grave contaminación atmosférica, entre otros tóxicos por metales pesados y derivados sulfurosos, en Erandio eran comunes las enfermedades pulmonares, las asmas y los problemas oculares, afectando especialmente a los niños (https://www.cevreadaleti.org/conflict/movilizaciones-del-gas-protest-against-industrial-pollution-in-erandio-basque-country/?translate=es ), los principales emisores eran Remetal, Indumetal, Metalquímica, Olarra S.A. y Dow Unquinesa -perteneciente al grupo estadounidense Dow Chemical-; pero también Altos Hornos. Erandio era en aquellos años la zona más contaminada del estado, y aun ahora es una zona de alta nocividad (https://eguzki.org/es/2024/10/30/55-urte-geroago-isurketek-ez-dute-etenik/).

 

Comisiones de mujeres alrededor de la Asociación de Vecinos empezaron a mover el tema a lo largo de todo 1969 (3/9 1.000 manifestantes, 6/10 2.000 manifestantes), cortes de la carretera de la ría y de las vías del tren, persecuciones por el casco urbano por parte de la Guardia Civil y la Policía Armada con el apoyo de coches con mangueras de agua. Las protestas culminanaron en la manifestación multitudinaria de 29/10 (3.000 persona según las fuentes de la época) en la plaza del ayuntamiento que acabo con las descargas de la policía. 

 

En los días posteriores a los dos asesinatos hubo numerosas huelgas de trabajadores en solidaridad con los reprimidos (además de los muertos hubo 3 hospitalizados y un gran número de detenidos). Huelgas en la Naval de Sestao, en Astilleros Ruiz Velasco, en Down Unquinesa, en Eguren, en Marítima Aspe, en Cenemesa… en total más de 2.500 huelguistas (según los medios de la época poco dados a informar de huelgas).

 

Al contrario de otros conflictos ambientales, donde los trabajadores toman el partido del salario (de la empresa), por ejemplo recientemente, las minas de Súria, de la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña, o el caso de los mineros del carbón manipulados por la oligarquía minera…En este caso hay una buena sintonía entre lo laboral y las reclamaciones ambientales, algo parecido a lo que pasó en Riotinto, durante las protestas contra los Humos en febrero de 1888, aunque en este caso el número de muertos oscila entre los 13 oficiales y los más de 100 de vox populi(http://negreverd.blogspot.com/2014/01/4-de-gener-de-1888-els-miners-de.html ).

La contradicción entre la producción y el ambiente es una cosa a resolver… si se pued...