Als jaciments salins del Bages, malgrat ser coneguts d'antic, en el cas de la potassa no es van “descobrir” fins el 1912, els descobridors, dos joves, Emili Viader i Rene Macary, van formar una companyia que va obtenir el 1920 les primeres concessions mineres que, amb una companyia francesa entremig, es va vendre a l’alemanya Solvay, la qual sota el nom de Minas Potasicas de Suria (MPS) va començar la explotació el 1918. A Cardona la UEE (Unión de Explosivos Españoles), EPSA a Balsareny i PISA a Sallent.
La potassa, com material per la indústria, es va descobrir el 1851 i va aixecava moviments especulatius i estratègics per la seva obtenció, ja que era un adob químic imprescindible per la “agricultura” moderna. Durant molt de temps Alemanya va tenir el monopoli de la potassa, fins acabada la primera gran guerra no es va poder trencar el monopoli alemany sobre aquesta matèria primera.
La explotació de les mines passa per diverses mans, incloses les de l'estat, Potasas Ibéricas, Potasas del Llobregat (del grup Explosivos Rio Tinto), Súria K... fins que el 1998 son comprades per “Israel Chemical Limited” ICL.
ICL és una multinacional de matriu israeliana, creada el 1948 just en el moment de la formació d'Israel, per explotar les sals del Mar Mort. ICL produeix un 35% dels compostos bromats del mon, un 11% de la producció mundial de potassa, un 3% del mineral de fosfat, és líder en la producció d'àcid fosfòric...
L’Alt Llobregat es va industrialitzar molt precoçment, així a Sallent ja tenien una fàbrica activa el 1806 i van ser pioners amb els primers talers mecànics (1814), en un principi el sector més important va ser el tèxtil afavorit per l'ús energètic dels rius fins que ja al segle XX la mineria va començar a guanyar pes.
Amb la proletarització va aparèixer el moviment social especialment sindical. A la comarca van proliferant les vagues i els conflictes moltes d’elles vagues generals fins i tot comarcals (1873, 1890...
Encara que pugui semblar mentira, en un mon on a les fàbriques es treballaven 12 hores diàries 6 dies a la setmana (o més) i on el control patronal/eclesial/polític era asfixiant, on les condicions d’habitatge eren d'amuntegament i on el sou era de supervivència i on la feina penjava d’un fil, les condicions de vida dels miners eren encara pitjors. Per exemple una de les reivindicacions de la vaga de les 9 setmanes a Súria (a part de millores en la jornada i salarials) era una cosa tan humana com poder menjar a l’aire lliure, fora de la mina.
Això va quedar reflectit dins de l’anarcosindicalisme quan el trentisme es va escindir en els Sindicats d’Oposició, aquests a la conca minera van agrupar a la majoria del tèxtil, mentre que la tendència revolucionaria/insurreccional era majoritària entre els miners, així els sindicats de miners van seguir el cicle insurreccional de principis dels 30.
El cicle insurreccional te tres dates fonamentals, la insurrecció de l’Alt Llobregat de gener de 1932, la de gener de 1933 i la de desembre del mateix any, amb un seguit de morts, empresonats i deportats a Guinea (una pena de mort diferida en la major part dels cassos), en la majoria dels casos es va proclamar el comunisme llibertari, es va neutralitzar a la Guàrdia Civil, el Sometent i els guàrdies de la mina, però l’arribada de desenes de militars i forces de seguretat de l’estat va acabar amb les experiències.
Però hi ha una altra data en el cas de Sallent, el març de 1934 Potasas Ibéricas SA (PISA) va considerar que la productivitat era molt baixa i va suprimir les primes que compensaven els baixos salaris, va esclatar una vaga, però la empresa va contractar esquirols de Galícia.
Els pobres esquirols no sabien a que anaven i van ser apedregats i dos van ser ferits per una bomba no podien tornar a les seves poblacions d'origen i estaven a les mans de l’empresa, de tota manera els que quedaren, el 1936 ja estaven integrats a la CNT . En la repressió i en les tortures dels interrogatoris va participar en Miquel Badia (el que unes setmanes desprès es va «titular» general de l’Exercit Català el 6 d'octubre).
Però finalment es va guanyar la vaga i es va recuperar la prima, però uns mesos desprès PISA va tornar a suprimir la prima, i va respondre a la vaga que es va desencadenar amb un lock-out i acomiadaments. La empresa va anar readmetent selectivament als treballadors i reforçant l’esquirolatge, 2 esquirols van ser liquidats pels grups d’acció. Com l’empresa havia acomiadat tanta gent van haver de contractar tota mena de treballadors i va contractar a un grup de membres d’Estat Català.
El més d'agost es va publicar un ban on s’ordenava que tots els acomiadats havien de deixar el poble en un termini de 3 dies, la majoria van anar a Manresa on van reforçar la CNT que havia quedat molt delmada per l'escissió dels sindicats d’oposició.
Aprofitant la situació repressiva post 6 d’octubre PISA va acomiadar a 400 miners sense més explicacions, però el 1936 van perdre el judici i els acomiadaments van ser declarats improcedents.
Desprès de la derrota del cop militar i la revolució social a Catalunya els treballadors van tractar de col·lectivitzar l’explotació, però al ser empreses de capital estranger ni la Generalitat ni l’Estat reconeixien les col·lectivitats i els capitalistes propietaris, mitjançant denúncies judicials, embargaven els vaixells que transportaven la potassa, al no poder vendre la potassa la col·lectivitat no tenia fons per pagar als treballadors.
Es va intentar que l’estat expropies las mines (per haver deixat les empreses la explotació) i de fet es va aconseguir una ordre ministerial d’en Peiró (ministre d’indústria) per l’expropiació, però en arribar Negrin a la presidència (1937) es va anul·lar.
Amb l’aigua al coll, amb la mobilització militar de molts, es va negociar, sense massa èxit, la realització d’obres públiques per ocupar els treballadors entre elles un col·lector que portes els residus salins que les mines abocaven al riu, un precedent del col·lector de salmorres executat decennis desprès (1988). Es van mantenir, però, els manteniments necessaris i, en perdre´s la guerra els capitalistes van poder tornar a posar en marxa les explotacions (de la terra i dels treballadors).
Al llarg dels anys varen anar canviant les empreses i els seus noms, compres, vendes, canvis, fins acabar tot en mans del conglomerat ICL, però Alemany, Francès, Espanyol o Israelià el capital és capital, al web d’ICL en l’apartat d’història de l’empresa (https://www.icliberia.com/about-icl-iberia/historia/ ) es diu que la “guerra civil” fou un tràgic parèntesi on no hi va haver activitat.
PODEU CERCAR MÉS INFO A https://revoluciobages.org/ O A https://serhistorico.net/
