Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.

Les introduccions sobtada de novetats tecnològiques ha estat sempre un factor de distorsió social, a vegades ampliant els marges de llibertat, però generalment augmentant la dominació i l’opressió (malgrat que sovint hi hagi un miratge primerenc alliberador). Aquest va ser el cas de la màquina de vapor, que en el seu moment, va ser lloada per tota la intel•lectualitat progressista i per l’associacionisme obrer integrador (integrador al sistema naturalment), el poble “menut”, els pobres, els jornalers i el marginats... i, naturalment les dones (que van participar com protagonistes a revoltes, avalots i saquejos diversos), van tenir clar des de el principi, la màquina de vapor i sobretot la fàbrica eren els seus enemics. Així a tot el mon en procés d’industrialització, les revoltes populars, les cremes i destruccions de màquines, els atemptats contra empresaris i encarregats es van estendre i, en alguns llocs, van esdevenir processos insurreccionals en els que els estats van haver d’esmerçar esforços militars superiors al de les guerres convencionals. A Catalunya, l’acció central de la resistència luddita, va ser la crema del Vapor Bonaplata el 1835, en els disturbis d’aquells moments van tenir un paper important les dones pobres i jornaleres, mentre que els obrers especialitzats van prendre el partit del poder defensant la fàbrica amb les armes a les mans (http://negreverd.blogspot.com/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-del.html )

El pacte patriarcal dels filadors desprès de la crema del Vapor Vilaplana. 

Arran de la crema de la fàbrica Bonaplata, apart de ralentitzar la mecanització de les fabriques (per la por a les cremes dels empresaris i inversors), la revolta de 1835 va tenir, uns efectes colaterals (i contraris) força importants. Una part dels actors obrers, sota els auspicis de la patronal i els sectors associacionistes oficials, van adoptar la màquina com senyal d’identitat masculina. A partir d’aquí es va consolidar un pacte no escrit a favor de la màquina i del patriarcat. Hi ha un pacte patriarcal a tota l’activitat productiva, que apareix amb el treball assalariat i es manté fins l’actualitat i que fa, entre d’altres coses, que la retribució tingui un biaix de gènere. Aquest pacte entre home-patrò i home-assalariat (home en el sentit de gènere). Si be no neix amb la industrialització, si que s’estén i es consolida amb ella. Les diferències salarials eren força grans, de fet ideològicament el sou de les dones es considerava complementari per el manteniment de la unitat familiar (encara que realment era fonamental al igual que els dels treballadores nenes i nens) i per tant es justificava que fos més baix, els treballadors masculins i els empresaris feien servir el mateix argument segons el principi de “l’home proveïdor del pa” (male breadwinner).
Així, a una filatura a Esparraguera, cap a la meitat del segle XIX, en un equip de 23 treballadors, l’únic home adult acumula el 25% de la massa salarial i els tres treballadors masculins (l’adult i dos nois) el 34%, mentre que les 20 dones i nenes sols el 66% restant. Sols hi ha una excepció a aquesta divisió salarial per sexes, les nenes de 10 a 14 anys cobraven un 30% més que els nens de la seva edat, aquesta avantatge desapareixia en la franja de 15 a 19 on els nois guanyaven ja un 10% més que les noies. La diferència es fa abismal a partir dels 20 anys moment en que les dones cobraven la meitat que els homes. Aquestes variacions sols poden llegir-se en clau patriarcal, les nenes i les joves estan sotmeses a un pare o a una mare que és qui disposarà finalment del seu sou. En canvi les de més de 20 anys, que poden ser legalment independents o negociar el seu status amb el marit o els pares, veuen reduït (proporcionalment) el seu sou i per tant la seva capacitat d’independitzar-se o de negociar. Els filadors de l’Anglaterra van excloure a les dones de la Grand General Union of Cotton Spinners el 1829, a Catalunya no es va arribar a aquest nivell d’exclusió, segurament perquè actuaven altres mecanismes i la dona pràcticament no va existir com associada fins l’aparició de la Primera Internacional, i encara, molts del grups que s’hi integraren van mantenir les pràctiques misògines contra el treball femení i a favor de la desigualtat de sous. Ens referim a les dones jornaleres, assalariades, naturalment va haver nombroses dones mestres d’ofici (no sols d’oficis “femenins”) i comerciants.
De fet, com qui diu ara mateix, el 2017 el sou mitjà de les dones de la UE era un 16,2% inferior al dels homes, i a Espanya del 14,2%, els valors estadístics s’han de relativitzar caldria veure les diferencies per nivells salarials i per sectors i per categories per poder fer una idea precisa de la situació real. A la documentació de finals del segle XVIII i principis del segle XIX l’ofici de filador (home) és inexistent, hi ha teixidors, cardadors, tintorers, paletes i fusters... però no hi ha filadors, i no n’hi ha perquè eren filadores i el treball de les filadores era invisible pels censos i escriptures publiques. Les jennys, les bergadanes i les mules-jennys manuals (les màquines de filat de la primera industrialització) van ser operades quasi exclusivament per dones i nenes, amb alguns nens d’ajudants, durant tota la primera fase de la maquinització del filat. Aquest panorama canvia amb l’aparició de les mules mogudes a vapor, i la filatura es masculinitza a gran velocitat, a partir de 1835/6. Fins el punt que anys desprès els filadors poden oposar una tradició (inventada) masculina a l’entrada de les dones a l’ofici. Aquesta substitució la justifiquen els historiadors amb dues raons, la primera la necessitat d’una major força física per operar les mules a vapor no s’aguanta ja que l’ofici va seguir essent femení a la Catalunya Sud, especialment Reus, sense més problemes. La segona raó, igualment esbiaixada, però més plausible, vincula la masculinització a les majors “dots organitzatives i d’autoritat” dels homes en el treball subcontractista.
Paral•lelament a la masculinització es desenvolupa el societarisme obrer entre els filadors, de fet fins al 1841 (ja en plena implantació del vapor i d’aplicació del pacte patriarcal) no es constitueix la Societat de Mútua Protecció de Filadors de Barcelona, aquesta associació és imprescindible per imposar els drets dels filadors subcontractistes. D’aquest societarisme va néixer les Tres Classes del Vapor, d’ella el sindicalisme políticament participatiu, partidari de legislacions laborals i acceptador de l’estat que s’ha anat allargant agònicament fins el sidicalisme dels nostres dies. En resum un sindicalisme d’orígens maquinistes i patriarcals. Els homes filadors van obtenir un seguit d’avantatges de la seva nova posició laboral que les seves predecessores femenines ni podien somniar.
El treball filador masculinitzat es feia mitjançant subcontractes, treballaven a preu fet per el patró i del seu sou pagaven als ajudants, així socialment tenien una categoria superior a la de jornaler com més escatimessin el salari als ajudants més guanyaven ells. I de fet eren patrons intermedis. Si els ajudants eren familiars (fills, dona, germanes...), com passava molt sovint, el seu paper de patriarca quedava reforçat. Tenien el control dels sous, i si algun membre gosava trencar l’estructura familiar (desobeir), aquesta falta portava associada, a més de les penes generals, la pèrdua de la feina i per tant del salari.
Finalment la presència d’un superior de la família al lloc de treball garantia un control sobre la sexualitat de les joves treballadores. Els mètodes pedagògics dels filadors vers els seus petits ajudants eren summament expeditius, com relata un mestre de Sallent a finals del XIX " n'hi havia alguns, és clar que eren els menys, que es distingien per cruels envers sos petits auxiliars, quins al més petit descuit eren flagellats per mitjà d'un tros de corda ben gruixuda..., i això encara; moltes vegades punien el metxer llançant-li un rodet al cap, produint-se bona ferida, car aquests rodets d'un pam de llarg i de fusta forta són pesants. Trobaríem pocs filadors que no sien senyalats d'aquest maleït abús, víctimes quan eren metxers" en aquestes condicions difícilment es pot considerar que els joves ajudants fossin realment assalariats. Les pallisses a aprenentes i aprenents van ser moneda comú fins ben entrat el segle XX, el 1885 la Revista Social denunciava les surres als aprenents de Can Batlló de la Bordeta amb assots de cordes amb nusos.
El control del filador adult sobre joves i dones el permetia reforçar l’estructura familiar, cosa que era del seu interès, però també dels empresaris. A un dictamen per un Reglament de Policia Fabril elaborat per àmbits propers als empresaris es diu "Es muy común en nuestros trabajadores el emanciparse por sí solos de sus padres luego que ganan la suficiente para abastecerse a sí mismos. Reunidos cuatro o cinco, alquilan un cuarto para dormir, comen en Figones, y otros viven amancebados..." Coses semblants deien els capellans de Bejar, referint-se a les joves teixidores “viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor”. Aquest llibertinatge tan inconvenient per uns i altres podia ser eficaçment combatut lligant el sou a la fidelitat al grup familiar. Una mica més tard, el 1868 una comissió de 5 socis de la “Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País” va visitar la factoria de l’España Industrial per tal d’elaborar un informe “moral”. Aquest tipus d’informes eren molt del gust de la Sociedad, de fet un dels seus objectius era que els obrers “se convenciesen de que el industrial no es para ellos un capitalista que les explota, y con su sangre y su sudor levanta su fortuna (...); sino que le deben gratitud, que le son deudores del trabajo merced al cual pueden cubrir las necesidades de la vida”. Al seu informe comentaven la situació d’assetjament sexual a la fàbrica, pel que es dona a entendre no sols de les noies i nenes, “la moralidad de este gran número de jóvenes de diversos sexos que andan mezclados con los adultos, los cuales por el calor que se respira en las cuadras, no llevan más ropa que la indispensable para cubrir la desnudez”... També es resenyava la manera en que es resolien alguns dels desordres morals produïts “sobre un total de 1500 a 1600 individuos y en el espacio de 20 años que está funcionando La España Industrial, han tenido que deplorar sus jefes hasta 7 ofensas a la moral, a saber, 5 entre solteras y 2 con mujeres casadas separadas de sus esposos: de dichos abusos se han reparado 2 por haberse celebrado el matrimonio, y en 1 solo de estos hechos tuvo complicidad un contramaestre”, sembla que no intervinguessin homes en aquests “abusos” que produien molta pena als industrials... “el sinsabor que ha de causar a todo industrial, la noticia de un hecho semejante, cometido por razón de la concurrencia de los culpables en sus talleres”.
I és que, malgrat tot, en l’aiguabarreig que va de la societat preindustrial a les primeres fàbriques van desenvolupar-se i, d’alguna manera mantenir-se, espais on les relacions van ser més lliures (més independents, menys correctes i menys pudorosos, com es lamentaven els capellans de Bejar). A les colles de treballadors i treballadores transhumants, tan en les tradicionals (de segador, de veremadors, de feines al bosc...), com en les noves generades per les variants necessitats del sistema productiu o per l’empobriment generalitzar conseqüència dels nous models d’explotació agrària, es mantenia viva una sexualitat menys lligada, percebuda per el poder com perillosa, d’aquí les reclamacions de passaports, cèdules, certificats de matrimoni a les parelles i autoritzacions de tutors, pares, germans i marits a les dones soles. En el mon capgirat dels inicis de la industrialització entre els novells treballadors i treballadores pre-industrials s’han documentat relacions de “llibertinatge” en el festeig (els “encontres de llum” dels teixidors de Zurich) o els “casaments” heterodoxes (fora de l’àmbit de l’estat i de l’església) de pobres a tot Europa. Les residències quotidianes a la industrialització, les treballadores i els treballadors van desenvolupar metodologies originals, refugiant-se en el usos i costums d’una manera diferent de la dels capitalistes i dels clericals, la varietat d’aquestes resistències encara no ha estat suficientment sondejada (resistència obrera al treball).
Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercien “paternalment” de fre front “llibertinatges”, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través d’ells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien d’acudir a ell com intermediari amb el capitalista. A més els filadors homes eren una mena de “controladors aeris” del moment, els treballadors més ben pagats de Catalunya (llevat dels contramestres de fàbrica). Un filador que governava una mule-jennny a vapor guanyava un setmanal d’uns 100 rals front 50 rals dels teixidors mecànics, el 76 dels tintorers o els 65 dels pintadors. Altres oficis també tenien una estructura de subcontractes a partir d’un patriarca dipositari de l’ofici, el mateix sistema s’utilitzava per exemple en el teixit, en el que la masculinització va ser més primerenca que en la filatura.
De fet als tallers que la Societat de Teixidors posseïa, la estructura jeràrquica era calcada a la de les empreses amb un patró capitalista i cap dona va ser teixidora (a moltes èpoques i localitats les dones van ser teixidores, els tallers societaris van resultar més patriarcals que els estrictament capitalistes), sols ajudantes i feines auxiliars.
La pregunta que ens hem de fer és: que van donar els filadors homes a canvi de totes aquestes avantatges? Sens dubte el sistema subcontractista donava avantatges als fabricants, però no sembla que fossin suficients per justificar les concessions tant per sobre de les condicions generals dels treballadors d’altres sectors. De fet, en el moment en que van poder, els patrons van abandonar el sistema i van refeminitzar el treball. Quins eren doncs els avantatges aconseguits per la patronal a canvi de tants privilegis?... Hi ha un vincle cronològic entre la masculinització i la refeminització del treball filador i la implantació de noves tecnologies fabrils al llarg del període 1840-1855, el vapor masculinitza, la selfactina feminitza (femintza en el sentit de precaritzar i devaluar una feina, no és doncs un adjectiu lligat a femení, sinó a les condicions socials del gènere).
Potser sigui agosarat afirmar que hi ha un pacte entre els fabricant i els filadors subcontractistes, a favor de la màquina a vapor, però l’aparició dels filadors homes coincideix amb l’extensió de l’ús del vapor i sobretot l’esmorteïment de la resistència a la màquina. El vapor és convenient per els fabricants i pels filadors homes... i així aquests obtenen beneficis econòmics i socials que cap altra estament obté... una posició favorable al vapor d’un estament influent de treballadors pot valer el preu que es va pagar... A més, la subcontractació dins de la fàbrica (i no fora com s’havia fet anteriorment) disciplina i habitua als treballadors a l’ambient fabril, fa avançar el procés d’industrialització internalitzada dels treballadors.
Els atemptats contra les màquines, a partir de 1835, esdevenen sabotatges secrets, potser individuals, i perden el caire insurreccional d’Alcoi, Camprodon i del vapor Bonaplata. Fins el trencament del pacte amb la introducció de les selfactines no torna a haver destrucció col•lectiva de màquines. Es pot dir doncs que la maquinització i el patriarcat domèstic van anar del bracet, reforçant-se l’un a l’altre, fins que la maquinaria fabril va estar suficientment desenvolupada i aquest pacte ja no va ser necessari per el capital, llavors es va desfer, malgrat la resistència filadora, i van anar cada un per el seu cantó.
De tota manera tant al maquinisme com al patriarcat els van aprofitar i tots dos gaudeixen, al menys aparentment, de molt bona salut. El cas de les filadores de Catalunya, evidentment no és únic, és un cas generalitzat, el biaix genèric lligat a la tecnologia és un fet recurrent. Per exemple tenim el cas de la mecanografia, primer es considerava una feina “massa dura” per ser desenvolupada per les dones (a part d’una feina valorada, qualificada i ben pagada), en el moment que la mecanografia s’estén i es regularitza, generalitzat-se i perdent “valor” es va feminitzant (i, paral•lelament, es va reduint el sou). Un cas especialment punyent és el de les “calculadores”, no les màquines, sinó les dones que, anteriors a la informàtica, s’encarregaven de la feina de fer els càlculs necessaris per l’enginyeria (els enginyers eren homes), mitjançant l’habilitat personal acompanyada de mitjans mecànics força rudimentaris, eren tan fiables que els primers càlculs fets amb eines informàtiques eren revisats per elles, fins i tot en les primeres passes dels programes d’exploració de l’espai, tant per part de la URSS com dels EUA. Un cop va irrompre el càlcul electrònic, especialment el digital, el paper d’aquestes dones, les calculadores, va quedar arraconat, a partir de llavors el paper de les dones en la computació va quedar reduït al de les “perforistes”, les perforistes, van ser les dones que es van dedicar laboralment a la feina de preparar, mitjançant màquines semblants a les màquines d’escriure, les fitxes perforades que va ser l’estàndard imposat per IBM (els origens de la computació ), aquesta tasca va esdevenir més embrutidora i monòtona que la de mecanògrafa, on el contingut de la feina escrita era, al menys, en un llenguatge intel•ligible per les treballadores.

Està vigent el pacte patriarcal que van signar capitalistes i obrers especialitzats als principis de la industrialització? 
 El paper de la tecnologia en el manteniment del patriarcat, es un debat no resolt, i per descomptat no serà aquí on podrem aclarir-lo, quin és el paper de la dominació tecnològica?, quin el de la dominació econòmica?... quin el dels dos junts interactuant amb altres factors, “sexuals”, socials.....?. Les dones estan subrepresentades en el mon de la tecnologia digital (és un fet), hi ha qui explica això mitjançant determinismes biològics o socials... Explicacions estúpides i inconsistents. A tall d’exemple, a la carrera de ciències exactes, que és realment la base del mon digital, els percentatges d’homes i dones estan equilibrats (al contrari que en les enginyeries, que sols son la part instrumental), però, i això és molt important, el nombre de dones llicenciades cada any és superior al de homes llicenciats.
Però el tema tecnològic naturalment no es limita als obstacles per l’entrada al sector informàtic, hi ha un abisme entre els sous d’homes i dones, que son en conjunt un 14% inferiors (en alguns pocs sectors menys, en altres molt més). Aquesta diferència no està en el nombre de CEOS’s dones o el nombre de directives o de directius, sinó en la relegació de la majoria de les dones als llocs més baixos de l’escala salarial, llocs generalment “deslligats” de la tecnologia. Hi ha un exemple (és sols un exemple, n’hi han més) que pot aclarir la cosa: a la neteja viària, la majoria de dones fan anar l’escombra, els llocs dels conductors d’escombradores i vehicles de rentat a hidropressió (llocs més lligats a la tecnologia i mes ben pagats) son ocupats majoritàriament per homes, l’argument de la “força física” en aquest cas és evidentment fals, el més penós físicament és l’escombrat. És freqüent veure brigades mixtes manuals/mecàniques on la majoria de la feina manual la fan dones i la màquina d’escombrar, que va recollint tot el que apilotonen les escombradores (i alguns escombradors), la condueix un home... una condició que te punts en comú amb la dels filadors del segle XIX.
Hi ha mots sectors on es barregen homes i dones, on cada categoria te el seu sou (tots iguals?), però on les categories més valorades (o més ben pagades) i generalment més lligades a la tecnologia son ocupades per homes. Quin és el pacte patriarcal que està en la base d’aquestes “diferències”?, quina és la contrapartida que rep el capital per “renunciar” a la força del treball i el talent de les dones?. Sens dubte la cosa és mes complexa, però és un fet que les feines més teologitzades, sempre que siguin econòmicament més ben pagada, sol ser ocupada majoritàriament per homes, d’alguna manera això ha de donar beneficis a les dues parts, als homes i al capital.
CONTRA TOTA NOCIVITAT.

Mapa d'accions luddites a Barcelona (Rabal, Gràcia...)

La resistència luddita a Catalunya mai ha estat un tema atractiu o ben tracta des de l’acadèmia, molts del fets de residència obrera a la fàbrica quedaran per sempre en l’oblit, no eren tema de grat en el seu moment, ni ara tampoc, sols els fets més “espectaculars” no han pogut ser oblidats, però de tota manera son suficientment significatius i nombrosos per merèixer més atenció de la que tenen.

A continuació tractarem de bastir un mapa luddita de Barcelona, perquè al veure sobre el plànol els punts on es van desenvolupar conflictes dels que ha quedat memòria aquest prenen una rellevància que en el mer text no poden tenir.

https://drive.google.com/open?id=1bxh2iR2sJcxzXmPS9YxkzIzFxFZ8CzzB&usp=sharing

Punt 1.-1820 les protestes contra el contraban.

Els anys 20 la industria (protegida) catalana es trobava amb el problema de la entrada de manufactures més barates de l’estranger (de contraban). De fet qui estava inflamat en contra del contraban eren els fabricants proteccionistes, però en una situació de crisi els capitalistes van poder agitar als treballadors en contra.

El 19 de febrer de 1820, a la Plaça de Sant Agustí i al carrer Hospital una multitud, bàsicament treballadors del tèxtil, protestaven contra el contraban cremant articles estrangers... en el caos regnant al carrer un grup “d’eixelebrats” van anar a més, i enduts per l’odi a la maquina i a la fabrica van passar a atacar alguns establiments fabrils, això va provocar la immediata intervenció de les forces d’ordre i la milícia que van restablir ràpidament l’ordre social.

1835 la bullanga de les bullangues.

La bullanga del 1835 va tenir dos aspectes, un polític burges i liberal i, l’altra, proletari i antimaquinista. El primer va girar al voltant de l’execució del general Bassa i el segon, el que ens interessa, la crema del Vapor Bonaplata. Aquesta bullanga paral·lela antimaquinista i antipolítica va tenir diversos escenaris:

Punt 2.-La crema del Vapor Bonaplata, ña nit del 4 al 5 d’agost,(fàbrica tèxtil moguda per vapor i foneria per fabricar màquines tèxtils mogudes per vapor), aquesta fàbrica estava situada al final del actual carrer Tallers, en aquells moments carrer del Seminari, a prop del baluard de Sant Sever (de Tallers), el baluard de l’actual plaça Universitat.

Punt 3.-Atac al Blanqueig Vilaregut a la Vila de Gràcia, al C/ Perill cantonada amb Torrent de l’Olla, també la nit del 4 al 5, era la fàbrica d’un dels socis de la Bonaplata.La mateixa nit es va cremar una fàbrica propietat d’un carlí notori, la fàbrica Munné, de la que no coneixem la direcció.

Punt 4.-El dia 6 d’agost les dones proletàries de Barcelona assalten l’antic Convent de Sant Sebastià, a l’actual plaça d’Antonio López, aquest edifici era el magatzem de la recaptació dels Cops, un impost, en espècies, sobre els cereals que es venien a Barcelona. L’assalt i saqueig es va fer amb el sensat lema d’aquestes dones “visca Cristina i vinga farina”, cal pensar en la gran alegria de les famílies que van poder obtenir aliments que d’altra manera se’ls negava.

Punt 5.-El mateix dia 6 una multitud va assaltar el Dipòsit de la duana (l’edifici del Govern Civil al pal de Palau), on s’emmagatzemaven mercaderies i diners. Els assaltant es van dedicar a cremar papers més que no pas a saquejar, l’actuació dels llancers de la milícia i de l’exercit van sufocar (amb una dotzena de morts i nombrosos detinguts) l’assalt.

Punt 6.-Amb una celeritat que en altres cassos no havia tingut el governador militar va fe executar el dia 7 d’Agost a Narcís Pardines (mariner acusat de l’incendi del Vapor i de l’assalt a laduana) i Marià Garich(alies Caralleu) que va ser una”torna” carlina per desviar la responsabilitat dels fets, l’afusellament va ser al final de la rambla de santa Mònica, un lloc habitual d’afusellaments.El 10 d’Agost van ser afusellades 4 persones més al mateix lloc, al final de la Rambla de Santa Mònica, davant de les Drassanes, com podem veure la propietat privada era més sagrada que la vida humana..

Un dels escenaris més significatius, malgrat el “protagonisme” del Vapor Bonaplata va ser el Port i la Barceloneta. A la Barceloneta, més enllà de les muralles, el dia 5 van començar les violències contra les institucions fiscals i d’organització del treball del mar i, segons diuen els cronistes “institucionals”, d’allà va venir bona part de la patuleia que va anar cap el Vapor Bonaplata. Podem així llegir a l'insigne escriptor i polític Victor Balaguer: “Al anochecer de aqueldía  una multitud de marineros y gitanos, varios de ellosenmascarados, comenzó á recorrertumultuosamente la  ciudad, blandiendoalgunasmalasarmas y enarbolando  una bandera negra, á la cualprecedía un tambor batiendomarcha. Como impelida por una mano oculta,  y vendidaquizá á un oro de origen misterioso, esta  turba prendiófuego á la fábrica de Bonaplata”,o la carta d'un testimoni liberal, en Pau Piferrer: “al anochecerentrótoda la chusma de la Barceloneta. ¡Ojalá no hubieranentrado! Ellos han deshonradonuestros puros sentimientos (…) recorrieron estos pillostodas las calles de Barcelona, agregóseletoda la pandilla de picaros de ésta”, “no ha sido el pueblo de Barcelona, sinó la chusma de la marineria y la escoria de los arrabales”.

Punt 7.- Passat el Portal de Mar, cap a llevant, es situaven la major part de les institucions atacades, el Portal de Mar es situava on està ara la Facultat de Nàutica, es va enderrocar el 1859.

Punt 8.- La barraca dels pesadors de la llenya i el carbó, estava tocant al Portal de Mar (Punt 7) més o menys allà on es troba el “Colegio Oficial de Pesadores y Medidores”, també es trobava pròxima la barraca de la peixateria, i es molt provable que en tocant a las instal·lacions dels pesadors estiguessin també les de mesura del gra del Dret de Cops, que posteriorment s’emmagatzemaven al edifici de l’antic convent de Sant Sebastià (Punt.- 4), es tractava de punts on es recaptaven impostos de l’estat i de Barcelona, però també un delme sobre el peix pescat per el Monestir de Montserrat i les Monges de Sant Pere de Puel·les, cal afegir el malestar d’altres treballadors portuaris els faquins, macips i carreters de mar (pre-estibadors) que s’enfrontaven a l’estat per l’abolició dels seus gremis i la liberalització de les activitats al port.

Després dels fets de 1835 els antimaquinistes s’enfronten, per una part amb la repressió estatl/patronal i per l’altre amb el pacte que es subscriu entre els treballadors “maquinistes” (l’elit social i econòmica entre els treballadors) i la patronal, un pacte patriarcal on els filadors mascles van aconseguir el control sobre nenes, nens, nois, noies i dones, i uns privilegis econòmics i socials per sobre de la resta dels treballadors. A causa la repressió de les bullangues i de la dècada “moderada” (que sols va ser moderada en el sentit de promoure el liberalisme econòmic) l’antimaquinisme es fa clandestí, al llarg de la dècada dels anys 40 del segle XIX i dels primers anys dels 50 hi ha nombrosos actes luddites, alguns d’ells molt importants (Vapor Vila d’Igualada, la Fabrica Herp del Papiol...) i, malgrat que alguns potser van ser accidentals resulta evident que molts d’altres van ser sabotatges.

Punt 9.-El 1844 el Capità General de Meer va publicar un Ban, arrel de l’incendi de la fàbrica Capdevila a Barcelona on s’amenaçava de mort en 24 hores a tot aquell detingut que estigués relacionat amb incendis de fàbriques. El 1844 es van incendiar (que es conegui) les fàbriques. Un ban similar és publicat el 1854 per el general de la Rocha amenaçant de condemna de mort als incendiaris de fàbriques i destructors de selfactines, en aquest cas les amenaces es van acomplir amb uns 6 afusellats.

El procés incendiari s’inicia amb un intent de crema de la fàbrica Puigmartí el 1841. Al llarg de 1844 hi ha tot un seguit d’incendis suposadament provocats El 28 de febrer va cremar la fàbrica de Narcis Mercader, la fàbrica Capdevila (el13dejuny) i la d’Antonio López (19 de juny). Els anys següents van haver mes incendis sospitosos: l’11 de febrer de 1846; a la d’Escuder, el 23 de febrer de 1846; en una fàbrica sense identificar, l’11 d’agost de 1846; una altra vegada a la d’Antonio López, el 27 de novembre de 1846; a la de F. Jordà, el 21 d’abril de 1847; en una fàbrica de teixits sense identificar, el 27 de juny de 1847; en un vaixell de vapor ple de cotó al port, el 6 de juliol de 1847; a la de Bosseconst, el 17 d’agost de 1848; a la de J. Vidal, el 27 d’abril de 1849; i en un dipòsit de cotó, el 31 de desembre de 1849.

Punt 10.- Fàbrica Puigmartí, incendiada el 1841i definitivament destruïda el 1876, es trobava ubicada en l’espai que ara ocupa l’Abaceria central i la Plaça del Poble Romaní del barri de Gràcia.

Punt 11.- Fàbrica de Narcís Mercader, incendiada el 28 de febrer de 1844, es trobava al carrer Bilbao, més o menys al primer tram de la Via layetana, entre Urquinaona i l’edifici de la Caixa.

Punt 12.- Fàbrica del Germans Muntades, incendiada el 11 de febrer de 1846, es situava al carrer Riereta.

Punt 13.- Fàbrica Jordà, cremada el 27 de novembre de 1846, estava al carrer migdia 4, aquest carrer era perpendicula al carrer Cid, la fàbrica es devia trobar més o menys on ara està el “Sector Aéreo”

La dècada moderada va anar de1844 a 1854 i el seu final amb el pronunciament d’Odonell a Vicalvaro,el 28 de juny de 1854 va suposar, a Barcelona, no sols un canvi polític, sinó el ressorgiment del moviment obrer... i del moviment luddita, a l’ombra del tumult de cop d’estat es va desenvolupar un vigorós moviment contra les selfactines.

Les selfactines eren unes màquines de filar mogudes per vapor i metàl·liques que van permetre a la industria tèxtil augmentar la productivitat i reduir costos amb la contractació de dones, nenes i nens més mal pagats que els mascles adults.

Les selfactines van suposar també el final del “home filador subcontractista” governant absolut d’un grup de treballadors més joves, dones i nens, interlocutor directa amb la patronal i amb poder decisori sobre la distribució de lapaga entre els seus treballadors subordinats.

Com en el cas de 1835 hi ha diverses revoltes, la revolta liberal progressista contra els liberals “moderats”, la revolta dels filadors adults (que perdien tot o casi tot el seu poder) i joves (que no podrien assolir el paper de subcontractista) i la revolta de la xusma. Sembla ser que els autors dels incendis de les fàbriques van ser els darrers, de fet no hi ha cap referència de que els afusellats fossin filadors.

Punt 14.- Fàbrica de Pere Arnau al carrer Berenguer el Vell 4, incendiada i saquejada el 14 de juliol, en l’assalt van morir l’amo, Pere Arnau i un fill seu, essent ferits uns altres dos fills, la fàbrica va quedar totalment cremada.

Punt 15.- Fàbrica Roses i CIA al Carrer Berenguer el Vell num. 1, danys poc importants, també el 14 de juliol de 1854.

Punt 16.- Fàbrica Castells i CIA, als carrers Riereta 17 i Sant Rafael 38, també el 14 de juliol. El propietari Domènec Castells va ser ferit amb un tret de pistola.

Punt 17.-Fàbrica de Josep Morull al carrer Riereta 16, incendiada el dia 14.

Punt 18.- Fàbrica Jordà i Mas C/ del Migdia 4, diverses selfactines danyades el 14 de juliol, el carrer de Migdia neixia a Portal de Santa Madrona i moria a l’Arc del Teatre, per darrera les Drassanes.

Punt 19.- La Industrial Algodonera al carrer d’Amàlia, algunes selfactines danyades, el 14de juliol.

Punt 20.- El dia 15 de juliol de 1854, atac al Vapor Vilaregut, als inicis del carrer Perill a la Vila de Gràcia, danys sense concretar.

Punt 21.- El dia 16 danys a diverses selfactines a la fàbrica de Esteva Miquel, al carrer de la Paloma 5.

Punt 22.- El mateix dia 16 de juliol de 1854 atac a la Algodonera SA al carrer Ferlandina 6.

Punt 23.- Son afusellades, el dia 16 de juliol, 3 persones a la Rambla de Santa Mònica davant les Drassanes. El dia 17 es diu que van afusellar a 3 persones mes al mateix lloc.

Malgrat els afusellaments i detencions que es van produir els filadors van aconseguir una victòria momentània, el Capità General, va prohibir les selfactines... però la patronal no en va fer cas, l’ordre del general va ser derogada i la burgesia preparava la venjança.

Josep Barceló líder filador moderat i molt popular (va ser elegit capità de la Milícia Nacional) va ser acusat d’un assassinat a Olesa de Montserrat, sense proves i en un judici ràpid i manipulat fou condemnat a mort i executat.

Punt 24:- Josep Barceló va ser executat per garrot el dia 6 de juny a la plaça del Portal de Sant Antoni (actual plaça Catalunya).

La execució de Barceló va ajudar a desencadenar la vaga general de 1855, del 2 al 11 de juliol, els principals motius eren el dret a associació, la reducció de la jornada i reivindicacions salarials.

La resposta governamental va ser la militarització de Barcelona, detencions, empresonaments i un centenar de deportacions a Cuba.

Punt 25.-El primer dia de la vaga, el 2 de juliol, un nombrós grup d’obrers va irrompre al Vapor Güell (Vapor Vell de Sants a la zona de l’actual passatge del Vapor Vell), el grup va matar d’un tret a Josep Sol i Padrís, director de la fàbrica i president de l’institut Industrial de Catalunya, aquest institut derivat de la sinistre junta de fàbriques es dedicava a la introducció de millores tecnològiques. Sembla ser que també van ferir al copropietari Domènec Ramis amb arma blanca.  Els empresaris van tractar d’apaivagar als treballadors amb la signatura de millores salarials, però el grup va dir que “no habianvenido para esto” i van tirotejar als patrons. Sembla que el motiu va ser, entre d’altres, antimaquinista), el vapors de Sants (el Güell i la España Industrial) eren campions en la introducció de les selfactines, el 1844 es concentraven a Sants el 78% de les selfactines de Barcelona.

Com podem veure la historia del anitimaquinisme luddita a Barcelona és molt rica, i segurament, si coneguéssim tots els episodis protagonitzats per aquells que no figuren a les històries de polítics i capitalistes seria encara més rica. De tota manera no es necessita ser exhaustiu, es suficient conèixer i reconèixer els esforços del passat, no per emmirallar-nos sinó per prendre els encerts i no repetir els errors.

Més info sobre els luddites de Barcelona a:

http://negreverd.blogspot.com.es/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-del.html

http://negreverd.blogspot.com.es/2015/03/gracia-luddita-destructors-de-maquines.html

http://negreverd.blogspot.com.es/2014/07/la-primera-destruccio-de-maquines-la.html

http://negreverd.blogspot.com.es/2014/01/resistencia-obrera-al-treball.html

http://negreverd.blogspot.com.es/2013/10/els-luddites-de-la-terra-i-els-inicis_719.html

EL FUTUR DE LA DOMINACIÓ LABORAL AL MON DEL CAPITALISME D’INTERNET

 ATENCIO: DISSABTE DIA 18 DE FEBRER DE 2017, A LA CINETICA (RAMBLA DE FABRA I PUIG 32 CANTONADA C/ DE LES MONGES) A LES 19 DEBAT SOBRE "LA DOMINACIO LABORAL AL CAPITALISME DIGITAL" (http://negreverd.blogspot.com.es/2017/02/jornada-previa-lanti-mobile-world.html)

Ja fa temps que els tecnòfils ens estan amenaçant amb la desaparició de un gran nombre de llocs de treball, de treballs no qualificats. Això si, amb el creixement dels treballadors qualificats. Aquesta catàstrofe laboral s’ha de produir (o aconseguir) gràcies al big data, a la intel·ligència artificial, la fabricació per adició (impressió 3D), la nanotecnologia i a l’internet industrial de les coses (2IoT), es tracta de l’economia4.0 o de la fabricació4.0, el 4 fa referència a una suposada quarta revolució industrial, l’experiment es porta a la pràctica a molts llocs, però el més significatiu és la factoria alemanya de Siemens a Amberg que està automatitzada en un 75% i te una fiabilitat del 99%, si el 1990 es rebutjaven 550 productes per cada milió produït, el 2013 només se’n rebutjaven 12.

Tothom, des de els professor de l’assignatura d’emprenedoria i finances dels IES (propagadors de la ideologia del capital), fins el conseller d’economia i els catedràtics d’universitat, passant per bloguers i periodistes, ens amenacen amb l’atur si no som prou llestos per formar-nos i “reinventar-nos”. Ens diuen que si perdem (no sols la feina sinó també el futur) serà culpa nostra, per tontos, per mandrosos, per poc aplicats, per desconfiats...

Els luddites catalans i la crema del Vapor Bonaplata el dia 5 d’agost de 1835. Quan la xusma de Barcelona va voler cremar el “sincrotro”.

D’aquí a uns dies s'acompliran 180 anys dels fets que van culminar ambla destrucció de la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, més coneguda com el Vapor Bonaplata, un complex fabril amb filatura i tissatge impulsat per vapor i una foneria per fabricar filadores i telers mecànics. La destrucció del Vapor Bonaplata va aturar durant 5 anys la generalització del vapor com energia fabril.

Igual que va passar a l’Anglaterra, a França o al centre d’Europa a mesura que avançava  la revolució industrial, a Catalunya van aparèixer  els mateixos o semblants episodis d’oposició violenta i de resistència activa a la màquina.

ESCLAUS DEL CALENDARI

El pas del temps circular (casi la inexistència del temps com l’entenem ara) al temps lineal ha estat el pas de la salvatgia a la civilització i ha estat una eina fonamental de la dominació.

El temps lineal, el temps amb un origen i un final, apareix amb la civilització... L’exemple que ens agafa més aprop, el del judeocristianisme, te un origen (gènesi) i un final (l’apocalipsi), encadenant tot un seguit de culpes i penalitats.

De fet els cicles lunars i estacionals no depenen d’intermediaris, ni intèrprets, perquè es basen en la experiència individual, la fase de la lluna és la fase de la lluna i res més, el pas de les estacions és encara més vivencial, perquè està lligada en les sensacions pròpies (canvis en la temperatura, en la llum...). En les societats anteriors al temps lineal, es lligava a la fenologia i als cicles biològics, dependents, però no ajustats matemàticament a l’astronomia...

ECONOMIA COL·LABORATIVA, DOMINACIÓ I UBERIFICACIO... SMART VIDA?

Malgrat pot semblar que Uber ha perdut una batalla amb la prohibició judicial d’operar a Espanya no podem dir que hagi perdut la guerra.

Primer perquè nomes havia introduït un servei a l’estat, el de Uber Pop (el més rendible per ells), però encara poden introduir el de Uber Black, un servei de “gamma alta” més luxós però que necessiten conductors amb llicència VTC (vehicles amb conductor), hi ha poques llicències VTC i tenen una bona quantitat de requisits i limitacions... També pot introduir el transport de documents i paqueteria per mantenir viva la marca.

Uber porta una línia agressiva i abassegadora. Primer irromp, desprès pledeja i fa feina de loby, de fet sembla que el seu gran objectiu és que s’introdueixin canvis en la regulació a nivell europeu per permetre el seu funcionament.

El tema d’aquest escrit no és però els tripijocs d’Uber, sinó l’aparició del fenomen d’Uberificació de les relacions socials i laborals.

Mes informació (dels tecnofils uberistes....) Uberificacio, Serveis sota demanda, presentació

De l'objectiu de la camera a l'ull que tot ho veu. Rodejats de capturadors d'imatges digitals.

El dissabte vaig anar a la mani del 28 de juny, potser van ser les dates, potser va ser el recorregut (per les rambles), potser va ser la temàtica de la mani... però mai m'havia sentit tan agobiat per el “públic”, especialment per el públic dotat de màquina fotogràfica, alguns amb teleobjectius de dos pams de llarg, smartphones diversos i tablets... tots gravant la mani amb un somriure estúpid a la cara. Amb una tranquil·litat i una xuleria impune que els permetia burlar-se quan algú els retreia les preses d'imatges.

ELS TAXISTES, UBER, LES SMART CITIES I NED LUDD

Que tenen que veure aquestes 4 coses?, els taxistes, la “ciberempresa” Uber, la “smart city” i en Nedd Ludd?... pot semblar que no, però a la llum del conflicte del dia 11 de juny penso que queda clar que els lligams ens agafaran abans del que ens pensem.

ELS TAXISTES, són, majoritàriament, treballadors per compte propi, autònoms... hores d'ara son aproximadament uns 8.000 autònoms a l’àrea de Barcelona, front uns 3.000 assalariats. Encara que els autònoms tenen un lent, però constant descens, mentre que els assalariats (les empreses) van creixent. Les empreses es van fent fortes, mentre que els autònoms s’arruïnen aclaparats per costos, taxes i impostos (algunes dades del sector).

Ningú coneix un taxista autònom (ni assalariat) que s'hagi fet ric treballant, en canvi si que sabem de les seves esgotadores jornades laborals (la jornada legal per un taxi autònom amb un conductor és de 12 hores!!!), calendaris laborals saturats, despeses corrents elevades i abusos  diversos al voltant de la homologació del vehicle i dels diferents instruments necessaris, un comptador (no més complex que un smartphone) sovint supera els 3.000€, o la impressora de rebuts, que costa més de 500€ i que hauria de costar menys de 100. Els taxistes necessiten una llicència (amb un cost aproximat del d'un pis petit), un permís de conduir especial, no tenir antecedents penals, aprovar un examen, un vehicle homologat...

En resum molts requisits, moltes despeses, molta feina i uns ingressos molt magres... i una amenaça permanent de canvi en les condicions de treball d'una manera indeterminada.

D'una manera més o menys real, més o menys imaginària hi ha un sentiment, entre els autònoms, de controlar el propi treball (encara que sigui mitjançant la auto explotació), això els dona un sentiment de pertinència, d'ofici que és difícil de trobar en altres sectors.

Sentiment profundament qüestionat per molts factors, per exemple per els super-controladors taxímetres que actualment vigilen les aturades (han de ser al menys d'una hora), de les aturades accidentals (com a màxim 1 minut, sinó computen com una hora)... aquests taxímetres poden afinar més, i s'ens dubte s'afinaran, sols cal connectar-los a la xarxa per poder vigilar en temps real l'activitat del taxista (des de l'IMT els autònoms i des de cada empresa els assalariats), per no parlar del geoposicionament.

GRÀCIA LUDDITA, destructors de màquines a la Gràcia del segle XIX.

GRACIA LUDDITA EN pdf

La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació, iniciat fa mil·lenis i camí a culminar amb el control global.

El model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.

Aquest model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.

És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).

La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes d’enguany.

La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.
Veure també luddites gràcia

Versió en castellà "La primera ola luddita, Alcoi y Camprodon"

Enlace para bajar en formato folleto "La primera ola luddita de los Països Catalans, los trabajadores del textil de Alcoi y Camprodon" clica abajo.

La primera ola luddita, Alcoi y Camprodon

En el mismo enlace otros textos en catlà y en castellano sobre el luddismo...

Ha sortit el num. 2 de "libres y salvajes"

Ha  sortit el num. 2 de la II època de “libres y salvajes”, publicació contra la màquina, hereva de la que es va publicar al llar de la dècada passada. Podeu obtenir el pdf a aquest link  LIBRES Y SALVAJES

Editorial	2
La civilización es ruido	3
La defensa de la Tierra y “el Bergantes no se toca”	6
Sindicalismo ecología y feminismo. La visión de Judi Bari (Jeff Shantz)	8
Pedir, robar, nunca trabajas. Quinismo del siglo XXI (Pedro Garcia Olivo)	12
Resistentes al primer ferrocarril	15
Caracremada el maquis que dinamitaba torres de alta tenisón	24
Botánica recreativa: el tejo	26
Los chicos malos de la casa del árbol. El Green Sacre (The Brillant)	27
Superando el turismo Hakim Bey)	31
Trabajar para vivir, el trabajo en la edad media (Samuel R)	34

Aquesta publicació s’elabora entre Zaragoza, Barcelona i Màlaga i el grup que la edita és el mateix que el que edita MOAI, podeu trobar les publicacions a www.archivomoai.blogspot.com