Josep Domènech i Avellanet, jove anarquista,de Santa Eulàlia i de la Torrassa, poeta i afusellat al Camp de la Bota.

Me da miedo la noche cansada

que venga sin ti,

oírla de muerte velada…

Per casualitat he adquirit el llibret de menys de 100 pàgines “Úniques” amb 26 poemes de Josep Domenech i Avellanet i escrits de Natàlia Sans (Editat per la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarco-Sindicalistes el 1996):

En Josep Domènech (en Domènech per la seva companya), era un noi nascut 13/9/1918, treballador de la construcció i en el ram de l’alimentació, militant de les Joventuts Llibertàries, fou detingut i engarjolat a la Preó Model el 1939 i afusellat al Camp de la Bota el 1942.

La seva poesia m’ha semblat fresca i complexa, per això els he transcrit i els ofereixo a qui els vulgui llegir, al final hi ha un resum dels seus darrers dies:

Quan es cremaven esglésies i convents.

MORIN ELS CAPS PELATS!!!

Acaba ja l’estiu, temps de calor i, actualment, de somnolència i lleure, sols ens movem (alguns, d’altres es mantenen actius...) per organitzar festetes diverses als barris i pobles, que, certament, és una cosa que està força be, com es sol dir “la festa i la joia son revolucionàries” i permeten omplir el calaix cara a la tardor, però ha estat sempre així?.

De fet històricament l’estiu va ser un temps d’insurreccions, bullangues i.... de CREMA D’ESGLESIES I CONVENT!!.

Juliol de 1873, quan una dona va aconseguir ser la presidenta del Cantó de Torrevella (Alacant).

El més de juliol de 1873 va ser el més “cantonal” de tots, proclamada una república federal a Madrid, els federalistes intransigents, no van poder resistir les llargues sessions parlamentàries i van iniciar un alçament generalitzat, la anomenada “revolució cantonal”.

La revolució cantonal ha estat menyspreada històricament, segurament per l’anàlisi marxista ortodox immediat, igual que va passar amb el luddisme. Recentment en la recerca de referents més enllà dels clàssics s’ha tractat de recuperar alguns trets d’aquells anys, per exemple grups neoestalinistes i conservadors de dretes no tarden en recuperar noms con “jamància” “bullanga” i també el de cantó.