Fins fa poc temps, al nostre país,
i suposo que en tots els altres, abans de que l'acumulació de dades fos
mesellament acceptada d'una manera general, tota insurrecció contra el sistema
(l’església, els propietaris, les autoritats municipals i estatals) començava amb la crema dels registres i
arxius, era la gran festa solsticial dels oprimits... I, si amb els registres,
cremaven també els sants i les mares de deu (ninots que condemnaven el sexe, la
desobediència, el fugir de la norma...), cremava millor i la festa era doble!!.
Era un tema molt clar, si estaves
contra l’església, la propietat i l'estat, el primer que s'havia de fer
(desprès de neutralitzar a la Guardia Civil i d'altres instruments repressius)
era cremar el registre de la propietat, el notarial, el registre civil i els
parroquials, per suposat els arxius judicials i ja posats, tota mena de arxius
dels poderosos, que per alguna motiu registraven les coses (encara ara, els
historiadors de l’acadèmia, ploren la pèrdua!!... segur que també també alguns
capitalistes i molts polis).
Paral·lelament a la “arxiuclastia”
dels oprimits es desenvolupava la “arxiufilia” dels poderosos, la Generalitat
republicana va esmerçar esforços i recursos en recollir i posar en lloc segur
els diferents arxius del país... posteriorment les victorioses forces del
general Franco van posar molta cura en recollir tot arxiu que se’ls posava a
l'abast. Aquesta recollida i protecció tenia objectius molt clars, per una
part castigar a tots aquells que per
activa, per passiva o per indiferència, eren refractaris al nou règim i per
l'altra retornar i recuperar els bens dels “legítims” propietaris. D'aquí van néixer
els arxius de Salamanca, arxius constituïts sobre una lògica de poder, per
preservar la propietat, l’estat i el capital i perseguir als que se'ls hi
oposaven. Lògica semblant a la de la actuació empresa per al Generalitat de
Catalunya per constituir els magatzems d'arxius (salvadors de la barbàrie
revolucionària) a Pedralbes, Poblet, Viladrau...
És un capítol especialment vergonyós
de la història esquerranosa i progressista, que ha col·laborat en titllar de
bàrbars a aquells que feien el necessari per aconseguir capgirar la situació
social... o potser no, potser, potser és una bona defiició, és bo ser bàrbar,
front als defensors de la propietat, el capitalisme i l'estat... front la
civilització i els seus escolanets d'esquerres (ERC, PSUC, PSOE...) i sectors
importants de l’escena revolucionària...
El que és ben cert és que tot el
que no va ser destruït en el seu moment va ser emprat per condemnar a mort, a
empresonament i a misèria a uns... i per retornar bens als seus “legítims”
propietaris.