2026 serà un any important per l’ajuntament, l'església catòlica i el gremi d’hoteleria, es prepara un gran xou al voltant del centenari de la mort d’Antoni Gaudí i la culminació de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família amb una monumental creu a 172 metres (serà l'església més alta del mon quin orgull oi!!). Amb una missa del Papa de Roma inaugurant-la com colofó de luxe.
El temple de la Sagrada Família no és sols un símbol religiós, és també un símbol social, econòmic i de jerarquia, que ha anat canviant al llarg dels anys segons el desenvolupament del capitalisme i les seves relacions de poder però que mai ha estat desvinculat de la dominació de classe.
ELS JOSEFINOS I EL TEMPLE EXPIATORI DELS MOLTS PECATS DEL BARCELONINS.
La Sagrada Família va ser una iniciativa d’un llibreter i impressor catòlic, i del pare Manyanet que varen fundar la «Asociación Espiritual de Devotos del Glorioso Patriarca» (la versió més curta és Asociacion de Devotos de San José) amb l’objectiu declarat de «alcanzar el triumfo de la Iglesia y el alivio en sus tribulaciones al bondadoso e inmortal Pio IX», encara que per sota el que pretenia era promoure la família tradicional (suposadament amenaçada per la modernitat) i portar per el bon camí als nens, joves (sobretot les noies) i als obrers. Els adherents a l’associació s’identificaven amb el ridícul nom de «josefinos».
Als voltants del temple es van concentrar un bon nombre d’institucions religioses, algunes d’elles com el Patronat Social Escolar d’Obreres del Poblet (1909) amb la declarada intenció de separar a les joves dels sindicats i de les reivindicacions.
La seva alarma no era infundada, venia de les cremes de convents de 1835 i de les bullangues barcelonines de la primera mitat del segle XIX, així com l’empoderament plebeu al llarg de les carlinades, no era una alarma «religiosa» sinó de classe.
La Associació es va dedicar (sobretot) a recaptar diners per construir el temple expiatori ("expiatori" es refereix a allò que serveix per purgar o cobrir el pecat, esborrant la culpa i permetent la reconciliació amb Déu), diuen que va arribar a tenir 600.000 afiliats (!?), segur que van ser molts a tot l’estat... editaven una revista «el Propagador de la Devoción a San José» amb una tirada inicial de 25.000 exemplars.
El Propagador és una bona eina per esbrinar les bases ideològiques dels inicis de la Sagrada Família, així el 1882 deien “Qué nos dice, o más bien, qué nos enseña San José con sus ejemplos como obrero y artesano? Sin ambición, sin envidia , sin inquietud, viviendo de su trabajo en la compañía de Jesus y Maria, no conoce mas que la oración, el trabajo y su familia que, con Jesus y Maria, abraza al género humano que ayuda á salvar. ¿Se portan así los obreros y artesanos de nuestros días?”… No era un posicionament conservador «moderat». En els exemplars posteriors a la vaga de la Canadenca, però sobretot durant el lock out posterior de 84 dies de tancament es van retratar clarament a favor de la patronal «Una acometida terrible contra el capital por parte del Sindicato, que llevaba a aquél a su completa ruina, fue causa de que los elementos patronales, completamente abandonados por todo Gobierno, se constituyesen en agrupación de resistencia y así se equilibraran las fuerzas que, debiendo ser armónicas, empero se alineaban en orden de batalla» (...) «La Federación (patronal), en sus escritos, manifestó que de ninguna, manera iba contra el trabajador sino contra la organización e intromisiones del Sindicato único, estando dispuesta a reanudar el trabajo así que quedase roto el yugo anarquizante».
El lock out va ser defensat i promogut per tota la «bona societat catalana» des de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat de Catalunya, fins a la “societat civil”, el Bisbat, l’Orfeó català, el Centre Excursionista de Catalunya... en un comunicat, en Puig i Cadafalch (president de la Mancomunitat de Catalunya) i els presidents de les diputacions es lamentaven de que el govern de l’estat “permetia la proliferació de societats obreres” culpables del desordre... irònic que en Puig sigui un dels màxims exponents (per darrera de Gaudí) del modernisme sumptuari català.
El lock out va produir un augment del 17% de la mortalitat de criatures de menys d’un any, caldria veure l’impacte que va tenir entre nens més grandets, vells, malalts... els Josefinos tenien una vena als ulls davant els abusos de la patronal.
EN GAUDÍ UN XUPACIRIS ESPIRITUAL.
Antoni Gaudí Cornet en la seva joventut va estar vinculat al pensament socialista utòpic i a sectors populars del cooperativisme obrer, d’aquella època es conserva la «Nau Gaudi» de Mataró, una construcció senzilla que hauria de ser més valorada. Col·laborava amb altres arquitectes progressistes i propers a la maçoneria i va freqüentar la casa de la família Moreu. L’Antoni va festejar a la Pepeta Moreu (noia liberal, culta, gens convencional i d’idees avançades) que li va donar carabasses.
