1.-CAT
Hi va haver un moment històric en que
la medicina va deixar de ser un servei per les elits, fins llavors els metges
no tractaven a la gent comuna, aquesta es guaria mitjançant herbolàries, curanderos,
barbers… la generalització de l’atenció “medica” coincideix amb l’aparició dels
hospitals, dels centres d’acumulació de persones malaltes, desposseïdes i
marginades (als hospitals a més de “malalts” es “recollien” orfes, bojos, dones
del carrer, ancians, leprosos...), els hospitals tenien un fort comportament
carcerari i estaven vinculats generalment a l’església, ben aviat, però trobem
cogestions amb els municipis, l’estigma carcerari va durar fins ben entrat el
segle XX i encara ara en conserva trets.
Es en aquest moment en que es comença a
desenvolupar el concepte de “salut pública” com una funció dels governants que
ja no està vinculada directament a la malaltia, sinó a vetllar per tota la
població. L’hospital es segrega en diverses institucions. És curiós que al
fundar-se l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 1401 va
procedir de la fusió de 6 hospitals barcelonins, i com al llarg dels segles
XVII i XIX es van segregant cases de caritat i manicomis.
Amb la tecnificació i
“industrialització” de la medecina cada cop es dona més importància a les dades
i a la informació genèrica i històrica, es desenvolupa l’historial clínic de
les persones tractades (la “historia de la medecina el fa aparèixer fa més de
4.000 anys a la Xina i a l’Egipte, però no es tracta d’una acumulació ambiciosa
de dades). Els historials escrits en paper i dispersos entre institucions,
metges de capçalera i especialistes, sovint en mans dels afectats, son
dispersos i no serveixen per l’objectiu de la “salut pública”...
Així arribem a la realització del somni
de tot “gestor sanitari”, la digitalització de la sanitat i l’aparició del Historial
Clínic Electrònic, una base de dades que abasta a tota la població, amb dades
que van del naixement fins la mort, y más allà.
Una base de datos unificada i
interoperativa amb d’altres territoris. Hores d’ara totes les comunitats
autònomes de l’Estat Espanyol tenen els seus i l’Estat te un per el seu
territori i per connectar els de totes les comunitats, és la “Historia
Clínica Digital del Sistema Nacional de Salud” (HCDSNS).
A Catalunya tenim implantat el sistema “Historia Clínica Compartida de Catalunya”
(HC3) mitjançant el que qualsevol persona amb el nivell necessari pot accedir a
l’historial mèdic de qualsevol usuari del sistema (https://www.youtube.com/watch?time_continue=178&v=opN2iK_v8RY&feature=emb_logo ), el HC3 conté
milions de dades recollides als hospitals del sistema públic, els
Sociosanitaris, els CAP, els CUAP, els centres de salut mental, els de
rehabilitació, els de diàlisi i, aviat, els dels serveis socials. Del HC3
s’obtenen les dades que gestiona l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació
sanitària) i que el govern d’Artur Mas, amb Boi Ruiz de conseller, volia
privatitzar del tot sota el nom de VISC+.
Ara mateix aquestes bases de dades estan
implantades en tot l’estat i abasten pràcticament a tota la població.
Segons la Sociedad Española de
Informàtica Sanitaria (www.seis.es ) en el 2019 havien 308 Centres de Processament de Dades sanitaris, amb
una despesa de 390 milions d’euros (1.545 milions acumulats 2016/2019), i un
total 52,5 milions d’Històries Clíniques.
Aquests historials van generar (sols en
imatges clíniques de diagnòstic com radiografies, tomografies, ressonàncies,
endoscòpies...) 3,5 milions de gigabits el 2019, i des de 2016 fins 2019 se’n
han generat 9,0 milions, o sia 171 megabits d’imatges de diagnòstic per cada
historial.
El tema de la identitat en el sistema de salut.
Per el sistema de gestió sanitària és
molt important fixar clarament la identitat dels usuaris (i dels no usuaris),
tant per el possible us fraudulent, com per motius d’estratègia sanitària i de
funcionament del sistema.
Malgrat el gran nombre de sistemes
d’identificació que ens imposen, DNI, passaport, carnet de conduir, de
residència... es va incorporar un nou document: la targeta sanitària.
La targeta sanitària a espanya, degut a
la descentralització te un autèntic garbuix de codis, el CIP (codi
d’identificació personal) del sistema Nacional de Salut, el CIP de l’autonomia,
el CITE de l’emissor, a vegades el DNI.
Encara que la tendència és a incloure
un xip sense contacte (el cas d’Andalusia, Balear o Extremadura) encara està
poc estesa, el que si tenen la majoria és una banda magnètica i un codi de
barres... El contingut del xip és força variable segons l’autonomia.
La tendència general seria a
digitalitzar la targeta i incloure-la al mòbil, però de moment sols ha començat
a implantar-la la Comunitat de Madrid, la majoria d’assegurances privades i la
targeta sanitària europea.
En el cas dels països desenvolupats la
cobertura de la identitat “estatal” és gairebé total, però en el mon hi ha més
de 1.000 milions de persones sense “identitat estatal”, 1.000 milions fora dels
radars institucionals.
Malgrat que el telèfon mòbil està força
estès en tot el mon i que a l’Àfrica és força emprat per temes financers (molts
dels usuaris inidentificats) son sistemes massa descentralitzats, per això els
gestors sanitaris mundials cerquen la manera de fer-los parcialment visibles,
no per donar serveis, sinó per controlar-los.
En aquest marc dels 1.000 milions de
no-identificats i els molts milions més parcialment identificats neix la idea
del tatuatge quàntic, amb el finançament de la inevitable Fundació Bill Gates.
El tatuatge quàntic:
No es tracta, com s’ha anat dient, d’un
xip injectat conjuntament amb la vacuna, es més aviat un codi de barres
invisible sota llum normal, llegible des de un dispositiu que detecti la
radiació infraroja.
El tatuatge es basa en els DOT’s o
punts quàntics (https://en.wikipedia.org/wiki/Quantum_dot
), els DOT són nanomaterials d’uns pocs nanòmetres, de
materials semiconductors, amb propietats molt especials relacionades amb la
transmissió de la llum, al ser il·luminats reemeten la llum a una longitud d’on
determinat.
S’utilitzen en electrònica, en
biomedicina i aplicacions diverses (energia fotovoltaica, seguretat, leds...).
Un equip del Massachusetts Institute of Technology (MIT), amb
finançament de la fundació d’en Bill Gates (Bill &
Melinda Gates Foundation, BMGF),
ha explotat la idea del tatuatge quàntic per codificar informació sota la pell.
La idea consisteix en utilitzar un pegat amb unes microagulles (d’escala
mil·limètrica 1,5x0,3) que injecten els DOT’s sota de la pell (l’article
original a https://2019.biomaterials.org/sites/default/files/abstracts/210.pdf ), les agulles introdueixen els DOT al descompondre’s.
Els DOT tenen 4nm i el nucli és de coure (moltes DOT tenen com base el Cd que
és tòxic) amb un pic d’emissió de 886nm dins l’infraroig proper.
La prova es va fer sobre rates vives, pell de porc i pell de cadàvers
humans (de diferents tonalitats!), la imatge formada per els “quantum dots” va
ser detectable durant els 9 mesos de durada de l’experiència encara que es va
anar atenuant, i va resistir la decoloració per exposició a la radiació solar (simulada)
equivalent a 5 anys.
També es va provar inoculant simultàniament i en el mateix pegat la vacuna
de la polio (antipoliomielítica inactivada Salk
tipo 2) i les rates van desenvolupar la immunitat esperada
En els 120 punts del pegat han de codificar el tipus de vacuna, la data, el
fabricant i el lot (https://physicsworld.com/a/invisible-dye-embeds-vaccination-records-on-skin/
), no es poden reprogramar i afegir nova informació, i s’hauria d’anar aplicant
al llarg del calendari de vacunacions sense interferir entre tatuatges, val a
dir que el calendari vacunal de Catalunya contempla fins els 5 anys (a durada
del tatuatge) 15 aplicacions, el cos de les criatures quedaria com un mosaic de
marques infraroges.
Encara falta un temps per començar a aplicar el codi de barres als nens del
tercer mon, falta veure efectes a llarg termini i fer proves clíniques de camp,
els del MIT diuen que en 2 anys es podrà començar a utilitzar.
Actualment l’equip investigador cerca noves aplicacions a la “tecnologia
invisible”, per emmagatzemar informació d’una manera “descentralitzada”.
Serem, en un futur, mosaics informatius, transparents a l’examen sota llum
infraroja?...
2.-CAST
Hubo un momento
histórico en que la medicina dejo de ser un servicio exclusivo de las elites,
hasta este momento los médicos no trataban a la gente común, esta se curaba
mediante herbolarias, curanderos y barberos… la generalización de la atención
médica coincide con la aparición de los hospitales (entendidos en el sentido
más o menos actual), de los centros de acumulación de personas enfermas,
desposeídas y marginadas (en los hospitales además de enfermos, se “acogían”,
huérfanos, locos, mujeres de la calle, ancianos, leprosos…), los hospitales
tenían un fuerte carácter carcelario y estaban vinculados generalmente a la
iglesia, sin embargo pronto los encontramos cogestionados con los municipios,
el estigma carcelario duró hasta bien entrado el siglo XX y todavía se
conservan rasgos.
Es en este
momento en que empieza a desarrollarse el concepto de “salud pública” como una
función de gobernante, ya no está ligada a la enfermedad y abarca a toda la
población. El hospital se segrega en diversas instituciones , es curioso que al
fundarse el hospital de la santa Cruz y San Pablo de Barcelona en 1401 se hizo
fusionando 6 hospitales menores, y a lo largo de los siglos XVII y XIX se van
segregando casas de caridad y manicomios.
Con la
tecnificación e “industrialización” de la medicina cada vez se da más
importancia a los datos y a la información genérica e histórica, se desarrolla
el historial clínico de las personas tratadas (la historia oficial hace
aparecer el historial hace más de 4.000 años en China y Egipto, pero no eran un
recolección masiva de datos). Los historiales escritos en papel y dispersos
entre instituciones, médicos de cabecera, especialistas… y, a menudo, en manos
de los afectados, eran dispersos y no servían para el objetivo de la “salud
publica”…
Así llegamos a
la culminación del sueño de todo “gestor sanitario”, la digitalización de la
sanidad y la aparición del Historial Clínico Electrónico, una base de datos que
abarca a toda la población, con datos que van desde el nacimiento a la muerte y
que se mantiene más allá.
Una base de
datos unificada y interoperativa con otros territorios, en estos momentos todas
las comunidades autónomas del Estado Español tienen el suyo, y el estado tienen
uno que los interconecta a todos, la “Historia
Clínica Digital del Sistema Nacional de Salud” (HCDSNS).
En Cataluña hay implantado el sistema “Historia Clínica Compartida de
Catalunya” (HC3) mediante el que cualquier persona con el nivel necesario puede
acceder al historial medico de cualquier usuario del sistema (https://www.youtube.com/watch?time_continue=178&v=opN2iK_v8RY&feature=emb_logo ), el HC3 contiene millones de datos
recogidos en los hospitales del sistema público, los sociosanitarios, los CAP,
los CUAP, los centros de salud mental, los de rehabilitación, los de diálisis
y, pronto, los de los Servicios sociales. Del HC3 se obtienen los datos que
gestiona el AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació sanitària) y que el gobierno
de Artur Mas, con Boi Ruiz de consejero, querían privatizar totalmente, bajo el
nombre de VISC+ (vivo más!).
Actualmente estos
sistemas están implantados prácticamente en todo el estado y abarcan a toda la
población.
Según la sociedad
Española de Informática Sanitaria (www.seis.es)
en 2019 habían 308 centros de procesamiento de datos sanitarios, con un coste
de 390 millones de euros (1.545 millones acumulados 2016/2019) y un total de
52,5 millones de historias clínicas.
Estas historias
generaron (sólo en imágenes de diagnóstico, como radiografías, tomografías,
endoscopias…) 3,5 millones de gigabits en el 2019 y desde 2016 hasta 2019 se
han generado 9,0 millones, o sea 171 megabits de imágenes de diagnóstico por
cada historial.
El tema de la identidad en el sistema de salud.
Para el sistema
de gestión sanitaria es muy importante fijar la identidad de los usuarios (y no
usuarios), tanto contra un posible uso fraudulento, como por motivos
estratégicos y funcionales del sistema.
A pesar del gran
número de sistemas de identificación de los que disponemos, DNI, Pasaporte,
documento de residencia… se incorporó un nuevo documento: la tarjeta sanitaria.
Las tarjetas
sanitarias en España, debido a la descentralización, tienen un pequeño lio de
códigos, el CIP (Código de Identificación Personal) del Sistema Nacional de
Salud, CIP de la autonomía, CITE del emisor y, a veces, el DNI.
Aunque la
tendencia es de ir incluyendo un chip sin contacto (el caso de Andalucía,
Baleares i Extremadura) todavía no está generalizado, lo que si tienen la
mayoría es una banda magnética y un código de barras.
Hay una
confluencia entre identificación y teléfono móvil, pero de momento la tarjeta
sanitaria sólo se puede instalar en el móvil en la comunidad de Madrid, también
en la mayoría de seguros privados y la tarjeta sanitaria europea.
En el caso de
los países desarrollados” la cobertura de la identidad “estatal” es casi total,
pero en el mundo hay más de 1.000 millones de personas sin “identidad estatal”,
1.000 millones fuera de los radares institucionales.
A pesar que el
teléfono móvil está implantado en todo el mundo y que en África es muy
utilizado para temas financieros (muchos de estos usuarios inidentificados) son
sistemas demasiado descentralizados, por esto los gestores sanitarios buscan la
manera de hacerlos parcialmente visibles, no para proporcionarles servicios,
sino para controlarlos.
En el marco de
los 1.000 millones de no identificados y de muchos millones más parcialmente
identificados nace la idea del tatuaje cuántico, con la financiación de la
inevitable Fundación de Bill Gates.
El tatuaje cuántico:
No se trata, como se ha dicho, de un chip
inyectado con la vacuna, es más bien un código de barras invisible bajo una luz
normal, legible desde un dispositivo que detecte la radiación infrarroja.
El tatuaje se
basa en los DOT’s o puntos cuánticos (https://en.wikipedia.org/wiki/Quantum_dot
),
los DOT’s son nanomateriales de unos pocos nanómetros, con carácter
semiconductor e inorgánicos, con propiedades muy especiales relacionadas con la
transmisión de la luz, al ser iluminados reemiten una parte en una longitud de
onda determinada.
Se usan en electrónica, en biomedicina y aplicaciones
diversas (energía fotovoltaica, seguridad, leds…).
Un equipo del
Massachusetts Institute of Technology (MIT), con financiación de la fundación
de Bill Gates (Bill & Melinda Gates Foundation, BMGF), ha
explotado la idea del tatuaje cuántico para codificar información debajo de la
piel.
La idea consiste en utilizar un parche con unas microagujas (escala
milimétrica 1,5x0,3) que inyecten los DOT’s bajo la piel (artículo original https://2019.biomaterials.org/sites/default/files/abstracts/210.pdf ), las agujas introducen los DOT al
descomponerse. Los DOT usados eran coloidales, de 4nm y un núcleo de cobre
(muchos DOT suelen ser de Cd que es tóxico) y con un pico de emisión de 886nm
en el infrarrojo cercano.
La prueba se realizo
sobre ratas vivas, piel de cerdo y piel de cadáveres humanos (de diferentes
tonalidades!!), la imagen formada por los quantum DOTs fue detectable durante
los 9 meses que duró el ensayo aunque se fue atenuando, y resistió la
exposición a la radiación solar (simulada) equivalente a 5 años.
También se hizo la
prueba de inocular simultáneamente en el mismo parche, una vacuna de la polio (antipoliomielítica inactivada Salk tipo 2) y las ratas
desarrollaron la inmunidad esperada.
En los 120 puntos del
parche se han de codificar el tipo de vacuna, la fecha, el fabricante y el
lote, (https://physicsworld.com/a/invisible-dye-embeds-vaccination-records-on-skin/
), no se pueden reprogramar y añadir nueva información, y se
tendrían que ir aplicando tatuajes a lo largo del calendario de vacunación sin
interferir con los otros tatuajes. Por ejemplo el calendario vacunal de Cataluña
contempla hasta los 6 años (más o menos la vida esperada del tatuaje), 15
aplicaciones, el cuerpo de las criaturas quedaría como un mosaico de señales en
infrarrojo.
Todavía faltan pasos
para hacer realidad el tatuaje, ver posibles toxicidades a largo plazo, las
pruebas clínicas (todos ellos estudios que se pueden acelerar), los
investigadores del MIT dicen que en 2 años se podrá a comenzar la aplicación.
Actualmente el equipo
investigador busca nuevas aplicaciones de la “tecnología invisible” para almacenar
información de una manera “descentralizada.
Seremos en un futuro
“mosaicos informativos”, transparentes al examen bajo la luz infrarroja??
