4 de nov. 2024

La Ricarda, l’Aeroport, la Casa Gomis, la intel·lectualitat burgesa catalana i la Bienal “nòmada” Manifesta 15.

Aquesta tardor a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (concretament a Barcelona, Badalona, Cornellà, el Prat, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Sant Cugat i Terrassa) es celebrarà la “bienal nòmada europea Manifesta15”, amb 12 setmanes de durada a les 12 ciutats compromeses (https://www.manifesta15.org/es/sobre-manifesta ).

La Manifesta 15 es va promoure des de l’anterior alcaldia de Barcelona (Ada i Collboni) i te un cost de 8,9 milions d’euros, malgrat el cost i el contingut no ha aixecat cap mena de queixa o polèmica, tots els mitjans i la “societat civil” ha quedat amb la boca oberta com els babaus.

La biennal és una activitat bàsicament elitista, centrada sobretot en temes “artístics” amb pinzellades socials de caire “progressista jacobí”, tot pel poble però sense el poble, (https://www.manifesta15.org/ca/esdeveniments ) en les seves 107 instal·lacions a les 12 ubicacions.

De tot aquest festival ens interessa especialment (molt especialment) el referent a les instal·lacions al Prat de Llobregat, la seu, la Casa Gomis, en una zona a frec de l’aeroport i en el punt de fricció per l’ampliació de les pistes, al costat de l'aeroport de Barcelona-El Prat (https://www.alasbarricadas.org/noticias/node/51514 ).

La Casa Gomis forma part de la finca de la Ricarda, la finca és en part parc natural, però continua essent privada amb tot un seguit de cases repartides entre els hereus de la familia Bertran Serra. Curiosament, malgrat el nom de la casa, els propietaris reals de la casa Gomis serien els Bertrand, uns 50 copropietaris que gestionen la finca a través de la societat EBYS (Eusebio Bertrand y Serra). Però el patriarcat afecta també als que estan forrats de pasta, així que la casa és la casa Gomis i no Bertrand (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons ).

A la casa Gomis, els Gomis (marit i muller) van instal·lar la tertúlia del Club Cobalt 49 (https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Cobalto_49 ), una mena de gauche divine de “creatius” benestants sense connexió amb el tema social, més aviat eren una “moderation divinne” “engagée” amb las vanguardies del moment; per Can Gomis van passar casi tots: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa i Moisès Villèlia…

Ara amb el rotllo de la Manifesta 15 es revaloritza el seu passat amb les activitats que s’hi realitzen, en total 21, des de una expo sobre “justícia climàtica de les perifèries” (en un espai d’accés restringit i controlat!?) fins als mobles del menjador de la casa “xarpellera for la Ricarda”. No hi ha dubte que la revalorització cultural i monumental de la Casa Gomis, també revaloritza el seu preu cara a futures expropiacions, com diu el web de Manifesta “la Casa Gomis i els seus voltants estan subjectes al diàleg permanent sobre l'expansió de l’activitat econòmica i la protecció del medi natural”.

De fet AENA ja ha negociat abans amb els propietaris de la finca, i el resultat va ser el desmuntatge i posterior reconstrucció de la Granja de la Ricarda per una ampliació anterior de l’aeroport.

 

Però d’on ve tota la pasta? Com s’ha acumulat el capital necessari?

 

El primer Bertrand del que es tenen noticies és en Manuel Bertrand Cortalé, el seu fill Manuel Bertrand Salsas mitjançant matrimoni amb els Serra van formar un potent i poderos grup Bertrand Serra (primer industrial cotoner individual del ram del cotó del mon) amb fàbriques a Manresa, Barcelona, Sant Fruitós... El fill Eusebi Bertran Serra va acabar de promocionar el “holding”, a més de empresari del tèxtil va ser diputat, cofundador de la Lliga Regionalista, conseller de bancs i de la Maquinista, cap del sometent, amic d’en Primo de Ribera, dirigent de Foment del Treball... durant la revolució del 36 van col·lectivitzar-li les propietats, però ell va marxar a San Sebastian preparant el retorn del capitalisme a Catalunya i el 39 les va recuperar...

