Quan bombardegen Barcelona

El segle XIX va ser un segle molt violent a Catalunya, més que a la resta de l’Estat, era terra de frontera, per ella havien entrat i sortit els diversos exercits europeus que havien intervingut a Espanya, el francès durant la Guerra Gran, els exercits imperials napoleònics (que eren multinacionals i multiestatals) durant l’anomenada Guerra del Francès, els 100.000 fills de Sant Lluis (força multinacional per retornar l’absolutisme al poder formada sobretot per militars francesos)... tot l’anar i venir de les columnes carlines...

La oposició al Rosari de l'aurora i l'anticlericalisme popular

Dins la historia de la defensa popular contra l’agressió clerical, el que el poder anomena “anticlericalisme” (agressió centenària, quotidiana i greu, causant de milers de morts i tones de sofriments), hi ha un aspecte que s’ha deixat com anecdòtic, les protestes contra el rosari de l’aurora, que va donar lloc a la expressió “acabar com el rosari de l’aurora”...

De fet la llepafils de l’esquerra que patim des de el segle XIX mai ha volgut acceptar l’anticlericalisme com part dels moviments populars, avergonyits per la suposada barbàrie dels menjacapellans, malgrat que en la realitat el marcador en le partit capellans contra menjacapellans era extraordinàriament favorable als capellans, sense clericalisme no hi ha anticlericalisme, sense decennis d’abusos, humiliacions i sofriment no s’haurien produït mai les explosions d’odi alliberador que vac caracteritzar bona part del segle XIX i mig segle XX.

Hi ha tot el cicle de “crema de convents” que va de 1835 fins la restauració i la setmana tràgica (perllongat ocasionalment posteriorment, fins la proclamació de la segona república), que fa que la resistència contra el rosari de l’aurora sembli una cosa anecdòtica, folklòrica... però cal posar les coses en situació, les grans cremes de convents les van fer les classes populars, però se’n van beneficiar políticament les elits liberals i econòmicament els especuladors immobiliaris del moment.

Sales de control de videovigilància, el panòptic universal.

Que hi ha darrera la càmera de videovigilància? Qui ens mira des de les sales de control?.

Malgrat que sovint tenim tendència a pensar que les càmeres enregistren el que passa davant d’elles i poc més, darrera seu hi ha un mon viu i ric en recursos controladors. Fa anys l’eficiència de la videovigilància quedava molt reduïda per el fet de ser analògiques (la revisió era molt problemàtica) i que els avorrits i cansats vigilants dels edificis controlats no podien estar mirant-les permanentment, a més feien rondes, controlaven entrades i sortides, llegien la premsa o feien alguna becaina... Però avui en dia (ja fa un temps) la situació ha anat canviant. Darrera les càmeres de videovigilància hi ha quelcom més que un gravador d’imatges i un humà avorrit.

Les càmeres de videovigilància s’han naturalitzat i formen part del paisatge urbà i és acceptat que actuen com mecanismes preventius que eviten situacions “delictives” detectant-les anticipadament, i que augmenten la seguretat. No es percep la presència d’un vigilant, humà o informàtic, darrera de l’objectiu de l’artefacte, la videovigilància es legitima fent-se ubiqua i quotidiana... banalitzant-se.

Quan la patronal ens atura. El locaut de 1919/1920... al de 2017...

Fa uns dies (el dia 3) se’ns demanava que “pactéssim” (be, nosaltres no, que pactessin CCOO i UGT és clar) una “aturada” amb els patrons, el resultat ha estat que s’ha produït un tancament patronal, sobretot a l’administració pública, però també a cadenes de serveis i de grans superfícies (com per exemple MERCADONA), on les organitzacions sindicals institucionalistes UGT i CCOO han arribat a “acords parcials” amb els empresaris, superposada a una vaga general convocada (anteriorment) per el mateix dia, malgrat la escasses de piquets i d’actuació autònoma no ha deixat de ser una vaga a molts llocs.

Malgrat la distancia en el temps, en la situació i en el plantejament, pot ser interesant, cara a futures mobilitzacions, veure el que suposa un locaut (bàsicament una arma patronal), especialment un dels locauts més importants en la nostra història, el que va executar la patronal catalana per neutralitzar la consecució (escassament efectiva, de fet encara no és efectiva a molts sectors) de les 8 hores i la puixança de la organització dels treballadors.

més info 

Ens han robat la vaga general!!.

Un dret que malgrat que és individual a l’hora de trencar una vaga, és col·lectiu per fer-la.

El dia 3 havia convocada una vaga general, com altres anteriors polèmica i discutible.

Malgrat que entre els convocant hi ha, per exemple la IAC que durant uns anys va ser majoritària entre els carcellers catalans, o la CSC sindicat groc, sobretot a les administració pública no deixa per això de tenir motius, sobretot desprès de diumenge, per fer-la, altres dels convocants no eren, ni de bon tros tan xungos..

Com treballadors, com explotats, teníem la possibilitat de fer-la (amb conseqüències econòmiques, o encara pitjor jugant-te el lloc de treball) o senzillament no fer-la.

Tinc amics i amigues que es plantejaven les dues possibilitats, possibilitats personals i compromeses d’una manera o altra... exercici actiu en una direcció o una altra.

Però ara han arribat aquells que sempre han estat a l’altra cantó, els sindicats grocs (UGT, CCOO i USOC, grocs generalment i amb moltes excepcions a les seves bases), les organitzacions de la “societat civil” (hi ha organitzacions de la societat militar?) i les patronals (la sinistra CECOT, la hiperexplotadora CEPIME) i han convocat una “Aturada de País” que ningú sap massa el que és. Tan CCOO com UGT, que disposen d’una maquinaria burocràtica fenomenal, neguen la vaga i defensen “acords” amb la patronal per arribar a “aturades limitades” sense conseqüències econòmiques.