Robots autònoms, policies, militars, fronteres, mossos d’esquadra... i resistència humana.

Fa unes setmanes, el 19 d’abril de 2017, es va produir la primera confrontació d’una persona amb un robot dels de darrera generació, va ser a Palo Alto (no el mercadillu de progres del Poble Nou, sinó a la ciutat de Califòrnia). Allà en Jason Sylvain, de 41 anys, va atacar al robot K5, també conegut com Knightscope (el nom de la companyia fabricant), que estava “patrullant” l’aparcament de la mateixa Knightscope (http://www.knightscope.com/ ). El K5 te una certa semblança amb els cotxes autònoms, de fet els promotors de la empresa son ex-treballadors de Google, del seu projecte de vehicle autònom.

DEIXANT RASTRES. Els perfils de ADN i les bases de dades policials

Des de sempre els dominadors han volgut tenir identificats els seus súbdits (seria una part fonamental del control social, situar-te en un lloc, posar-te una etiqueta, donar-te un nom), en les  societats agrícoles, sense grans masses de població aquest controles podia portar a terme directament, mitjançant agents humans, el agutzils, capatassos, capellans, alcaldes, propietaris, gremis d’ofici... podien conèixer fàcilment la filiació de cada persona (o podien obtenir fàcilment les dades necessàries).

Amb l’augment de la complexitat social, amb l’aparició de grans concentracions de persones als enclavaments comercials, sobretot fires i mercats,  i molt especialment amb el naixement de les ciutats, aquest control directa es va anar fent cada cop més problemàtic.

Aquest tipus de control va esdevenir impossible amb el desenvolupament de la revolució industrial, la necessitat de ma d’obra concentrada al voltant dels nuclis industrials, així com el qüestionament de les relacions socials tradicionals per part dels dominats, va fer aflorar la necessitat de desenvolupar alguna mena de control que permetés detectar als proscrits (vaguistes, els primers “sindicalistes”, refractaris l’ordre i al treball, revolucionaris, criminals diversos...) i aplicar els càstigs corresponents.

ELS AEROPORTS COM METÀFORA SOCIAL... DE L’AVIO DE GERMAWINGS ESTAVELLAT A L’OPERACIÓ PANDORA/PIÑATA.

Quan entres (o surts) d’un aeroport has d’estar disposat a deixar aquella falsa dignitat de ciutadans constitucionals que, enganyant-nos, diuen que tenim... L’aeroport és un camp de proves, el que esdevé en ells esdevindrà demà al carrer, al barri, a la feina, al llit de l’hospital.

No heu notat que les estacions de tren i d’autobusos s’assemblen cada cop més als espais “aeroportuaris”?, que l’accés a edificis institucionals i corporatius estan cada cop més propers als “checkpoints”?...

Cada 11 de setembre, cada accident tipus Germanwings és aprofitat per donar una volta més al cargol del control.

Brutalitat TIC (tecnologies de la Informació i la Comunicació) a les fronteres.

Aquests darrers dies ha estat molt comentada una fotografia colpidora, en ella es veu per una part el green d’un camp de golf (construït amb fons de desenvolupament sostenible de la UE!!). I, per l’altre, el mur que separa el Marroc de la “ciutat autònoma” de Melilla, com a teló de fons d’una imatge contrastada.

Per un cantó els ricatxos locals, de fora no en venen, no deu ser massa agradable jugar a la vista dels de l’altra cantó del mur. I per l’altre els paries de la terra a l’espera de poder ingressar al paradís de la ma d’obra barata.

El mur, com tants d’altres, l’Israelià a Palestina, el que separa es dues Corees... i especialment el més gran de tots, el de la frontera entre els EUA i Mèxic són bàsicament pura brutalitat física: murs, reixes i tela metàl·lica cada cop més alta, filat de punxes i/o ganivetes, cilindres de gir lliure, alguns fossars.. i patrulles, moltes patrulles... torres de vigilància amb instruments òptics i termogràfics, drons, helicòpters, avions... satèl·lits...

A més del mur físic tenim el mur “social”, rebuig als “altres”, xivatos i acusadors, burocràcies demencials, CIE’s i d’altres presons diverses. Agressions, pallisses, marginació tolerades per el poder (una eina més de divisió i diversió pels dominats i oprimits de la terra).

A tot això cal afegir la brutalitat-TIC...

L’ull de l’estat. Una mirada cada cop més tecnològica. Els nous camins de la videovigilància

Aquest text completa, tractant el tema de la videovigilancia, la anterior entrada a negreverd (la vigilància de l'estat),  sobre els esforços de l'estat i les corporacions per acumular totes les dades possibles i dotar-se d'instruments de control... el que anomenen Big Data. Així com els seu usos policials i corporatius.

La omnipresent videovigilància clàssica està quedant-li petita al sistema... ja no en te prou. De fet l'afany controlador de l'estat i les corporacions necessita alguna cosa més que la proliferació de cameres arreu, i guardar imatges per el moment en que les necessiti... Necessita saber on anem, per on passem, que fem... i molt més!, vol saber el nostre estat d'ànim, que fem i que portem (literalment) a les mans.

La excusa, com passa casi sempre, és la seguretat. Per exemple, el fet de que els atemptats del 11-S a Londres fossin “possibles”, demostra, per els ideòlegs i propagadors de la por, que no és suficient la quantitat (es diu, exageradament, que Londres te el 20% de les cameres de videovigilància del mon), sinó la qualitat d'aquest sistema de control.

Els serveis de seguretat de l'estat estan molt interessats en tu

La capacitat d’emmagatzemar informació ha anat creixent a mesura que es desenvolupava la societat de dominació. Des de els arxius reials de Sumer fins al emmagatzemament al núvol em fet un llar camí. Però ha estat a partir de la dècada dels 90 en que aquesta acumulació s’ha disparat fins a nivells absolutament aclaparadors. El 90% de la informació emmagatzemada actualment s’ha generat a partir de 2010. El 2012 l’univers digital tenia 2.837 Eb i es preveu que el 2020 en tingui 40.026 (40.000.000.000 de Gb) (enllaç al "digital universe") (wikipedia unidades de información.

Aquest creixement exponencial de les dades acumulades va fer emergir la idea de que aquesta informació podia ser molt valuosa i generar considerables beneficis, les companyies de marketing, les corporacions financeres i les d’asegurances van ser provablement les primeres en valorar l’acumulació de dades i desenvolupar eines per “extreure” aquest valor, així al 1992 apareix el primer programa per detectar frau amb targeta de crèdit a temps real, i el 1998 es funda Google amb el seu motor de recerca a la xarxa. Hores d'ara Google mou 25Pb d'informació al dia, es fan 3.000 milions d'accions a FACEBOOK, hi han més de 400 milions diaris de missatges (2012) a TWITER i al mercat de valors dels EUA es fan 7.000 milions d'operacions diàriament... i totes aquestes xifres estan creixent a bona velocitat.

Simultàniament a l'interès corporatiu (i potser abans), els serveis d’intel·ligència dels estats van veure tot el potencial d’informació i d’estratègia que podien treure seguint els passos de les corporacions. La subordinació dels estats a les corporacions ens pot fer pensar que les anàlisis de dades dels estats, de fet, són encàrrecs d’aquestes. I, per tant, els estats anirien a remolc de les corporacions.
(més avall continua la informació...)

LA BIOMETRIA, EL CONTROL PORTAT A LA SEVA MÀXIMA EFICIÈNCIA

La definició de biometria és senzilla i complicada al mateix temps i abasta una pluralitat de mètodes d'identificació molt extens, si ens ajustem al que és estrictament acadèmic tenim que la biometria son “els mètodes d'identificació i autentificació dels éssers humans a través de característiques fisiològiques i de comportament”, si ens anem a la vessant tècnica serien “les aplicacions tècniques, matemàtiques, estadístiques i sobretot informàtiques sobre trets físics i fisiològics o de conducta d'un individu per a la seva identificació”.