Del temps en que els indis dominaven el software i els invasors europeus el hardware. Els indis de les praderies i la tecnologia europea.

Els indis de les praderies americanes formen part (ja abans de la eclosió del cinema) de l’imaginari romàntic occidental. Se’ls veu com herois ecologistes, com guerrers intrèpids, com víctimes de la malvada (que ho és) civilització occidental...

Deixant apart estereotips diversos, la seva història és fascinant, malgrat que les “batalles” que marquen aquesta història siguin en sa majoria matances despietades (matances exercides per els invasors europeus).

El que ens interessa en aquest moment és la relació i les conseqüències de la seva interacció amb tecnologies alienes, com les que els europeus van introduir a partir de la invasió.

Hi ha un debat, debat etern, sobre la tecnologia. La posició majoritària considera la tècnica com quelcom independent de la societat on es desenvolupa, segons ells és una eina que te uns efectes diferents segons qui las utilitzi, així un mateix instrument tindria uns efectes sota la dominació capitalista i uns altres desprès d’una revolució.

De fet hi ha nombrosos indicis de que això no és així. Per exemple l’ús primari de moltes tecnologies (que sol ser militar o policial) o la impossibilitat de gestionar-les a una escala humana, sense dominació, sense burocràcia, sense jerarquia...com per exemple les centrals nuclears, les grans institucions tecnomèdiques, els moderns sistemes de transport i de logistica...

El cas dels indis de les praderies del que ara son els EUA i Mèxic pot servir per aclarir algunes coses, o al menys ens sembla que pot centrar d’alguna manera el debat.

CONTRA EL MITE DEL “BON SALVATGE”.

Un salvatge (si hi ha encara algun) no és bo ni dolent (o pot ser les dues coses). És només un salvatge!, algú fora de la domesticació i de la dominació, però igualment agressiu o violent, pacífic o empàtic.

La mitologia social occidental, impulsada per els “medias”, ofereix una imatge distorsionada dels indis de les praderies, els orgullosos xeiene o sioux, els irreductibles comanxes o apatxes... els col·loquem fora de la història en un mon originari sense conflictes.

Abans de l’arribada dels europeus a l’espai nord americà vivien entre 10 i 20 milions de nadius (encara que alguns autors parlen de 60 o 90 milions), dividits en unes 500 cultures, amb llengües, costums i organitzacions socials diferents.

Alguns grups eren matrilineals i d’altres patrilineals, uns nòmades i d’altres sedentaris, agricultors i caçadors recol·lectors, encara que el més freqüent eren economies mixtes. Unes de petits grups, altres que formaven quasi ciutats, com el cas dels pueblo o de les ciutats de la vall del Mississipí.

Malgrat que no coneixien el ferro, havien domesticat nombrosos vegetals (blat de moro, carabasses, mongetes...) i animals (gossos), tenien una astronomia desenvolupada i en molts llocs una arquitectura complexa....

Políticament eren capaços de bastir aliances estables i confederacions, amb una bona part de la gestió mitjançant dirigents electes, com va ser la Confederació Iroquesa de la zona dels Grans Llacs (creada als voltants del segle XI i vigent fins més enllà de l’arribada dels europeus), o la dels Seminoles de la Florida.

La guerra no els era aliena i, de fet, molts grup van ser exterminats (o absorbits) en operacions semblants al genocidi. Algunes de les societats eren clarament esclavistes i, quan la irrupció dels europeus va ampliar mercats, clarament traficants (com va passar a l’Àfrica on els caçadors d’esclaus eren agents locals).

EL XOC TECNOLOGIC ENTRE ELS POBLES ORIGINARIS I ELS INVASORS.

Els europeus van arribar a l’Amèrica del Nord per dues fronteres, una per l’est (francesos, anglesos i holandesos) i l’altre per el sud (espanyols). Uns, els de l’est, van començar una colonització basada en les empreses privades (les grans companyies pelleteres), amb el suport dels exercits estatals i amb els colons agricultors com actors secundaris. L’altra, la del sud, una expansió imperialista clàssica, amb colons i suport militar i religiós (de l’església catòlica), la església constituïa de fet un altra mena d’exercit.

Els invasors disposaven d’una panòplia tecnològica ben àmplia, armes de foc, artilleria, alcohol destil·lat, eines de ferro, vehicles amb rodes, cavalls i gossos de presa (la seva domesticació i us, és tecnologia)... més endavant va arribar el ferrocarril i el telègraf, les tècniques de fortificació, el filat espinós i les tanques... els mecanismes es van anar refinant.