Hi ha qui diu que no es va recuperar mai del desencís i que va entrar en una espiral mística (depressiva), els seus dejunis extrems van fer que alguns amics demanessin al bisbe de Barcelona que intercedís per fer-lo deixar. Curiosament aquest Gaudí místic va abandonar l’activitat popular i va remenar la cua davant dels milionaris esclavistes i colonials, els Güells i els López (de López i López) i va assumir multitud de treballs per edificar palaus, i construccions vinculades a l'església (per exemple la Sagrada Família). El contacte amb en Güell el va projectar internacionalment i el va separar totalment de les conviccions anteriors, va donar suport a la Lliga Regionalista i va vincular-se al catolicisme integrista de la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat. La seva posició social queda clara en algunes de les escultures de la Sagrada Família (imatge que incloem) on es veu un obrer al que un dimoni dona una bomba Orsini, símbol de la «propaganda pel fet».
Actualment es reivindicat per el catolicisme i està en procés de santificació, el 2025 va ser declarat «venerable serf de Deu» a la espera d’almenys un miracle per ser proclamat beat (ja en te un en estudi), molts sectors catòlics voldrien que se’l proclamés durant la visita del papa Lleó XIV a Barcelona el més de juny d’enguany.
L’arquitectura modernista consolida el paper dels tècnics superiors en la construcció. L’arquitecte procedent de la Universitat i d’una classe social determinada, desplaça al mestre de cases, que queda limitat a les tristes cases de la classe treballadora.
Es tracta d’un desplaçament social, el mestre de cases baixa un graó dins l’escala social, mentre que els nouvinguts, els arquitectes es situen a 4 o 5 per sobre... son reconeguts com «artistes».
Just abans de l’esclat de l’arquitectura modernista es van fundar les Escoles d’arquitectura, com a institucions d’aprenentatge deslligades dels camins tradicionals dels oficis, és una el·litització classista del que havia estat, no un art, sinó un ofici, Gaudí va ser de la segona promoció de l’escola de Barcelona.
La separació social, entre els arquitectes i la gent d’ofici s’ha perllongat al llarg del temps fins a l’actualitat. Així al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona (https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/101775?locale=es) es diu, referint-se a la casa Faiol (coneguda com la casa de la Papallona) al carrer Llançà 20, als límits entre Sants i l’Eixample, que la casa és «una assimilació epidèrmica de trets fonamentals de caire modernista» i que pertany a «l’arquitectura no culta», val a dir que la esplèndida papallona que corona el senzill edifici va ser dissenyat per un pollós, un mestre de cases, en Josep Graner i Prat. La papallona de la casa Faiol , és una fantasia creativa que va més enllà del barroquisme formal, recarregat i classista de Puig i Cadafalc o Domènec i Muntaner... o el mateix Gaudí. Segur que hi ha agut molts més cassos d’arquitectura «no culta» ignorats i/o enderrocats.
EL GRAN NEGOCI DE LA SAGRADA FAMÍLIA.
A part de l’increment del capital immobiliari de l'església que suposa el creixement de l’edifici, el Temple genera nombrosos ingressos sobretot amb les entrades de les visites, el marxandatge i els «donatius» dels fidels, encara que els nombres no son massa transparents.
Els més de 4,8 milions de visitants deixen al temple més 130 milions d’euros dels que, diuen, que destinen la meitat a la construcció.
A part d'això caldria veure els euros que deixen els 18 milions que es queden fora del recinte, als voltants, ja que no tots entren, si no s’ha comprat amb antelació és difícil aconseguir-les i el preu no és baix, si vols entrar a les torres (la més cara) has d’amollar 36€, 40 si la vols guiada, tots aquest visitants que es fotografien, mengen, beuen i compren generen uns beneficis difícilment computables.
A més en el moment que santifiquin a l’Antoni les perspectives de negoci creixeran exponencialment, el «turisme religiós» a Espanya, l’any 2014, va generar uns beneficis 32.500 milions d’euros.
Ja es va intentar amb la «ruta ignasiana» dels 500 anys de la seva arribada a Montserrat, però no va sortir be (el papa no va venir). De tota manera el negoci està en marxa i el santifiquin o no va creixen un 3% anual.
El modernisme forma part de la «marca Barcelona» i l’estan explotant a tope i Gaudí és, a molta distancia, el seu millor trumfo, els més de 25 milions de persones que visiten les obres de Gaudí (Park Güell, la Pedrera, la Casa Batlló, la Casa Vicenç, la Sagrada Família...) superen en molt als 1,4 milions de la Casa Ametller, o els 400.000 del Recinte de Sant Pau, que son els únics que tenen balanç de visites, i la cosa anirà a més amb la Sagrada Família pràcticament acabada i l’arquitecte santificat els visitants acudiran com mosques a una bonyiga.
L’any Gaudí, el monument de la Sagrada Família, tot el muntatge del modernisme barceloní formen part d’un projecte de ciutat, d’un projecte de societat... una ciutat que expulsa, precaritza i explota al qui tenen menors recursos i son més «oprimibles»... un model de ciutat i societat que cal combatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada