El joc pot ser
l’activitat més sana i creativa, o be, encara que potser llavors no se la pugui
anomenar joc, l’activitat més alienant i danyina que es pugui realitzar.
Tots sabem que,
tan grans com petits, no necessitem productes elaborats per jugar, en tenim
prou amb unes caixes de cartó d’embalatge, amb unes pedres, un tros de guix,
una corda, unes monedes i una paret... per això és molt significatiu com son
els objectes (en principi inútils) dedicats al joc com funció exclusiva.
De fet la joguina
especialitzada neix amb la civilització i com un objecte de les elits, la
canalla normalment es fabricava els instruments per jugar, amb l’ajut, o no,
d’un adult. De mica en mica es va anar especialitzant la seva producció, primer
com objecte artesanal, desprès com producte industrial i ara mateix com
“objecte” virtual d’entreteniment (amb la seva corresponent plataforma
electrónica).
No vull encetar
un lament nostàlgic de quan jugàvem a la xarranca o al “churro, mediamanga o
mangotero”. El mon te un camí i, els que no som primitivistes però estem contra
la civilització, no tenim un vell mon on tornar, però si un nou mon que
descobrir i explorar i això, el descobriment i la exploració és bàsicament
joc... per tant volem jugar al joc definitiu, al joc de la revolució...
Per la
perpetuació del sistema no interessa que aprenguem a jugar, per això ens
col·loquen succedanis de joc, succedanis de diversió, succedanis de felicitat,
succedanis d’exploració, succedanis de coneixement...
Estem, ara
mateix, en unes dates de mercantilisme i d’aprenentatge. Aprenentatge de
submissió, de consumisme, d’atordiment, d’acceptació de tot el que ens és
nociu... d’aprenentatge a NO JUGAR. És força interessant donar una ullada a tot
el que el sistema ens ofereix com succedani del joc (del joc autèntic al que no
ens deixen practicar).
