25 de febr. 2026

LOS PRIMEROS LUDDITAS DE LOS “PAÏSOS CATALANS”, LOS TRABAJADORES TEXTILES DE ALCOY Y CAMPRODÓN (1821 y 1824).

La aparición del maquinismo levantó mucha resistencia y vigorosas revueltas en Cataluña, a pesar de que los libros no hablan mucho de ellas, y que la tradición marxista (tan científicos ellos) lo arrincona como anécdotas “lumpen” y en el caso catalán “lumpen carlista” o sea “lumpen reaccionarios”.

Pero el rechazo a la máquina y a la fábrica es suficientemente transversal y vivencial para encorsetarlo en las divisiones políticas de aquella época (y de la nuestra). Si se le quiere dar un contenido ideológico a la atribución del origen de las destrucciones es muy difícil establecer los límites, pero si el contenido es vivencial la cosa se simplifica totalmente.

El hecho de que los autores sean “lumpen”, marineros y gitanos, agentes carlistas, trabucaires o hiladores en activo que ven peligrar sus puestos de trabajo, pierde toda importancia, es la resistencia de aquellos que se ven condenados a la pena de fábrica (cadena perpetua para ellos y sus descendientes). La importancia del paraguas ideológico (real o inventado por los represores) es totalmente relativa e instrumental.

El rechazo de la fábrica, del reloj y de la máquina (que solo es otro instrumento para imponer la fábrica) unifica todas estas revueltas y hace a todos estos actores mucho más lúcidos que nosotros, sus tecnoacomodados descendientes. Sin duda supieron identificar claramente quien era el adversario principal, cuales eran los peligros y cuales eran los riesgos que corrían. Mucho más aún, supieron pasar a la acción, a pesar de la oposición, a veces armada, de los trabajadores fabriles organizados, de los progresistas de la época y de los próceres del obrerismo, finalmente perdieron la batalla y, ni tan solo, han pasado al panteón de la mitología obrera ilustre... ni falta que les hace!!, no se resignaron a la condición de piezas de la megamáquina, tampoco querrían ser las molduras embellecedoras para adornar un sistema que rechazaban y que estamos viviendo en una versión cada vez más perfeccionada.

 

La primera ola luddita en Alcoy y Camprodón.

 

Igual que pasó en Inglaterra, en Francia o en el centro de Europa a medida que avanzaba la revolución industrial, en Cataluña aparecieron los mismos o parecidos episodios de oposición violenta y de resistencia activa a la máquina y, sobretodo, a la fábrica.

Lógicamente esta resistencia se manifestó más tarde que en Inglaterra, donde se inició la implantación del maquinismo, a finales del XVIII y principios del XX. Si hacemos la media del retardo de implantación tecnológica respecto a Inglaterra de la hiladora Jenny, la máquina de cardar, la waterframe, la mule Jenny, el telar mecánico y la selfactina (21, 18, 24, 25 y 17 años respectivamente), nos da 22 años de retardo medio en la mecanización entre Cataluña e Inglaterra. Es curiosos constatar (puede parecer numerología un poco kabalística, pero en fin… que le vamos  a hacer) que 1800, un momento de esplendor luddita en el Reino Unido, más 22 años nos da 1822 una coincidencia con la destrucción de fábricas en Alcoy y de máquinas en Camprodón.

Alcoy era un importante centro de tejido de paños de lana y de fabricación de papel. La  mayor parte de los procesos, hasta la aparición de las máquinas, se hacían mediante trabajo domiciliario, mucho de el en localidades de los alrededores y constituían un complemento económico para las familias campesinas. Este complemento fue ganando peso y, a principios del siglo XIX, era en muchos casos el ingreso principal. Así según los escritos del “sabio geógrafo Cabanilles”, el trabajo para las fábricas alcoyanas suponía 12.000 reales de vellón semanales para Concentaina y 6.000 para Benilloba, osea entre 700.000 y 800.000 reales anuales. Para hacernos una idea de lo que suponía esta cifra, según actas notariales de entre 1820 y 1823, en Alcoy el arrendamiento de 14 molinos/fábricas de hilar y cardar costaba 94.750 reales, o que para constituir la Cia. Bonaplata en Barcelona, fue necesario un capital de 1.600.000 reales. 14 años más tarde.

Alcoy era la principal población de la zona con más de 18.000 habitantes contra 4.500 de Concentaina, 1.200 de Benilloba y 2.500 de Muro

Los diferentes estamentos, empresariales y preempresariales, del sector textil estaban coordinados por la “Real Fábrica de Paños de Alcoy”, esta entidad ya hizo ensayos de maquinización en una época tan temprana como 1791, pero no fue hasta 1818 en que se adquirieron en Bilbao un conjunto de máquinas para cardar e hilar. A partir de esta fecha la mecanización fue explosiva, en poco menos de 5 años se instalaron más de 30 y se construyeron en las riberas de los ríos Serpis, Barxell y Molinar 14 fábricas/molino de paños ya mecanizadas.

Del dinamismo de los emprendedores empresarios alcoyanos da fe su precoz tendencia a la organización. Se asociaron desde muy temprano (hay constancia escrita en 1561). En el siglo XVIII se establece la “Bolla”, organismo que velaba entre otras cosas para garantizar la calidad de la producción, en 1800 se transformó en “Real Fábrica” (con exención del servicio militar para sus trabajadores) y en 1829 constituyó una escuela técnica (la escuela de al “BOLLA”) que fue una de las primeras del estado en su género, esta escuela tenia entre otros objetivos, facilitar la introducción de las nuevas tecnologías entre los trabajadores, formar una capa de mandos intermedios y prevenir así los brotes anticapitalistas y antimaquinistas.

Los años 1820 y 1821 se declaró una gran sequía que redujo las cosechas y dejó en la miseria a los pequeños agricultores y jornaleros y encareció el coste de los alimentos. En este marco irrumpieron las máquinas cardadoras, hiladoras, devanadoras que importaban los dinámicos empresarios alcoyanos dejando sin trabajo (o sea más miseria y más hambre) a una buena parte de la clase jornalera de la villa y de los pueblos vecinos.

