Crisi climàtica? No!: crisi provocada per el capitalisme.

Tota la moguda que s’està preparant per el més de setembre, la vaga mundial per el clima,  s’està fent d’una manera jacobina (“tot” per el poble, però sense el poble…), de fet la convocatòria, originalment la feia un “grup de joves” de caràcter internacional, amb el recolzament d’associacions opaques, i bastant professionalitzades. Com exemple destacat tenim la FFF(https://www.fridaysforfuture.org/), que, s’ha de reconèixer, dominen profundament les relacions amb la premsa i la publicitat.

Primer es tractava d’una vaga mundial, a mitjans de juliol, al seu lloc web (https://es.globalclimatestrike.net/) es deia que “¿Cuándo es la movilización climática?: En viernes 20 de septiembre, a petición de la gente joven que ha estado celebrando grandes huelgas escolares por el clima en todo el mundo, personas de todas partes no acudirán a trabajar para pasar el día pidiendo que se apliquen acciones de emergencia para hacer frente a la crisis del clima. Es una huelga por el clima de un día, por decirlo así, y no será la última”.

La farsa del viatge transatlàntic de Greta Thunberg

Abans de res cal dir que no dubtem de la sinceritat dels missatges eco-papanates de la “famosa activista” Greta Thunberg, de fet l’ecologisme, si no s’uneix a una pràctica anticapitalista (com a mínim) és bàsicament una ideologia per papanates, o alguna cosa pitjor (negoci, política estatista, secta newage...).

Greta entra perfectament en l’àmbit del ecopapanatisme, i segur que ha estat recuperada per interessos foscos (estatals, familiars i corporatius), promovent unes mobilitzacions parany, insípides, descafeïnades i decididament tan ineficients com una COP (conferència de les Nacions Unides).

Es pot discutir molt sobre el moviment Fridays for the Future (FFF), però ara, a rel del darrer eco-estirabot de creuar l’Atlàntic en un catamaran de luxe, dels que habitualment es dediquen a regates de ricatxos i grans empreses, la cosa ja comença a fer pudor.

El vestuari dels mossos d’esquadra, fa 300 anys i ara mateix.

El dia 30 de juny es clausurarà la exposició “Els uniformes del cos de Mossos d’Esquadra. 300 anys d’història”, finançada per la Diputació de Barcelona, amb el suport de la Generalitat i, naturalment, del Cos de Mossos d’Esquadra, la expo està comissariada per la Fundació Bosch i Gimpera Universitat de Barcelona.

Es tracta de “celebrar” a través dels uniformes la vergonyosa historia del cos de les “Esquadres de Paisans Armats”, apareguts al final de la Guerra de la Successió per reprimir, no als il·lustres membres del Consell de Cent que, en sa majoria varen ser indultats i assimilats al borbonisme, sinó a les formes de residència popular, el bandolerisme i algunes formes de guerrilla (http://negreverd.blogspot.com/2016/09/historia-de-la-policia-i-les-xarxes-de.html ).

Des de Múrcia Smart City, a Bizkaia Smart Beach. De la càmera de videovigilància al Smart vídeo-sensor.

1.-Català.

2.-Castellà

Finalment, malgrat la extensió del catàleg de dispositius per fer de recol·lectors de dades per la smart city, sembla que les darreres evolucions de la vella càmera analògica de videovigilància, les càmeres intel·ligents i els programes d’anàlisi, esdevenen, al menys de moment, els sensors més estesos i amb més aplicacions, deixant obsolets molts d’altres (sensors d’aparcament, de control d’accés, de mesura del pas de vianants i de vehicles...).

A l’hora de «justificar» la seva instal·lació sempre apareix en primera fila, per donar una bona imatge, una “utilitat” de caire benvolent: la seguretat, la comoditat, la gestió de la mobilitat i de la contaminació... Però per poc que rasquem la capa superficial, apareixen a sota els interessos econòmics del màrqueting corporatiu i, més amagats, el del control social policial de vigilància de la població o de les fronteres.

La transició de videocàmera a videosensor ja fa temps de dura, s’ha anat desenvolupant a trompicons, al menys a l’Estat Espanyol, parlem de l’aplicació generalitzada i amb tendència a la banalització, ja que a escala policial, militar i corporativa d’alt nivell ja fa temps que està implantada, encara que ens és impossible conèixer l’abast.

Per exemple n’hi ha des de fa temps als aeroports, instal·lacions energètiques, de telecomunicacions... i d’altres infraestructures sensibles, però no se’n facilita informació (amb la eterna excusa de la seguretat).

Però, com a sistema de control quotidià i estès, va prenent velocitat i en breu es generalitzaran, en part perquè cada cop son més econòmics i, perquè cada cop hi ha més demanda “social” (o potser antisocial) de “seguretat” i de vigilància.

En prendrem dos exemples, un de més “policial” (el de Múrcia) i un altra suposadament més de “protecció civil” (el de Bizkaia), els dos cassos son exemples del que esdevindrà molt aviat (en qüestió de mesos), i marca una tendència més enllà de la Península Ibèrica, una tendència mundial. Resumint que les metodologies de control desenvolupades als EUA i a la Xina (de les que hi ha força infomació) ens seran aplicades en breu.

Les grans infraestructures científiques al servei del sistema tecnoindustrial. El cas de Catalunya.

L’anarquisme històric ha estat sempre un gran admiradors de la “ciència” i, de rebot, de les tecnologies.

Les edicions des d’editorials anarquistes de “l’origen de les espècies” de Darwin, així com molts texts dels iniciadors de la química moderna són incomptables. En aquells moments l’anarquisme i els “moviments socials” tenien una pugna molt forta amb un sistema teocràtic occidental en decadència (en decadència, però que encara va deixar molts morts sobre el terreny), d’aquella admiració per els “racionalistes” ve l’admiració per la “racionalitat”.

Les anàlisis sobre el paper de la ciència i de la tecnologia en la “racionalització” de la dominació a través del capitalisme modern, el colonialisme i l’imperialisme, existeixen però son escasses.

Hores d’ara la ciència, les universitats, els investigadors son considerats, encara, per molts, com aliats, sense comptar el seu paper com impulsors i perfeccionadors de la dominació.

Això passa en termes generals arreu del mon, les anàlisis critiques s’aturen en una frontera imaginaria entre el mon acadèmic i les corporacions tecnoindustrials. Frontera inexistent, avui dia fins i tot la investigació més allunyada de l’aplicació te un paper com justificació de l’existència de l’acadèmia o com generador de discurs favorable a la dominació.

A tall d’exemple agafarem la part més heavy de la investigació a Catalunya, el sistema d’alta tecnologia format per el Sincrotró ALBA, el supercomputador MARENOSTRUM, les principals plataformes nano i biotecnològiques i l’Anella Científica.

Assetjats per les xarxes digitals 2. La Smart mobilitat.

A una entrada anterior http://negreverd.blogspot.com/2019/06/assetjats-per-la-xarxa-digital-1-un-mon.html

 es parlava de la xarxa d’antenes que ens envolta, antenes de totes menes i amb tota mena de finalitats, però la més important és la del control social.

Darrerament, però, ha hi uns dispositius nous de captació de dades, els Vehicles de Mobilitat personal (VPMPhttps://www.sostenible.cat/reportatge/els-vehicles-de-mobilitat-personal-el-repte-de-lencaix-a-les-ciutats) han afegit una nova frontera de control, tots ells (inclosa la concessió pública del Bicing) tenen sistemes de geolacalització incorporats motos elèctriques, bicis elèctriques (amb pedaleig assistit), bicis normals, patinets...  d’empreses privades o de concessions públiques.

Assetjats per la xarxa digital 1. Un mon ple d’antenes, ple de “observadors”.

Ens envolten tot un seguit de xarxes de comunicacions digitals, les telefòniques d’us més o menys “popular”, xarxes corporatives, militars i científiques, totes elles d’alta capacitat i banda ampla, fins i tot les “populars”, ja que a través d’elles funciona el gran negoci de l’entreteniment i de la creació de discurs.

Aquestes xarxes tenen dos estructures una de cable, que no es pot menystenir, el cable te un important paper en comunicacions locals intermèdies i d’antena a antena, i assegura les comunicacions intercontinentals, més enllà de les comunicacions per satèl·lit (de moment molt mes cares). L’altra xarxa, cada cop més important, no necessita el cable físic i usa “l’espai radioelèctric” (xarxes wifi, telefonia mòbil, comunicacions per radiofreqüència...).

Tota la infraestructura de les comunicacions “amb mobilitat” requereix d’una xarxa d’antenes, o millor dit de xarxes d’antenes interconnctades que reben i emeten la informació. Si passegem amb els ulls ben oberts per la ciutat (gran o petita), per pobles (grans i petits) i fins i tot per el “medi mes natural” ens trobarem amb la presència, llunyana o propera, de tot un seguit d’antenes, antenes de telefonia (les mes nombroses), de xarxes wifi, de radiotransmissió (radio comercial, emissores de la policia, serveis d’emergència, institucions de govern i corporacions diverses) i també mini xarxes RFID, als peatges de les carreteres, a l’entrada d’alguns parkings (smart aparcaments) i fins i tot en els cubells de la recollida selectiva d’algunes localitats (smart recollida de residus).