La resistència luddita clàssica (segons el model
anglosaxó) s’ha explicat sempre com una pugna entre sistemes de producció
(artesans contra indústria) quan en realitat és una resistència a una manera de
viure. Una resistència a la no vida, que suposa la implantació del sistema
capitalista. És una resistència a la disciplina, a la fàbrica, al control del
temps, a les “vivendes obreres”, a la dominació estesa fins els aspectes més
nimis de la vida.
El luddisme gallec te, al menys als seus inicis, un caire
original: a més d’una resistència a la manera de sobreviure capitalista te una
component important de defensa d’un “recurs”, de defensa de la seva terra, dels
seus boscos, del seu mar...