Els capitalistes Bertrand van prosperar aprofitant les condicions laborals des de la seva fundació en els inicis de la industrialització (i abans) al segle XIX i es va estenen fins ara mateix. Pel camí van passar les jornades esgotadores, el lockout  de 1919/1920 (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html ), el pistolerisme fomentat per el Fomento del Trabajo a partir del 1920, la dictadura...la postguerra... presons, exili, mort...

 

La postguerra??

 

El 1946 les obreres catalanes del sector tèxtil estan en una situació molt precària sous baixos, carestia, irregularitat de les jornades per les restriccions energètiques,  intensificació dels ritmes de treball per aprofitar les hores amb electricitat...

El 27 de gener es va iniciar una vaga a la fàbrica Tèxtils Bertrand Serra SA a Manresa (la tèxtil més gran d’Espanya), l’espurna va ser que van descomptar el sou del dia 24, el dia de la “liberación de Manresa” i reclamar preus mes baixos i salaris més alts.

La protesta es va anar estenen i va anar adquirint el caràcter d’una vaga general, es diu que va ser la primera vaga del franquisme, no és cert, però si que va ser la més potent i rellevant en el seu moment.

El Govern Civil va enviar Policies i Guàrdies Civils, mentre es produïen les detencions de “los sospechosos habituales” (que no eren treballadors de la fàbrica), que van ser maltractats i acomiadats de les seves feines al ser alliberats.

El dia 30 la Guardia Civil va bloquejar tot  un torn de treballadores en vaga dins la fàbrica, però elles van continuar en vaga, com que les protestes s’estenien i el risc d’un conflicte més greu, el Governador Civil va obligar a la empresa a pagar el dia 24 i a un augment de 75 pessetes per les treballadores.

Uns dies desprès, al estar ja calmada la situació, la rancúnia i avaricia de Bertrand Serra va acomiadar a diverses treballadores com represàlia, per les despeses de pagar el dia 24 i les 75 pessetes d’augment.

Tot plegat sembla que va costar-li el càrrec a l’alcalde de Manresa.

Segur que no va ser la única lluita, la única victòria o derrota en les múltiples empreses del grup Bertrand Serra amb tot el seguit d’acomiadaments, opressions, presons i... morts, però com a mostra ens serveix.

 

La finca de la Ricarda no queda fora de la lògica de la dominació, dominació sobre la terra, van dessecar la major part de les maresmes litorals deixant sols els estanys (per usos recreatius), van plantar pins pinyers (fora del seu àmbit), van explotar als treballadors de la Granja de la Ricarda, els de l’explotació agrícola, el servei i el manteniment de les torres...

Estem en contra de l’Aeroport i del mon que el necessita, però si desapareix la Casa Gomis no plorarem ni una mica... encara que sigui un exemple de l’arquitectura racionalista o el bressol de la intel·lectualitat burgesa catalana dels any seixanta.

 

De fet la Casa Gomis és el resultat d’un mon que no ens importa  destruir... perquè portem un mon nou dins del s nostres cors.

2 de nov. 2024

55 años del asesinato de Josu Murueta y Anton Fernandez, por defender un aire limpio y sano.

 

Ahora hace 55 años, a finales de octubre, el 29 y el 30 de noviembre de 1969, en Erandio eran asesinados a manos de la Policía Armada 2 trabajadores. Con esta brutalidad se apagaron las protestas vecinales contra “los gases” emitidos por las industrias de los alrededores (siderúrgicas, térmicas, químicas, del metal, astilleros…), Josu era mecánico tornero y Antón era mecánico ajustador, los dos murieron con la ropa de trabajo puesta.

 


Las protestas por la grave contaminación atmosférica, entre otros tóxicos por metales pesados y derivados sulfurosos, en Erandio eran comunes las enfermedades pulmonares, las asmas y los problemas oculares, afectando especialmente a los niños (https://www.cevreadaleti.org/conflict/movilizaciones-del-gas-protest-against-industrial-pollution-in-erandio-basque-country/?translate=es ), los principales emisores eran Remetal, Indumetal, Metalquímica, Olarra S.A. y Dow Unquinesa -perteneciente al grupo estadounidense Dow Chemical-; pero también Altos Hornos. Erandio era en aquellos años la zona más contaminada del estado, y aun ahora es una zona de alta nocividad (https://eguzki.org/es/2024/10/30/55-urte-geroago-isurketek-ez-dute-etenik/).