El día 2 de marzo de 1821 una multitud de más de 1.000 personas se congregaron y atacaron las instalaciones de las afueras de Alcoy, destruyendo totalmente 17 máquinas (no se sabe muy bien si bajo esta definición iba incluido el conjunto de las instalaciones o solamente las máquinas), los daños causados fueron valorados en 2 millones de reales.

Parece que el ayuntamiento había sido prevenido de lo que se preparaba y dispuso a las compañías de la Milicia Nacional para mantener el orden dentro de la ciudad y proteger las entradas a la población, ya que no disponía de armas y personal suficiente para defender las fábricas de la ribera de los ríos.

La milicia Nacional era un cuerpo armado, promovido por el estado liberal, formado por ciudadanos “honrados” y acomodados (sobretodo los mandos) y del que estaban generalmente excluidos la gente humilde y la clase jornalera (excepto para ir a morir en la dura guerra contra los carlistas).

Los insurrectos arrancaron al ayuntamiento el compromiso de desarmar las máquinas del interior de la población. Naturalmente ni el ayuntamiento ni los fabricantes (que también acaparaban los cargos de alcalde, concejales y jefes de la Milicia) tenían la menor intención de cumplir lo pactado.

El alcalde reconocía, al día siguiente, el 3 de marzo, en un mensaje al “jefe político” (una especie de gobernador civil) que “el ayuntamiento no puede contar ni aun con la quarta parte de este vecindario, por estar lo restante combinado con los malvados de los indicados pueblos”. O sea que los defensores de las máquinas estaban en minoría y solamente prevalecían por la fuerza de las armas. Para reprimir a los insurrectos, el alcalde requería la presencia de 200 o 300 soldados de infantería y 30 o 40 de caballería ya que “ha de ser preciso practicar muchas prisiones, contra las cuales han fulminado los amotinados las más terribles amenazas”.

El día 6 de marzo, 4 días después, Alcoy era ocupado por el ejército, con más soldados de los que pedía el ayuntamiento: el regimiento de caballería de España y un batallón de infantería del Rey en total entre 500 y 1.000 soldados para controlar a menos de 30.000 civiles (toda la población de Alcoy, Concentaina, Benilloba y Muro). El antimaquinismo era fuerte en Alcoy y su comarca, sólo se los pudo contener con la fuerza de las armas.

La ocupación militar i, posteriormente, paramilitar (con los Voluntarios Realistas) de Alcoy se mantuvo durante los años siguientes por miedo a las amenazas contra las máquinas, con episodios esporádicos y fracasados de nuevas destrucciones, especialmente en julio de 1823, pero también en los años 1825,1826 y más adelante el 1844.

Bajo el paraguas de la ocupación armada se reconstituyeron las instalaciones dañadas y se crearon de nuevas. En 1829 el número de molinos/fábrica subió a 22 (un incremento del 16% en sólo 6 años), al mismo tiempo se iban introduciendo nuevas máquinas.

Un ejemplo del dinamismo del sector textil fue el de las hilaturas.

En 1770 James Hargreaves patentó una máquina que permitía a la hilandera trabajar con 16 husos a la vez en lugar de uno sólo, significativamente se le llamó Jenny, nombre de chica ya que de chica era el trabajo que ejecutaba y por tanto suplantaba el trabajo de 16 Jennys humanas. Las primeras jenny mejoradas llegaron a Alcoy en 1929.

El siguiente paso fue una versión más mecanizada, que se conoció como “mule jenny”, la bestia de carga/chica (significativo verdad?), era una máquina donde la fase de torsión del hilo se había mecanizado y permitía usar caballerías como fuente de energía. Podían mover más de 200 husos, las mule-jenny llegaron a Alcoy en 1853.

Los fabricantes alcoyanos renunciaron expresamente a cualquier indemnización por los dos millones de pérdidas, a cambio de un contrato por 10 años para confeccionar los uniformes del ejército… emprendedores y listos!!.

Las destrucciones de Alcoy levantaron gran inquietud entre las clases empresarial y política de todo el país. Así que, en el tiempo récord de dos semanas, el día 18 de marzo, una Comisión especial de Investigación de las Cortes emitió un dictamen donde entre otras cosas se decía En lo sucesivo, los que traten de introducir o establecer en cualquiera localidad de las España alguna fábrica o artefacto útil, si recelan ser dañificados en su propiedad, solicitarán del Gobierno político toda clase de protección sin excluir la de fuerza armada, y se les dará inmediatamente bajo la responsabilidad 'del jefe que fuere omiso; al paso que no se dará indemnización alguna a los que no reclamasen esta protección. Hay que pensar que los señores diputados vieron la destrucción de máquinas como una amenaza real y nada hipotética, seguramente este tipo de acciones, en escala menor, eran cosa habitual. Aquellos años hubo sucesos parecidos en otras localidades laneras (Segovia, Ávila, Bejar...).

Bien poco se sabe de la represión que siguió a la revuelta, sólo en 11 de agosto, un concejal (y fabricante de paños de lana) se dirigía al ayuntamiento pidiendo más espacio para habilitar prisiones dado el alto número de detenidos, y dinero para pagar a los alguaciles y milicianos que los custodiaban… también solicitaba que las cárceles fuesen fumigadas para prevenir enfermedades y contagios.

 

Un caso de menor entidad se produjo en la villa de Camprodón, ya acabado el período liberal, en el inicio de la década ominosa. La entidad de los hechos es menor pero es significativo que la acción vaya dirigida contra  un proveedor de máquinas y piezas de recambio, exportador, contrabandista y “clonador” de máquinas originales.

Atacar a aquellos que faciliten, venden o fabrican las máquinas será una constante, hasta el acto central del luddismo catalán e ibérico, la quema de la fábrica y fundición Bonaplata.

Benet Lacot era un empresario textil de Camprodón que también mantenía un próspero negocio de máquinas y piezas. A su muerte la actividad económica fue seguida por su viuda, Miquela Feliu.

Les debía ir muy bien los negocios, ya que su hijo Antoni Lacot Feliu ocupaba, el año 1864, el onceavo puesto en la lista de los 57 electores del valle de Camprodón, pagando 120 escudos de contribución (el máximo contribuyente, el Diputado Provincial y ganadero Salvador Aulí pagaba 402)


El año 1824 una “multitud desenfrenada” se lanzó a desmontar hiladoras y cardadoras de las fábricas de Miquela Feliu. No se conocen los detalles pero Miquela presentó queja en la Corte y, dada la importancia que se daba a los hechos, consiguió que se dictase una Real Orden contra la destrucción de máquinas con fecha del 24 de junio del mismo año donde se daban instrucciones para la prevención y persecución del antimaquinismo.

La real Orden tiene un párrafo muy significativo sobre el alcance que se daba a la destrucción de máquinas y a su prevención que se llame a presencia del Ayuntamiento las manos cesantes, sus padres, maridos y gefes de las familias en pequeño número cada vez, y les instruya del bien que trae el uso de las máquinas, previniéndoles que de repetirse los desórdenes serán procesados y castigados como tumultuarios; que por medio del Prelado se exhorte a los párrocos a predicarles lo oportuno que sea propio de su ministerio pastoral para impedir tamaños excesos; que se encargue a los Gefes de la fuerza armada cooperen a la protección de las fábricas y a precaver todo desorden, dándoles guardias por alguna temporada en caso necesario.

Alcaldes, curas, militares, maridos y cabezas de familia, todos contra los ludditas y, muy significativamente, contra las mujeres ludditas (de aquí el llamamiento a los padres, maridos y “gefes” de familia). Hay un gran parecido con las ordenanzas de 1788 de la Real compañía de Hilados de Barcelona “Que se manifestia tot lo referit a sos Pares o Personas encarregadas, prevenintlos (...) que en tenir tres faltas en un mes (...) podrà ser despatxada”. El problema era el mismo, oposición a la fábrica. El absentismo y el luddismo serían las dos caras de la misma moneda, por tanto la prevención era parecida en ambos casos.

Con la aparición del trabajo en la fábrica (y la desaparición del trabajo a domicilio, combinado con la agricultura y otras ocupaciones), las diferencias salariales entre hombres y mujeres se hacen más grandes, de hecho ideológicamente el sueldo de las mujeres se consideraba complementario para mantener la unidad familiar (aunque en la realidad era fundamental, al igual que el trabajo de los niños) y para justificar que fuese más bajo se usaba un mismo argumento el principio del “hombre proveedor de pan”.

Así en una hilandería de Esparraguera, hacia la mitad del siglo XIX en un equipo de 23 trabajadores, el único hombre adulto acumulaba el 25% de la masa salarial y los tres trabajadores masculinos (el adulto y dos chicos) el 34%, mientras que mujeres y niñas (20 trabajadoras, el 87% de la plantilla) sólo el 66% restante.

Sólo hay una excepción en esta división salarial por sexos, las niñas de 10 a 14 años cobraban un 30% más que los niños de su edad, esta ventaja desaparecía en la franja de 15 a 19 donde los chicos ganaban ya un 10% más que las chicas. La diferencia se hacía abismal a partir de los 20 años, momento en que las mujeres cobraban la mitad que los hombres.

Estas variaciones sólo se pueden lee en clave patriarcal, las niñas y las jóvenes están sometidas a un padre o a una madre que es quien dispondrá al final del sueldo. En cambio las de más de 20 años, que podían ser legalmente independientes o negociar su estatus con el marido o los padres, veian reducidos (proporcionalmente) su sueldo y por tanto su capacidad de independizarse o de negociar.

Como decían los curas de Bejar, refiriéndose a las jóvenes tejedoras independizadas de la familia gracias al sueldo “viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor”.

A principios de los años 20 hay en Barcelona dos acciones no estrictamente ludditas, pero también significativas y en una dirección parecida.

Una es la quema de manufacturas de exportación en febrero de 1821, aprovechando el alboroto, que era apoyado y seguramente financiado por los fabricantes, unos cuantos “antisistema”, aprovecharon para destruir algunos telares, la intervención de la Milicia acabo con los dos motines, uno interclasista y transversal y el otro antisistema fabril.

La otra, mucho más interesante, es la revuelta durante la fiebre amarilla que asoló la ciudad de agosto a diciembre. Durante la emergencia provocada por la epidemia, el trato fue muy diferente según la clase social, Barcelona fue cercada por un “cinturón sanitario”, formado por soldados y “ciudadanos honrados” (de nuevo) armados, que bajo pena de muerte impedían la salida de la ciudad. Cinturón que los ricos y acomodados eludieron tranquilamente.

La chusma, sin trabajo ni dinero, recorría la ciudad exigiendo a los ricos que quedaban dinero y alimentos y asaltaba las casas acomodadas vacías. El hecho más llamativo fue la quema popular, en las Ramblas, de un muñeco en representación de una clase médica inepta empantanada en el debate entre contagionistas y anticontagionistas. El primer acto de revuelta contra el sistema tecnomédico del que hay noticia en el país.

La rendición de Barcelona a las fuerzas francesas de los Cien Mil Hijos de San Luis, por todos los Santos de 1823 supuso un cambio total en la vida pública. Con la restauración del absolutismo y la persecución de todo aquello que no era estrictamente apostólico, las resistencias de cualquier tipo quedaron soterradas.


8 de des. 2025

PANDÈMIA PORCINA!! ELS INTERESSOS DE L'AGROINDÚSTRIA I DE LA FRAMAINDUSTRAI VETERINÀRIA I ELS RISCOS QUE COMPORTEN.

PANDÈMIA PORCINA!! ELS INTERESSOS DE L'AGROINDÚSTRIA I DE LA FRAMAINDUSTRAI VETERINÀRIA I ELS RISCOS QUE COMPORTEN.

 A finals de novembre es van trobar uns cadàvers de senglars a Collcerola, al terme municipal de Cerdanyola, analitzats es va determinar que havien mort per causa de la «pesta porcina africana»... immediatament es van disparar totes les alarmes econòmiques per part del sistema agroindustrial i les polítiques per la Generalitat.

Les alarmes s’han traduït en un seguit d’actuacions pedaç, sense qüestionar de cap manera la base.

1.-L’AGROINDÚSTRIA DEL PORC.

2.-EL CONFINAMENT COM MODEL D’ACTUACIÓ

3.-LA «SEGURETAT» BIOLÒGICA 

5.- LA BIONOCIVITAT DEL CAPITALISME

1.-L’AGROINDÚSTRIA DEL PORC.

 El sector porcí és un dels pilars de l’economia catalana, matem 22 milions de porcs cada any generats per una població reclusa de 8 milions de porcs, el 80% és per l’exportació, és doncs un sector potent, però en mans d’un pocs grans operadors, Vallcompanys (més de 4.000 milions de facturació), BonÀrea (2.680), Grup Cañigueral (1.508)... Granges Terragrisa, Grupo Premier Pigs. El Porc suposa un 21,6% del PIB industrial català.

Desprès d’anys de vaques grasses els “porcicultors” catalans, que basaven la seva economia en la exportació s’enfronten ara a un tancament de mercats. La seva situació és semblant a la xinesa de fa uns anys, amb la diferència de que a la Xina van cometre un genocidi contra 200 milions de porcs i aquí, de moment, sols estem parlant d’uns 80.000.

Tot el soroll dels mèdia s’ha centrat en el daltabaix econòmic, en la dinàmica dels mercats (el seu tancament), l’anàlisi de les conseqüències i les possibilitats de subvencions per el sector... Del que no parlen de cap manera és de les condicions de cria dels porcs (i de tots els altres animals de granja o de zoo) l’amuntegament, l’ambient (l’aire, el menjar, l’aigua, els residus...), l'abús de medicaments i complements alimentaris... ( https://t.me/Terraillibertat/1661 )

Des de els inicis de la domesticació la «convivència» forçada i propera entre animals i animals humans a generat diversos intercanvis positius i negatius, entre ells un bon nombre de malalties i nocivitats, recentment la grip aviar o la dermatosi nodular i, en temps antics, malalties com la verola o el xarampió (des de la pesta bovina).

La manca de crítica al sistema agroalimentari, que a part de la crueltat especista que comporta, és un dels generadors d’impactes ambientals més grans de Catalunya (emissions tòxiques diverses, emissions de gasos d’efecte hivernacle, aigües residuals, residus biològics diversos...) fa que ni el sector ni els governs... ni els «ciutadans» puguin obtenir alguna lliçó de profit.

El sector porcí no és un sector de petits pagesos cuidadors de la terra, la major part (per volum de porcs i d’explotacions) són devastadors de la terra, opressors d’animals inclosos els animals humans treballadors de la seva industria.

 2.- EL CONFINAMENT COM MODEL DE «RESOLUCIÓ» DE CRISIS.

 Davant d’una crisi, de la que el que més interessa és la part econòmica, als poders estatals decideixen confinar (sols del medi natural) a més de 3 milions de persones, 91 municipis (29% dels municipis de Barcelona), s’ha prohibit tota mena d'accessos a la zona natural de «risc» sols amb l’excepció de la residència i de les activitats econòmiques (res d’anar al bosc a buscar espàrrecs al sortir de la fàbrica!).

Per portar a terme aquest tancament s’han mobilitzat tots mena d’uniformats, militars, mossos, guaries urbans, guàrdies civils, policies nacionals, agents rurals, protecció civil, fins i tot alguns bombers sobretot forestals i «voluntaris diversos»... tot un gran desplegament amb els seus «comitès de crisis» de diversos nivells...

Realment han aprés la metodologia del confinament, durant la COVID van haver d’improvisar moltes de les coses que van fer, ara la resposta a estat ràpida i sense manies i és de suposar que seguiran refinant-la en futures «crisis» fins que tot funcioni com un «rellotge».

 3.-LA «SEGURETAT» BIOLÒGICA, RISCOS REALS.

 Al principi es va difondre la informació de que el focus estava originat per la ingestió, per part dels senglars, aliments contaminats, l’acudit irònic del camions polonès i l’entrepà de xoped... desprès de negar repetidament la possibilitat d’una fuga de les instal·lacions de de desenvolupament «biològic» de la zona. Però ara desprès de les anàlisis genètiques fetes al Centro de Investigación en Sanidad Animal (CISA) a Valdemoro (Madrid) que és el principal centre d’Espanya per instal·lacions de bioseguretat això queda en entredit, el virus és d’una soca que no circula lliure per Europa i s’utilitza als centres que investiguen la pesta (bàsicament per desenvolupar una vacuna), això capgira les hipòtesis i posa el focus sobre «algun laboratori», a les rodalies hi han els laboratoris de la Facultat de Veterinària de la UAB i els del CReSA de l’IRTA (https://www.youtube.com/watch?v=TonmcnIomUk).

El CReSA forma part de la xarxa «Red de Laboratorios de Alta Seguridad Biológica» RLASB juntament amb el CISA. Son, per dir-ho d’alguna manera la elit de la «bioseguretat».

 Les instal·lacions «biosegures» es classifiquen en 4 nivells NBS (Nivell de Bio Seguretat) NBS1, NBS2, NBS3 i el NBS4.

El nivell 1 és el més baix, el 2 correspon a un nivell mitjà i està molt estès a empreses centres d’investigació i universitats, distribuïdes per tot el territori.

El nivell 3 és el que tenen al CreSA i el CISA,  i de fet és el més alt (que es conegui) a l’estat espanyol. Hi ha una certa opacitattambé una bona part dels centres d’investigació biosanitària per exemple el Centre de Medicina Comparativa i Bioimatge de Catalunya (CMCiB) de Badalona, la empresa HISPRA (fabrica vacunes i investiga la pesta porcina) d’Amer i d’altres distribuïdes per tot l’estat...

Que coneguem no hi ha cap instal·lació de nivell 4, potser tingui aquesta categoria el complex de l’antic «Instituto Tecnológico La Marañosa» un centre d’investigació (i producció d’armes químiques) absorbit per el «Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial»... però no ho sabem.

No hi ha transparència sobre instal·lacions NBS3 i NBS4 no hi ha, que es conegui, registre ni mapificació, ni dades públiques sobre les malalties i els materials amb els que treballen.

Molts països tenen instal·lacions de NBS4, generalment amb lligams militars, per exemple Alemanya en te 4 i França 3.

 5.-LA BIONOCIVITAT DEL CAPITALISME

 *En resum podem dir que el sistema agroindustrial és nociu per molt motius, com «fábrica» d’animals, com productores d’aliment insans, com focus d’epidèmies...

*Tot el sistema biotècnic sanitari al servei del complex industrial farmacèutic és per se nociu.

*En un sistema on la prioritat és el benefici i el poder de les elits no existeix la seguretat

*La dominació del capitalisme mata als senglars i ens mata a nosaltres cada dia.

 

Per la destrucció de tot allò que ens esclavitza!!

Contra l'estat per l'anarquia!!


27 de nov. 2025

NOCIVITAT I LLUITA DE CLASSE. EL CAS D’ACHROMA AL PRAT DE LLOBREGAT

 

Hores d’ara el treballadors de la empresa ARCHROMA del Prat de Llobregat porten ja més de 20 dies de vaga (des de el dia 4/10).Les motivacions son diverses, segurament la de més pes és la continuïtat de la empresa i dels llocs de treball que, hores d’ara, està immersa en un procés de «reestructuració» (acomiadaments) a nivell internacional cara a obtenir mes beneficis per el fons d’inversió que n’és el propietari, a la ciutat argentina de Zarate, per exemple, han acomiadat (aquest setembre) a tota la plantilla deixant la fàbrica i tots els productes que conté sense vigilància, però un altra punt molt important és la queixa per la manca de manteniment i per relaxació de la seguretat. El de la seguretat no és un tema menor ARCHROMA és una empresa afectada per la directiva Seveso d’accidents majors, l’alerta en cas d’accident s’esten més enllà de l’aeroport i de Montjuïc.

 


 

 

QUE ÉS ARCHROMA?

 

ARCHROMA és una multinacional d’origen Suís, present a 42 països (des de Xile fins Pakistan, passant per la Xina i Castellbisbal), amb 30 plantes de producció i més de 4.000 treballadors.

 

Es va originar 1886 com Sandoz a Basilea, el 1995 s’escindeix com Clariant per el tema dels productes químcs per el textil, el 2013 SK Capital la compra, canvia a ARCHROMA i comença una fase d’expansió agressiva, 2015 absorveix la divisió de tèxtil de BASF, el 2018 Dohmen, el 2019 OBA (BASF), el 2022 Textile Effects i el 2023 Hutsman Textile, el 2024 anuncia una inversió de 20 milions en la planta del Prat (!!??)... com s’entenen doncs els moviments per reduir la plantilla.

 

ARCHROMA és una potència industrial en el mon dels colorants i dels productes químics per la industria tèxtil. Archroma forma part de l’elit de la nocivitat, és una de les 12 companyies responsables de la producció dels tòxics i cancerigen PFAS.

 

També és campiona en greenwashing te una línia «Earth Colors» desenvolupada amb residus vegetals i aquest any a rebut el premi a la Sostenibilitat i la Innovació de la Federació Internacional de Fabricants Tèxtils (... ARCHROMA ha patit 2 accidents, un quan encara el Clariana el maig de 2011 amb una fuita de clorhídric i una altra l’Octubre de 2022 d’òxid nitrós, a una altra planta que te a Castellbisbal (la mateixa comarca) va patir un escapament d'amoníac el febrer de 2020.

 

QUE ÉS LA DIRECTIVA SEVESO?

 

Seveso III de 2012 (Real Decreto 840/2015 https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2015-11268 ) és la evolució de l’original directiva Seveso I promulgada el 1982 a rel de l’accident de Seveso el 1976 (no es van donar massa pressa), amb ella es tracta de prevenir els accidents a industries que treballin amb substancies tòxiques i/o perilloses.

 

A Seveso (https://www.infobae.com/sociedad/2022/07/24/el-desastre-quimico-de-seveso-el-chernobyl-italiano-que-obligo-a-sacrificar-a-80-mil-animales/  ), un poble de la Llombardia, el 10 de juliol de 1976, a la planta química de ICMESA, una subsidiària de Gibaudan (Givaudan te actualment una fàbrica a Sant Celoni) va haver una explosió que va produir l’alliberament de dioxines i altres compostos nocius a l’ambient. La explosió es va produir durant la elaboració d’un herbicida i la dioxina alliberada, la TCDD era un dels components de l’agent taronja emprat per desforestar el Vietnam.

 

Els resultats varen ser desastrosos per el medi ambient i per les persones...diversos naixements amb deformitats, 417 persones amb cloragne, 400 avortaments autoritzats (eren il·legals a Itàlia), 80.000 caps de bestiar sacrificats... i les conseqüències a llarg termini no es coneixeran de cert. El Cap de Producció de ICMESA va morir el 1980 a mans del grup armat italià Primera Línia.

 

La legislació que va produir no ha estat suficient per mitigar la nocivitat industrial, els accidents s’han anat produint indefectiblement, i no sols a les industries classificades com SEVESO, un exemple ha estat l’incendi d’un magatzem de productes per piscines a Vilanova que va confinar a 150.000 per les emissions de clor (https://negreverd.blogspot.com/2025/05/seveso-vilanova-i-la-seva-relacio-amb.html ), quantes naus amb productes per piscines hi ha escampades per tot arreu (a Catalunya hi han unes 20.000 piscines)?, quants magatzems i fàbriques que no entren en la directiva SEVESO converteixen la nocivitat química tecnoindustrial en una amenaça ubiqua.

 

La nocivitat tecnoindustrial no sols es concentra en els productes de consum i en els punts de producció del nord global, moltes industries han migrat a països amb ma d’obra més explotable i amb baixos requeriments ambientals, això quan no s’exporten els residus de les indústries o s’extreu la matèria primera.

 


 

 

SEVESO AL PRAT

 

El Prat està afectat per diverses instal·lacions Seveso, unes del mateix Prat (Akzo Nobel, EXOLUM, Vidara Life i, naturalment ARCHROMA), però també des d’altres municipis. Sant Joan Despí (Aigües de Barcelona), Cornellà (Barcelonesa de Drogas) i Barcelona (COVESTRO, SL, INNOSPEC i Terminales Portuarias, SA). Al mateix temps activitats desenvolupades al Prat afecten a aquest municipis adjacents, tot el baix Llobregat te nombrosos punts amb activitats Seveso (veure mapa de proteccio civil capes de riscos tecnològics https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.71024,1.75816,3z ).

 

ARCROMA segons el PLASEQCAT (Pla de Seguretat Química de Catalunya https://interior.gencat.cat/ca/arees_dactuacio/proteccio_civil/plans-proteccio-civil/plans-especials/plaseqcat/ ) treballa amb 4 productes afectats per SEVESO (i alguns d’altres que al utilitzar-se en menor quantitat no queden afectats per la directiva), Formaldehid 40%, Epiclorhidrina, Diòxid de Nitrogen i Amoníac. Evidentment son productes perillosos, per exemple el formaldehid és carcinogen i la epiclorihdrina es sospita que també ho és, per coneixer la seva toxicitat és millor consultar les fitxes «Fichas Internacionales de Seguridad Química» de la OIT (https://chemicalsafety.ilo.org/dyn/icsc/showcard.listcards3?p_lang=es ).

 



 

 

NOCIVITAT I LLUITA DE CLASSES

 

Evidentment les activitats industrials més nocives per els seus treballadors son també més nocives per la població i per el medi ambient. També les activitats amb un major risc pel medi ambient i les persones tenen més risc per els treballadors.

 

ARCHROMA es perillosa i explotadora per els seus treballadors, però també ho és per els veïns del Prat i d’altres municipis veïns, en aquest cas conflueixen els interessos dels treballadors i la necessitat de defensar-nos de la nocivitat, al contrari d’altres casos en que aquesta confluència no s’ha produït, com és el cas de la central d’Almaraz, on el mon sindical (inclòs un sindicat pro nuclear) s’alinea amb els interessos de l’oligopoli de les energètiques.

 

El problema no està en la manca de seguretat (no existeix la seguretat total) i la «solució» no pot venir de plans de seguretat, ni d’economies «circulars», ni de reconversions industrials, ni de transicions diverses, ni d’aplicacions tecnològiques (IA, digitalització, «innovacions» diverses...). El problema és l’estat i el capitalisme, mentre existeixi, estarem sotmesos a la nocivitat. El mon tecnoindustrial no és ni reformable ni millorable, sols ha de ser erradicable!! El capitalisme és nocivitat i devastació..

 

PER MÉS INFORMACIÓ

 

https://negreverd.blogspot.com/2025/02/accidents-quimics-i-classisme-en-la.html simulacre

https://negreverd.blogspot.com/2024/07/la-nocivitat-industrial-polinya-valles.html polinya

https://negreverd.blogspot.com/2020/01/laccident-de-la-petroquimica-de.html accident de tarragona

https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/535693 simulacre al Baix Llobregat

https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/529568 accident petroquímica


11 de maig 2025

Seveso a Vilanova!! I la seva relació amb Huesca

Ahir matí (10/5/2025) el Garraf es va despertat amb la sorpresa d’un confinament “dinàmic” per risc químic. Un núvol de clor partia d’una nau incendiada aquella matinada, la nau era el magatzem de l’empresa “Cleanwaterpool Productos Químicos y Accesorios para Piscina” (el lloc web és https://cleanwaterpool.net/es/, però està desactivat…) a la nota de premsa de Protecció Civil diuen que la empresa és Clim Waterpool, però sembla que segurament es tracta d’un error. Un nova demostració de la nocivitat del sistema tecnoindustrial, nocivitat que darrerament ha estat molt present al nostre entorn traslladant al nord el que viuen diàriament a d’altres punts del mon (http://negreverd.blogspot.com/2024/07/la-nocivitat-industrial-polinya-valles.html, https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/536850, https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/536711 ).


El confinament s’ha dictat mitjançant un missatge als telèfons mòbils (missatge que no han rebut tots els telèfons...) i afectava als municipis de Vilanova i la Geltrú, Cunit, Cubelles i el barri de Roquetes de Sant Pere de Ribes, en total unes 150.000 persones. El confinament es va aixecar el mateix dia 10 cap el migdia.



Cleanwaterpool comercialitza productes per el manteniment de piscines, segurament cloroisocianats (ATCC) en diferents formats, bàsicament compostos clorats, tots ells en contacte amb aigua o per foc alliberen a l’aire clor, clorhídric, cloramines i altres compostos clorats com el fosgen.... Tots son molt reactius i tendeixen a reaccionar amb d’altres compostos, inclosa l’aigua.


Cleanwaterpool no està afectada per la directiva Seveso per les quantitats de producte que emmagatzema, així que no consta al mapa de riscos de Protecció Civil (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.23248,1.73416,8z ).


La contaminació produïda per l’incendi (malgrat tots els missatges tranquil·litzadors) és força problemàtica, per una part la emissió de gasos clorats (o clor) dels que es desconeix les concentracions i l’abast, per l’altra la de sòlids com partícules de cendra de fins i tot mil·límetres de diàmetre fins petites partícules de micres i que també estan contaminades per clor, les restes de la nau cremada també carregades de clor i, finalment les aigües d’escorrentia de la extinció...

 


No s’ha informat de concentracions de contaminants als 4 municipis de la zona confinada (segurament n’hi han ben poques dades o cap), per fer-nos una idea hem mirat les dades d’un incendi semblant als EUA. L’incendi de Biolab el 2024 a Geòrgia, era també una empresa dedicada als productes de neteja de piscines, allà la EPA va analitzar els dies de l’incendi i posteriors els nivells de clor, de fosgen, clorhídric i bromhídric obtenien algunes mesures per sobre dels nivells dels límits laborals en tots els cassos (https://www.epaosc.org/sites/A4EY/files/4t-04-05-b-006%20bio-labs%20fire%20cercla%20er%20action%20report.pdf a partir de la pag 46), també varen detectar cianhídric i sulfhídric... val a dir que els efectes de nivells baixos durant un temps perllongat no es coneixen, encara que sembla que els nens son més sensibles al clor que els adults (https://www.atsdr.cdc.gov/es/toxfaqs/es_tfacts172.html ). Al cas de Biolab la EPA dels EUA i els serveis de protecció civil i del medi ambient de Geòrgia van efectuar (al menys) un seguiment de la contaminació, caldrà veure que fan el del Govern de Catalunya... Especialment en el cas de fosgen, els límits laborals del fosgen es mesuren en parts per bilió, mentre que els del clor ho fan en parts per milió, el fosgen és molt més tòxic que el clor molecular i altres derivats del clor. La pregunta seria: s’ha detectat fosgen? quins nivells s’han assolit, durant quant de temps?.


A Catalunya hi han 199.219 piscines i el seu nombre va creixent entre 6 i 8 cada dia, és de suposar que per tot el país hi ha distribuïda una xarxa de magatzems com el de Cleanwaterpool amb milers de tones de productes susceptibles de repetir l’accident del dia 10/5, la nocivitat tecnoindustrial és impulsada per el consumisme del simulacre social de benestar: la piscina privada, que ve a substituir el de la “caseta i l’hortet”.


La major part de l’ATCC procedeix de la planta d’ERCROS a Sabiñanigo, que va ser ampliada el 2020 i que produeix unes 28.000 tn d’aquest producte, ERCROS és el principal productor europeu d’isocianurs i un del primers del mon, dedica el 57% d ela producció a la exportació. La planta de Sabiñanigo si que està inclosa en la directiva Seveso (n’hi ha 40 a tot Aragó).


La nocivitat tecnoindustrial no sols es concentra en els productes de consum i en els punts de producció del nord global, moltes industries han migrat a països amb ma d’obra més explotable i amb baixos requeriments ambientals, això quan no s’exporten els residus de les indústries o s’extreu la matèria primera.




5 de març 2025

BÉLGICA : récord de agentes policiales encubiertos

 

https://secoursrouge.org/belgique-nombre-record-dagents-infiltres/

Sesenta y cinco (1) policías trabajaron de incógnito el año pasado. El uso de agentes encubiertos está estrictamente regulado y solo es posible para delitos graves. Las solicitudes son examinadas por comités especiales y son objeto de un estrecho seguimiento. El número de operaciones encubiertas también es mayor que en años anteriores sin que se explique el fenómeno. Esta cifra podría ser mayor debido a la mayor demanda de investigados extranjeros. Otra explicación radica en los "buenos resultados del equipo encubierto", lo que conlleva una mayor demanda.

Traducció no profesional de Terra i Llibertat (https://t.me/Terraillibertat ). Nota de T i LL : si suposem que els nivells belgues (10 milions d’habitants) son els mateixos que a España (49 milions) y Catalunya (8 milions) tindriem 271 agents encoberts a España i 44 a Catalunya…

12 de febr. 2025

ACCIDENTS QUÍMICS I CLASSISME EN LA NOCIVITAT DE LA SOCIETAT TECNOINDUSTRIAL

 

La societat tenoindustrial, malgrat el que es pretén, és una societat de riscos, aquests riscos s’estenen per tot arreu en menor o major grau i tenen un fort biaix classista, recentment hi ha hagut un accident espectacular a la AP-7 i un simulacre classista d’atac “terrorista químic” a un hotel de luxe de Barcelona

La nocivitat química industrial és un nocivitat fantasma amagada darrera de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la gestió i generació de residus.

Però la nocivitat química te un paper important en el canvi global, més enllà del canvi climàtic i és també una amenaça per a la vida i la llibertat (inclosa la vida i la llibertat humana)

 

El divendres passat el 7/2/25 l’autopista AP-7 va estar tallada durant moltes hores degut a l’accident d’una camió, accident on a morir el conductor. Els mossos i els jutjats van haver d’aixecar el cadàver cosa que justifica, en part, el temps que es va tardar a reobrir la via, no es dona massa informació sobre els problemes per retirar la càrrega....

 

Quina era la càrrega?, d’on venia?, on anava?

 

El camió transportava 500 litres de CO2 líquid refrigerat, va tenir un escapament, no es un producte tòxic, però el fet demostra el risc que suposa el transport de productes químics per les vies de comunicació sigui per carretera o per ferrocarril, això escampa el risc químic per tot el país, amb una freqüència variable es produeixen accidents, especialment en el transport per carretera, en el mapa adjunt (procedent del mapa de Protecció Civil de Catalunya XXXX) podem veure com el lloc de l’accident és una zona de risc molt alt.

El camió transportava material per l’empresa MESSER (www.messer.es ) , es tracta d’una multinacional, d’origen alemany, fundada fa 127 anys, és una de les empreses familiars més grans d’Europa (el 2023 va tenir uns beneficis de 4,39 bilions d’euros), està present en 35 països de tot el mon i te més de 11.000 treballadors.

MESSER te dues plantes a Tarragona, una a Vilaseca i l’altra al Morell, les dues estan classificades com de risc alt (segons la directiva SEVESO), MESSER ha tingut altres accidents en el transport, concretament l’octubre de 2018 a la planta del Morell es va haver d’activar el Transcat (pla d’emergència pel transport) al accidentar-se un camió de transport d’oxigen líquid, el novembre de 2020 van ser detinguts 6 directius de MESSER i de Carburos Metalicos per irregularitats urbanístiques.

L’any 2023 (el darrer amb dades publicades https://www.transportes.gob.es/areas-de-actividad/transporte-terrestre/mercancias-peligrosas-y-perecederas/estadisticas ) van haver 101 accidents, amb 41 ferits i 9 morts, en 21 d’ells va haver vessament, per Tarragona circulen cada any 44.457 camions transportant mercaderies perilloses.

 


 

 

El moll d'inflamables del port de Barcelona, nocivitat que mata

 

El 21 de gener va haver un accident al moll d’inflamables del Port de Barcelona durant unes operacions de soldadura en un tanc d’acetat de metil, amb el resultat d’un treballador mort i un altra greument cremat, la empresa era TEPSA, també una empresa dins la directiva Seveso, aquest moll és un focus de risc químic, hi ha almenys 9 empreses incloses en la directiva, encara que és tot el port un niu de nocivitat tecnoindustrial (https://malclima.blackblogs.org/2023/05/31/la-nocivitat-dels-ports-mes-enlla-del-creurisme-el-cas-de-port-de-barcelona/ ).

Al port te un trist historial d’accidents amb víctimes, com els que va tenir TEPSA quan un treballador externalitzat va patir cremades en un 65% del cos, o el 2021 quan va sobreeixir un tanc i es va vessar gasolina produint una atmosfera explosiva, o el de TMA el mateix 2021 que va patir una fuita de clor amb un treballador ferit, a una altra escala cal recordar també els danys per la contaminació amb soja de l’aire de Barcelona durant 1981/1996 (688 persones afectades, 40 ingressos a la UCI i 20 morts.

 

Atac "quimioterrorista" a l'hotel de luxe.

 

Darrerament des de Protecció Civil de la Generalitat s’han endegat tot un seguit de simulacres amb diversos continguts, els de risc químic industrial (plaseqcat) de 2023, o el d’emergència radiològica de l’octubre de 2024, o els d’emergència a diverses instal·lacions públiques (oficines, escoles...)... etc, en tots ells es pretén protegir a la població d’un risc generalment extern (menys en el cas dels incendis), així que no deixen de sorprendre les noticies sobre un simulacre d’atac “químic terrorista” en dos hotel de luxe de Barcelona.

Els simulacres d’atemptat quimicoterrorista formen part d’un projecte europeu, el HOTHREAT (https://hothreat.eu/ ), amb un pressupost de 3,277,228€ dels que 110,713 corresponen a la Generalitat. Aquest projecte “té per objectiu augmentar la seguretat dels hotels i centres de conferències pel que fa a les amenaces NRBQe (Nuclear, Radiològica, Biològica, Química i explosius), en un context en què els espais públics són especialment vulnerables per la seva alta accessibilitat i l’anonimat dels visitants” i en son socis diverses institucions públiques i privades i, molt especialment, la pasma de Polònia, Portugal, Grècia i Catalunya.

Els hotels triats han estat el “Tres Torres” i el “Arenas Atiram” els dos de la mateixa cadena (https://www.atiramhotels.com/ ), son les restes de la cadena HUSA (que va tenir fa pocs anys uns 170 hotels), sovint al esmentar la cadena HUSA es recorden els versos de Joan de Segarra que ja fa molts anys deia "hem sopat amb molta gent / i a vegades amb gentussa / però mai tan malament / com als hotels de la Husa".

Joan Gaspart, el darrer propietari de la cadena HUSA va voler estar present com “objectiu” del terrorismo químic. Gaspart és expresident del Barça, protector de Puigdemon a Bruseles, processat per diversos delictes lligats a la gestió dels seus hotels que finalment va perdre casi en la seva totalitat, menys els Atiram que dirigeix una de les seves filles.

El xou del simulacre va donar molt de si per els espectadors (i suposem que per alguns dels treballadors i hostes, veure mossos i personal d’interior i de sanitat vestits amb els trajos de protecció NRBQe ha de ser tota una experiència

Posem una fotografia d’un mosso de la unitat NRBQe, a part del seu aspecte de ser un esser d’un altra planeta (cosa segurament necessària per la protecció si la cosa fos realitat) el que ens xoca és que un funcionari d’un cos de seguretat porti propaganda a l’espatlla d’una empresa, de DRAGER (adjuntem la fotografia...).

És curiós com per fer un simulacre a dos hotels de luxe Protecció Civil hagi gastat més de 100.000€, amb la ideologia de que cal protegir als rics i les instal·lacions que freqüenten... algú sap si s’han fet els mateixos simulacres a l’escola Martinet d’Hospitalet (a 400 metres d’una empresa Seveso), o de les moltes escoles (sobretot de Sant Boi) que queden dins del radi de la zona d’intervenció de la planta ETAP de Sant Joan Despí?, pensem que no, i si s’ha fet alguna quin a sigut el cost?... el sistema valora més la salut i la vida d’una ancià com Joan Gaspart (això si ben folrat) que la d’una criatura d’infantil de les escoles de Cornellà i Sant Boi... ES LA CLASSE ESTÚPID!!


 

 

9 de febr. 2025

Noticias sobre tecnocontrol social

 

Vaciado de noticias sobre tecnocontrol en lo que va de año…

 

Bélgica: El reconocimiento facial estará autorizado a partir de febrero de 2025

https://secoursrouge.org/belgique-la-reconnaissance-faciale-autorisee-des-fevrier-2025/

 

En Bélgica aparecerán nuevas cámaras de videovigilancia que estarán equipadas con un sistema de inteligencia artificial con reconocimiento facial. Una vez colocados en el espacio público, serán utilizados con fines represivos, tendrán la capacidad de analizar los diferentes datos del rostro de una persona para identificarla. Transformados en datos biométricos, los sistemas utilizarán algoritmos para identificar a estas personas. La instalación de estas cámaras en las calles de Bruselas se producirá en un momento en el que Europa está adoptando una legislación sobre inteligencia artificial.

Aunque el reconocimiento facial en vivo estaba prohibido, se hicieron muchas exenciones, se utilizó varias veces en el aeropuerto de Zaventem, unas setenta veces durante la reunión de Europol en 2020 y cinco zonas policiales flamencas afirmaron utilizar el reconocimiento facial con frecuencia en 2021. A partir de ahora, se permitirá con el pretexto de la "lucha contra el terrorismo", para la búsqueda de víctimas en casos de desaparición/secuestro de niños, contra la trata de personas y la explotación sexual.

El reconocimiento facial es problemático cuando se trata de reconocer a personas no blancas, los errores en los datos biométricos son más recurrentes para estas personas, esto podría por tanto reforzar tendencias racistas y desiguales. También pretende seguir las trayectorias de las personas exiliadas dentro del espacio europeo. A partir de los 6 años, todas las personas que entran en territorio europeo están obligadas a introducir una imagen facial en el fichero “Eurodac” para ser integrada en la base de datos biométricos europea que pueden consultar los Estados miembros y la policía.

 

@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@