19 de des. 2018

Barretines grogues: exclusió social i ambiental i hipocresia climàtica.

Les barretines grogues son un broma que es refereix al moviment bretó dels “bonnets rouges” que el 2013 en una mobilització molt semblant a la dels armilles grogues van tombar un intent fiscal contra el transport, va començar antifiscal però es va anar estenent a d’altres temes socials.
El que segueix, és sols una especulació, amb algun fonament, però especulació. És la segona part d’una entrada anterior (http://negreverd.blogspot.com/2018/12/armilles-grogues-pobresa-capitalismes-i.html ) que es va centrar estrictament en el tema francès, un tema que ha evolucionat (i evolucionarà) molt de pressa vers escenaris que, desitgem, siguin “inesperats”, “inesperats” per l’estat francès, els estats veïns i per els poders econòmics..
La situació que es viu a Catalunya fa que els temes socials no estiguin al capdavant de les agendes, no ja dels partits, que sempre tenen altres interessos, sinó també dels moviments socials i sindicats, fins i tot aquells més alternatius. Però la situació és ben diferent a França on tota la revolta de les armilles gira sobre temes socials: l’asfixia econòmica de bona part de la població i la seva marginació social. Tot aquell que no forma part de les capes altes socials, es depreciat com paràsit, inepta i culpable de la seva situació, mentre que els privilegiats son innovadors, emprenedors, social i ambientalment responsables (responsables de que?)..

14 de des. 2018

Pistoles TASER i Policia Local

Fa unes setmanes s’ha convocat un concurs per comprar pistoles Taser per la Guardia Urbana del municipi de Martorelles (contractacio Martorelles), es tracta d’adquirir  2 kits per un màxim de 5,324 € IVA inclòs, cada kit conté una pistola, una càmera policial, com va fer la Generalitat amb el cos dels Mossos d’Esquadra (las Taser dels Mossos) i diversos complements.

Les pistoles Taser han estat criticada per el seus riscos per les persones a diferents informes internacionals (informe Amnistia I  noticia Taser AI).

De fet els Mossos han utilitzat (de moment) sols una vegada la Taser, al menys que es conegui, i no va ser possible enregistrar la utilització (com mana el reglament) perquè les càmeres no semblen compatibles amb l’automatització de les pistoles.

1 de des. 2018

Armilles grogues, pobresa, capitalismes... i hipocresia climàtica (primera part).

Un fantasma recorre Europa, be al menys recorre França. És el fantasma dels “armilles grogues” francesos, un fantasma amb molts caps o facetes. El mon polític està trasbalsat, o millor dit cagat de por. Per “l’esquerra” és un fantasma feixista, per “la dreta” un perill de desordre “anarquitzant o facha”... per tots els polítics institucionals populisme de la pitjor mena... i per els fatxes una oportunitat única. Els sindicats també estan trasbalsats (CGT, CFDT i FO) i demanen una pacte social i de la transició ecològica, des de el seu camp (i també el camp de l’esquerra partidista) els fa tanta por quedar al marge, com por els fa desfilar al costat dels lepenistes (liberation ) .

25 de nov. 2018

Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.

Les introduccions sobtada de novetats tecnològiques ha estat sempre un factor de distorsió social, a vegades ampliant els marges de llibertat, però generalment augmentant la dominació i l’opressió (malgrat que sovint hi hagi un miratge primerenc alliberador). Aquest va ser el cas de la màquina de vapor, que en el seu moment, va ser lloada per tota la intel•lectualitat progressista i per l’associacionisme obrer integrador (integrador al sistema naturalment), el poble “menut”, els pobres, els jornalers i el marginats... i, naturalment les dones (que van participar com protagonistes a revoltes, avalots i saquejos diversos), van tenir clar des de el principi, la màquina de vapor i sobretot la fàbrica eren els seus enemics. Així a tot el mon en procés d’industrialització, les revoltes populars, les cremes i destruccions de màquines, els atemptats contra empresaris i encarregats es van estendre i, en alguns llocs, van esdevenir processos insurreccionals en els que els estats van haver d’esmerçar esforços militars superiors al de les guerres convencionals. A Catalunya, l’acció central de la resistència luddita, va ser la crema del Vapor Bonaplata el 1835, en els disturbis d’aquells moments van tenir un paper important les dones pobres i jornaleres, mentre que els obrers especialitzats van prendre el partit del poder defensant la fàbrica amb les armes a les mans (http://negreverd.blogspot.com/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-del.html )

El pacte patriarcal dels filadors desprès de la crema del Vapor Vilaplana. 

Arran de la crema de la fàbrica Bonaplata, apart de ralentitzar la mecanització de les fabriques (per la por a les cremes dels empresaris i inversors), la revolta de 1835 va tenir, uns efectes colaterals (i contraris) força importants. Una part dels actors obrers, sota els auspicis de la patronal i els sectors associacionistes oficials, van adoptar la màquina com senyal d’identitat masculina. A partir d’aquí es va consolidar un pacte no escrit a favor de la màquina i del patriarcat. Hi ha un pacte patriarcal a tota l’activitat productiva, que apareix amb el treball assalariat i es manté fins l’actualitat i que fa, entre d’altres coses, que la retribució tingui un biaix de gènere. Aquest pacte entre home-patrò i home-assalariat (home en el sentit de gènere). Si be no neix amb la industrialització, si que s’estén i es consolida amb ella. Les diferències salarials eren força grans, de fet ideològicament el sou de les dones es considerava complementari per el manteniment de la unitat familiar (encara que realment era fonamental al igual que els dels treballadores nenes i nens) i per tant es justificava que fos més baix, els treballadors masculins i els empresaris feien servir el mateix argument segons el principi de “l’home proveïdor del pa” (male breadwinner).
Així, a una filatura a Esparraguera, cap a la meitat del segle XIX, en un equip de 23 treballadors, l’únic home adult acumula el 25% de la massa salarial i els tres treballadors masculins (l’adult i dos nois) el 34%, mentre que les 20 dones i nenes sols el 66% restant. Sols hi ha una excepció a aquesta divisió salarial per sexes, les nenes de 10 a 14 anys cobraven un 30% més que els nens de la seva edat, aquesta avantatge desapareixia en la franja de 15 a 19 on els nois guanyaven ja un 10% més que les noies. La diferència es fa abismal a partir dels 20 anys moment en que les dones cobraven la meitat que els homes. Aquestes variacions sols poden llegir-se en clau patriarcal, les nenes i les joves estan sotmeses a un pare o a una mare que és qui disposarà finalment del seu sou. En canvi les de més de 20 anys, que poden ser legalment independents o negociar el seu status amb el marit o els pares, veuen reduït (proporcionalment) el seu sou i per tant la seva capacitat d’independitzar-se o de negociar. Els filadors de l’Anglaterra van excloure a les dones de la Grand General Union of Cotton Spinners el 1829, a Catalunya no es va arribar a aquest nivell d’exclusió, segurament perquè actuaven altres mecanismes i la dona pràcticament no va existir com associada fins l’aparició de la Primera Internacional, i encara, molts del grups que s’hi integraren van mantenir les pràctiques misògines contra el treball femení i a favor de la desigualtat de sous. Ens referim a les dones jornaleres, assalariades, naturalment va haver nombroses dones mestres d’ofici (no sols d’oficis “femenins”) i comerciants.
De fet, com qui diu ara mateix, el 2017 el sou mitjà de les dones de la UE era un 16,2% inferior al dels homes, i a Espanya del 14,2%, els valors estadístics s’han de relativitzar caldria veure les diferencies per nivells salarials i per sectors i per categories per poder fer una idea precisa de la situació real. A la documentació de finals del segle XVIII i principis del segle XIX l’ofici de filador (home) és inexistent, hi ha teixidors, cardadors, tintorers, paletes i fusters... però no hi ha filadors, i no n’hi ha perquè eren filadores i el treball de les filadores era invisible pels censos i escriptures publiques. Les jennys, les bergadanes i les mules-jennys manuals (les màquines de filat de la primera industrialització) van ser operades quasi exclusivament per dones i nenes, amb alguns nens d’ajudants, durant tota la primera fase de la maquinització del filat. Aquest panorama canvia amb l’aparició de les mules mogudes a vapor, i la filatura es masculinitza a gran velocitat, a partir de 1835/6. Fins el punt que anys desprès els filadors poden oposar una tradició (inventada) masculina a l’entrada de les dones a l’ofici. Aquesta substitució la justifiquen els historiadors amb dues raons, la primera la necessitat d’una major força física per operar les mules a vapor no s’aguanta ja que l’ofici va seguir essent femení a la Catalunya Sud, especialment Reus, sense més problemes. La segona raó, igualment esbiaixada, però més plausible, vincula la masculinització a les majors “dots organitzatives i d’autoritat” dels homes en el treball subcontractista.
Paral•lelament a la masculinització es desenvolupa el societarisme obrer entre els filadors, de fet fins al 1841 (ja en plena implantació del vapor i d’aplicació del pacte patriarcal) no es constitueix la Societat de Mútua Protecció de Filadors de Barcelona, aquesta associació és imprescindible per imposar els drets dels filadors subcontractistes. D’aquest societarisme va néixer les Tres Classes del Vapor, d’ella el sindicalisme políticament participatiu, partidari de legislacions laborals i acceptador de l’estat que s’ha anat allargant agònicament fins el sidicalisme dels nostres dies. En resum un sindicalisme d’orígens maquinistes i patriarcals. Els homes filadors van obtenir un seguit d’avantatges de la seva nova posició laboral que les seves predecessores femenines ni podien somniar.
El treball filador masculinitzat es feia mitjançant subcontractes, treballaven a preu fet per el patró i del seu sou pagaven als ajudants, així socialment tenien una categoria superior a la de jornaler com més escatimessin el salari als ajudants més guanyaven ells. I de fet eren patrons intermedis. Si els ajudants eren familiars (fills, dona, germanes...), com passava molt sovint, el seu paper de patriarca quedava reforçat. Tenien el control dels sous, i si algun membre gosava trencar l’estructura familiar (desobeir), aquesta falta portava associada, a més de les penes generals, la pèrdua de la feina i per tant del salari.
Finalment la presència d’un superior de la família al lloc de treball garantia un control sobre la sexualitat de les joves treballadores. Els mètodes pedagògics dels filadors vers els seus petits ajudants eren summament expeditius, com relata un mestre de Sallent a finals del XIX " n'hi havia alguns, és clar que eren els menys, que es distingien per cruels envers sos petits auxiliars, quins al més petit descuit eren flagellats per mitjà d'un tros de corda ben gruixuda..., i això encara; moltes vegades punien el metxer llançant-li un rodet al cap, produint-se bona ferida, car aquests rodets d'un pam de llarg i de fusta forta són pesants. Trobaríem pocs filadors que no sien senyalats d'aquest maleït abús, víctimes quan eren metxers" en aquestes condicions difícilment es pot considerar que els joves ajudants fossin realment assalariats. Les pallisses a aprenentes i aprenents van ser moneda comú fins ben entrat el segle XX, el 1885 la Revista Social denunciava les surres als aprenents de Can Batlló de la Bordeta amb assots de cordes amb nusos.
El control del filador adult sobre joves i dones el permetia reforçar l’estructura familiar, cosa que era del seu interès, però també dels empresaris. A un dictamen per un Reglament de Policia Fabril elaborat per àmbits propers als empresaris es diu "Es muy común en nuestros trabajadores el emanciparse por sí solos de sus padres luego que ganan la suficiente para abastecerse a sí mismos. Reunidos cuatro o cinco, alquilan un cuarto para dormir, comen en Figones, y otros viven amancebados..." Coses semblants deien els capellans de Bejar, referint-se a les joves teixidores “viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor”. Aquest llibertinatge tan inconvenient per uns i altres podia ser eficaçment combatut lligant el sou a la fidelitat al grup familiar. Una mica més tard, el 1868 una comissió de 5 socis de la “Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País” va visitar la factoria de l’España Industrial per tal d’elaborar un informe “moral”. Aquest tipus d’informes eren molt del gust de la Sociedad, de fet un dels seus objectius era que els obrers “se convenciesen de que el industrial no es para ellos un capitalista que les explota, y con su sangre y su sudor levanta su fortuna (...); sino que le deben gratitud, que le son deudores del trabajo merced al cual pueden cubrir las necesidades de la vida”. Al seu informe comentaven la situació d’assetjament sexual a la fàbrica, pel que es dona a entendre no sols de les noies i nenes, “la moralidad de este gran número de jóvenes de diversos sexos que andan mezclados con los adultos, los cuales por el calor que se respira en las cuadras, no llevan más ropa que la indispensable para cubrir la desnudez”... També es resenyava la manera en que es resolien alguns dels desordres morals produïts “sobre un total de 1500 a 1600 individuos y en el espacio de 20 años que está funcionando La España Industrial, han tenido que deplorar sus jefes hasta 7 ofensas a la moral, a saber, 5 entre solteras y 2 con mujeres casadas separadas de sus esposos: de dichos abusos se han reparado 2 por haberse celebrado el matrimonio, y en 1 solo de estos hechos tuvo complicidad un contramaestre”, sembla que no intervinguessin homes en aquests “abusos” que produien molta pena als industrials... “el sinsabor que ha de causar a todo industrial, la noticia de un hecho semejante, cometido por razón de la concurrencia de los culpables en sus talleres”.
I és que, malgrat tot, en l’aiguabarreig que va de la societat preindustrial a les primeres fàbriques van desenvolupar-se i, d’alguna manera mantenir-se, espais on les relacions van ser més lliures (més independents, menys correctes i menys pudorosos, com es lamentaven els capellans de Bejar). A les colles de treballadors i treballadores transhumants, tan en les tradicionals (de segador, de veremadors, de feines al bosc...), com en les noves generades per les variants necessitats del sistema productiu o per l’empobriment generalitzar conseqüència dels nous models d’explotació agrària, es mantenia viva una sexualitat menys lligada, percebuda per el poder com perillosa, d’aquí les reclamacions de passaports, cèdules, certificats de matrimoni a les parelles i autoritzacions de tutors, pares, germans i marits a les dones soles. En el mon capgirat dels inicis de la industrialització entre els novells treballadors i treballadores pre-industrials s’han documentat relacions de “llibertinatge” en el festeig (els “encontres de llum” dels teixidors de Zurich) o els “casaments” heterodoxes (fora de l’àmbit de l’estat i de l’església) de pobres a tot Europa. Les residències quotidianes a la industrialització, les treballadores i els treballadors van desenvolupar metodologies originals, refugiant-se en el usos i costums d’una manera diferent de la dels capitalistes i dels clericals, la varietat d’aquestes resistències encara no ha estat suficientment sondejada (resistència obrera al treball).
Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercien “paternalment” de fre front “llibertinatges”, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través d’ells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien d’acudir a ell com intermediari amb el capitalista. A més els filadors homes eren una mena de “controladors aeris” del moment, els treballadors més ben pagats de Catalunya (llevat dels contramestres de fàbrica). Un filador que governava una mule-jennny a vapor guanyava un setmanal d’uns 100 rals front 50 rals dels teixidors mecànics, el 76 dels tintorers o els 65 dels pintadors. Altres oficis també tenien una estructura de subcontractes a partir d’un patriarca dipositari de l’ofici, el mateix sistema s’utilitzava per exemple en el teixit, en el que la masculinització va ser més primerenca que en la filatura.
De fet als tallers que la Societat de Teixidors posseïa, la estructura jeràrquica era calcada a la de les empreses amb un patró capitalista i cap dona va ser teixidora (a moltes èpoques i localitats les dones van ser teixidores, els tallers societaris van resultar més patriarcals que els estrictament capitalistes), sols ajudantes i feines auxiliars.
La pregunta que ens hem de fer és: que van donar els filadors homes a canvi de totes aquestes avantatges? Sens dubte el sistema subcontractista donava avantatges als fabricants, però no sembla que fossin suficients per justificar les concessions tant per sobre de les condicions generals dels treballadors d’altres sectors. De fet, en el moment en que van poder, els patrons van abandonar el sistema i van refeminitzar el treball. Quins eren doncs els avantatges aconseguits per la patronal a canvi de tants privilegis?... Hi ha un vincle cronològic entre la masculinització i la refeminització del treball filador i la implantació de noves tecnologies fabrils al llarg del període 1840-1855, el vapor masculinitza, la selfactina feminitza (femintza en el sentit de precaritzar i devaluar una feina, no és doncs un adjectiu lligat a femení, sinó a les condicions socials del gènere).
Potser sigui agosarat afirmar que hi ha un pacte entre els fabricant i els filadors subcontractistes, a favor de la màquina a vapor, però l’aparició dels filadors homes coincideix amb l’extensió de l’ús del vapor i sobretot l’esmorteïment de la resistència a la màquina. El vapor és convenient per els fabricants i pels filadors homes... i així aquests obtenen beneficis econòmics i socials que cap altra estament obté... una posició favorable al vapor d’un estament influent de treballadors pot valer el preu que es va pagar... A més, la subcontractació dins de la fàbrica (i no fora com s’havia fet anteriorment) disciplina i habitua als treballadors a l’ambient fabril, fa avançar el procés d’industrialització internalitzada dels treballadors.
Els atemptats contra les màquines, a partir de 1835, esdevenen sabotatges secrets, potser individuals, i perden el caire insurreccional d’Alcoi, Camprodon i del vapor Bonaplata. Fins el trencament del pacte amb la introducció de les selfactines no torna a haver destrucció col•lectiva de màquines. Es pot dir doncs que la maquinització i el patriarcat domèstic van anar del bracet, reforçant-se l’un a l’altre, fins que la maquinaria fabril va estar suficientment desenvolupada i aquest pacte ja no va ser necessari per el capital, llavors es va desfer, malgrat la resistència filadora, i van anar cada un per el seu cantó.
De tota manera tant al maquinisme com al patriarcat els van aprofitar i tots dos gaudeixen, al menys aparentment, de molt bona salut. El cas de les filadores de Catalunya, evidentment no és únic, és un cas generalitzat, el biaix genèric lligat a la tecnologia és un fet recurrent. Per exemple tenim el cas de la mecanografia, primer es considerava una feina “massa dura” per ser desenvolupada per les dones (a part d’una feina valorada, qualificada i ben pagada), en el moment que la mecanografia s’estén i es regularitza, generalitzat-se i perdent “valor” es va feminitzant (i, paral•lelament, es va reduint el sou). Un cas especialment punyent és el de les “calculadores”, no les màquines, sinó les dones que, anteriors a la informàtica, s’encarregaven de la feina de fer els càlculs necessaris per l’enginyeria (els enginyers eren homes), mitjançant l’habilitat personal acompanyada de mitjans mecànics força rudimentaris, eren tan fiables que els primers càlculs fets amb eines informàtiques eren revisats per elles, fins i tot en les primeres passes dels programes d’exploració de l’espai, tant per part de la URSS com dels EUA. Un cop va irrompre el càlcul electrònic, especialment el digital, el paper d’aquestes dones, les calculadores, va quedar arraconat, a partir de llavors el paper de les dones en la computació va quedar reduït al de les “perforistes”, les perforistes, van ser les dones que es van dedicar laboralment a la feina de preparar, mitjançant màquines semblants a les màquines d’escriure, les fitxes perforades que va ser l’estàndard imposat per IBM (els origens de la computació ), aquesta tasca va esdevenir més embrutidora i monòtona que la de mecanògrafa, on el contingut de la feina escrita era, al menys, en un llenguatge intel•ligible per les treballadores.

Està vigent el pacte patriarcal que van signar capitalistes i obrers especialitzats als principis de la industrialització? 
 El paper de la tecnologia en el manteniment del patriarcat, es un debat no resolt, i per descomptat no serà aquí on podrem aclarir-lo, quin és el paper de la dominació tecnològica?, quin el de la dominació econòmica?... quin el dels dos junts interactuant amb altres factors, “sexuals”, socials.....?. Les dones estan subrepresentades en el mon de la tecnologia digital (és un fet), hi ha qui explica això mitjançant determinismes biològics o socials... Explicacions estúpides i inconsistents. A tall d’exemple, a la carrera de ciències exactes, que és realment la base del mon digital, els percentatges d’homes i dones estan equilibrats (al contrari que en les enginyeries, que sols son la part instrumental), però, i això és molt important, el nombre de dones llicenciades cada any és superior al de homes llicenciats.
Però el tema tecnològic naturalment no es limita als obstacles per l’entrada al sector informàtic, hi ha un abisme entre els sous d’homes i dones, que son en conjunt un 14% inferiors (en alguns pocs sectors menys, en altres molt més). Aquesta diferència no està en el nombre de CEOS’s dones o el nombre de directives o de directius, sinó en la relegació de la majoria de les dones als llocs més baixos de l’escala salarial, llocs generalment “deslligats” de la tecnologia. Hi ha un exemple (és sols un exemple, n’hi han més) que pot aclarir la cosa: a la neteja viària, la majoria de dones fan anar l’escombra, els llocs dels conductors d’escombradores i vehicles de rentat a hidropressió (llocs més lligats a la tecnologia i mes ben pagats) son ocupats majoritàriament per homes, l’argument de la “força física” en aquest cas és evidentment fals, el més penós físicament és l’escombrat. És freqüent veure brigades mixtes manuals/mecàniques on la majoria de la feina manual la fan dones i la màquina d’escombrar, que va recollint tot el que apilotonen les escombradores (i alguns escombradors), la condueix un home... una condició que te punts en comú amb la dels filadors del segle XIX.
Hi ha mots sectors on es barregen homes i dones, on cada categoria te el seu sou (tots iguals?), però on les categories més valorades (o més ben pagades) i generalment més lligades a la tecnologia son ocupades per homes. Quin és el pacte patriarcal que està en la base d’aquestes “diferències”?, quina és la contrapartida que rep el capital per “renunciar” a la força del treball i el talent de les dones?. Sens dubte la cosa és mes complexa, però és un fet que les feines més teologitzades, sempre que siguin econòmicament més ben pagada, sol ser ocupada majoritàriament per homes, d’alguna manera això ha de donar beneficis a les dues parts, als homes i al capital.
CONTRA TOTA NOCIVITAT.

4 de nov. 2018

DELIVERO, GLOVO... els vampirs de l'economia digital

La economia col·laborativa (economia de la servitud,ES a partir d’ara), basada en plataformes TIC, va sedimentant-se i fent-se un lloc (un lloc molt ampla) dins del sistema tecnoindustrial, és la faceta d’explotació laboral del que se suposen les smartcities en la gestió dels espais.
Una de les aspiracions de les corporacions de laES (Economia de la submissió)és modificar els marcs legals de les relacions laborals... naturalment al seu favor per tal de maximitzar els beneficis derivats de les plataformes d’internet en que es basen, reduint el cost humà que és el més “reduïble”. És una modificació complexa i lenta, però, com era d’esperar, poc a poc va triomfant malgrat algunes derrotes puntuals.

15 d’oct. 2018

Reivindicació dels incontrolats del 36 (II). Antonio Martin "el Cojo de Málaga", incontrolats a Puigcerdà

Aquesta és el segon lliurament de la serie sobre els incontrolats, vol ser per una part la reivindicació d’un relat propi que haviem deixat en mans d’historiadors acadèmics del sistema, historiadors parcials marxistes pro-psuc i del bonsime republicà d’esquerres i finalment en mans del relat clerical. El proper lliurament estarà dedicat a Vicenç Comas Cruells, “incontrolat de Vic, més conegut com “el Coix del Carrer Gurb” o “el Paella”. Podeu llegir el primer lliurament a "Els incontrolats del 36 I" o un altra relat sobre Puigcerdà a la historia de Lluiset

Puigcerdà, un paradís sense tensions de classe?

Sovint es pinta el Puigcerdà dels anys trenta com una petita ciutat de comerciants, hotelers i pagesos benestants, una ciutat burgesa i liberal, sense conflictes. A Puigcerdà abundaven les cases senyorials, les torres i els xalets per l’estiueig dels ricatxos (el mateix 5 de juliol de 1936 a la Vanguardia s’anunciava que marxaven a Puigcerdà els Marquesos de Mesa de Asta, el duc de Sant Mauro i els acabalats senyors Puig Roux...).
Els estiuejants, i amb ells els comerciants, pagesos benestants i hotelers necessitaven una corrua de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres... subalterns en condicions laborals de “servitud” generalment pitjors que les dels obrers industrials o de les indústries extractives.
Puigcerdà era quelcom més que el luxe de les “idíl·liques” segones residències i hotels, i tot el sector econòmic dedicat a satisfer les seves necessitats, també havia un sector industrial reduït, però fort. Per exemple la Colònia Simón del tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos, les mines de lignit de Das, la fàbrica de llet condensada SALI i la construcció.
Puigcerdà era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i treballadora, on la CNT i la UGT estaven ben implantades.

1 d’oct. 2018

Smart city, geolocalització i realitat augmentada, mercat i control social


Cada cop es va definint més (més encara!!) el tema de les smart cities com un sistema de control al servei de la dominació i dels interessos corporatius emprat en bona part recursos públics, cap novetat oi?. El ventall de sensors es va definint i, en aquests moments, els preponderants son els aparells de videovigilància intel·ligents i els multisensors que casi tothom porta a la butxaca: els smartphones. A part n’hi ha d’altres, sensors d’aparcament, d’emplenat de de contenidors, els universalitzats smartmeters o comptadors intel·ligents qe de moment no semblen tenir tantes repercussions que la videovigilància i els telèfons.
Els smartphones a més de ser un aparell de emetre i rebre missatges conscients és també una col·lecció de sensors a disposició de qui els vulgui utilitzar amb consentiment conscient o no (el consentiment inconscient està generalitzat).

11 de set. 2018

Noticies sobre patents d'organismes vius i sobre la edició del genoma.


Ara fa unes setmanes (el 25/7/2018) el tribunal de justícia de la UE (TJUE) ha donat un fort cop a les pretensions del lobbi biotecnològic amb la sentència (sentència mutagenesis  ) referida als organismes obtinguts per mètodes d’enginyeria genètica que no suposen incorporar ADN a d’altres essers. Aquests essers amb genoma “editat”, que la bioindústria assegurava que no es podien considerar Organismes Genèticament Modificats (OGM d’ara en endavant), i que eren assimilables als obtinguts per mètodes “tradicionals” es veuran sotmesos als mateixos requisits de seguretat per el seu alliberament i a les mateixes normes d’etiquetat.
No és la “gran victòria” que pregonen la Confederació Camperola (la d’en Bové) o els Amics de la Terra, ja que de fet deixa als OGM editats al mateix nivells que els seus “parents anticuats”, els transgènics tradicionals, sotmesos a un mosaic de lleis en molts cassos contradictòries que, de fet, fa que els transgènics travessin fronteres segons dicten les polítiques de les multinacionals, naturalment que no és el marc que elles desitgen, però de moment es mouen bastant be per Europa...

31 d’ag. 2018

Reivindicació dels incontrolats del 36 (I). Els comitès d’Orriols (Empordà) i d’Osor (la Selva).


Quan es parla de la rereguarda del període que els historiadors anomenen “guerra civil” i que nosaltres anomenem (amb més fonament) revolució social, hi ha, en termes generals, un consens de condemna acadèmic a la violència fora de les línies del front, condemna totalment hipòcrita, ja que fins i tot les forces més moderades del bàndol “antifeixista” la van practicar, i que per altra part suavitza (o silencia) la crítica quan aquesta violència és estatal, es parla molt de que la violència al bàndol feixista va ser planificada i institucional, però s’oblida tot el període que va del 37 fins al final de la guerra on el Servei d’Informació militar, el temut SIM va realitzar una repressió institucional i planificada.
És un fet que, quan l’estat va recuperar el control dels carrers i de la policia, la repressió es va fer més crua. És un fet que desprès dels fets de maig de 1937, amb la expansió del SIM (en mans sobretot dels estalinistes), els camps de presoners van experimentar un creixement enorme, tan en el nombre de persones internades com en la brutalitat, que en alguns cassos supera les situacions que es van viure a altres països d’Europa i al mateix estat espanyol després de la victòria feixista. És un fet que sota la tutoria de la NKVD a comissaries (txeques), presons... es van viure episodis despietats. La autèntica violència a la rereguarda va ser controlada, molt controlada!!, tan controlada, o més que la exercida a la zona feixista.
A la rereguarda i al front va haver una revolució social, una de les revolucions més profundes de la història, revolució que es va anar desmuntant i enderrocant en uns mesos. Al front amb la militarització, a la “rereguarda” amb el restabliment dels òrgans de control estatals (policia, jutjats, conselleries d’indústria, decrets i lleis...), el procés d’enderrocar la revolució es va mantenir fins al final de la guerra i, en alguns aspectes, va prosseguir als camps de refugiats del Rosselló.

26 d’ag. 2018

El Pla de Convivència de Fort Pienc, la "policialització" i la videovigilància


Darrerament entre algunes organitzacions veïnals ha aparegut una forta tendència pro-policial, promoguda per el PDCAT i ERC per aconseguir recolzaments cara a les eleccions locals del mes de maig de l’any vinent, als governanta actuals de l’ajuntament els ha faltat temps per atendre aquestes demandes i apuntar-se al “policialisme”, el cas més notori és el de la Barceloneta, on s’ha pogut veure veïns amb una pancarta dient “+ POLICIA = + SEGURETAT).
Segurament donen la Barceloneta per difícilment recuperable (en mans del PDCAT) i així s’han afanyat a aprovar el Pla de Convivència de Fort Pienc, un pla que contempla mesures purament policials vestides de “policia de proximitat”, “policia comunitària” i “agents cívics”, de serveis socials externalitzats i... naturalment de videovigilància (https://ajuntament.barcelona.cat/eixample/ca/noticia/es-posa-en-marxa-el-pla-de-convivencia-de-fort-pienc_691750 ), els recursos tecnològics apaivaguen els veïns i satisfan les expectatives dels policies i les seves organitzacions.

23 d’ag. 2018

L'entrenament dels Mossos preparant-se per el futur

Ara que em tingut la ocasió de veure’ls en acció durant les festes de Gràcia pot ser interessant donar un cop d’ull a les condicions d’entrenament de la BRIMO (https://contractaciopublica.gencat.cat/ecofin_pscp/AppJava/notice.pscp?reqCode=viewCn&idDoc=35141531) ja que recentment han sortit a concurs els espais que utilitza per això, es tracta de l’expedient de contractació IT-2018-655 publicat el 13 d’agots. Es tracta d’un contracte per valor de 102.729,00 € IVA inclòs, d’un any de durada, prorrogable un any més, o sia que el total estimat és de 205.458€. El volen a 50km (com màxim) de la Complex Central de Sabadell això abasta fins més enllà de Vic i de Vilanova és un espai important on triar.

9 d’ag. 2018

LA VAGA DEL TAXI, LA UBERITZACIÓ I LA “ECONOMIA COL·LABORATIVA”


La vaga del sector del taxi ha tornat a posar d’actualitat el tema de la “economia col·laborativa” (a partir d’aquí economia de la servitud), la principal empresa del sector UBER ha estat implicada així com, la més petita CABIFY i altres en menor grau, es tracta d’una pugna entre un transport públic (el taxi) i unes empreses del neoliberalisme més extrem que tracten de menjar-se tot el pastis de la logística urbana (https://taxi.cnt.cat/seccio/article/8198 ).
Com van fer amb l’anterior desembarcament d’UBER (en condicions laborals encara pitjor que les actuals) el sector del taxi ha fet front a l’economia de la servitud i, sembla, que aconseguirà com va fer abans, aturar de nou la victòria total d’UBER i companyia. Que el sector del taxi aturi, o esmorteeixi, la expansió de la economia de la servitud és molt important i útil per el sector i per fora d’ell, més enllà del taxi és útil perquè dona armes i ànims a les víctimes d’altres sectors, especialment els diferents riders i transportistes de proximitat (http://negreverd.blogspot.com/2014/06/els-taxistes-uber-les-smart-cities-i.html ).
Son empreses amb uns centenars d’empleats directes i desenes de milers d’explotats “indirectament”. De fet es tracta d’obtenir els mateixos resultats que amb el CETA o el TTPI: estossinar cada cop més als treballadors expulsant-los cap a l’àrea dels falsos autònoms i reduir costos sobre la baula més dèbil de la cadena.
La tendència d’aquestes grans empreses és establir monopolis, apoderant-se del mercat mitjançant dumping, un exemple pot se Nova York on front els 13.000 taxis convencionals hi ha 60.000 vehicles d’UBER (als que cal sumar els de LYFT i altres operadors petits) segurament sobrepassant en conjunt els 100.000 vehicles (https://cnnespanol.cnn.com/video/uber-destruye-mercado-taxis-nueva-york-pkg-jon-sarlin/ ).
La uberització suposa una privatització de la ciutat i dels serveis públics i va lligada al model de la smart city, la ciutat governada per algoritmes informàtics, va lligada amb la gentrificació que suposen empreses com AIRBNB que exploten un model uberista de negoci.

29 de jul. 2018

ELS TAXISTES I LA CIUTAT QUE NO VOLEM.


Barcelona està esdevenint poc a poc (ha estat un procés d’anys) en una ciutat diferent, acomplint els plans que es van fixar el 1992, sols anem veient el més evident, el turisme extractivista, la gentrificació (que no és en sa major part turística) i l’extensió del control social i la mercantilització de l’espai públic sota el paraigua de la smart city.

12 de jul. 2018

Els mossos que ronden de paisà al voltant nostre...


Com cada any ha sortit el concurs per cobrir les necessitats de vestuari de paisà per els mosso d’esquadra (https://contractaciopublica.gencat.cat/ecofin_pscp/AppJava/ca_ES/notice.pscp?idDoc=33520976&reqCode=viewCn), aquest vestuari serveix per compensar als mossos que treballen de paisà per el desgast del seu vestuari i es lliure en forma de vals bescanviables per roba casual, de vestir o esportiva (http://negreverd.blogspot.com/2016/12/els-policies-catalans-sen-van-de.html).

No s’ha resolt encara el concurs, fins ara els anterior (2014, 2015,2016 i 2017) es van adjudicar a l’empresa ITURRI SA, especialitzada, entre altres coses en vestuari i calçat militar (http://negreverd.blogspot.com/2016/12/el-vestuari-de-paisa-dels-mossos.html), l’import de partida aquest any és de 789.880€ (el conjunt del 2014 al 2015 va pujar a 3.465.407€).

6 de jul. 2018

JO?...Cristianòfob!


Soc profundament cristianòfob, o millor dit catolicòfob, perquè la organització dominadora catòlica és la que a intentat (i a voltes a aconseguit) esguerrar-nos la vida, la meva i la dels meus familiars, els meus amics, el meus veïns…
L’església catòlica (i no parlem de tots els seus crims abans del 36 i a tota la postguerra, sinó del més recent, del que jo he viscut...) ha contribuït substancialment a la dissort i a la misèria sexual, misèria de relacions, misèria social... en la que vivim i viurem.

28 de juny 2018

Videovigilància intel·ligent. L'Ajuntament de Barcelona i el control social.


L’Ajuntament de Barcelona malgrat proclamar-se com municipi sorgit dels “moviments socials” (que és això?), demostra una gran estimació per la videovigilància, concretament per la videovigilància “intel·ligent” sobretot per els lectors de matrícules. De fet aquesta estimació ve de lluny i sols és la continuació dels ajuntaments del PSC i de l’etapa Trias, tan els sociates, com els convergents varen fer un bon escampall de càmeres, per vigilar la seguretat ciutadana, per el transit, per el control del transport, especialment del metro (milers d’elles), per la vigilància d’edificis i equipaments....
Fa uns dies va sortir a la llum el projecte d’una macro xarxa de control de les matricules dels vehicles circulants per Barcelona, amb l’excusa de la contaminació atmosfèrica, per restringir la circulació dels vehicles vells i de cost baix (CONTROL SOCIAL VERSUS CONTAMINACIO, CONTROL DE MATRICULES ZONA RONDES)... desprès la instal·lació de càmeres al metro (VIDEOVIGILANCIA ALS TRANSPORTS DE BARCELONA).

2 de juny 2018

La edició del genoma: vers l’apropiació de la natura, vers la mercantilització de la vida.


Mentre es continuen desenvolupant i elaborant nous models de la tecnologia d’edició del genoma CRISPR Cas9 (CRISPR Cas9 la maquina d'editar el genoma ), continua la batalla per veure qui es quedarà amb la patent (i els milers de milions de dòlars que generarà), si la universitat de Berkeley, l’Institut Broad (Universitat de Harvard) o l’Institut de tecnologia de Massachusets, el MIT.
De moment hi ha dos grups de patents amb possibilitats, una de Berkeley, molt genèrica i una segona de l’Institut Broad específica per cèl·lules eucariotes, de fet Broad te 13 patents tramitant-se, a primers d’any l’Oficina de Patents va donar parcialment la raó a Broad front Berkeley.
Las nombroses empreses biotecnològiques, moltes d’elles participades per els investigadors principals i finançades per fons de capital risc, estan a l’espera d’una resolució que doni el tret de sortida per la explotació comercial en profunditat de la tecnologia.
Cualsevol empresa que vulgui utilitzar les patents es troba amb dos institucions a les que abonar els royaltis. És el cas de Intellia Therapeuticas, CRISPR Therapeutics i Editas Medicine dedicades a desenvolupar productes per la salut humana, i Caribou Biosciences, ERS Genomics i el mateix Broad Institute dedicats al sector agrícola, a la creació d’eines d’investigació i “models animals” de malalties humanes.

21 de maig 2018

Companyies d'aigua i dominació tecnoindustrial

Les xarxes de distribució, d’energia, de materials, d’informació... han estat fonamentals per la constitució de la societat tecnoindustrial tal com la coneixem ara, una atapeïda trama de xarxes de dominació que pràcticament no deixa espais lliures.
Dins la història de les xarxes de dominació tecnoindustrial les bàsiques han estat les de distribució d’energia, les d’enllumenat, les viàries i de tranport... les del cicle de l’aigua (proveïment i sanejament) i més recentment les de comunicacions, la de telefonia, telefonia mòbil, wifi... (http://negreverd.blogspot.com.es/2017/06/energia-llum-i-dominacio-lenllumenat.html ).
Una de les xarxes més antigues i més vitals és la de distribució d’aigua, vital per a la vida, però també vital per el sistema industrial. Al concentrar a la població (la ma d’obra), les necessitats d’aquesta població passaven a ser necessitats del sistema industrial i per tant havien de ser satisfetes (més o menys).

5 de maig 2018

MURCIA smart city, videovigilància, TAV...



 
1.- Català

2.- Castellano



1.-CAT

L’etiqueta smart val per moltes coses, per casi tot. És un d’aquells conceptes que, com per exemple el de sostenibilitat, que hauria de rebre un premi al marketing polític/social.

Smartphones, smartwatch, targetes bancàries, TV... un dels significats, que s’ha mantingut durant anys en un territori fantasmagòric, és el de les smart cities.

Malgrat els intents ciutadanistes de fer-la seva, la idea de la smart city, sempre ha tingut un fot biaix tecnològic i ha estat molt lligat a dispositius de tecnologia mòbil, sensors i recol·lecció de dades...

La representació del projecte smart city és molt espectacular, però per sota de l’espectacle dels aparells per controlar l’aparcament i els simulacres de la “ciència ciutadana”, sense que en siguem massa conscients la “smart city” ha anat cristal·litzant en una cosa que transcendeix les TV, les neveres i els aparcaments intel·ligents, han anat convergint amb diferents formes de control i dominació com l’internet de les coses (IoT) o les metodologies Big Data d’anàlisi i emmagatzemament.

No ens enganyàvem, érem conscients de que la “smart city” no era res del que prometien els tecnofils, però darrerament la smart city cada cop és treu més la màscara bondadosa i ensenya els ullals del control social.

24 d’abr. 2018

1 de maig de 1891, la primera organització autònoma de dones. La Societat Autònoma de Treballadores


Avui fa 126 anys, el 1891, es va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments, empresonaments, deportacions... i morts eren el pa de cada dia.
El primer 1 de maig va ser la convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores, el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona setmana de maig.
Per el primer de maig de 1891 es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.
Els capitalistes, els capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als repressors... i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar 45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.

14 d’abr. 2018

Els ajuntaments del canvi abracen el control social i promouen la videovigilància. Barcelona i Madrid campions en control social.


Les diferències entre la nova política i la vella política son cada cop més petites (si és que n’hi havien), ja en el cas del macroprojecte de vigilància i control intensiu a la Sagrada Família, el regidor Agustí Colom de Barcelona en Comú va dir que eren com “un gran germà, però un gran germà bo”... la visió jacobina i estalinista de vetllar per el poble ignorant. Doncs be, el “grans germans bons” es reprodueixen, es multipliquen, i cada cop apareixen més càmeres i més vigilància. Sembla que el tecnocontrol és la única solució que troben els governants a les tensions socials derivades de la explotació capitalista.

8 d’abr. 2018

"especies invasores" i ideologia

L’estiu passat anava seguint el GR de la bora del Llobregat, a l’alçada de l’encreuament entre la riera de Merles i el Llobregat, una zona amb uns boscos de ribera com, actualment, se’n veuen poques per les nostres terres. Com que era entre setmana i el més d’agost la zona estava molt solitària, de fet no hem vaig creuar amb ningú, era de bon matí però la llum ja es filtrava entre les capçanes dels arbres. Llavors vaig veure plantat, al cantó del camí a uns 10 o 15 metres un mustèlid, un visó tot ell negrós que em mirava amb prevenció, sols uns pocs segons de durada i va travessar el corriol i es va perdre entre la vegetació de la bora del riu (arbres joves, bogues i joncs), amb una agilitat silenciosa que em va deixar parat.

3 d’abr. 2018

“Smart Setmana Santa” a Sevilla. Control social, dominació i privatització capitalista de la vida quotidiana.


Poc a poc la paraula comodí “smart city” va deixant de ser una “paraula per a no dir res” i va prenent cos com a sistema tecnològic de control i dominació. Van quedant enrere les pintoresques experiències de sensors d’aparcament, de sensors als contenidors, del control de la contaminació mitjançant simulacres participatius amb la etiqueta de “ciència ciutadana”... Poc a poc, en un començament amb sensors de “baixa intel·ligència” com els lectors de matrícules ja molt estesos (http://negreverd.blogspot.com.es/2018/03/el-sistema-de-videovigilancia-comarcal.html ), desprès amb software de reconeixement d’objectes i accions...

28 de març 2018

El sistema de videovigilancia comarcal de la Garrotxa

A Catalunya els darrers mesos s’ha anat estenen el control per videocàmeres, especialment càmeres dotades de soft per el reconeixement de matrícules (OCR), ha estat un degoteig continuat i una invasió persistent de pobles petits, molts d’ells rurals.
Així tenim les 5 càmeres de Sarrià de Ter, les 11 de Figueres, les 12 de Begur i els 100.000€ que es pensa gastar l’ajuntament de la Jonquera. El concurs per 5 càmeres a instal·lar a Torelló (https://contractaciopublica.gencat.cat/ecofin_pscp/AppJava/notice.pscp?reqCode=viewCn&idDoc=30569764)... Càmeres i més càmeres i si poden llegir matrícules millor!.
Especialment preocupant és la iniciativa de control per videocàmera liderada per el Consell Comarcal de la Garrotxa per abastar 8 petits municipis, Maià de Montcal (409), Les Planes d’Hostoles (1.629), Les Preses (1.764), Sant Feliu de Pallerols (1.342), la Vall de Bianya (1.265), Sant Jaume de Llierca (852), Besalú (2.443) i Sant Joan les Fonts (2.931), en total 12.365 habitants, més del 20% de la població de la comarca. (http://www.diaridegirona.cat/comarques/2018/01/18/vuit-municipis-garrotxa-suneixen-posar/890664.html).

15 de març 2018

Mapa d'accions luddites a Barcelona (Rabal, Gràcia...)

La resistència luddita a Catalunya mai ha estat un tema atractiu o ben tracta des de l’acadèmia, molts del fets de residència obrera a la fàbrica quedaran per sempre en l’oblit, no eren tema de grat en el seu moment, ni ara tampoc, sols els fets més “espectaculars” no han pogut ser oblidats, però de tota manera son suficientment significatius i nombrosos per merèixer més atenció de la que tenen.
A continuació tractarem de bastir un mapa luddita de Barcelona, perquè al veure sobre el plànol els punts on es van desenvolupar conflictes dels que ha quedat memòria aquest prenen una rellevància que en el mer text no poden tenir.



Punt 1.-1820 les protestes contra el contraban.
Els anys 20 la industria (protegida) catalana es trobava amb el problema de la entrada de manufactures més barates de l’estranger (de contraban). De fet qui estava inflamat en contra del contraban eren els fabricants proteccionistes, però en una situació de crisi els capitalistes van poder agitar als treballadors en contra.
El 19 de febrer de 1820, a la Plaça de Sant Agustí i al carrer Hospital una multitud, bàsicament treballadors del tèxtil, protestaven contra el contraban cremant articles estrangers... en el caos regnant al carrer un grup “d’eixelebrats” van anar a més, i enduts per l’odi a la maquina i a la fabrica van passar a atacar alguns establiments fabrils, això va provocar la immediata intervenció de les forces d’ordre i la milícia que van restablir ràpidament l’ordre social.

1835 la bullanga de les bullangues.


La bullanga del 1835 va tenir dos aspectes, un polític burges i liberal i, l’altra, proletari i antimaquinista. El primer va girar al voltant de l’execució del general Bassa i el segon, el que ens interessa, la crema del Vapor Bonaplata. Aquesta bullanga paral·lela antimaquinista i antipolítica va tenir diversos escenaris:

Punt 2.-La crema del Vapor Bonaplata, ña nit del 4 al 5 d’agost,(fàbrica tèxtil moguda per vapor i foneria per fabricar màquines tèxtils mogudes per vapor), aquesta fàbrica estava situada al final del actual carrer Tallers, en aquells moments carrer del Seminari, a prop del baluard de Sant Sever (de Tallers), el baluard de l’actual plaça Universitat.
Punt 3.-Atac al Blanqueig Vilaregut a la Vila de Gràcia, al C/ Perill cantonada amb Torrent de l’Olla, també la nit del 4 al 5, era la fàbrica d’un dels socis de la Bonaplata.La mateixa nit es va cremar una fàbrica propietat d’un carlí notori, la fàbrica Munné, de la que no coneixem la direcció.
Punt 4.-El dia 6 d’agost les dones proletàries de Barcelona assalten l’antic Convent de Sant Sebastià, a l’actual plaça d’Antonio López, aquest edifici era el magatzem de la recaptació dels Cops, un impost, en espècies, sobre els cereals que es venien a Barcelona. L’assalt i saqueig es va fer amb el sensat lema d’aquestes dones “visca Cristina i vinga farina”, cal pensar en la gran alegria de les famílies que van poder obtenir aliments que d’altra manera se’ls negava.

Punt 5.-El mateix dia 6 una multitud va assaltar el Dipòsit de la duana (l’edifici del Govern Civil al pal de Palau), on s’emmagatzemaven mercaderies i diners. Els assaltant es van dedicar a cremar papers més que no pas a saquejar, l’actuació dels llancers de la milícia i de l’exercit van sufocar (amb una dotzena de morts i nombrosos detinguts) l’assalt.
Punt 6.-Amb una celeritat que en altres cassos no havia tingut el governador militar va fe executar el dia 7 d’Agost a Narcís Pardines (mariner acusat de l’incendi del Vapor i de l’assalt a laduana) i Marià Garich(alies Caralleu) que va ser una”torna” carlina per desviar la responsabilitat dels fets, l’afusellament va ser al final de la rambla de santa Mònica, un lloc habitual d’afusellaments.El 10 d’Agost van ser afusellades 4 persones més al mateix lloc, al final de la Rambla de Santa Mònica, davant de les Drassanes, com podem veure la propietat privada era més sagrada que la vida humana..

Un dels escenaris més significatius, malgrat el “protagonisme” del Vapor Bonaplata va ser el Port i la Barceloneta. A la Barceloneta, més enllà de les muralles, el dia 5 van començar les violències contra les institucions fiscals i d’organització del treball del mar i, segons diuen els cronistes “institucionals”, d’allà va venir bona part de la patuleia que va anar cap el Vapor Bonaplata. Podem així llegir a l'insigne escriptor i polític Victor Balaguer: “Al anochecer de aqueldía  una multitud de marineros y gitanos, varios de ellosenmascarados, comenzó á recorrertumultuosamente la  ciudad, blandiendoalgunasmalasarmas y enarbolando  una bandera negra, á la cualprecedía un tambor batiendomarcha. Como impelida por una mano oculta,  y vendidaquizá á un oro de origen misterioso, esta  turba prendiófuego á la fábrica de Bonaplata”,o la carta d'un testimoni liberal, en Pau Piferrer: “al anochecerentrótoda la chusma de la Barceloneta. ¡Ojalá no hubieranentrado! Ellos han deshonradonuestros puros sentimientos (…) recorrieron estos pillostodas las calles de Barcelona, agregóseletoda la pandilla de picaros de ésta”, “no ha sido el pueblo de Barcelona, sinó la chusma de la marineria y la escoria de los arrabales”.


Punt 7.- Passat el Portal de Mar, cap a llevant, es situaven la major part de les institucions atacades, el Portal de Mar es situava on està ara la Facultat de Nàutica, es va enderrocar el 1859.

Punt 8.- La barraca dels pesadors de la llenya i el carbó, estava tocant al Portal de Mar (Punt 7) més o menys allà on es troba el “Colegio Oficial de Pesadores y Medidores”, també es trobava pròxima la barraca de la peixateria, i es molt provable que en tocant a las instal·lacions dels pesadors estiguessin també les de mesura del gra del Dret de Cops, que posteriorment s’emmagatzemaven al edifici de l’antic convent de Sant Sebastià (Punt.- 4), es tractava de punts on es recaptaven impostos de l’estat i de Barcelona, però també un delme sobre el peix pescat per el Monestir de Montserrat i les Monges de Sant Pere de Puel·les, cal afegir el malestar d’altres treballadors portuaris els faquins, macips i carreters de mar (pre-estibadors) que s’enfrontaven a l’estat per l’abolició dels seus gremis i la liberalització de les activitats al port.

Després dels fets de 1835 els antimaquinistes s’enfronten, per una part amb la repressió estatl/patronal i per l’altre amb el pacte que es subscriu entre els treballadors “maquinistes” (l’elit social i econòmica entre els treballadors) i la patronal, un pacte patriarcal on els filadors mascles van aconseguir el control sobre nenes, nens, nois, noies i dones, i uns privilegis econòmics i socials per sobre de la resta dels treballadors. A causa la repressió de les bullangues i de la dècada “moderada” (que sols va ser moderada en el sentit de promoure el liberalisme econòmic) l’antimaquinisme es fa clandestí, al llarg de la dècada dels anys 40 del segle XIX i dels primers anys dels 50 hi ha nombrosos actes luddites, alguns d’ells molt importants (Vapor Vila d’Igualada, la Fabrica Herp del Papiol...) i, malgrat que alguns potser van ser accidentals resulta evident que molts d’altres van ser sabotatges.

Punt 9.-El 1844 el Capità General de Meer va publicar un Ban, arrel de l’incendi de la fàbrica Capdevila a Barcelona on s’amenaçava de mort en 24 hores a tot aquell detingut que estigués relacionat amb incendis de fàbriques. El 1844 es van incendiar (que es conegui) les fàbriques. Un ban similar és publicat el 1854 per el general de la Rocha amenaçant de condemna de mort als incendiaris de fàbriques i destructors de selfactines, en aquest cas les amenaces es van acomplir amb uns 6 afusellats.


El procés incendiari s’inicia amb un intent de crema de la fàbrica Puigmartí el 1841. Al llarg de 1844 hi ha tot un seguit d’incendis suposadament provocats El 28 de febrer va cremar la fàbrica de Narcis Mercader, la fàbrica Capdevila (el13dejuny) i la dAntonio López (19 de juny). Els anys següents van haver mes incendis sospitosos: l’11 de febrer de 1846; a la d’Escuder, el 23 de febrer de 1846; en una fàbrica sense identificar, l’11 d’agost de 1846; una altra vegada a la d’Antonio López, el 27 de novembre de 1846; a la de F. Jordà, el 21 d’abril de 1847; en una fàbrica de teixits sense identificar, el 27 de juny de 1847; en un vaixell de vapor ple de cotó al port, el 6 de juliol de 1847; a la de Bosseconst, el 17 d’agost de 1848; a la de J. Vidal, el 27 d’abril de 1849; i en un dipòsit de cotó, el 31 de desembre de 1849.

Punt 10.- Fàbrica Puigmartí, incendiada el 1841i definitivament destruïda el 1876, es trobava ubicada en l’espai que ara ocupa l’Abaceria central i la Plaça del Poble Romaní del barri de Gràcia.

Punt 11.- Fàbrica de Narcís Mercader, incendiada el 28 de febrer de 1844, es trobava al carrer Bilbao, més o menys al primer tram de la Via layetana, entre Urquinaona i l’edifici de la Caixa.

Punt 12.- Fàbrica del Germans Muntades, incendiada el 11 de febrer de 1846, es situava al carrer Riereta.

Punt 13.- Fàbrica Jordà, cremada el 27 de novembre de 1846, estava al carrer migdia 4, aquest carrer era perpendicula al carrer Cid, la fàbrica es devia trobar més o menys on ara està el “Sector Aéreo”

La dècada moderada va anar de1844 a 1854 i el seu final amb el pronunciament d’Odonell a Vicalvaro,el 28 de juny de 1854 va suposar, a Barcelona, no sols un canvi polític, sinó el ressorgiment del moviment obrer... i del moviment luddita, a l’ombra del tumult de cop d’estat es va desenvolupar un vigorós moviment contra les selfactines.
Les selfactines eren unes màquines de filar mogudes per vapor i metàl·liques que van permetre a la industria tèxtil augmentar la productivitat i reduir costos amb la contractació de dones, nenes i nens més mal pagats que els mascles adults.
Les selfactines van suposar també el final del “home filador subcontractista” governant absolut d’un grup de treballadors més joves, dones i nens, interlocutor directa amb la patronal i amb poder decisori sobre la distribució de lapaga entre els seus treballadors subordinats.
Com en el cas de 1835 hi ha diverses revoltes, la revolta liberal progressista contra els liberals “moderats”, la revolta dels filadors adults (que perdien tot o casi tot el seu poder) i joves (que no podrien assolir el paper de subcontractista) i la revolta de la xusma. Sembla ser que els autors dels incendis de les fàbriques van ser els darrers, de fet no hi ha cap referència de que els afusellats fossin filadors.

Punt 14.- Fàbrica de Pere Arnau al carrer Berenguer el Vell 4, incendiada i saquejada el 14 de juliol, en l’assalt van morir l’amo, Pere Arnau i un fill seu, essent ferits uns altres dos fills, la fàbrica va quedar totalment cremada.

Punt 15.- Fàbrica Roses i CIA al Carrer Berenguer el Vell num. 1, danys poc importants, també el 14 de juliol de 1854.

Punt 16.- Fàbrica Castells i CIA, als carrers Riereta 17 i Sant Rafael 38, també el 14 de juliol. El propietari Domènec Castells va ser ferit amb un tret de pistola.

Punt 17.-Fàbrica de Josep Morull al carrer Riereta 16, incendiada el dia 14.

Punt 18.- Fàbrica Jordà i Mas C/ del Migdia 4, diverses selfactines danyades el 14 de juliol, el carrer de Migdia neixia a Portal de Santa Madrona i moria a l’Arc del Teatre, per darrera les Drassanes.

Punt 19.- La Industrial Algodonera al carrer d’Amàlia, algunes selfactines danyades, el 14de juliol.

Punt 20.- El dia 15 de juliol de 1854, atac al Vapor Vilaregut, als inicis del carrer Perill a la Vila de Gràcia, danys sense concretar.

Punt 21.- El dia 16 danys a diverses selfactines a la fàbrica de Esteva Miquel, al carrer de la Paloma 5.

Punt 22.- El mateix dia 16 de juliol de 1854 atac a la Algodonera SA al carrer Ferlandina 6.

Punt 23.- Son afusellades, el dia 16 de juliol, 3 persones a la Rambla de Santa Mònica davant les Drassanes. El dia 17 es diu que van afusellar a 3 persones mes al mateix lloc.

Malgrat els afusellaments i detencions que es van produir els filadors van aconseguir una victòria momentània, el Capità General, va prohibir les selfactines... però la patronal no en va fer cas, l’ordre del general va ser derogada i la burgesia preparava la venjança.
Josep Barceló líder filador moderat i molt popular (va ser elegit capità de la Milícia Nacional) va ser acusat d’un assassinat a Olesa de Montserrat, sense proves i en un judici ràpid i manipulat fou condemnat a mort i executat.

Punt 24:- Josep Barceló va ser executat per garrot el dia 6 de juny a la plaça del Portal de Sant Antoni (actual plaça Catalunya).

La execució de Barceló va ajudar a desencadenar la vaga general de 1855, del 2 al 11 de juliol, els principals motius eren el dret a associació, la reducció de la jornada i reivindicacions salarials.
La resposta governamental va ser la militarització de Barcelona, detencions, empresonaments i un centenar de deportacions a Cuba.

Punt 25.-El primer dia de la vaga, el 2 de juliol, un nombrós grup d’obrers va irrompre al Vapor Güell (Vapor Vell de Sants a la zona de l’actual passatge del Vapor Vell), el grup va matar d’un tret a Josep Sol i Padrís, director de la fàbrica i president de l’institut Industrial de Catalunya, aquest institut derivat de la sinistre junta de fàbriques es dedicava a la introducció de millores tecnològiques. Sembla ser que també van ferir al copropietari Domènec Ramis amb arma blanca.  Els empresaris van tractar d’apaivagar als treballadors amb la signatura de millores salarials, però el grup va dir que “no habianvenido para esto” i van tirotejar als patrons. Sembla que el motiu va ser, entre d’altres, antimaquinista), el vapors de Sants (el Güell i la España Industrial) eren campions en la introducció de les selfactines, el 1844 es concentraven a Sants el 78% de les selfactines de Barcelona.

Com podem veure la historia del anitimaquinisme luddita a Barcelona és molt rica, i segurament, si coneguéssim tots els episodis protagonitzats per aquells que no figuren a les històries de polítics i capitalistes seria encara més rica. De tota manera no es necessita ser exhaustiu, es suficient conèixer i reconèixer els esforços del passat, no per emmirallar-nos sinó per prendre els encerts i no repetir els errors.

Més info sobre els luddites de Barcelona a:
http://negreverd.blogspot.com.es/2013/10/els-luddites-de-la-terra-i-els-inicis_719.html