 

Comisiones de mujeres alrededor de la Asociación de Vecinos empezaron a mover el tema a lo largo de todo 1969 (3/9 1.000 manifestantes, 6/10 2.000 manifestantes), cortes de la carretera de la ría y de las vías del tren, persecuciones por el casco urbano por parte de la Guardia Civil y la Policía Armada con el apoyo de coches con mangueras de agua. Las protestas culminanaron en la manifestación multitudinaria de 29/10 (3.000 persona según las fuentes de la época) en la plaza del ayuntamiento que acabo con las descargas de la policía. 

 

En los días posteriores a los dos asesinatos hubo numerosas huelgas de trabajadores en solidaridad con los reprimidos (además de los muertos hubo 3 hospitalizados y un gran número de detenidos). Huelgas en la Naval de Sestao, en Astilleros Ruiz Velasco, en Down Unquinesa, en Eguren, en Marítima Aspe, en Cenemesa… en total más de 2.500 huelguistas (según los medios de la época poco dados a informar de huelgas).

 

Al contrario de otros conflictos ambientales, donde los trabajadores toman el partido del salario (de la empresa), por ejemplo recientemente, las minas de Súria, de la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña, o el caso de los mineros del carbón manipulados por la oligarquía minera…En este caso hay una buena sintonía entre lo laboral y las reclamaciones ambientales, algo parecido a lo que pasó en Riotinto, durante las protestas contra los Humos en febrero de 1888, aunque en este caso el número de muertos oscila entre los 13 oficiales y los más de 100 de vox populi(http://negreverd.blogspot.com/2014/01/4-de-gener-de-1888-els-miners-de.html ).

La contradicción entre la producción y el ambiente es una cosa a resolver… si se pued...

6 d’oct. 2024

Sobre els nous dispositius tecnològics policials per el control generalitzat i la implantació dels lectors de matrícules a Catalunya.

 


1.-Català

2.-Castellà

 

Recentment han començat a aparèixer notícies sobre un nou dispositiu policial implementat (que se sàpiga) sols als EUA (https://www.forbes.com/sites/thomasbrewster/2024/05/14/police-car-surveillance-tech-uncovers-phones-pet-trackers-and-library-books/ , https://revistaseguridad.cl/2024/06/03/nueva-tecnologia-para-escanear/ ) Aquest dispositiu escaneja cotxes en moviment per detectar tots els dispositius que emeten un senyal, com ara smartphones, Bluetooth, smartwatches i auriculars, però també tots els objectes equipats amb xips RFID: targetes bancàries, passaports, targetes d'accés per entrar a edificis segurs, etiquetes de roba, llibres de biblioteca, bitllets de transport, etiquetes d'equipatge o inventari, polseres de festivals o concerts, xips per a mascotes, etc. Identifica components de vehicles com a sensors de pressió de pneumàtics i sensors de seguretat, així com sistemes d'infoentreteniment punts d'accés Wi-Fi ... Cada xip i dispositiu emet una signatura electrònica única, i en combinar aquestes signatures amb el número de la matrícula, el resultat és una complexa empremta dactilar del vehicle i els seus ocupants. El model s’anomena Elsag EOC Plus (https://www.leonardocompany-us.com/lpr/elsag-eoc-plus ), desenvolupat per la empresa Leonardo (https://ca.wikipedia.org/wiki/Leonardo_S.p.A. ).

Les possibilitats controladores i repressives d’aquest dispositius son enormes, es poden emprar discrecionalment ja que sols identifica els dispositius, no pot entrar en el contingut (“no viola” la intimitat dels ocupants del vehicle), però en la web del fabricant (https://www.leonardo.com/en/home) es parla del seu us al metro i a centres comercials. Però el disseny es per el seu us aparellat amb sistemes LPR (de reconeixement de matrícules), els sistemes LPR actuals no sols llegeixen la matrícula, sinó que a més detecten el tipus, el país de la matrícula, la marca i el color del vehicle i fins i tot el model. El resultat és una “petjada identificadora” del vehicle i els seus usuaris (dades del vehicle i de tots els dispositius electrònics que conté), aquestes dades s’emmagatzemen en un servidor i poden ser tractades i consultades per la institució policial. Per exemple: mentre trenta cotxes de cada 100 poden contenir iPhones, només un tindrà un iPhone 13rev2, una ràdio Audi, un parell d'auriculars Bose, un rellotge esportiu Garmin, un cercador de claus i la matrícula ABC-1234.

 

Que és Leonardo?

 

Leonardo és una empresa centenària fundada a Itàlia (i Itàlia és el seu centre actual, encara que te presència a tot el mon), el seu origen està a ANSALDO empresa de rel armamentista que va rearmar la Itàlia Feixista a través del Istituto per la Riconstruzione Industriale, després de la guerra va passar a ser Finmeccanica que va evolucionar a Leonardo S.pA. una de les empreses més vinculades a la producció d’armes, el seu principal propietari és l’estat italià (mes del 30%).

De Leonardo depèn també la multinacional “ANSALDO Nucleare”, el seu principal directiu fins fa poc Roberto Andinolfi, va ser l’objectiu d’Alfredo Cóspito el maig de 2012.

Leonardo és un grup especialitzat (entre d’altres coses) en sistemes de comunicacions i equipaments de “defensa”, actualment  és un dels proveïdors de material i tecnologia en l’actual guerra genocida de palestina (https://ilrovescio.info/wp-content/uploads/2024/10/o-la-guerra-o-la-vita-reading.pdf). Com exemple de com es beneficia de la matança, les seves accions a partir del seu inici es van disparar amb un increment d’un 24% fins assolir el valor en borsa de 4.660 milions d’euros.

 

La lectura de matricules a Catalunya.

 

Ja fa temps que la instal·lació de càmeres de videovigilància amb lectura de matrícules és una de les obsessions municipals, ja sigui en municipis amb urbanitzacions disperses o en les grans ciutats que han d’establir Zones de Baixes Emissions (http://negreverd.blogspot.com/2018/01/la-videovigilancia-mes-o-menys.html, http://negreverd.blogspot.com/2018/03/control-social-versus-contaminacio.html), però els darrers anys aquesta tendència s’ha mantingut i fins i tot incrementat.

Només des de gener de 2023 fins avui hi han 161 contractes, en els que entre les condicions hi ha la lectura de matricules. En total han estat 112 municipis, 2 consells comarcals i 2 mancomunitats, en total gairebé 33 milions d’euros de valor estimat de contracte i 9 milions adjudicats (en la base de dades de contractació pública queden pendents adjudicacions i anul·lacions).

D’aquests contractes qui s’emporta la “part del lleó” és la empresa Alphanet Security (https://alphanet.cat/es/ ) amb 2,8 milions en 51 adjudicacions, seguida de lluny per Som Control i Seguretat (https://controlcat.cat/ ), amb 667.873€... a més Alphanet participa (preponderantment) en la UTE que es va adjudicar l’acord marc per 8 milions amb el Consorci Localret, Alphanet és doncs la empresa dominant en el sector de la “lectura de matrícules” a Catalunya.

De moment les càmeres de videovigilància lectores de matrícules acumulen dades sobre la hora d’accés a una zona, el color, tipus i marca dels vehicles, els resultats de comparar amb llistes de la fiscalitat local i... unes dubtosament legals “llistes negres”.

Ara, si la disponibilitat econòmica permet el dispendi, podran ampliar fàcilment les dades captades amb els nous instruments de Leonardo i d’altres empreses que li van darrera com la nordamericana Flock (https://www.flocksafety.com/why-flock ).

En matèries de control (suposadament de seguretat) els ajuntaments no s’estrenyen el cinturó, especialment municipis grans (ZBE) com per exemple Badalona amb 1,7 milions, Santa Coloma de Gramenet amb 1,6, Sant Cugat del Vallès amb gairebé un milió...

També és sorprenent la despesa per habitant en aquesta tecnología de petits municipis, com Orpí amb 164 habitants que gasta 77,7€ per habitant, Pont d’Armentera (494) en gasta 30,1, Banyeres del Penedès (3.356) gasta 27,3...

 

No son tecnologies noves, però els mètodes s’afinen cada cop més i és d’esperar que en un futur es comencin a aplicar a casa nostra...

 

2.-Castellano

 

SOBRE LOS NUEVOS DISPOSITIVOS TECNOLOGICOS POLICIALES PARA EL CONTROL GENERALIZADO Y LA IMPLANTACIÓN DE LECTORES DE MATRÍCULAS EN CATALUÑA.

 

Recientemente han comenzado a aparecer noticias sobre un nuevo dispositivo policial implementado (que se sepa) solo en EE.UU (https://www.forbes.com/sites/thomasbrewster/2024/05/14/police-car-surveillance-tech-uncovers-phones-pet-trackers-and-library-books/ , https://revistaseguridad.cl/2024/06/03/nueva-tecnologia-para-escanear/ )  Este dispositivo escanea coches en movimiento para detectar todos los dispositivos que emiten una señal, como los smartphones, Bluetooth, smartwatches y auriculares, pero también todos los objetos equipados con chips RFID: tarjetas bancarias, pasaportes, tarjetas de acceso para entrar en edificios seguros, etiquetas de ropa, libros de biblioteca, billetes de transporte, etiquetas de equipaje o inventario, pulseras de festivales o conciertos, chips para mascotas, etc. Identifica componentes de vehículos como sensores de presión de neumáticos y sensores de seguridad, así como sistemas de entretenimiento puntos de acceso Wi-Fi. Cada chip y dispositivo emite una firma electrónica única, y al combinar estas firmas con el número de matrícula, el resultado es una compleja huella dactilar del vehículo y sus ocupantes. El modelo se llama Elsag EOC Plus (https://www.leonardocompany-us.com/lpr/elsag-eoc-plus ), desarrollado por la empresa Leonardo (https://es.wikipedia.org/wiki/Leonardo_S. p.A. )

Las posibilidades controladoras y represivas de estos dispositivos son enormes, se pueden utilizar discrecionalmente ya que sólo identifica los dispositivos, no puede entrar en el contenido (“no viola” la intimidad de los ocupantes del vehículo), pero en la web del fabricante (https://www.leonardo.com/en/home ) se habla de su uso en el metro y en centros comerciales. Pero el diseño es para su uso emparejado con sistemas LPR (de reconocimiento de matrículas), los sistemas LPR actuales no sólo leen la matrícula, sino que además detectan el tipo, el país de la matrícula, la marca y el color del vehículo e incluso el modelo. El resultado es una “huella identificadora” del vehículo y sus usuarios (datos del vehículo y de todos los dispositivos electrónicos que contiene), estos datos se almacenan en un servidor y pueden ser tratados y consultados por la institución policial. Por ejemplo: mientras treinta coches de cada 100 pueden contener iPhones, sólo uno tendrá un iPhone 13rev2, una radio Audi, un par de auriculares Bose, un reloj deportivo Garmin, un buscador de llaves y la matrícula ABC-1234.

 

¿Qué es Leonardo?

 

Leonardo es una empresa centenaria fundada en Italia (e Italia es su centro actual, aunque tiene presencia en todo el mundo), su origen está en ANSALDO empresa de raíz armamentista que rearmó la Italia Fascista a través del Istituto por la Riconstruzione Industriale, después de la guerra pasó a ser Finmeccanica que evolucionó a Leonardo S.pA. una de las empresas más vinculadas a la producción de armas, su principal propietario (más del 30%) es el estado italiano.

De Leonardo depende también la multinacional ANSALDO Nucleare, su principal directivo hasta hace poco Roberto Andinolfi, fue el objetivo de Alfredo Cóspito en mayo de 2012.

Leonardo es un grupo especializado (entre otras cosas) en sistemas de comunicaciones y equipamientos de defensa, actualmente es uno de los proveedores de material y tecnología en la actual guerra genocida de palestina (https://ilrovescio.info/wp -content/uploads/2024/10/o-la-guerra-o-la-vita-reading.pdf). Como ejemplo de cómo se beneficia de la matanza, sus acciones a partir de su inicio se dispararon con un incremento de un 24% hasta alcanzar el valor en bolsa de 4.660 millones de euros.

 

La lectura de matrículas en Cataluña.

 

Ya hace tiempo que la instalación de cámaras de videovigilancia con lectura de matrículas es una de las obsesiones municipales, ya sea en municipios con urbanizaciones dispersas o en las grandes ciudades que deben establecer Zonas de Bajas Emisiones (http://negreverd .blogspot.com/2018/01/la-videovigilancia-mes-o-menys.html, http://negreverd.blogspot.com/2018/03/control-social-versus-contaminacio.html), pero en los últimos años esta tendencia se ha mantenido e incluso incrementado.

Sólo desde enero de 2023 hasta la fecha hay 161 contratos, en los que entre las condiciones está la lectura de matrículas. En total han sido 112 municipios, 2 consejos comarcales y 2 mancomunidades, en total casi 33 millones de euros de valor estimado de contrato y 9 millones adjudicados (en la base de datos de contratación pública quedan pendientes adjudicaciones y anulaciones).

De estos contratos quien se lleva la “parte del león” es la empresa Alphanet Security (https://alphanet.cat/es/) con 2,8 millones en 51 adjudicaciones, seguida de lejos por Som Control i Seguretat (https ://controlcat.cat/ ), con 667.873€... además Alphanet participa (preponderantemente) en la UTE que se adjudicó el acuerdo marco por 8 millones con el Consorcio Localret, Alphanet es pues la empresa dominante en el sector de la "lectura de matrículas" en Cataluña.

Por el momento las cámaras de videovigilancia lectoras de matrículas acumulan datos sobre la hora de acceso a una zona, el color, tipos y marca de los vehículos, los resultados de comparar con listas de la fiscalidad local y... unas dudosamente legales "listas negras".

Ahora, si la disponibilidad económica permite el dispendio, podrán ampliar fácilmente los datos captados con los nuevos instrumentos de Leonardo y otras empresas que le van detrás como la norteamericana Flock (https://www.flocksafety.com/why-flock) .

En materias de control (supuestamente de seguridad) los ayuntamientos no se aprietan el cinturón, especialmente municipios grandes (ZBE) como Badalona con 1,7 millones, Santa Coloma de Gramenet con 1,6, Sant Cugat del Vallès con casi uno millón...

También es sorprendente el gasto por habitante en esta tecnología de pequeños municipios, como Orpí con 164 habitantes que gasta 77,7€ por habitante, Pont d'Armentera (494) gasta 30,1, Banyeres del Penedès (3.356) gasta 27,3...

 

No son tecnologías nuevas, pero los métodos se afinan cada vez más y es de esperar que en un futuro se empiecen a aplicar aquí...

 

20 de jul. 2024

LA NOCIVITAT INDUSTRIAL A POLINYÀ (VALLÈS ORIENTAL)

 

La matinada del 18 al 19 de Juliol s’ha produït un incendi (https://twitter.com/i/status/1814119611475935605) en una empresa logística especialitzada en productes quínics perillosos, BARNASTOCK (https://www.barnastock.com/es/) que és una empresa fundada el 1982, forma part de Grup Barcelonesa (que te altres instal·lacions perilloses), disposa de 28.000 m2 de magatzem i dipòsits per un volum de 1.600m3.

Està inclosa en la directiva Seveso de la UE (https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32012L0018&from=ES ).

El resultat de l’incendi va ser el confinament de la població a Polinyà i a Santa Perpétua, en total 30.000 persones de totes les edats ja que la zona d’alerta cobria bona part dels cascs urbans.

La directiva rep el nom del desastre de Seveso (https://guiar.unizar.es/1/Accident/Seveso.htm ), un poble italià on el 1976 la factoria de ICMESA del grup Givaudan (Givaudan Ibérica te fàbrica a Sant Celoni) va patir un incendi que va provocar una emissió de dioxines sobre la població dels voltants. A Barcelona (província) hi ha més de 150 fàbriques afectades per aquesta directiva en la categoria de risc alt (https://malclima.blackblogs.org/2023/11/14/seveso-a-casa-nostra-el-simulacre-demergencia-quimica-com-premonicio-i-simbol/ ).

A Polinyà hi han en total 2 establiments classificats com de risc alt, Barnastock (la fabrica incendiada) i la fàbrica de pintures Hempel, a la comarca hi ha una densitat alta d’aquest tipus d’instal·lacions, a Santa Perpètua 1, a Barberà del Vallès 2 i a Mollet 4, la comarca del Vallès Oriental padece una nocivitat, per una part difusa (ningú sap quina afectació  crònica poden tenir les emissions difuses de totes aquestes instal·lacions) i per altra un risc permanent d’accident, com demostra el confinament de dimarts/dimecres passat dels dies 18/19 (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.71024,1.75816,3z ).

No és el primer accident industrial a Polinyà el 2008 va haver un incendi a una magatzem de plàstics i el 2013 a SM Peguform Automotive, una empresa de pintat de peces d’automoció.

A la fitxa de Barnastok del link que adjuntem hi ha una relació de les principals substàncies que emmagatzemen nitrat d’amoni, gasolina, nafta, hidrazina, metanol i formol, també els seus efectes entre ells càncer (hidrazina i la nafta) i defectes genètics (nafta). A part del risc d’incendi l’escenari més desfavorable seria la dispersió tòxica d’hidrazina, per la que s’estableix una zona d’alerta de2.900 metres.

Això és un exemple de la situació que patim i vivim, la societat industrial envenena l’aire, l’aigua i la terra i a nosaltres mateixos, ja sigui lentament o violentament a través d’un “accident”.

Link a la fitxa de Barnastock https://documents.dadesobertes.gencat.cat/proteccio-civil/docs/010_públic_a.pdf

8 de jul. 2024

VERD URBÀ, GENTRIFICACIÓ I APARTHEID DE CLASSE

El passat dijous, 4/7/24 a “el Periòdico” havia un article amb el títol “les ciutats més verdes redueixen la taxa de mortalitat de la població” (https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20240703/les-ciutats-mes-verdes-redueixen-104967480 ), l’article es basa en un altra de l’Institu  ISGlobal (https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196(24)00120-7/fulltext ) que ja te estudis en el mateix sentit al seu web (https://www.isglobal.org/ ), tot es basa en una exposició academicista, on hi ha més verd hi ha més salut, o sia que “ves a viure a prop d’una zona verda (i paga)”, en la majoria dels cassos no es te en conta el tema de la renda, hi ha un biaix de classe, se’ns predica tenir cura de la nostra salut i tenir hàbits saludables (cuidar-se en diuen), una mena de esforç personal (o familiar), sense contar el que això suposa segons la situació econòmica i social.

Però el biaix  de classe existeix (de la classe econòmica, o sia els pobres, no el “subjecte històric” marxista), podem donar un cop d’ull a les dades disponibles sobre el tema, que no son moltes... podem trobar fàcilment concordàncies significatives.

Val a dir que les dades de renda disponibles son les menys fiables, sobretot com menys habitants te el municipi.

28 de maig 2024

Sobre la suposada decadència de l’Església Catòlica

 

Fa unes setmanes, bastantes al diari (de paper) havien encartat un fulletó sobre els números de l’església catòlica, més endavant van publicar més publicitat pagada (o no) centrada en la declaració de renda, la famosa X... vaig descartar l’encartat fins que al anar a llençar el paper acumulat l’he tronat a mirar i, em sembla que les números que hi surten son força interessants...

 

L’església catòlica es percebuda actualment com un poder en decadència, malgrat el seu posicionament en temes tan significatius com els anticonceptius, la mort digna, el lloc dels homosexuals a la societat... i anys enrere va combatre la llei del divorci, les diferents lleis d’educació... de fet si encara a les escoles públiques es fa una catequesi catòlica privilegiada es per la força de l’església, força que es nega i es relativitza per poder seguir exercint-la d’una manera més eficient i desapercebuda... a més bona part del “progressisme” és una esquerra de sagristia amb una llarga història de cooperació eclesial, des de el franquisme, fins les ONG suposadament “neutres” de l’actualitat.

 

Una empresa amb molts treballadors:

 

L’església te un gran nombre de persones en nòmina o directament cooperants, en total 150.992 persones, sense contar professors de religió, ni missioners, ni voluntaris de Caritas i Manos Unidas, sols Capellans, Religiosos/as, catequistes i pastoral de la salut (els qui treballen amb els més vulnerables). De fet els profes de religió, els de la pastoral i de les ONG, poden ser també capellans, religiosos o catequistes, de tota mena la xifra de 150.992 seria una subestimació...

 

Com podem avaluar l’impacte d’aquestes 160.00 persones (per el capbaix) al conjunt de la nostra societat, si mirem les dades del nombre de treballadors el 2023 (https://cincodias.elpais.com/economia/2024-03-21/de-mercadona-a-acs-las-diez-empresas-espanolas-con-mas-trabajadores-que-soria-o-teruel.html ), veurem que els 160.000 persones de l’esgésia catòlica son un 38% més que la empresa amb més treballadors de l’estat, MERCADONA (98.700) i seria la organització professionalitzada amb més membres (més que el Corte Inglés, més que ACS, més que la ONCE...).

 


Una xarxa omnipresent.

 

A això cal afegir la seva xarxa territorial i social 22.933 parròquies, més de 4.000 comunitats religioses, 2.536 centres educatius d’ideari catòlic, 14.383 entitats religioses, 8.796 centres assistencials de l’esgésia, i tot això, en bona part finançat per el conjunt de la societat.

 

Una potència econòmica.

 

Reben, segons moltes fonts, 11.000 milions d’euros directa o indirectament de l’estat, d’aquests 359 corresponen a la assignació de la declaració del IRPF que ells no consideren aportació de l’estat, les subvencions a les escoles, a caritas i a d’altres entitats tampoc, de fet, en el seu pressupost, sols reconeixen 382 milions d’aportacions directes dels “fidels”.

 

La resta, fins els 874 milions que reconeixen (a part dels 359) son majoritàriament aportacions de l’estat, altres organismes públics (ajuntaments, diputacions...) i rendiments de bens de bens de titularitat més que dubtosa.

 

En resum

 

Qui digui que l’església catòlica és un poder inexistent o en decadència és, o be un il·lús o un “agent” seu.

Dona al Rouco Varela el comanament d’una bandera de la legió i ja m’explicaràs!!...

29 d’abr. 2024

Control social/militar a l’estat espanyol.

 

Quan a la Europa de la UE ressonen els tambors de guerra, a altres zones d’Europa fa temps que sonen més o menys fort, i no diguem a d’altres continents... quan els països de la benestant UE s’estan pensant en reimplantar l’exercit de lleva (estès a les dones joves), quan hi han tantes crides al rearmament, sospitosament vinculades a la industria, potser és l’hora de mirar els pressupostos dels estats i les seves institucions amb una mirada antimilitarista.

Per això és molt interessant l’informe “gasto militar 2024” del Grup Antimilitarista Tortuga (https://www.grupotortuga.com/Al-menos-57-000-millones-de-euros ) i de pas donar una mirada als mapes interactius del Centre Delas sobre la industria militar espanyola https://www.centredelas.org/mapes-interactiu-industria-militar-espanyola/?lang=es . Segur que hi ha mes recursos per obtener informació sobre el tema.

Un aspecte interessant del treball del GA Tortuga és el de la despesa en cossos de Control Social, encara que en ells sols inclouen les policies autonòmiques, el Cos Nacional de Policia i els funcionaris de presons, en total 124.508 efectius, a això afegeix els 143.800 de la vigilància privada donant un total de 268.308, o sia un vigilant per cada 179 habitants. Pensem, però que cal contar també (el GA no els afegeix per algun motiu) la Guardia Civil 81.955 efectius, la policia local, uns 70.000 més o menys i els 2.253 de Vigilància Duanera tindrem un total de 422.516 vigilants, en total d’un vigilant per cada 114 habitants.

Hem deixat fora perquè son cossos més petits i de difícil quantificació el CNI, el Agents Forestals, la Policia Portuària i els diferents “Agents Cívics”, potser baixaríem dels 110 habitants per vigilant.

A Catalunya hi han 18.355 mossos, 2.193 funcionaris de presons, 34.021 policies locals, uns 6.500 policies nacionals guàrdies civils, 654 agents rurals, 140 policies portuaris... més o menys 61.863 vigilants, per tant ens toca un vigilant per cada 127 habitants.

No se si son molts o pocs, seria interessant tenir dades d’altres països.