COM LA DOMESTICACIÓ ENS VA FER MÉS OBEDIENTS I MANSOIS

El procés de domesticació poques vegades ha estat estudiat des de el punt de vista social, i menys encara s’ha creuat el pont per arribar a la “nostra domesticacio”, la domesticació dels humans.

L’experiment més complert i de llarga durada fet sobre el tema, va ser a la URSS, és el del científic rus DimitriBalyaev, a l'Institut de Citologia i Genètica. Van treballar sobre una animal mai domesticat fins llavors, la guineu platejada (Vulpesvulpes). L'experiment va començar al 1959 i va durar fins el daltabaix soviètic a finals de segle XX, casi 40 anys d'esforços domesticadors, en total unes 35 generacions de guineus.

Amb el pas del temps i les generacions, van anar obtenint una varietat de guineu diferents de les salvatges en la seva mansuetud, i la morfologia del cos (més menuts i arrodonits, amb la cua enroscada...) demostrant que aquesta tenia una base genètica, causada per la selecció domesticadora (http://negreverd.blogspot.com.es/2014/06/si-fossim-salvatges.html#more).

Recentment han aparegut dades en el mateix sentit, però amb el mèrit de comparar poblacions salvatges de depredadors i grups domesticats.

El primer grup de dades procedeixen d’etòlegs d’Austràlia i Suïssa, i es refereixen als dingos i a les guineus que viuen a la perifèria de les societats humanes. Aquests depredadors s’alimenten de les deixalles de la societat humana, un subministrament abundat i continu, no sotmès a variacions estacionals.

Aquesta disponibilitat del recurs alimentari modifica radicalment el caràcter de les agrupacions socials dels dingos (Canis lupus dingo). Per exemple, formen grups més grans i menys conflictius, tant amb d’altres grups de dingos com amb els humans, resumint, son mes mansos i han sofert modificacions corporals (mida) que encara caldrà veure on acaben.

Les guineus de Zurich, igual que en el cas dels dingos, s’han vistsotmeses a modificacions importants, sobretot en el comportament, per una pressió selectiva artificial,  afavorint a les que són més confiades, una pressió adaptativa que depèn també de canvis socials, legals i econòmics a la societat humana, hores d’ara la caça està prohibida a les rodalies de les ciutats i no es tan prestigiosa com fa anys. De fet durant segles, fins a l’actualitat, la persecució humana havia portat a l’extermini als genotips més confiats i dòcils, mantenint-se apartades i amagades les més desconfiades i esquerpes.

Aquestes poblacions que conviuen amb el humans, són bàsicament iradicalment diferents de les realment salvatges, en conducta i segurament en anatomia, i es van allunyant entre elles... estem als inicis d’una segona domesticació dels cànids depredadors?, domesticació sense l’aspecte “simbiòtic”, o millor dit utilitari, entre humà i gos?.

La disponibilitat d’aliment és un factor molt important en el manteniment de les poblacions d’animals salvatges i la política de residus de les societats humanes tenen un efecte distorsionador. Així quan el 1970 es van clausurar els abocadors del parc de Yellowstone (EUA) les poblacions d’ós van disminuir fins a un 20%.

El segon experiment no es basa en observacions de camp sinó en treball de laboratori, on llops i gossos engarjolats al Centre d’Investigació dels Llors del Parc d’Animals salvatges d’Ernstbrunn (http://www.pnas.org/content/114/44/11793.abstract, http://www.investigacionyciencia.es/noticias/los-lobos-son-ms-sociables-y-cooperativos-que-los-perros-15711).

Es van prendre un grup de llops no domesticats i es van comparar amb un grup de gossos assilvestrats (no es va voler fer-lo amb animals procedents de llars humanes per evitar un biaix derivat del seu contacte directa amb humans)i els van sotmetre a tests de cooperació adaptats dels desenvolupats per estudiar ximpanzés i bonobos.

El resultat va ser que els llops eren clarament més cooperadorsentre ells, a l’hora d’obtenir aliment, que els gossos, en més de 400 intent els llops van tenir èxit en un centenar, mentre que els gossos només en dos. I no sols tenien és èxit, sinó que necessitaven menys intents, cosa que suposa una avantatge cognitiva.

Sembla que la domesticació a eliminat la tendència dels gossos a cooperar entre si, desplaçada per la tendència a cooperar amb humans (que ocupen el lloc jeràrquicament més rellevant).

Els gossos eviten les situacions conflictives, mentre que els llops estan acostumats a alimentar-se junts i a barallar-se per els millors trossos, sense que això destrueixi a la manada.

Trobo especialment significatiu que es detectin aquestes pertorbacions en conductes i anatomies derivades de la domesticació... Sovint en parlar d’un mon sense autoritat, en parlar de l’anarquia, se’ns argumenta que la “condició humana” impedeix la realitat d’aquests “somnis”. La condició humana de l’esser domesticat actual segurament limita la possibilitat, però com serem en un futur si son capaços d’iniciar un camí de reasalvatjament?, com seria la nostra capacitat de cooperació?, com seria la nostra conducta, el nostre físic?... PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!!.