27 de gen. 2019

Reivindicació dels incontrolats de 1936 (III). Vicenç Coma, el Paella, per mal nom el Coix del Carrer Gurb, incontrolat d’Osona.



Aquest és el tercer lliurament de la sèrie “reivindicació dels incontrolats del 36”.  El primer va ser sobre els comitès d’Orriols de l’Empordà i el d’Osor a la Selva (http://negreverd.blogspot.com/2018/08/reivindicacio-dels-incontrolats-del-36.html ), el segon sobre Antonio Martin del Comitè de Puigcerdà (http://negreverd.blogspot.com/2018/10/reivindicacio-dels-incontrolats-del-36.html), el d’avui sobre Vicenç Comas de Vic I, esperem que el proper sigui sobre Justo Bueno, incontrolat de Barcelona.

L’Osona del 1936, segons la mitologia nacional catòlica catalana, era un oasi  ruralitzat, amb una industria de menestrals  artesans i emprenedors en harmoniosa convivència, una comarca molt religiosa, carlina o de la Lliga, del catalanisme conservador.
En aquest paradís terrenal van irrompre “els dolents”, els dolents representats per ateus, laïcitzants, republicans, socialistes de tota mena i, sobretot els anarquistes de la CNT i la FAI.
La realitat estava molt allunyada d’aquestes visions, la societat osonenca estava traspassada per la brutal dominació exercida per l’església catòlica i la burgesia fabril i terratinent, acompanyada per els seus braços executors, els matons dels sometents, guàrdies civils, sicaris a sou i requetès... i, finalment, com a “darrer” recurs l’exercit.

La superfície del paisatge podia semblar tranquil·la, però en el fons, a sota, havien forces que en el moment del cop d’estat i de la revolució socials subsegüent es van desfermar en una onada destructora, però de curta durada.
De tota manera, malgrat mites i romanços, la classe obrera osonenca no era precisament passiva, especialment el tèxtil de la vall del Ter, que des del segle XIX havia mantingut dures lluites per millorar les seves condicions de vida, amb una llarga llista de morts, presons, maltractaments, gana i dolor.

El mon agrari d’Osona, de la pau imaginada al conflicte real.

A Osona la base del sector agrari eren les explotacions petites i mitjanes, en sa majoria explotades en regim de masoveria, els grans tenedors agraris dominaven una bona part de la terra (les millors) sense explotar-les directament. Així havien (fins on hi han dades) 486 propietaris que arrendaven les seves terres, cada propietari tenia de mitjana més de 5 arrendataris, en algunes zones eren bastant més, per exemple al Lluçanès a molts pobles el nombre de pagesos arrendataris era d’un 75% i a Sora havia 36 arrendataris per un sol propietari.
Pels masovers, especialment els que treballaven les terres més pobres, la revisió del sistema contractual era una reivindicació fonamental i, en arribar la república, molts van començar a resistir-se a les pretensions dels amos. Amb l’aprovació de la llei de conreus de la Generalitat (1934, impugnada pel govern central i la patronal) la confrontació es va disparar i els propietaris van contraatacar amb la resolució dels contractes i amb els desnonaments.
Els desnonaments eren un drama, on pagesos que portaven anys (fins i tot generacions) conreant les terres, es veien expulsats per funcionaris i guàrdies civils, que arribaven a incautar, a més del bestiar, les eines, les collites emmagatzemades, els adobs... molts efectes domèstics, especialment les màquines de cosir, deixant a les famílies afectades desemparades.
El nombre “oficial” de desnonaments és una xifra molt discutida, generalment els propietaris i les dretes sols comptabilitzen els que tenen sentència judicial, però van haver molts més desnonaments (desenes) decidits amb la complicitat de jutjats municipals, alcaldes i guàrdies civils.
A Vic i municipis de les rodalies, segons un informe de la Unió de Rabassaires de 1935, van haver 16 desnonaments totalment “legals” executats i molts més d’iniciats, “poca cosa” en comparació amb altres comarques, segons el mateix informe a Amposta i Tortosa (que llavors incloïa tot el delta de l’Ebre i d’altres municipis actuals) van haver un total de 340 desnonaments.
Fins 1931, en que es funda el Sindicat Agrícola de la Plana de Vic (SAPV), no apareix una organització autònoma dels masovers. Fins llavors dominava el camp organitzacions de  propietaris (sobretot grans), que, magnànimament, permetien incorporar-se (mantenint les distàncies) als masovers, organitzacions paternalistes amb un fort biaix clerical.
El SAPV tenia com principal objectiu acabar amb els contractes de masoveria i s’oposava activament als desnonaments, amb concentracions que evitaven les execucions. També van liderar les 1.117 reclamacions de revisió dels contractes basades en la Llei de Contractes de la Generalitat.
En uns primers temps el SAPV estava estretament vinculat a ERC, però a partir dels fets d’octubre de 1934, amb el creixement de la repressió dels empresaris que va seguir al triomf de les dretes, el SAPV es va radicalitzar i va anar guanyant influència el BOC (i posteriorment el POUM), pràcticament en la clandestinitat el SAPV va iniciar una via d’acció directa contra els propietaris desnonadors i contra els “esquirols” (parcers que ocupaven les parceries desnonades).
A Vic i rodalies entre el 1933 i 1935 van haver 12 incendis provocats contra els desnonadors, pels fets van ser detingudes i empresonades diverses persones, entre elles dirigents del SAPV. En un dels masos desnonats, el Tussell, el mosso dels nous masovers (un mató dels propietaris) va ser ferit greument a trets d’escopeta. A resultes dels fets van ser detinguts 5 parcers, entre ells Josep Franquesa (un parcer desnonat), a qui, el 1936, trobarem al Comitè Antifeixista de Vic.
Dins les preferències sindicals d’ERC, el SAPV va ser desplaçat per la Unió de Rabassaires (UR), que es va anar implantant ràpidament, fins que el 1935, la UR d’Osona, va poder obtenir un delegat al Consell de la Unió, de fet el 1933 sols tenia presència a Prats de Lluçanès, la UR va créixer exponencialment amb una política moderada i amb la implantació d’un sindicalisme de serveis bàsicament cooperatius.
Amb la constitució del Comitè d’Enllaç (precursor del Comitè Antifeixista) per fer front a l’alçament dels militars, el SAPV va tenir un representant, juntament amb altres forces: un president de la FAI, 1 de CNT, 1 de la UGT, 1 d’ERC i 1 del POUM.
Com va passar a molts altres llocs de Catalunya, al món agrari, es va anar gestant la violència que es va exercir a partir de 1936, una violència que va ser quantitativament (i qualitativament) superior a la urbana i que no va estar vinculada directament amb l’anarcosindicalisme.
L’anarcosindicalisme a la Plana de Vic no va aconseguir mai un nombre significatiu de pagesos afiliats (el nombre de jornalers era baix), malgrat que és provable, com va passar a molts llocs, que els seus grups d’acció actuessin d’acord amb altres tendències polítiques contra la burgesia agrària, en aquest aspectes hi ha aliances locals, basades en relacions personals i de la història local que els historiadors acadèmics mai podran esbrinar.


El bisbat de Vic i la seva influència, la dominació social omnipresent.

Vic és coneguda com la “ciutat dels sants” (coneguda, al menys, entre els catalans més religiosos) i, realment, si els clergues són sants, Vic al menys als primers decennis del segle XX era un ciutat de sants.
Els anys 30, un 10% de la població de Vic ( uns 15.000 habitants) eren “religiosos”, o sia, capellans, frares, monges i seminaristes, tenia 1 catedral i 25 esglésies, 6 capelles públiques, 25 convents (22 d’ells femenins) i un seminari, a part havia també nombroses capelles privades i entitats poderoses i influents de caire catòlic.
L’església a Vic exercia un gran poder, boicotejava econòmicament tota iniciativa que no controlava, fins per poder llogar locals posava traves. I, si no havia pogut aturar una entitat, els joves seminaristes exercien d’actius boicotejadors de tota activitat considerada com “antireligiosa”, escridassades, xiulades, apedregaments...
El control social exercit arribava a extrems absurds, com exemple les entitats catòliques i el bisbat van iniciar, el 1889, una campanya de recollida de signatures contra una estàtua erigida a Roma a la memòria de Giordano Bruno, van tenir tant d’èxit que van signar contra l’estàtua romana 10.190 vigatans (més del 80% de la població) i a tot Osona 90.232 aproximadament un 60% de la població, aquests percentatges ridículament alts (suposem que els nens no signaven) dona una idea del grau de manipulació.
Com a tot arreu, l’església a Vic volia controlar l’educació a través del seminari i de les nombroses escoles religioses, també estenia la seva influència sobre la selecció i la formació dels mestres i les activitats de les escoles públiques. De fet a mitjans dels anys 30 conservava una posició majoritària en l’ensenyament de les nenes i les noies, dins de l’estratègia patriarcalista eclesial que feia de les dones les guardianes de la tradició a la família.
De fet a Osona van haver alguns intents d’implantar escoles laiques racionalistes, una a Manlleu, l’Escola Lliure, una a Torelló, el Col·legi Modern, i una darrera a Vic anomenada també Escola Lliure, totes elles de curta vida, perseguides amb campanyes de premsa, vandalisme impune contra les  seves instal·lacions, inspeccions sobre els continguts i les pràctiques escolars, denegacions d’ajuts i subvencions municipals (que si rebien sense problemes les religioses), persecucions contra els mestres (per exemple per no treure’s el barret al pas d’una processó) i finalment la clausura governativa, cap d’elles va poder resistir la repressió posterior a la setmana tràgica.
Totes les lleis laiques de la república van ser fortament combatudes, així el primer enterrament laic es va trobar amb un piquet de capellans i seminaristes a l’entrada del cementiri, el tema es va resoldre amb enfrontaments diversos arribant molts a les mans (el mort finalment va ser enterrat al cementiri), coses semblants passaven amb els matrimonis civils.
Envers el moviment obrer, l’església vigatana va ser força bel·ligerant des dels seus orígens, recolzant les accions repressives contra les vagues, col·laborant en la repressió dels activistes, acceptant accions injustificades com el locaut de 1919/20 a Vic, que la patronal va seguir malgrat la debilitat i inactivitat del moviment sindical vigatà aquells anys (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html#more ).
L’església era a Vic una potència econòmica, sigui com institució o indirectament a traves de les propietats d’alguns dels 1.500 religiosos.
Els religiosos actuaven  com a financers, propietaris urbans i rurals, no hi ha dades al respecte, però els eclesiàstics, com propietaris i administradors van tenir algun paper en la generació de l’odi rural contra els conjunt dels propietaris... i contra els mateixos capellans.
Ja el 1855, a rel de les primeres vagues generals el Bisbat emetia el següent “comunicat”: Os conjuramos por las entrañas de nuestro Señor Jesucristo que abandonéis esa actitud que tanta zozobra y alarma causan a vuestras autoridades y a todos vuestros conciudadanos; que volváis al trabajo, que volváis a vuestros talleres en donde con el honrado trabajo de vuestras manos podáis ganar el sustento de vuestras familias... Si en vuestra vida laboriosa tenéis que sujetaros a algunas privaciones, la religión nos enseña la resignación y el sufrimiento, la religión nos consuela, prometiéndonos más abundantes felicidades para una vida venidera, cuanto mayores hayan sido las privaciones en la presente”.
Durant tot aquest període d’ebullició l’església va promoure diverses associacions parasindicals catòliques, especialment el Sindicat Catòlic de Ferroviaris i els tètricament famosos Sindicats Lliures.
A les darreres eleccions municipals els púlpits dels capellans van tenir un paper important a la victòria del Front d’Ordre (lliga i carlins) a Vic, on va obtenir el doble de vots que les esquerres.
Estem davant d’una ciutat, i una comarca, que l’església considerava seva, com deia el bisbe Torres i Bages, el teòric religiós de la dreta regionalista catalana, “Catalunya serà cristiana o no serà”...



El Comitè Central Antifeixista de Vic.

El Comitè es va constituir a partir de la derrota del cop a Barcelona, el van formar les organitzacions obreres (de fet a ERC se’ls va exigir que el seu representant fos un obrer), primer va ser el Comitè d’Enllaç i posteriorment el Comitè Central Antifeixista. Va estar presidit pel membre de la FAI Francesc Alboquers i Freixenet fins la seva desaparició l’octubre de 1936.
L’ajuntament de dretes, una coalició de carlins i la Lliga, prudentment, va dimitir i va deixar el poder en mans de la minoria d’esquerres que va col·locar una alcalde d’ERC. Posteriorment, amb la desaparició del Comitè (per ordre de la Generalitat) es va reestructurar, donant un paper, a totes les agrupacions “d’esquerres” menys Acció Republicana que era considerada burgesa pels anarquistes.
A Vic, al contrari d’altres poblacions, el Comitè no va prendre les competències de l’ajuntament i es va centrar en els temes de seguretat, defensa i proveïments, mentre que l’ajuntament mantenia el funcionament administratiu.
L’activitat econòmica, les col·lectivitzacions, va quedar fora de les funcions del Comitè i va ser tasca dels sindicats de cada fàbrica, la farinera, el sector de l’adoberia....
Al Comitè s’adjudiquen les destruccions d’edificis i bens religiosos, en cap moment es té en compte que el mateix Comitè va protegir (pel seu possible valor) una bona quantitat d’obres d’art de les esglésies, convents i bisbat, obres que van ser lliurades posteriorment a la Generalitat.


L’anomenat Coix del Carrer Gurb.


Vicenç Coma Cruells va néixer a Tona el 1911, era de família de ferrers, originària de Can Paella, la família es va traslladar a Vic muntant un taller de ferrer al carrer Gurb.
Vicenç  de petit va tenir un tumor a la cama esquerra, una intervenció sobre ella va deixar com seqüela l’afectació de l’articulació, d’aquí el malnom de Coix del Carrer Gurb o Coix de Cal Ferrer, encara que alguns diuen que el seu malnom era en Vicenç de Can Paella.
Vicenç era un afiliat a l’Associació Obrera de Vic, associada a la CNT, no se’n coneix l’activitat anterior a 1936, però en esclatar la revolució és un dels homes d’acció del Comitè.
El fet de ser una persona “diferent”: prim, de baixa estatura i coix, fa que sigui un bon prototip d’ogre monstruós, i a tota la literatura posterior, especialment la dels franquistes vergonyants (catòlics de la dreta “catalanista tebiona”, membres de la Lliga Regionalista, petits, mitjans i grans propietaris...), aquests han produït una gran volum de memòries “de nens de la guerra” i de dietaris, on donen una imatge inversemblant d’en Vicenç, adjudicant-li tots els morts (i més) i atrocitats indocumentades que no surten ni als processos franquistes.
A Osona hi havien altres comitès a part del de Vic, que, dins dels seus projectes polítics, també tenen una llista de morts a adjudicar-se, alguns d’ells controlats pels estalinistes (destacant el de Ripoll, que malgrat no ser d’Osona tenia molta influència, doncs havia concentrada allà una força miliciana adscrita a UGT i Manlleu), l’activitat d’aquests Comitès va ser semblant (tal vegada menor) que la del de Vic, però curiosament no han generat cap monstre mitològic, com en Vicenç Coma. Per exemple a en Josep Mas i Tió president de Comitè de Milícies Antifeixistes de Ripoll i militant del PSUC, ningú en demana explicacions per la repressió a Ripoll, o pels fets del Monestir del Collell el 1939, on alguns el situen amb el SIM estalinista.
Sovint, des d’alguns mitjans llibertaris (o millors dit, llibertaristes), es pinta la revolució de 1936/1937 com un esdeveniment bonista, on una mena de “hippies anarquistes” (avant la lettre) van ser víctimes dels malvats estatistes, sobretot els estalinistes... però no, la revolució social no va ser un esdeveniment amable i suau, la revolució social va ser , com no podia ser d’altra manera, un esdeveniment violent i aspre, acceptar aquesta violència i aspror és fonamental, tant per respecte i fidelitat a aquells, ja morts, que no es poden defensar, com per l’esperança de poder repetir la situació amb major fortuna. Hi ha un llibre dedicat a la revolució 36/37 que es titula “la obra constructiva de la revolució”... es deixa entendre que l’obra destructiva no forma part de la revolució?... i bé?, podien deixar als requetès, als de la Lliga, i als capellans (que tenien presa un aposició social ja molt abans del conflicte) el camp lliure a la rereguarda?, hauria estat possible l’obra constructiva sense l’obra “destructiva”?.
