Joguines LEGO, de la creativitat a la cultura carceraria patriarcal

Cada any, des de  negreverd, s’han analitzat d’una manera relativament sistemàtica les joguines que el mercat ofereix a la canalla, els pares i mares.

S’ha anat constatant la progressiva i permanent introducció supremacista dels elements digitals en les joguines, des de els 0 anys fins als grans (fins els 99 anys que diu la publicitat de certs jocs), la cosa ve de llarg i, dins dels canals comercials, queda poc espai per ocupar, fins i tot els “juegos de mesa” estan envaïts per els gatgets tecnològics un exemple emblemàtic és el nou Monopoly amb “intel·ligència artificial”.

Fa alguns anys (molts, decennis) durant un període més o menys curt, les joguines de construcció (al menys en la seva publicitat, cosa que no vol dir realitat), varen disfrutar d’un període “no binari”, i un emblema d’aquesta tendència (comercial , que no ideològica ni vivencial) van ser els jocs LEGO.

Els legos eren “iguals” per a tots (encara que en realitat fossin més dirigits a una que a unes, o que els adults els dirigissin més a uns que a unes), la divisió per gèneres estava implícita, com està tot en la societat on vivim, però estava poc explicitada.

Princeses Disney, guerra d’extermini contra la autoestima de les nenes.

Les nenes i els nens han estat sempre un dels camps de batalla preferits per els agents de la dominació, hi ha una dita jesuítica (desmentida per ells mateixos) que ve a dir “deixeu-me un nen fins els set any i us el tornaré catòlic per tota la vida”, si no és certa l’atribució de la frase textual, si que és certa l’atribució del fons estratègic del seu significat.

La infància és un camp de maniobres i de conquesta per la dominació i en aquestes batalles contra la personalitat individual, cada cop te una major importància (cosa d’esperar) el mon digital.

Al segle passat fèiem campanyes contra la joguina masclista, violenta i estupiditzant, aquestes campanyes de seguida van estar superades per els mitjans emprats per els dominadors... hores d’ara qualsevol joguina a d’anar acompanyada d’una pel·lícula, una sèrie (a ser possible d’animació 3D), un videojoc i d’un arsenal de “merchandising” aclaparador.

NENS I NENES DIGITALS

Darrerament a la premsa han sortit noticies de diferents incident especialment desgraciats, on nois i noies s’han vist empesos ver al suïcidi per la vivència escolar… La presencia de matons prepotents amics de matxacar a aquell que es deixa és un fet permanent a les estructures socials autoritàries.

Al treball hi ha xivatos i confidents de la patronal que acaben essent encarregats i “jerarques” de diverses menes. A les organitzacions socials abunden aquells que volen fer-se una poltrona, si més no, per dirigir, manar i moltes vegades castigar als companys. A la política tots volen aconseguir un bon lloc (vocació de servei en diuen) i una bona part apunyalen per l’esquena, difamen, conspiren i mosseguen per aconseguir-lo. A les presons entre els “funcionaris” i els presos hi ha una capa d’autoritats intermèdia sovint mafiosa o col·laboracionista...

No és res extraordinari que l’escola, que no es tan diferent d’aquestes estructures socials, tingui també una jerarquia intermèdia entre el comú dels alumnes i els mestres, en resum, sempre han existit els matons de pati, els torturadors de passadís i els vexadors d’aula... hi ha alguna cosa diferent avui en dia?...

barbie, la muñeca diabólica... Compra-la!!

Ja estem instal·lats a la “vorágine” de joguines del nadal, en el consum que ens autoconsumeix fins que ens exprimeix i ens deixen com una closca buida.

Com es va veient des de fa uns anys (JOGUINA ELECTRÒNICA) les joguines amb piles, amb xips, que parlen, canten, posen música, tenen llums, fan sorolls, son programables... van ocupant nous espais, ja van dirigides a tothom, des de els nadons de menys d’un any fins els galifardeus que ja han acabat la primària, alguns fa molts anys. No és ni bo ni dolent, és un senyal de per on van les coses, valorar-les és una tasca de cadascú, sigui emissor, receptor de regals o refractari. 

LA MICROELECTRONICA INFILTRADA EN LES JOGUINES... ENS ATACA EL SMART JOC?

El joc pot ser l’activitat més sana i creativa, o be, encara que potser llavors no se la pugui anomenar joc, l’activitat més alienant i danyina que es pugui realitzar.

Tots sabem que, tan grans com petits, no necessitem productes elaborats per jugar, en tenim prou amb unes caixes de cartó d’embalatge, amb unes pedres, un tros de guix, una corda, unes monedes i una paret... per això és molt significatiu com son els objectes (en principi inútils) dedicats al joc com funció exclusiva.

De fet la joguina especialitzada neix amb la civilització i com un objecte de les elits, la canalla normalment es fabricava els instruments per jugar, amb l’ajut, o no, d’un adult. De mica en mica es va anar especialitzant la seva producció, primer com objecte artesanal, desprès com producte industrial i ara mateix com “objecte” virtual d’entreteniment (amb la seva corresponent plataforma electrónica).

No vull encetar un lament nostàlgic de quan jugàvem a la xarranca o al “churro, mediamanga o mangotero”. El mon te un camí i, els que no som primitivistes però estem contra la civilització, no tenim un vell mon on tornar, però si un nou mon que descobrir i explorar i això, el descobriment i la exploració és bàsicament joc... per tant volem jugar al joc definitiu, al joc de la revolució...

Per la perpetuació del sistema no interessa que aprenguem a jugar, per això ens col·loquen succedanis de joc, succedanis de diversió, succedanis de felicitat, succedanis d’exploració, succedanis de coneixement...

Estem, ara mateix, en unes dates de mercantilisme i d’aprenentatge. Aprenentatge de submissió, de consumisme, d’atordiment, d’acceptació de tot el que ens és nociu... d’aprenentatge a NO JUGAR. És força interessant donar una ullada a tot el que el sistema ens ofereix com succedani del joc (del joc autèntic al que no ens deixen practicar).