Un dels darrers, xocs entre la tecnologia europea i els nadius nord americans fou el 1890, a Wonden Knee, en que els darrers lakotes relativament lliures (fugien de la dominació), van ser massacrats amb l’ajut dels Hotchkiss Revolving Cannons (metralladores d’alta tecnologia del moment), van morir més de 300 persones, la majoria nens, dones i vells desarmats, els soldats de la cavalleria dels EUA van tenir 25 baixes, la majoria d’elles, es creu, van ser víctimes de foc “amic” de les metralladores, la tecnologia no fa distincions entre assassins i assassinats. Les tropes dels EUA eren del Setè de Cavalleria, els mateixos que van ser derrotats per els lakotes l’any 1876 a Little Big Horn.

QUAN ELS ENVAITS VAN SUPERAR ALS INVASORS.

Bona part de la tecnologia dels invasors va arribar als envaïts ja sigui per comerç, ja per pillatge. Molt aviat, al segle XVI, s’estén l’ús del ferro amb diversos instruments d’acer d’origen europeu i a inicis del segle XVII les armes de foc.

Ja cap el 1624 apareixen el primers dibuixos de cavalls, a dibuixos sioux, també hi ha referències a les cròniques espanyoles d’atacs apatxes a cavall contra establiments colonials el 1650.

La principal font de cavalls ve el sud, de fet els espanyols, conscients del perill, ja havien prohibit als nadius l’ús de cavalls de munta, però la revolta dels indis pueblo (1680) deixà un gran quantitat de cavalls a les seves mans, cavalls que son intercanviats cap el nord. De fet alguns dels moviments migratoris, com els dels comanxes, semblen seguir la ruta al sud en busca de cavalls.

Aquestes tecnologies rebudes, o apropiades, són ràpidament assimilades per els receptors, que superen, i de molt, als europeus. La cavalleria lleugera dels indis de les praderies es considera com la més avançada i eficaç de la història.

Les tecnologies europees capgiren el mon nord-americà. L’accés a les armes de foc per part del pobles algonquins i iroquesos (cap el 1660) desferma l’agressió sobre pobles que vivien més cap l’oest, el seu extermini o la expulsió vers les praderies, com per exemple el cas dels sioux. Per altre part, per pagar el nou arsenal, es produeix l’extermini dels castors amb la finalitat d’obtenir més armes, bales i pólvora, entre d’altres mercaderies. L’extermini dels castors provoca la recerca de noves poblacions més allunyada i això suposa noves agressions i desplaçaments per altres pobles, de fet ja el 1642 a la zona dels Grans Llacs hi ha una guerra que se la coneix com “guerra dels castors”.

L’IMPACTE DE LA CULTURA HIPICA SOBRE ELS POBLES DE LES PRADERIES.

El cavall, també l’arma de foc, va permetre la explotació intensiva de la concentració d’una biomassa animal enorme a les praderies, segurament la més gran de la història, la dels bisons, arribaven a constituir ramats de fins 4 milions d’exemplars. Lluny de la idea “ecologista” de la cacera integrada on s’aprofitava tot, els indis caçaven els bisons en bona part per comerciar amb la pell i la carn seca, que eren imprescindibles com moneda d’intercanvi comercial. El 1855 una grup de 3.200 comanxes caçava 30.000 bisons, uns 9 per individu, això dona una idea de la importància comercial de la seva captura, ja que 9 per persona és, evidentment, molt més del necessari per la subsistència. El pas de la cacera a l’aiguait o en algun cas dirigint ramades a penya-segats, cap a la cacera per persecució activa va tenir conseqüències importants.

Els cavalls com diu Zerzan “son un altra exemple del lligam que hi ha entre la domesticació i la guerra (...) casi des de el començament han servit com a màquines, primordialment màquines de guerra” (Sobre los orígenes de la guerra http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article2699) i de fet la aparició del cavall domesticat en el mon dels indis de les praderies va suposar una militarització profonda de la seva societat.

Un exemple d’aquesta “militarització” la tenim en la evolució de la societat d’agricultors/recol·lectors semisendetaris dels hidatsa, dels que es van escindir, cap a finals del segle XVII els crown. Els crowns se’n van separar i van canviar de sistema de vida passant a caçadors de bisons i a poble guerrer, en guerra perpètua amb els seus competidors (sioux i xeienes) i dominadors sobre els seus parents hidatsa.

