La
introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha
estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació,
iniciat fa mil·lenis i camí a culminar amb el control global.
El
model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris
i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals
de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop
més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle
XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar
sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme
i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.
Aquest
model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva
classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels
nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible,
el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que
brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica
Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes d’enguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on
amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus
companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no
és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la
canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.
Veure també luddites gràcia
