27 de set. 2020

Actualització RadarCOVID: l'app prècticament implantada totalment

L’aplicació RadarCovid ja és funcional en la major part de l’estat cobrint totes les CCAA amb excepció de Catalunya i Madrid, la Secretaria d’Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial (SEDIA) pressiona per aconseguir la seva inclusió, ja que suposen un 30% de la població (https://t.co/xhtzg2N0Up ).

Catalunya, malgrat les promeses de la consellera Alba Vergés (https://cadenaser.com/emisora/2020/09/18/radio_barcelona/1600414741_127189.html ) no l’acaben d’engegar la secretaria de Salut vol que l’app a més de comunicar el contacte als rastrejats doni una cita mèdica, cosa que fa desanonimitzar el sistema i complicar-lo més, la Generalitat no renuncia a identificar i geolocalitzar com feia la seva pròpia app.

El cas de Madrid és semblant, volia integra-lo a la seva app (cosa impossible donades les condicions de Google i Apple) i ara mateix està fen una prova pilot a Guadarrama.

Bona part d’aquestes resistències son un tema polític i electoral, i és de témer que en breu el RadarCOVID estarà disponible a tot el territori, de moment s’han fet mes de 4.300.000 descàrregues i l’objectiu declarat de la SEDIA és arribar aviat a més de 8 milions.

Un tema apart és la seva utilitat, amb les dades que hem trobat (Euskadi, Andalusia, Extremadura i  Balears) dona un 1% pelat dels infectats (829 detectats per l’app front 75.000 casos), així que el total difícilment superarà el 2%. Segurament això està lligat a un sa escepticisme sobre la fiabilitat de l’estat com a garant de la intimitat. Una cosa és baixar l’app, una altra és mantenir engegada la geolocalització i el bluetooth i una molt diferent (i més delicada) és rebre dels serveis de salut un codi (d’un PCR “positiva”) i introduir-lo a l’app, si Catalunya aconsegueix vincular-lo al sistema de cites mèdiques llavors la desconfiança puja a nivells estratosfèrics. Aquesta desconfiança es pot esmorteir amb una bona campanya de publicitat, cosa que, de moment, no ha fet l’estat ni les comunitats.

En un altre ordre de coses Apple i Google estan triomfant a nivell global, al menys en adopció del sistema per part dels estats (https://www.xda-developers.com/google-apple-covid-19-contact-tracing-exposure-notifications-api-app-list-countries/ ), més de 50 estats l’han adoptat, però les descarregues queden lluny del desitjat 60% dels telèfons, la penetració està sobre el 20%, així a Irlanda seria de 26%, a Suïssa del 23, a França i als EUA els percentatges son encara més baixos. I això que el consorci Google/Apple ara ofereixen l’app pròpia per fer funcionar l’API, però de moment l’han acceptat sol 6 estats dels EUA i 15 països més (https://www.technologyreview.es/s/12595/apple-y-google-liberan-los-paises-de-crear-una-app-como-radar-covid ).

La darrera noticia sobre el tema COVID i les grans coporacions TIC ha estat que Google incorpora al seu Maps una nova capa amb les dades sobre la COVID, a nivell d’estat, de regió i fins i tot d’algunes ciutats, donant una volta més al cargol del control corporatiu dels darrers 7 dies (https://www.xataka.com/aplicaciones/google-maps-anade-nueva-capa-sus-mapas-para-mostrar-densidad-casos-covid-19-zonas ).

 
Má info:
 

 


19 d’ag. 2020

El rastreo de contactos mediante app y el teléfono a punto de ponerse en marcha.


