El detall del
tema és que els tres exemplars que “alliberaran” (dos mascles i una femella)
estaran castrats i portaran un collaret GPS.
El GPS és
tendència... és tendència entre aquells que, abans se’n deia naturalistes, i
que ara son biòlegs gestors i fins i tot administradors de parcs naturals.
Sembla que a tot animal salvatge que es creua amb ells ha de ser carregat amb
un emissor GPS per tenir-los ben “cartografiat”.
La relació entre les
institucions administradores i els centres d’investigació i el “mon salvatge”
es va fent cada cop més mediatitzada per tota la superestructura TIC, el
“mostreig” i la observació la fan GPS i sensors diversos, les dades son
tractades per potents ordinadors i finalment els resultats es representen sobre
un GIS, la vida salvatge s’acaba reduint a algoritmes i representacions
numèriques, representacions d’una dominació que es va estenen més enllà de la
trama de dominació urbana.
Es tracta de
estendre la domesticació cada cop més enllà. L’animal salvatge (i el seu
hàbitat) te un valor monetari, que de fet ja es calcula en euros... i
s’explota. En molts casos el seguiment amb GPS serveix, de fet, per facilitar
la seva observació turística i per evitar que “es moguin massa”, sobretot en el
cas dels carnívors.
Als EUA, en
llops, s’han implantat collarets GPS amb mecanismes de descarrega elèctrica en
acostar-se als límits del parc, també s’especula amb la possibilitat
d’implantar dosificació de sedants. És sinistrament semblant als braçalets de
control de presoners... (presó electrònica ).
El seguiment
electrònic de la fauna va iniciar-se als EUA en aplicar per a finalitats
científiques la tecnologia desenvolupada durant la guerra freda. De fet cap a
1950 es va començar a usar la alta freqüència per el seguiment d’animals (VHF),
per captar el seu dia a dia.
A finals dels 70
es va introduir el posicionament per satèl·lit (primer de tot amb l’Argos
System que mesura la posició per l’efecte Doppler) i a principis dels 90 els
sistemes GPS.
Hores d’ara
aquests procediments de posicionament i l’anàlisi del ADN són les eines
bàsiques dels “naturalistes” de Centre de Càlcul i de laboratori.
Les balises de
posició s’han anat miniaturitzant i consumeixen cada cop menys energia, però
simultàniament s’han anat afegint nous sensors, generalment ambientals, a més
dels de posició (temperatura corporal, temperatura ambiental, salinitat...), i
l’horitzó de desenvolupament tecnològic està en sensors de paràmetres
metabòlics.
Els sistemes de
fixar les balises en el cos dels animals no ha variat gaire, en mamífers
terrestres (fins i tot rosegadors menuts) collarets diversos, en ocells i
animals marins diferents tipus de coles adhesives, generalment epoxi. Els
collarets solen tenir parts degradables per que es desprenguin i no
interfereixin amb el creixement dels animals, els fixats amb cola es desprenen
durant les mudes, excepte en alguns animals com les tortugues on es fixen a la
closca ( imatges xipat ).
No hi ha dades
sobre l’abast d’aquest marcatge, però determinades especies és pràcticament
impossible veure-les sense collaret, com és el cas del linx ibèric.
A tall d’exemple
mirarem les dades del Argos System. Argos va ser establert el 1978 i és una col·laboració entre l'Agència
Espacial Francesa (CNES), l'agència nord-americana de l'Espai (NASA) i
l'Administració Oceànica i Atmosfèrica Nacional dels Estats Units (NOAA).
El sistema Argos
en si consta de sis satèl·lits, que segueixen òrbites polars a una altitud
d'uns 850 quilòmetres (530 milles), 50 estacions receptores terrestres i dos
centres de processament de dades (un als EUA i l’altra a França).
Actualment te uns
22.000 transmissors actius, dels que 8.000 corresponen a animals, 4.500 ocells,
2.000 mamífers terrestres, unes 800 tortugues marines i uns altres 1.000
animals marins (peixos i sobretot mamífers).
Les balises, els
sistemes de fixació i les operacions de col·locació, que en animals grans suposa captura i
sedació, poden pertorbar la conducta i els hàbits dels animals i les operacions
de col·locació, que en animals grans suposa captura i sedació. En alguns casos
amb resultats fatals, com és el cas dels micos udoladors, en que nombrosos
d’ells van morir perquè el collaret interferia amb la desparatització, als EUA
s’han reportat casos d’animals danyats o morts per els collarets, col·locats
sovint per personal poc format o sense tenir en conte el creixement de l’animal ( veure polars escanyats
Malgrat els
esforços per dominar i domesticar el mon salvatge això continua essent un
miratge de control, les imatges de Txernobil ens mostren zones urbanes
abandonades, amb la vegetació esberlant el ciment i amb cérvols pasturant. Als
voltants dels sistemes urbans es multiplica tota una fauna salvatge per la que
no es troba la manera d’exterminar-la: gossos assilvestrats, guineus
periurbanes, rates i ratolins, senglars... PER UN MON LLIURE I SALVATGE!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada