Joguines LEGO, de la creativitat a la cultura carceraria patriarcal

Cada any, des de  negreverd, s’han analitzat d’una manera relativament sistemàtica les joguines que el mercat ofereix a la canalla, els pares i mares.

S’ha anat constatant la progressiva i permanent introducció supremacista dels elements digitals en les joguines, des de els 0 anys fins als grans (fins els 99 anys que diu la publicitat de certs jocs), la cosa ve de llarg i, dins dels canals comercials, queda poc espai per ocupar, fins i tot els “juegos de mesa” estan envaïts per els gatgets tecnològics un exemple emblemàtic és el nou Monopoly amb “intel·ligència artificial”.

Fa alguns anys (molts, decennis) durant un període més o menys curt, les joguines de construcció (al menys en la seva publicitat, cosa que no vol dir realitat), varen disfrutar d’un període “no binari”, i un emblema d’aquesta tendència (comercial , que no ideològica ni vivencial) van ser els jocs LEGO.

Els legos eren “iguals” per a tots (encara que en realitat fossin més dirigits a una que a unes, o que els adults els dirigissin més a uns que a unes), la divisió per gèneres estava implícita, com està tot en la societat on vivim, però estava poc explicitada.

1 de maig de 1891, la primera organització autònoma de dones. La Societat Autònoma de Treballadores

Avui fa 126 anys, el 1891, es va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments, empresonaments, deportacions... i morts eren el pa de cada dia.

El primer 1 de maig va ser la convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores, el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona setmana de maig.

Per el primer de maig de 1891 es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.

Els capitalistes, els capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als repressors... i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar 45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.

Princeses Disney, guerra d’extermini contra la autoestima de les nenes.

Les nenes i els nens han estat sempre un dels camps de batalla preferits per els agents de la dominació, hi ha una dita jesuítica (desmentida per ells mateixos) que ve a dir “deixeu-me un nen fins els set any i us el tornaré catòlic per tota la vida”, si no és certa l’atribució de la frase textual, si que és certa l’atribució del fons estratègic del seu significat.

La infància és un camp de maniobres i de conquesta per la dominació i en aquestes batalles contra la personalitat individual, cada cop te una major importància (cosa d’esperar) el mon digital.

Al segle passat fèiem campanyes contra la joguina masclista, violenta i estupiditzant, aquestes campanyes de seguida van estar superades per els mitjans emprats per els dominadors... hores d’ara qualsevol joguina a d’anar acompanyada d’una pel·lícula, una sèrie (a ser possible d’animació 3D), un videojoc i d’un arsenal de “merchandising” aclaparador.

Animals engabiats, animals dominats, animals domesticats... Nosaltres!!.

En menys d’un més tres nadons morts o greument lesionats per els seus pares a l’Estat Espanyol. Ossos trencats (els ossos dels nadons són més flexibles i difícils de trencar), lesions internes... cremades... avui a les noticies parlaven de dues nenes a Galicia, de 4 i 9 anys.

A Catalunya l’any 2009 (les estadístiques més recents agrupen el menors d’un any amb nens de fins 3 anys) van haver 334 notificacions de maltractaments en nens de menys d’un any, a la major part dels països on s’ha estudiat seriosament el tema s’ha vist que es detecten menys d’un 20% dels cassos. Des de 2009, amb la crisi ha anat pujant el nombre de cassos de maltractament, algunes entitats parlen d’un increment proper al 20% o més, podem dir doncs que superen (segurament de molt llarg) els 2.000 l’any... més de 5 cada dia!!.

Els luddites catalans i la crema del Vapor Bonaplata el dia 5 d’agost de 1835. Quan la xusma de Barcelona va voler cremar el “sincrotro”.

D’aquí a uns dies s'acompliran 180 anys dels fets que van culminar ambla destrucció de la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, més coneguda com el Vapor Bonaplata, un complex fabril amb filatura i tissatge impulsat per vapor i una foneria per fabricar filadores i telers mecànics. La destrucció del Vapor Bonaplata va aturar durant 5 anys la generalització del vapor com energia fabril.

Igual que va passar a l’Anglaterra, a França o al centre d’Europa a mesura que avançava  la revolució industrial, a Catalunya van aparèixer  els mateixos o semblants episodis d’oposició violenta i de resistència activa a la màquina.

QUAN LES DONES SUFRAGISTES VAN ATACAR EL SERVEI DE CORREUS… I ES VAN AVANÇAR AL SEU TEMPS.

Quan om parla de les sufragistes de principis del segle XX hi ha un fort prejudici contra elles, propagat per decennis de propaganda ridiculitzadora, per part del patriarcat més tradicional, i, per l’altra, d’acusacions de “burgeses” des de el el patriarcat marxista, hegemònic entre les esquerres, a Europa, durant el segle XX.

Sols cal recordar la estúpida mare de la peli Mery Popins, pel·lícula que va visionar tota una generació de nenes i nens a tot el mon. Aquesta mare de “fantasia” era una dona frívola, depenent econòmicament del seu avorrit marit i finalment sotmesa a ell, com mana el patriarcat, en un final, ensucrat, feliç... i profundament trampós. Qui tingui memòria musical (i sigui prou vell) podrà recordar la cançó “por ti vota la mujer”, cantada amb una coreografia de serventes i casa burgesa.

En aquells moments, entre principis de segle i la gran guerra, al Regne Unit hi havia sufragistes i sufragettes, les primeres eren formals, partidàries de la legalitat i moderades, les segones eren el que al nostre país es coneix com sufragistes: dones radicals i partidàries de l’acció directa.

LA MICROELECTRONICA INFILTRADA EN LES JOGUINES... ENS ATACA EL SMART JOC?

El joc pot ser l’activitat més sana i creativa, o be, encara que potser llavors no se la pugui anomenar joc, l’activitat més alienant i danyina que es pugui realitzar.

Tots sabem que, tan grans com petits, no necessitem productes elaborats per jugar, en tenim prou amb unes caixes de cartó d’embalatge, amb unes pedres, un tros de guix, una corda, unes monedes i una paret... per això és molt significatiu com son els objectes (en principi inútils) dedicats al joc com funció exclusiva.

De fet la joguina especialitzada neix amb la civilització i com un objecte de les elits, la canalla normalment es fabricava els instruments per jugar, amb l’ajut, o no, d’un adult. De mica en mica es va anar especialitzant la seva producció, primer com objecte artesanal, desprès com producte industrial i ara mateix com “objecte” virtual d’entreteniment (amb la seva corresponent plataforma electrónica).

No vull encetar un lament nostàlgic de quan jugàvem a la xarranca o al “churro, mediamanga o mangotero”. El mon te un camí i, els que no som primitivistes però estem contra la civilització, no tenim un vell mon on tornar, però si un nou mon que descobrir i explorar i això, el descobriment i la exploració és bàsicament joc... per tant volem jugar al joc definitiu, al joc de la revolució...

Per la perpetuació del sistema no interessa que aprenguem a jugar, per això ens col·loquen succedanis de joc, succedanis de diversió, succedanis de felicitat, succedanis d’exploració, succedanis de coneixement...

Estem, ara mateix, en unes dates de mercantilisme i d’aprenentatge. Aprenentatge de submissió, de consumisme, d’atordiment, d’acceptació de tot el que ens és nociu... d’aprenentatge a NO JUGAR. És força interessant donar una ullada a tot el que el sistema ens ofereix com succedani del joc (del joc autèntic al que no ens deixen practicar).

SMART-MACARRES… VERS UN PATRIARCAT SMART.

El tema de la prostitució és un tema complex i per tant difícil d’encarar des de una sola visió. No podem oblidar que al voltant i dins de la prostitució hi ha explotació laboral extrema, tràfic d’essers humans, violència i esclavatge.

Actualment, el debat es redueix al que hi ha entre els partidaris de la legalització i els partidaris de l’abolicionisme... Uns parlen d’un 20% de dones obligades i els altres quasi a l’inrevés, més o menys un 80% forçades, com que no hi ha estadístiques serioses és impossible saber qui s’aproxima més al fet real.

De tota manera, la realitat exacta no es rellevant, suposant que les dades que donen els partidaris de la legalització siguin les real, un 20% de dones forçades és encara una xifra molt alta...

A més a més, fins i  tot les dones que no estan captives d’una xarxa, es troben, en molts casos, en unes condicions laborals duríssimes, plena de falses autònomes, en condicions precàries i on no hi ha llibertat real d’elecció de clients i de pràctiques. Situació no diferents de les de bona part dels treballadors, però agreujades per la discriminació social, la estigmatització i una posició de debilitat front els explotadors difícils de trobar en altres situacions..