NO ÉS GENTRIFICACIÓ!!, ÈS ABURGESAMENT!!

Si hi ha una paraula de moda als “moviments socials” actuals és la de gentrificació, és una paraula grossa, gairebé una paraulota.

Com totes les grans paraules va carregada amb bala, amb bala de gros calibre per els dominats... no per els dominadors, per ells va carregada amb perdigó fi, del que no fa mal a mamífers grossos.

Segurament és una d’aquestes paraules que acaben servint per usos molt diferents i diversos, com ha sigut el cas d’interculturalitat, el desenvolupament sostenible, o, ara mateix la “economia circular”. Tot plegat paranys, paranys on han caiguts tots aquells que no han sabut... o no han pogut esquivar-los.

Gentrificació ve del terme anglès gentry (com no podia ser d’altra manera, tenint en conte el sistema de dominació lingüística actual), que vol dir més o menys aristòcrata menut (quiero y no puedo) i, per extensió burgesos i funcionaris benestants. El terme equivalent en català seria més aviat aburgesament, però com que ara ningú vol ser burgès (ni acusar a ningú de burgés), i la situació urbana és més complicada del que ens expliquen, doncs agafem noms especialitzats de significat dubtós i que no formen part del vocabulari de la major part del personal.

Aquesta terminologia permet amagar allò que ens és especialment important: un desplaçament de població lligat a la classe social (la classe social no està de molt de moda, però no em sembla que hi hagi un terme més explicatiu... estic obert a suggeriments).La qüestió es redueix a tot un seguit d'actituds, de posicions i d'ideologies flàccides (ideologies flàccides = bonisme interclassista, o sia bonisme dominador).

Despullada la situació dels conflictes del component de "classe", la "protesta" es converteix en una performance de progres, de hipsters, de newagers, o de la classificació que es vulgui, però lluny d'una confrontació real o d'una comprensió autèntica de l’estat dels processos socials urbans.

EL TURISME, LA EXCUSA MULTI-US... .

Hores d’ara a Barcelona sembla que la gentrificació o l’aburgesament (com seria millor anomenar-lo) sols ens afecta a través del fenomen turístic, però en realitat l’aburgesament dels barris, sense treure importància a la onada turística, va més enllà i ve de més lluny.

L'impacte de l'activitat turística és paorós. A molts barris, apareixen establiments cada cop més massificats, els pisos turístics expulsen els joves dels barris i fan inhabitable moltes escales de veïns degut a una activitat incompatible amb la vida de persones "normals" (les que allà) en conflicte amb uns passavolants cada cop més efímers. Per exemple es parla de entre 3.000 i 8.000 pisos convertits a l’ús turístic a Ciutat Vella

L'impacte del turisme és evident, però no és l’únic. La pregunta que ens hem de fer és: el procés d'aburgesament ha aparegut amb el turisme massiu?... la resposta és NO!, hi ha mecanismes d’aburgesament diferents del tema turístic?... la resposta és SI!.

Els processos d'aburgesament (el cas paradigmàtic seria el del barri de Gràcia, però també la part més propera al mar del Poble Nou, el Gòtic i d'altres) és anterior a l'allau turístic, més aviat va ser coetani a la bombolla urbanística i segurament, en molts llocs, anterior a ella.

El fet turístic és d’impacte global, malgrat la pretensió de molts de ser “viatgers” (i no turistes), tots som turistes!, si viatgem per “plaer”, fora del mon laboral però en connexió a ell, com a “vacances” i consum derivat dels “guanys” laborals, si no fos així seriem emigrants.

Sigui  el viatge a Londres, a Cancún, a Salou, a Xiapes, al poble dels pares o els avis de cadascun. Hi ha un origen i un destí, hi ha una població emissora de turistes i una receptora, al mateix temps l’emissor de turistes pot arribar a ser també receptor de turisme dels seus receptors, tot depenent de la divisió en classes de cada societat, evidentment el turisme és mercaderia i els habitants de les zones receptores formen part d’aquesta mercaderia.

Els danys i nocivitats de la mercaderia turística sols poden tenir un final... la destrucció de les relacions de poder i dominació lligades a la explotació, de les persones, de la natura i de la terra. En aquest moment, alliberats ja, podríem ser realment viatgers, encara que segurament els recorreguts serien de menys kilòmetres.

L’ABURGESAMENT VA PER BARRIS.

Al parlar de dominadors a la ciutat de Barcelona (i també a la resta de ciutats) d'una manera tradicional ens referim a les mítiques 200 famílies "de tota la vida". Algunes d'aquestes famílies han anat a parar a la galleda de les escombraries de l’historia... però hi ha un bon seguit de nouvinguts disposats a ocupar el lloc. Tan els de llinatge, com els recentment admesos, viuen als barris de sempre, no es poden “gentryficar” més, son el pinacle social. Sarrià, St. Gervasi, la Bonanova, les Tres torres, Pedralbes, són els barris més rics de Barcelona des de sempre, dupliquen la renda mitjana i septupliquen la del més pobre.

Però els burgesos no viuen només als “barris de sempre”, a la Dreta de l’Eixample i, sobretot, als barris nous de Diagonal Mar i la Vila Olímpica, els falta poc per entrar al selecte club dels ricatxos, són barris de gent jove, amb molts nens i amb molts titulats superiors, tampoc poden “gentryficar-se” massa mes, ja que els habitants són en bona part gent “gentry”.

Hi ha, però, un tipus de barris que si que estan patint un procés d’aburgesament intensiu, son els barris amb “encant”, és el cas, per exemple, de Gràcia, el Gòtic i el Poble Nou. Els barris tradicionals es veuen com llocs de qualitat, bons llocs perquè els rics (nous i vells) visquin en un ambient més “cool”, més autèntic que el de la Vila Olímpica o Diagonal Mar.

Les cases soles, unifamiliars en diuen, els pisos de primera planta i de sostres alts... pugen de preu i s’arreglen, parets ben picades ensenyant maó o pedra, sostres amb el cel ras arrencat i les bigues restaurades... hi ha tot un seguit de comerciants que rapinyen elements constructius (des de portes, finestres, piques... fins teules, rajoles i graons), que, a bon preu, s’instal·len a les cases dels antics treballadors i artesans.

Els nous habitants son “joves professionals titulats” (i no tan joves) de les diverses professions ben considerades i no precàries. Als barris populars tradicionals envaïts per aquesta patuleia abunden els estudis d’arquitectes, de dissenyadors, alguns “coworkings” i naturalment botigues de nivell alt. Botigues de formatges, xarcuteries amb “delicatessens”, botigues de vins, de roba cara i de verdura ecològica... botiges per servir als nous habitants de poder adquisitiu més alt.

L’aburgesament ens ve de dins!, ve de la nostra mateixa societat no de fora!.

Hi ha un estudi del ICTA de la UAB (http://www.uab.cat/web/sala-de-prensa/detalle-noticia/las-ciudades-mas-verdes-se-vuelven-mas-injustas-1345667994339.html?noticiaid=1345709038776) sobre els efectes de l’enjardinament a diversos barris (18 parcs de Sant Andreu, Sant Martí, Nou Barris, Ciutat Vella y Horta-Guinardó). El cas més clar és el del Parc Central del Poble Nou, la conversió d’aquestes 5 Ha en zona verda va ser una “victòria” dels veïns de la zona, llargament reivindicada. Irònicament, un cop aconseguida aquesta conversió, es va produir realment un aburgesament (una apujada de la renda dels veïns del parc), no mitjançant la promoció dels antics habitants (els qui van aconseguir salvar els terrenys de la especulació), sinó mitjançant la seva expulsió vers zones de menys qualitat.

Aquest procés ha estat estudiat al Parc del Poblenou, però evidentment s’ha d’haver produït en molts altres llocs i situacions, zones verdes, equipaments de nous i eficients, mitjans de comunicació propers, escoles públiques especialment prestigioses... etc.

Es tracta senzillament de nous burgesos, la majoria d’ells joves, titulats superiors, amb professions de prestigi (vinculades a la economia digital) reclamant un espai, espai que es poden pagar i es poden permetre. En el cas dels barris populars històrics, sovint (no sempre) son els fills dels habitants dels barris burgesos de tota la vida els qui desplacen als habitants originals.

Aquesta ciutat ja no es la nostra ciutat, i cada cop serà menys la nostra ciutat. La nostra ciutat s’ha desplaçat cap a la perifèria, la perifèria de Barcelona i més enllà. Segurament a molts ens costarà acceptar això, però és inevitable. Per exemple, el lloguer als barris on tradicionalment hi han hagut locals llibertaris és cada cop més insostenible i, un cop “superada“ la crisi, creixerà exponencialment, si no busquem llocs fora dels barris aburgesats acabarem esforçant-nos només per pagar lloguers de nivell burgés.

LES PLATAFORMES VEINALS: UN PARANY ... O POTSER PUNTUALMENT UNA OPORTUNITAT.

Al voltant de la comèdia de la gentrificació, s’estan constituint una munió de plataformes, la major part d’elles irrellevants social, política i fins i tot numèricament. Comparades amb les AAVV anteriors a la institucionalització són senzillament ridícules, no sols en la capacitat de convocatòria, sinó de plantejaments. Però tenen un eficaç discurs banal (inconseqüent) i una molt bona connexió amb els mitjans de comunicació.

Moltes de les plataformes defensen projectes de barri classistes i parcials, una de les poques que ha pogut posar al carrer centenars de manifestants, la Plataforma Veïnat Afectat per l’Hostel Vila Olímpica, te uns interessos que, evidentment, son els del barri, el de la gent de renda més alta de Barcelona, que tem una desvalorització del seu entorn i de les seves propietats

En un altra ordre de coses, molt diferent, tenim les protestes per la reforma del mercat de Gràcia. Aquestes protestes obvien que és un dels mercats més cars de Barcelona i amb uns paradistes vigorosos encara que poc organitzats, també caldria veure les condicions laborals de molts dels seus treballadors (sense contracte, jornades abusives, hores extres no pagades...).

El mon del mercat és el que el seu nom indica, un mercat!, on els treballadors i els usuaris son mercaderies, sense un trencament profund no pot ser una cosa diferent, per passar a espai d’intercanvi, de relació i de convivència calen canvis que no es poden limitar a les parets del mercat, han d’anar més enllà.

A Gràcia (i en molts altres llocs) es viu una segregació entre els habitants, els qui treballen i els qui el visiten. Segregació entre grups però també dins de cada grup, poc te a veure un treballador en un coworking mileurista amb un arquitecte “cool” i folrat de pasta, encara que treballin porta per porta, i poc tenen que veure els veïns envellits sense formació, amb els joves recent-instal·lats altament qualificats. La paradoxa està en que en la protesta contra la “gentrificació” (que sembla que no és contra l’aburgesament), poden estar un al costat de l’altra el mileurista i l’arquitecta, el futur expulsat i el qui de tota manera es quedarà (perquè te un lloc en el nou barri).

Tots ens volem resistir, però cal no perdre de vista amb qui ens juguem els quartos, malgrat el vernís popular de les plataformes i suposades assemblees s’amaguen interessos contraposats amb els des enemics de la dominació. Els interessos dels comerciants i botiguers, d’aquells que son propietaris d’algun pis i dels que son propietaris de molts, dels aspirants a polític o els polítics en actiu (declarats o disfressats), els mediadors professionals de les AAVV institucionalitzades... no son compatibles amb aquells que volem l’abolició del capitalisme, de l’estat, del patriarcat i de la dominació.

Perquè la resistència no es centra (o no només es centra) en mantenir un barri net, agradable on es pugui mantenir relacions humanes de qualitat (o amb l’aparença de teir-la), sinó en combatre les relacions de dominació i d’explotació i el mon que les fa possibles.

Sinó acabarem com les escoles concertades i públiques exclusivistes, que pengen pancartes de “volem acollir” a les seves façanes, i les omplen de murals de coloraines, però que no han estat mai acollidores per un nombre significatiu de nens procedents de Magrib o de l’Orient Mitjà, o de tants d’altres llocs... nens que “deteriorarien” la excel·lència dels seus projectes educatius, tant integrals i integradors (diuen). Així podríem acabar lluitant per mantenir el petit comerç de proximitat i per la proliferació de zones verdes mentre el capital expulsa als pobres cada cop més lluny i els treballadors d’aquests comerços son explotats sense mesura, mentre tenim una pancarta inconseqüent a la façana.

.