Des de els sectors dominants de la societat catalana s’ha endegat, des
de fa un temps, un relat relativament nou sobre el període 36/39, es tracta de
repartir papers de bons, de dolents i d’indiferents, el paper de dolent
indiscutible és per la FAI, el d’indiferent per el PSUC (de moment, pot passar també a dolent en breu,
segons necessitats del discurs de la dreta catalana i resultats de les
eleccions) i el dels bons esplendorosos per ERC i EC (i minoritàriament la
Lliga i Solidaritat catalana), assenyats, humanitaris... amb les mans netes
vaja!..
Cadascú explica la història de la manera que més convé als seus
interessos, realment això de la història com a veritat científica és
absolutament fals, tots els qui ens posicionem en ella prenem partit (fins i
tot no prendre partit és de fet estar en un com diria l’actual president de
l’estat), és “normal”. El que volem combatre i/o criticar és quan una visió
determinada es vol convertir en “oficial” i, aprofitant medis tan poc
“científic” com la premsa, les revistes i els ajuts públics institucionals pretenent
ocupar una posició dominant.
Així està passant per exemple amb la celebració de l’any Josep Maria
Planes, periodista manresà, mort les primeres setmanes de l’estiu del 1936 a
mans d’una “patrulla de la FAI”.