El que s’anomena mobilitat (amb l’afegitó de
sostenible o sense) és sols una part més del sistema de dominació capitalista.
Ens movem, però, vers on?... majoritàriament ens movem sols per dos objectius,
per produir i per consumir. Es mouen els treballadors cap a la seva feina, els
immigrant vers la metròpoli de destí, els consumidors cap els magatzems, les
zones comercials, els consumidors de turisme cap a un destí alienat... poc
importa la modalitat totes elles (tren, avió, vehicle privat o públic...) tenen
el mateix objectiu produir i consumir, i en darrer termini sostenir el tinglado
estatal/capitalista que és el sistema tecnoindustrial en el que vivim.
Tot aquest moviment suposa un cost econòmic i
una certa inseguretat. El mateix caràcter que te la mobilitat suposa
inseguretat i revolta, ja siguin dels insurgents contra augments de costos del
transport (augments a afegir a la misèria i precarietat quotidiana), o la
pirateria marítima a Somàlia o al mar de la Xina. La major part de revoltes
importants dels darrers anys han girat, en major o menor grau, al voltant de la
mobilitat, la de Xile, la d’Iran, la dels Gilets Jaunes...
Reduir una part dels riscos lligats a aquesta
inseguretat i d’aquests costos és un dels objectius del que s’anomena
«mobilitat sostenible». En això la crisi climàtica i la COVID han ajudat força,
el teletreball i l’e-comerç han estat
les primeres mesures en ser aplicades massivament, ajudades per la distribució
tipus rider i en el cas de l’oci per les noves tecnologies de distribució de
continguts audiovisuals que no requereixen sortir de casa... ni aixecar-se del
sofà
Les infraestructures de mobilitat ocupen una
bona part de la terra ja sigui físicament, ja sigui per l’extracció de
materials necessaris per a la seva construcció, les obres publiques mouen
milions, i les empreses dedicades a elles formen part important dels cartels
que controlen el mon.
No es pot separar la mobilitat amb una de les
seves principals regulacions/limitacions: les fronteres. Els estats les obren i
les tanquen selectivament a les persones, segons les necessitats de producció del
capital, en el cas de les mercaderies la situació és més complexa i depèn, no
ja d’interessos globals, sinó de les necessitats de fraccions del mateix
capitalisme “semilocals”. La COVID ha vingut a reforçar fronteres i a crear-ne
de noves que poden anar des de ciutats, comarques... fins i tot a les entrades
a supermercats, bars o teatres.