Com a molts altres llocs fortament rurals, a Osona, la violència va ser superior a la experimentada a zones urbanes, també, en molts cassos es va donar la violència “subrogada”, els homes d’acció de les zones més urbanitzades (fora de l’abast del control social rural) s’encarregaven d’atacar objectius senyalats pels locals, així, de fet el Comitè de Vic, com els d’altres llocs, va actuar “al servei” de grups locals com la Unió de Rabassaires i fins i tot ERC.
Sens dubte Vicenç Coma, com home d’acció del Comitè Central Antifeixista de Vic té la responsabilitat d’un bon nombre de morts, però es pot “documentar” la participació directa o indirecta (segurament incerta en alguns casos, ja que va ser el boc expiatori dels perseguits i l’espantall dels perseguidors), en 23 casos: 9 capellans, 6 carlins, 4 terratinents o empresaris, 2 guàrdies civils, 1 fejocista i 1 falangista, bastant menys dels que se l’adjudiquen.
Un cas força determinant és la mort de tres grans propietaris rurals i destacats polítics dretans, Josep Soldevilla (“obrer” cap del requetès d’Osona), Josep Boixadera (de la Lliga i propietari) i Jaume Galobart (un dels principals propietaris rurals d’Osona) segons els “testimonis”... en les seves morts van participar diverses persones, segons els testimonis recollits, els participants eren bàsicament de Tona amb la presència de Vicenç Coma i d’altres del Comitè de Vic.
A rel dels fets de maig, l’agost de 1937, el jutge especial enviat per la Generalitat va processar per aquestes morts diverses persones, per una part tres membres del comitè de Tona (membres tots del PSUC)... i per l’altra Vicenç Coma, el processament dels psuqueros va ser contestat pel mateix Conseller de Treball de la Generalitat, Rafael Vidiella, que va arribar a fer públic (sense comunicar la decisió a la resta del govern) exigint l’alliberament dels tres “revolucionarios antifascistas que actualment se encuentran detenidos” evidentment els tres del PSUC van ser alliberats en el 1937... en Vicenç va tardar bastant més, fins el 27 de març de 1938.
No es sap res de les activitats de Vicenç Coma durant la resta de temps fins l’entrada dels militars franquistes, no se’n tornen a tenir noticies fins l’exili a França on va fugir amb la seva companya.
El gener de 1939 va ser internat al camp de Sèt-Forest, d’on va fugir per reunir-se amb la seva família al departament de Tarn acompanyat del seu amic Rifà, s’uneixen a la resistència però, a finals de 1942, els deté la policia francesa acompanyada per la Gestapo,  i els porten a un camp de concentració. El 1943 escapen segrestant un guarda alemany i un vehicle i s’uneixen de nou a la resistència fins l’acabament de la guerra.
Acabada la guerra es reuneixen de nou les famílies fins que els anys 50, veient la guerra colonial a la Indoxina decideixen emigrar a Xile per eludir la mobilització militar dels seus fills. Finalment en Vicenç Coma mor a Santiago de Xile el 2002.
En Vicenç Coma va intentar, com tants d’altres, tirar endavant una revolució social, així doncs, el que ara sigui un ogre per la dreta espanyolista, catalanista, l’església catòlica i la “esquerra” de l’estat és una demostració de que no anava tant equivocat.

Per més informació:
“Quan les campanes van emmudir : Vic : 1936-1939” Josep Casanovas i Prat, Patronat d'Estudis Osonencs, Vic 1993 (Disponible a la Xarxa Pública de Biblioteques, llibre acadèmic i “centrista”).
“Los Sicarios de la retaguardia (1936-1939) : in odium fidei : la verdad del genocidio contra el clero en Catalunya” Isidre Cunill ; Styria, Barcelona 2010 (Disponible a la Xarxa Pública de Biblioteques, és un llibre del punt de vista clerical).
“L’associanisme agrari a Osona (1903-1939). Transformació i conflictivitat al camp osonenc contemporani” Josep Casanoves  (https://www.raco.cat/index.php/EHA/article/view/99663 ).
“VICENÇ COMA CRUELLS,EL COIX DEL CARRER DE GURB (TONA, 1911 - SANTIAGO DE XILE, 2002). NOTÍCIES SOBRE LA SEVA ACTUACIÓ DURANT LA GUERRA CIVIL” Carles Puigferrat i Oliva, Vic 2007 (www.raco.cat).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada