Avui fa 126 anys, el 1891, es
va celebrar per segona vegada a Barcelona la lluita del primer de maig… quan el
primer de maig era dia laborable i no estava manipulat ni per l’Església
Catòlica (Sant Josep Artesà) ni per els estats. Rarament el moviment obrer
podia sortir de la clandestinitat, les persecucions, acomiadaments,
empresonaments, deportacions... i morts eren el pa de cada dia.
El primer 1 de maig va ser la
convocatòria d’una vaga general, indefinida, fins la consecució de les 8 hores,
el seguiment va ser quasi total els primers dies, per anar baixant
progressivament, de fet no es va recobrar la “normalitat” fins la segona
setmana de maig.
Per el primer de maig de 1891
es va convocar també una vaga general (fins aconseguir les 8 hores), la ciutat
va ser envaïda per milers de Guàrdies Civils i soldats, el resultat final va
ser morts, ferits, empresonats i clandestinitat.
Els capitalistes, els
capellans, els burgesos, bona part de la menestralia i la intel·lectualitat de
la renaixença contemplaven indiferents aquests fets, quan no aplaudien als
repressors... i hi ha encara qui es sorprèn de l’odi de classe que va esclatar
45 anys desprès, 45 anys de repressió, de morts, d’empresonament i de misèria.
Aquell 1 de maig havien 3
grans posicions. La dels socialistes convocant vaga el mateix dia, però
centrant l’acció en grans manifestacions al carrer (com havien fet l’any
anterior), la dels moderats (i desacreditats) al voltant de les Tres Classes
del Vapor i la influïda per l’anarquisme que es centrava en la vaga general
fins aconseguir les 8 hores.
Però el que va caracteritzar
aquell 1 de maig va ser la irrupció de les dones treballadores com a força
autònoma organitzada, amb la presentació a traves de 2 mitings de la “Sociedad
Autònoma de Trabajadoras de Barcelona y su Plano (SAT)”.
El primer míting va ser el 12
d’abril i en ell van assistir homes, encara que se’ls va convidar a marxar per
deixar entrar a centenars de dones que havien quedat fora. El segon, el dia 25
d’abril, va ser el que ara anomenem un acte no-mixta, segurament el primer acte
no-mixta de caràcter feminista i obrer de Catalunya i de la península.
La SATB, que va tenir una vida
molt curta en no poder resistir la repressió posterior al primer de maig, no es
limitava a les treballadores de les fàbriques, també estava molt interessada en
les dones que treballaven aïllades, les modistes, les planxadores, les
camiseres, les sabateres i també les minyones i dides... i en les reunions van
intervenir nombroses dones d’aquests oficis.
A part de les dues mestres
racionalistes, Soledad Gustavo que va enviar un escrit de recolzament (http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2911.html ) i Isabel Vila (https://ca.wikipedia.org/wiki/Isabel_Vil%C3%A0_i_Pujol ), la
resta eren treballadores com la teixidora Teresa Claramunt (https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Claramunt_i_Creus ), la camisera
Joaquima Matas, la sastressa Dolors Fané, la serventa Mercedes Fontserè... i
moltes d’altres.
La principal reivindicació és
organitzativa “la mujer arrastra mil
fatigas por no haberse organizado convenientemente como los Hombres” reclamant la organització autònoma “excluir toda dirección administrativa y
representación de los Hombres”, però també econòmica, denunciant una
“bretxa salarial” del 50%, els mísers sous i les llarguíssimes jornades...
també dednunciaven el paper de la organització més tradicional dels obrers
catalans les “Tres Clases del vapor”, en paraules de Teresa Claramunt “No es sana la asociación las Tres Clases
dirigida por hombres que son verdaderas sanguijuelas de la clase”.
Hi ha també una pinzellada antimaquinista, la camisera Matas denunciava
que des de la invenció de la màquina de cosir el jornal va baixar de 20 a 10
pessetes setmanals, mentre que la jornada es va intensificar.
És cert que una part
minoritària de les oradores va defensar el paper de la dona a la llar, però
fins i tot en aquest cas es va defensar una vaga de “cures” per el primer de
maig, una de les oradores, animava a les dones a deixar de fer les feines
domèstiques el primer de maig i dir a pares i germans “alsa cap al carrer!, buscar menjar, allà on hi hagi!”...
En un altra sentit, ja que no es tracta de cures familiars, però semblant, cal
citar la proposta de la treballadora domèstica Mercedes Fonseré “pidan todas a los amos que las traten con
más respeto ya que muchas se las considera peor que a los perros” i
aconsellava que “el dia 1 de mayo, a la
una de la tarde, abandonen a sus amos, y que las señoras vayan ellas a la
plaza”.
En acabar la reunió Teresa
Claramunt va llegir les bases de la Societat Autònoma de Treballadoras:
“1.º Que para sustraerse á la explotación industrial es
indispensable recurrir á la asociación.
2.° Que ya que los industriales han extremado a rebaja de
la mano de obra del trabajo de las mujeres
por considerarnos débiles y
desvalidas, a las mujeres corresponde por dignidad y por necesidad la gestión
de la acción resistente.
3.º Que á fin de que nadie se prevalga de la preocupación
de la supuesta debilidad femenina para fundar funesto caciquismo, se excluye de
las sociedades de trabajadoras la dirección, administración o representación de
los hombres.
4.º Que queden c instituidos los núcleos organizadores de
las saciedades de sastras, zapateras, costureras y una agrupación de
trabajadoras de varios oficios de 1a que se desprenderán los núcleos
organizadores de los distintos oficios que cuenten suficiente numero para
organizare en lo sucesivo.
5.º Que arrancadas al hogar y á los deberes domésticos
por el monopolio que de los medios de producción ejerce la clase capitalista en
perjuicio de los trabajadores, aspiran á la solidaridad coa todos los
explotados; y se asocian al movimiento reivindicador del 1.º de Mayo, poniendo
de su parte toda su presión y energía para que sus padres, sus esposos, sus
hijos y sus hermanos lleven á feliz término la conquista de las ocho horas.”
Com veiem hi ha algunes
contradiccions, però en termes generals són unes bases encara vigents casi en
la seva totalitat.
La reacció de la premsa
conservadora, progressista i republicana va anar des de el menysteniment fins a
la condescendència.
Molts periodistes es van
dedicar a glosar la roba i l’aparença física de les participants, sobretot el
corresponsal de “la Vanguardia”: “ejercían de secretarias dos lindas jovencitas, una con sencillo traje
negro y un lazo crema al cuello, otra con vestido claro liso y lazo rosa, no siéndonos
dado publicar su nombre al haberse opuesto”, “Consuelo Roquetas guapita joven
rubia de pelo lacio” “Carmen Damoto, joven con el perfecto tipo de obrera
catalana”... de Teresa
Claramunt no en fa cap comentari...
Algunes de les perles de la
misogínia periodística despreciativa es relacionen a continuació, n’hi han més
segurament més bèsties:
“Un
Meeting socialista anárquico realizado por Hombres se comprende, realizado por
mujeres exclusivamente es una verdadera aberración”.
“El
Meeting femenino demostró una vez más que la oratoria tribunicia constituye un
arte esencialmente viril que no se ha hecho para débiles mujeres. Mal está la
mujer en la fábrica, pero todavía peor en la tribuna”.
“No basta que les dones se posin les calsas. Per adquirir
autoritat e inspirar lo degut respecte, es ademés necessari que s’fassin
engruixir la veu”
“Es va parlar de huelgas y de la revolució social, y això
en llavis d’una dona me sembla una verdadera heretgia; lo mateix que si un home
parles de vora vius, repunts i sobrefilats”.
“Res de lo que les dones intentin pot donar resultat,
sense la fecunda intervenció dels homes”.
Així no sols van ser mítings “no-mixtes” sinó que volien articular una
organització autònoma de dones treballadores organitzades per oficis, sembla
mentida que hores d’ara, 127 anys desprès, encara s’hagi de discutir aquests
temes en els mitjans anarquistes.
Més informació:
"Barcelona 125 anys de l’abril de les dones de 1891" per Gregor Siles
La Vanguardia 13 d’abril de 1891
La vanguardia 27 d’abril de 1891
La Publicidad 13 d’abril de 1891
La Publicidad 27 d’abril de 1891
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada