El que s’anomena mobilitat (amb l’afegitó de sostenible o sense) és sols una part més del sistema de dominació capitalista. Ens movem, però, vers on?... majoritàriament ens movem sols per dos objectius, per produir i per consumir. Es mouen els treballadors cap a la seva feina, els immigrant vers la metròpoli de destí, els consumidors cap els magatzems, les zones comercials, els consumidors de turisme cap a un destí alienat... poc importa la modalitat totes elles (tren, avió, vehicle privat o públic...) tenen el mateix objectiu produir i consumir, i en darrer termini sostenir el tinglado estatal/capitalista que és el sistema tecnoindustrial en el que vivim.
Tot aquest moviment suposa un cost econòmic i una certa inseguretat. El mateix caràcter que te la mobilitat suposa inseguretat i revolta, ja siguin dels insurgents contra augments de costos del transport (augments a afegir a la misèria i precarietat quotidiana), o la pirateria marítima a Somàlia o al mar de la Xina. La major part de revoltes importants dels darrers anys han girat, en major o menor grau, al voltant de la mobilitat, la de Xile, la d’Iran, la dels Gilets Jaunes...
Reduir una part dels riscos lligats a aquesta inseguretat i d’aquests costos és un dels objectius del que s’anomena «mobilitat sostenible». En això la crisi climàtica i la COVID han ajudat força, el teletreball i l’e-comerç han estat les primeres mesures en ser aplicades massivament, ajudades per la distribució tipus rider i en el cas de l’oci per les noves tecnologies de distribució de continguts audiovisuals que no requereixen sortir de casa... ni aixecar-se del sofà
Les infraestructures de mobilitat ocupen una bona part de la terra ja sigui físicament, ja sigui per l’extracció de materials necessaris per a la seva construcció, les obres publiques mouen milions, i les empreses dedicades a elles formen part important dels cartels que controlen el mon.
No es pot separar la mobilitat amb una de les seves principals regulacions/limitacions: les fronteres. Els estats les obren i les tanquen selectivament a les persones, segons les necessitats de producció del capital, en el cas de les mercaderies la situació és més complexa i depèn, no ja d’interessos globals, sinó de les necessitats de fraccions del mateix capitalisme “semilocals”. La COVID ha vingut a reforçar fronteres i a crear-ne de noves que poden anar des de ciutats, comarques... fins i tot a les entrades a supermercats, bars o teatres.
