Quan es parla de la rereguarda del període que els historiadors anomenen
“guerra civil” i que nosaltres anomenem (amb més fonament) revolució social, hi
ha, en termes generals, un consens de condemna acadèmic a la violència fora de
les línies del front, condemna totalment hipòcrita, ja que fins i tot les
forces més moderades del bàndol “antifeixista” la van practicar, i que per
altra part suavitza (o silencia) la crítica quan aquesta violència és estatal,
es parla molt de que la violència al bàndol feixista va ser planificada i
institucional, però s’oblida tot el període que va del 37 fins al final de la
guerra on el Servei d’Informació militar, el temut SIM va realitzar una repressió
institucional i planificada.
És un fet que, quan l’estat va recuperar el control dels carrers i de la
policia, la repressió es va fer més crua. És un fet que desprès dels fets de
maig de 1937, amb la expansió del SIM (en mans sobretot dels estalinistes), els
camps de presoners van experimentar un creixement enorme, tan en el nombre de
persones internades com en la brutalitat, que en alguns cassos supera les
situacions que es van viure a altres països d’Europa i al mateix estat espanyol
després de la victòria feixista. És un fet que sota la tutoria de la NKVD a
comissaries (txeques), presons... es van viure episodis despietats. La autèntica
violència a la rereguarda va ser controlada, molt controlada!!, tan controlada,
o més que la exercida a la zona feixista.
A la rereguarda i al front va haver una revolució social, una de les
revolucions més profundes de la història, revolució que es va anar desmuntant i
enderrocant en uns mesos. Al front amb la militarització, a la “rereguarda” amb
el restabliment dels òrgans de control estatals (policia, jutjats, conselleries
d’indústria, decrets i lleis...), el procés d’enderrocar la revolució es va
mantenir fins al final de la guerra i, en alguns aspectes, va prosseguir als
camps de refugiats del Rosselló.