Finalmente los grandes operadores de las comunicaciones (Apple y Google), como era de esperar, se han llevado el premio de las aplicaciones de rastreo, y los intentos locales (nacionales) han sido un fracaso. Como, por ejemplo las del reino Unido,  Francia y como mínimo 7 países más en Europa (Noruega, Polonia, Finlandia…).
En el caso del estado español, después de flirtear con otros sistemas estrictamente europeos (por ejemplo el PEPP-PT Pan European Privace Preserving Proximiti Tracig  http://negreverd.blogspot.com/2020/04/passaports-dimmunitat-rastreig-de.html ), finalmente se decantó por adoptar el sistema del lobby corporativo la API “notificaciones de exposición al COVID 19”, que, seguramente encontrareis si miráis los ajustes de vuestro teléfono, tanto si es Android como si es iOS.

El rastreig de contactes mitjançant app al telèfon a punt de posar-se en marxa.


Finalment els grans operadors de les comunicacions (Apple i Google), com era d’esperar, s’han emportat el premi de les aplicacions de rastreig, i els intents locals (nacionals) han estat un fracàs. Com ha estat el cas, per exemple, del Regne Unit, França i com a mínim 7 països més a Europa, tots ells fora de combat.
En el cas de l’estat espanyol, desprès de flirtejar amb altres sistemes europeus (per exemple el PEPP-PT (Pan European Privace Preserving Proximiti Tracig  http://negreverd.blogspot.com/2020/04/passaports-dimmunitat-rastreig-de.html ), finalment va decidir adoptar el sistema del lobby corporatiu l‘API “notificacions d’exposició al COVID 19” que segurament si mireu els ajustos la trobareu, tant per Android com per iOS.

11 d’ag. 2020

Som el que mengem?... i una merda!!


Aquesta frase, “som el que mengem”, és cada cop més popular, tan entre mediàtics metges, com entre una variada cohort, que va des de celebrities locals fins una majoria de progressistes liberals d’esquerres i “new ages” amb barretina.
La frase s’atribueix al filòsof alemany Ludwig Feuerbach, la va dir l’any 1850, no podem saber si aquesta atribució és certa. Feuderbach era un “post-hegelià” que va influir molt als “joves hegelians”, entre ells Marx i Engels, va acabar els seus dies com a membre del partit socialdemòcrata alemany.
Som el que mengem... qui menja merda és una merda, qui menja saludable és una bona persona, guapa, saludable i preocupada per la sostenibilitat, que fa exercici i combat el canvi climàtic. El qui menja merda és insolidari, gordo, lleig, contribueix a la destrucció de la terra... segurament és inculte, no llegeix i no gasta massa en productes culturals.

28 de jul. 2020

Distància social, distància de classe i altres traves per la humanitat


La distancia social no és cap novetat imposada per l’autoritat sanitària (una autoritat que existia però de la que no érem massa conscients), és un fet des de els albors de la civilització, fins i tot, potser anterior a l’agricultura...
La distància social es pot mesurar de moltes maneres en renda, en alimentació, en anys de vida, en estat de salut, en metres quadrats d’habitatge, en anys d’educació... Alguns dels indicadors son d’anada i tornada, com per exemple la ingestió de calories l’excés (i la mala qualitat) en les societats “desenvolupades” s’associa a la “classe baixa” i la manca en les “per desenvolupar”, però al mateix temps a la desenvolupada “la classe baixa” pateix en molts cassos també el defecte (la gana amb supermercats plens).
Hores d’ara, l’autoritat sanitària en fa una altra accepció lligada a l’espai entre persones, a la possibilitat d’interaccionar (sols amb el grup de convivència) i a diverses barreres físiques...
Malgrat tot aquesta distància social, és la mateixa (o semblant) a la que es mesura per renda, per metres quadrats, per anys de vida...

7 de jul. 2020

Els Mossos, les seves compres i les pistoles elèctriques


El 29/6/2017 es va formalitzar l’adquisició de 134 pistoles elèctriques Taser, el Govern les anomena Dispositius Conductors d’Energia, nom idiota per amagar el que son (https://contractaciopublica.gencat.cat/ecofin_pscp/AppJava/awardnotice.pscp?reqCode=viewDcan&idDoc=24792862&lawType=2 ) . L’adquisició va estar acompanyada de polèmica sobre la seva suposada innocuïtat i de l’ús abusiu que se’n fa allà on en tenien (https://www.es.amnesty.org/uploads/media/taser05.pdf , http://www.sindic.cat/site/unitFiles/4038/Informe%20sobre%20us%20pistoles%20el%C3%A8ctriques_def.pdf ).
El Parlament de Catalunya en un exercici d’hipocresia va condicionar la seva implantació a que anessin aparellades a sistemes d'enregistrament de vídeo i so per prevenir abusos, especialment hipòcrita el grups parlamentari dels Comuns que, malgrat que en municipis sota el seu govern, hi ha policies locals dotades d’aquestes armes sense cap mena de càmera, van ser els principals promotors de la mesura (https://negreverd.blogspot.com/2018/12/pistoles-taser-i-policia-local.html ), a finals de l’any passat es va aprovar la compra a Sabadell amb els bots de Podem, PSC, Cs i Junts.
En el concurs de les 134 Tasers va quedar desert el lot 2, els 134 sistemes d’enregistrament que es suposava que havien de ser la garantia d’un “bon ús”, no semblen haver-se adquirit i no hi ha, que coneguem, informació sobre l’ús d’aquestes armes per part de la policia de la Generalitat, als diaris han sortit dos utilitzacions, una a Alcover el maig de 2019 i una altra a Salt el setembre de 2018, però un portaveu del sindicat majoritari de policies el FEPOL afirmava a finals de l’any passat que les havien utilitzat més de 10 vegades.

29 de juny 2020

Control sanitari: des de la historia clínica electrònica, fins el tatuatge quàntic del Bill Gates.



1.-CAT
Hi va haver un moment històric en que la medicina va deixar de ser un servei per les elits, fins llavors els metges no tractaven a la gent comuna, aquesta es guaria mitjançant herbolàries, curanderos, barbers… la generalització de l’atenció “medica” coincideix amb l’aparició dels hospitals, dels centres d’acumulació de persones malaltes, desposseïdes i marginades (als hospitals a més de “malalts” es “recollien” orfes, bojos, dones del carrer, ancians, leprosos...), els hospitals tenien un fort comportament carcerari i estaven vinculats generalment a l’església, ben aviat, però trobem cogestions amb els municipis, l’estigma carcerari va durar fins ben entrat el segle XX i encara ara en conserva trets.
Es en aquest moment en que es comença a desenvolupar el concepte de “salut pública” com una funció dels governants que ja no està vinculada directament a la malaltia, sinó a vetllar per tota la població. L’hospital es segrega en diverses institucions. És curiós que al fundar-se l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 1401 va procedir de la fusió de 6 hospitals barcelonins, i com al llarg dels segles XVII i XIX es van segregant cases de caritat i manicomis.
Amb la tecnificació i “industrialització” de la medecina cada cop es dona més importància a les dades i a la informació genèrica i històrica, es desenvolupa l’historial clínic de les persones tractades (la “historia de la medecina el fa aparèixer fa més de 4.000 anys a la Xina i a l’Egipte, però no es tracta d’una acumulació ambiciosa de dades). Els historials escrits en paper i dispersos entre institucions, metges de capçalera i especialistes, sovint en mans dels afectats, son dispersos i no serveixen per l’objectiu de la “salut pública”...
Així arribem a la realització del somni de tot “gestor sanitari”, la digitalització de la sanitat i l’aparició del Historial Clínic Electrònic, una base de dades que abasta a tota la població, amb dades que van del naixement fins la mort, y más allà.
Una base de datos unificada i interoperativa amb d’altres territoris. Hores d’ara totes les comunitats autònomes de l’Estat Espanyol tenen els seus i l’Estat te un per el seu territori i per connectar els de totes les comunitats, és la “Historia Clínica Digital del Sistema Nacional de Salud” (HCDSNS).
A Catalunya tenim implantat el sistema “Historia Clínica Compartida de Catalunya” (HC3) mitjançant el que qualsevol persona amb el nivell necessari pot accedir a l’historial mèdic de qualsevol usuari del sistema (https://www.youtube.com/watch?time_continue=178&v=opN2iK_v8RY&feature=emb_logo ), el HC3 conté milions de dades recollides als hospitals del sistema públic, els Sociosanitaris, els CAP, els CUAP, els centres de salut mental, els de rehabilitació, els de diàlisi i, aviat, els dels serveis socials. Del HC3 s’obtenen les dades que gestiona l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació sanitària) i que el govern d’Artur Mas, amb Boi Ruiz de conseller, volia privatitzar del tot sota el nom de VISC+.
Ara mateix aquestes bases de dades estan implantades en tot l’estat i abasten pràcticament a tota la població.
Segons la Sociedad Española de Informàtica Sanitaria (www.seis.es ) en el 2019 havien 308 Centres de Processament de Dades sanitaris, amb una despesa de 390 milions d’euros (1.545 milions acumulats 2016/2019), i un total 52,5 milions d’Històries Clíniques.
Aquests historials van generar (sols en imatges clíniques de diagnòstic com radiografies, tomografies, ressonàncies, endoscòpies...) 3,5 milions de gigabits el 2019, i des de 2016 fins 2019 se’n han generat 9,0 milions, o sia 171 megabits d’imatges de diagnòstic per cada historial.
Cada cop hi ha més proves i anàlisi que s’aniran incorporant a l’historial, determinacions genètiques, cada cop més esteses, convertiran les bases de dades dels historials en el banc de dades genètiques més gran a cada país (https://negreverd.blogspot.com/2017/02/jornada-previa-lanti-mobile-world.html ).

El tema de la identitat en el sistema de salut.

Per el sistema de gestió sanitària és molt important fixar clarament la identitat dels usuaris (i dels no usuaris), tant per el possible us fraudulent, com per motius d’estratègia sanitària i de funcionament del sistema.
Malgrat el gran nombre de sistemes d’identificació que ens imposen, DNI, passaport, carnet de conduir, de residència... es va incorporar un nou document: la targeta sanitària.
La targeta sanitària a espanya, degut a la descentralització te un autèntic garbuix de codis, el CIP (codi d’identificació personal) del sistema Nacional de Salut, el CIP de l’autonomia, el CITE de l’emissor, a vegades el DNI.
Encara que la tendència és a incloure un xip sense contacte (el cas d’Andalusia, Balear o Extremadura) encara està poc estesa, el que si tenen la majoria és una banda magnètica i un codi de barres... El contingut del xip és força variable segons l’autonomia.
La tendència general seria a digitalitzar la targeta i incloure-la al mòbil, però de moment sols ha començat a implantar-la la Comunitat de Madrid, la majoria d’assegurances privades i la targeta sanitària europea.
En el cas dels països desenvolupats la cobertura de la identitat “estatal” és gairebé total, però en el mon hi ha més de 1.000 milions de persones sense “identitat estatal”, 1.000 milions fora dels radars institucionals.
Malgrat que el telèfon mòbil està força estès en tot el mon i que a l’Àfrica és força emprat per temes financers (molts dels usuaris inidentificats) son sistemes massa descentralitzats, per això els gestors sanitaris mundials cerquen la manera de fer-los parcialment visibles, no per donar serveis, sinó per controlar-los.
En aquest marc dels 1.000 milions de no-identificats i els molts milions més parcialment identificats neix la idea del tatuatge quàntic, amb el finançament de la inevitable Fundació Bill Gates.

El tatuatge quàntic:

No es tracta, com s’ha anat dient, d’un xip injectat conjuntament amb la vacuna, es més aviat un codi de barres invisible sota llum normal, llegible des de un dispositiu que detecti la radiació infraroja.
El tatuatge es basa en els DOT’s o punts quàntics (https://en.wikipedia.org/wiki/Quantum_dot ), els DOT són nanomaterials d’uns pocs nanòmetres, de materials semiconductors, amb propietats molt especials relacionades amb la transmissió de la llum, al ser il·luminats reemeten la llum a una longitud d’on determinat.
S’utilitzen en electrònica, en biomedicina i aplicacions diverses (energia fotovoltaica, seguretat, leds...).
Un equip del Massachusetts Institute of Technology (MIT), amb finançament de la fundació d’en Bill Gates (Bill & Melinda Gates Foundation, BMGF), ha explotat la idea del tatuatge quàntic per codificar informació sota la pell.
La idea consisteix en utilitzar un pegat amb unes microagulles (d’escala mil·limètrica 1,5x0,3) que injecten els DOT’s sota de la pell (l’article original a https://2019.biomaterials.org/sites/default/files/abstracts/210.pdf ), les agulles introdueixen els DOT al descompondre’s. Els DOT tenen 4nm i el nucli és de coure (moltes DOT tenen com base el Cd que és tòxic) amb un pic d’emissió de 886nm dins l’infraroig proper.
La prova es va fer sobre rates vives, pell de porc i pell de cadàvers humans (de diferents tonalitats!), la imatge formada per els “quantum dots” va ser detectable durant els 9 mesos de durada de l’experiència encara que es va anar atenuant, i va resistir la decoloració per exposició a la radiació solar (simulada) equivalent a 5 anys.
També es va provar inoculant simultàniament i en el mateix pegat la vacuna de la polio (antipoliomielítica inactivada Salk tipo 2) i les rates van desenvolupar la immunitat esperada
En els 120 punts del pegat han de codificar el tipus de vacuna, la data, el fabricant i el lot (https://physicsworld.com/a/invisible-dye-embeds-vaccination-records-on-skin/ ), no es poden reprogramar i afegir nova informació, i s’hauria d’anar aplicant al llarg del calendari de vacunacions sense interferir entre tatuatges, val a dir que el calendari vacunal de Catalunya contempla fins els 5 anys (a durada del tatuatge) 15 aplicacions, el cos de les criatures quedaria com un mosaic de marques infraroges.
Encara falta un temps per començar a aplicar el codi de barres als nens del tercer mon, falta veure efectes a llarg termini i fer proves clíniques de camp, els del MIT diuen que en 2 anys es podrà començar a utilitzar.
Actualment l’equip investigador cerca noves aplicacions a la “tecnologia invisible”, per emmagatzemar informació d’una manera “descentralitzada”.
Serem, en un futur, mosaics informatius, transparents a l’examen sota llum infraroja?...


2.-CAST
Hubo un momento histórico en que la medicina dejo de ser un servicio exclusivo de las elites, hasta este momento los médicos no trataban a la gente común, esta se curaba mediante herbolarias, curanderos y barberos… la generalización de la atención médica coincide con la aparición de los hospitales (entendidos en el sentido más o menos actual), de los centros de acumulación de personas enfermas, desposeídas y marginadas (en los hospitales además de enfermos, se “acogían”, huérfanos, locos, mujeres de la calle, ancianos, leprosos…), los hospitales tenían un fuerte carácter carcelario y estaban vinculados generalmente a la iglesia, sin embargo pronto los encontramos cogestionados con los municipios, el estigma carcelario duró hasta bien entrado el siglo XX y todavía se conservan rasgos.
Es en este momento en que empieza a desarrollarse el concepto de “salud pública” como una función de gobernante, ya no está ligada a la enfermedad y abarca a toda la población. El hospital se segrega en diversas instituciones , es curioso que al fundarse el hospital de la santa Cruz y San Pablo de Barcelona en 1401 se hizo fusionando 6 hospitales menores, y a lo largo de los siglos XVII y XIX se van segregando casas de caridad y manicomios.
Con la tecnificación e “industrialización” de la medicina cada vez se da más importancia a los datos y a la información genérica e histórica, se desarrolla el historial clínico de las personas tratadas (la historia oficial hace aparecer el historial hace más de 4.000 años en China y Egipto, pero no eran un recolección masiva de datos). Los historiales escritos en papel y dispersos entre instituciones, médicos de cabecera, especialistas… y, a menudo, en manos de los afectados, eran dispersos y no servían para el objetivo de la “salud publica”…
Así llegamos a la culminación del sueño de todo “gestor sanitario”, la digitalización de la sanidad y la aparición del Historial Clínico Electrónico, una base de datos que abarca a toda la población, con datos que van desde el nacimiento a la muerte y que se mantiene más allá.
Una base de datos unificada y interoperativa con otros territorios, en estos momentos todas las comunidades autónomas del Estado Español tienen el suyo, y el estado tienen uno que los interconecta a todos, la “Historia Clínica Digital del Sistema Nacional de Salud” (HCDSNS).
En Cataluña hay implantado el sistema “Historia Clínica Compartida de Catalunya” (HC3) mediante el que cualquier persona con el nivel necesario puede acceder al historial medico de cualquier usuario del sistema (https://www.youtube.com/watch?time_continue=178&v=opN2iK_v8RY&feature=emb_logo ), el HC3 contiene millones de datos recogidos en los hospitales del sistema público, los sociosanitarios, los CAP, los CUAP, los centros de salud mental, los de rehabilitación, los de diálisis y, pronto, los de los Servicios sociales. Del HC3 se obtienen los datos que gestiona el AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació sanitària) y que el gobierno de Artur Mas, con Boi Ruiz de consejero, querían privatizar totalmente, bajo el nombre de VISC+ (vivo más!).
Actualmente estos sistemas están implantados prácticamente en todo el estado y abarcan a toda la población.
Según la sociedad Española de Informática Sanitaria (www.seis.es) en 2019 habían 308 centros de procesamiento de datos sanitarios, con un coste de 390 millones de euros (1.545 millones acumulados 2016/2019) y un total de 52,5 millones de historias clínicas.
Estas historias generaron (sólo en imágenes de diagnóstico, como radiografías, tomografías, endoscopias…) 3,5 millones de gigabits en el 2019 y desde 2016 hasta 2019 se han generado 9,0 millones, o sea 171 megabits de imágenes de diagnóstico por cada historial.
Cada vez hay más pruebas que se irán incorporando al historial, las determinaciones genéticas, cada vez más extendidas, convertirán las bases de datos del historial clínico en el banco de datos genéticos más grande de cada país (https://negreverd.blogspot.com/2017/02/jornada-previa-lanti-mobile-world.html ).

El tema de la identidad en el sistema de salud.

Para el sistema de gestión sanitaria es muy importante fijar la identidad de los usuarios (y no usuarios), tanto contra un posible uso fraudulento, como por motivos estratégicos y funcionales del sistema.
A pesar del gran número de sistemas de identificación de los que disponemos, DNI, Pasaporte, documento de residencia… se incorporó un nuevo documento: la tarjeta sanitaria.
Las tarjetas sanitarias en España, debido a la descentralización, tienen un pequeño lio de códigos, el CIP (Código de Identificación Personal) del Sistema Nacional de Salud, CIP de la autonomía, CITE del emisor y, a veces, el DNI.
Aunque la tendencia es de ir incluyendo un chip sin contacto (el caso de Andalucía, Baleares i Extremadura) todavía no está generalizado, lo que si tienen la mayoría es una banda magnética y un código de barras.
Hay una confluencia entre identificación y teléfono móvil, pero de momento la tarjeta sanitaria sólo se puede instalar en el móvil en la comunidad de Madrid, también en la mayoría de seguros privados y la tarjeta sanitaria europea.
En el caso de los países desarrollados” la cobertura de la identidad “estatal” es casi total, pero en el mundo hay más de 1.000 millones de personas sin “identidad estatal”, 1.000 millones fuera de los radares institucionales.
A pesar que el teléfono móvil está implantado en todo el mundo y que en África es muy utilizado para temas financieros (muchos de estos usuarios inidentificados) son sistemas demasiado descentralizados, por esto los gestores sanitarios buscan la manera de hacerlos parcialmente visibles, no para proporcionarles servicios, sino para controlarlos.
En el marco de los 1.000 millones de no identificados y de muchos millones más parcialmente identificados nace la idea del tatuaje cuántico, con la financiación de la inevitable Fundación de Bill Gates.

El tatuaje cuántico:

 No se trata, como se ha dicho, de un chip inyectado con la vacuna, es más bien un código de barras invisible bajo una luz normal, legible desde un dispositivo que detecte la radiación infrarroja.
El tatuaje se basa en los DOT’s o puntos cuánticos (https://en.wikipedia.org/wiki/Quantum_dot ), los DOT’s son nanomateriales de unos pocos nanómetros, con carácter semiconductor e inorgánicos, con propiedades muy especiales relacionadas con la transmisión de la luz, al ser iluminados reemiten una parte en una longitud de onda determinada.
Se usan en electrónica, en biomedicina y aplicaciones diversas (energía fotovoltaica, seguridad, leds…).
Un equipo del Massachusetts Institute of Technology (MIT), con financiación de la fundación de Bill Gates (Bill & Melinda Gates Foundation, BMGF), ha explotado la idea del tatuaje cuántico para codificar información debajo de la piel.
La idea consiste en utilizar un parche con unas microagujas (escala milimétrica 1,5x0,3) que inyecten los DOT’s bajo la piel (artículo original https://2019.biomaterials.org/sites/default/files/abstracts/210.pdf ), las agujas introducen los DOT al descomponerse. Los DOT usados eran coloidales, de 4nm y un núcleo de cobre (muchos DOT suelen ser de Cd que es tóxico) y con un pico de emisión de 886nm en el infrarrojo cercano.
La prueba se realizo sobre ratas vivas, piel de cerdo y piel de cadáveres humanos (de diferentes tonalidades!!), la imagen formada por los quantum DOTs fue detectable durante los 9 meses que duró el ensayo aunque se fue atenuando, y resistió la exposición a la radiación solar (simulada) equivalente a 5 años.
También se hizo la prueba de inocular simultáneamente en el mismo parche, una vacuna de la polio (antipoliomielítica inactivada Salk tipo 2) y las ratas desarrollaron la inmunidad esperada.
En los 120 puntos del parche se han de codificar el tipo de vacuna, la fecha, el fabricante y el lote, (https://physicsworld.com/a/invisible-dye-embeds-vaccination-records-on-skin/ ),  no se pueden reprogramar y añadir nueva información, y se tendrían que ir aplicando tatuajes a lo largo del calendario de vacunación sin interferir con los otros tatuajes. Por ejemplo el calendario vacunal de Cataluña contempla hasta los 6 años (más o menos la vida esperada del tatuaje), 15 aplicaciones, el cuerpo de las criaturas quedaría como un mosaico de señales en infrarrojo.
Todavía faltan pasos para hacer realidad el tatuaje, ver posibles toxicidades a largo plazo, las pruebas clínicas (todos ellos estudios que se pueden acelerar), los investigadores del MIT dicen que en 2 años se podrá a comenzar la aplicación.
Actualmente el equipo investigador busca nuevas aplicaciones de la “tecnología invisible” para almacenar información de una manera “descentralizada.
Seremos en un futuro “mosaicos informativos”, transparentes al examen bajo la luz infrarroja??