Els GARI, la Mare de Deu de Lourdes i el turisme religiós.

Els mesos de juny i juliol són mesos de peregrinació mariana (de Maria, mare de Deu... diuen), les germandats Hospitalàries de la Mare de Deu de Lourdes (des de fa decennis) inicien els seus viatges, acompanyant malalts, en molts casos terminals, vers les supersticioses “curacions” miraculoses. Aquestes Hospitalitats despleguen uns 15.000 voluntaris en l’operatiu de Lourdes, centenars d’ells catalans.

La Catalunya cristiana fa temps que practica aquest pelegrinatge, la Hospitalitat de Barcelona te ja 107 anys i algunes altres són encara més antigues, de fet les rutes “marianes” del sud d’Europa passen totes per Catalunya: Fàtima, a vegades Garabandal (segons el grau d’integrisme), Zaragoza, Montserrat i Lourdes.

Turistes i pixapins. Gentrificació?... Confusió!.

Sembla que hi ha un acord general, el turisme és el que preocupa més als barcelonins (http://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2017/06/r17009_Bar%C3%B2metre_Juny_Resum.pdf)... i, és de suposar, que també als pobladors d’altres ciutats i pobles. Del turisme es passa directament als turistes... els turistes son el pitjor!, el turisme a vingut a trencar la relaxada harmonia de les nostres viles i barris, plens de bonhomia, uns barris que eren una arcàdia, sense conflictes ni explotacions... el turisme és la causa de la nostra dissort...

Sembla com si els turistes caiguessin del cel, per degradar la nostra qualitat de vida, fer pujar preus i... gentrificar...

La edició genètica un nou pas en la dominació i la domesticació

La civilització i domesticació són pràcticament sinònims. Domesticació de persones, d’altres animals no humans, de vegetals i de tota la vida, dels ecosistemes i la terra.

La tecnologia de la domesticació és molt anterior a la majoria de les altres tecnologies i, malgrat que moltes vegades es menysté, és més determinats, a nivell de control, que la resta de tècniques de control social, ja que la domesticació abasta (o pretén abastar) la totalitat del mon viu.

La domesticació ve d’antic i el seu avanç fou lent en les primeres etapes (milers d’anys), es va accelerar amb l’aparició de l’agricultura, especialment quan l’agricultura es va començar a “especialitzar-se” i iniciava la tendència al monocultiu, amb productes emmagatzemables. En l’acumulació d’aliments tenim un dels possibles factors coercitius que va facilitar l’aparició de l’estat.

La domesticació d’animals i vegetals va ser, en origen, un procés difús, relativament fora de control dels poders dominadors (però no totalment independent), els xamans, els sacerdots-reis i les sacerdotesses, els caps militars...

Hi ha una elecció “política” més enllà del conreador: la elecció de determinats cultius com estratègics, la seva extensió i la extensió (imposada) de la propietat privada de la terra, o també mitjançant les necessàries “autoritzacions” (i prohibicions) per conrear, el poder pre-estatal ja ens dirigia en un camí vers el mon que actualment estem patint.