Al centrar-se en la cacera del bisó per consum propi i per el comerç de carn seca i pell, els pobles que van adoptar el model “hipocentric” recolzat per les armes de foc, van abandonar la agricultura estacional i la recol·lecció que centraven el paper i la importància social de les dones (i d’una dieta equilibrada autosuficient). Les dones es van veure relegades, des de una posició de proveïdores d’aliment moltes vegades imprescindibles, a les tasques complementàries i subordinades (i molt dures) de la cacera del bisó: l’assecat de carn i l’adobat de pells. Les societats masculines de caçadors/guerrers van veure augmentar el seu protagonisme en detriment de la resta de la població, bàsicament de les dones.

El “monocultiu” de la cacera del bisó va empobrir la cultura alimentària dels pobles que la van adoptar, les dones recol·lectores forçades a tractar carn i pell es van separar del coneixement botànic fonamental i en uns decennis es va perdre bona part del coneixement necessari per l’alimentació autònoma, estudis arqueològics sobre la entrada del cavall entre els comanxes avaluen la pèrdua de tradicions herbàcies recol·lectores en dos terços del total (una pèrdua de més del 60%!!).

Una dieta basada en la proteïna animal era bàsicament perjudicial, sobretot per nadons, nens petits i dones gestants, era necessari obtenir hidrats de carboni, proteïnes vegetals, greixos no animals i, per tant era imprescindible adquirir allò que no podien obtenir per ells mateixos, depenent d’intercanvis. Això reforçava la dependència de la cacera del bisó, que era el principal producte d’intercanvi. Les xarxes d’intercanvi eren doncs fonamentals en unes poblacions molt vulnerables a les malalties d’origen europeu.

LA VICTÒRIA DE LA TECNOLOGIA EUROPEA.

Mentre que els pobles de les praderies disposaven d’armes de foc equiparables a les dels colons i militars la balança va estar relativament equilibrada i compensada per la destresa en l’ús dels cavalls i el coneixement del territori.

Els pobles nadius no disposaven de les aplicacions tecnològiques per fabricar les seves pròpies armes, depenien de les que els venguessin o poguessin arravatar. Per contra els europeus no paraven d’innovar: els fusells Sharps de gran calibre i abast, les armes amb cartutx de paper i metàl·lic, les armes de càrrega “posterior” i les de repetició, totes armes cares i difícils d’obtenir. Aquestes armes van decantar a fovor dels europeus tant la cacera del bisó com la guerra.

El desenvolupament d’una artilleria de campanya mòbil i eficient i d’armes noves, com les metralladores i el reforçament de les vies de comunicació van tenir també un gran paper en la guerra contra els indis.

Capítol a part tindria l’ús de les epidèmies per eliminar grans grups de població, l’ús d’aquestes epidèmies derivava de pràctiques intencionades i/o negligents es discuteix, però com que hi ha precedents a Europa són més que provables.

Les poblacions de bisó havien estat espremudes per la obtenció de carn i pells, també per els interessos monopolistes i latifundistes de les companyies de ferrocarrils, però el cop definitiu va ser la invenció, el 1870, per part dels adobadors de Filadèlfia, d’un procés d’adobat que permetia transformar la pell del bisó en “cuiro industrial” per fabricar corretges de transmissió de la maquinària de la revolució industrial, el preu de la pell va augmentar amb la demanda insaciable de la industria, això i els fusells Sharps van acabar de sentenciar els ramats de bisons.Sols entre 1968 i 1881 a Kanses es van itilitzar els ossos de 31 milions de bisons com adob.

En franca inferioritat en armament i logística, amb les xarxes de comerç  destruïdes per la manca de productes per l’intercanvi, sense el recursos alimentaris necessaris (blat de moro, carabasses, mongetes...), debilitats per les privacions i vulnerables a les malalties (xarampió, verola...), la tasca del sistema industrial capitalista europeu era ja senzilla. Dels 10 milions de nadius cap el 1700, es va passar a sols 600.000 el 1800 i a 230.000 el 1890, encara no havia arribat el segle XX i ja sols quedaven un 2% dels habitants originaris.

CONCLUSIONS.

Segurament molts consideraran que és mol atrevit establir conclusions per el mon actual basant-nos en les relacions entre els pobles de les praderies i la tecnologia dominadora dels invasors, nosaltres pensem que encara és més atrevit el tecno-optimisme, o millor dit la tecnolàtria imperant actualment.

1.-Com es diu al títol , els indis de les praderies dominaven millor el software que els invasors, eren millors genets i feien anar millor les armes a cavall que qualsevol soldat francès, anglès, dels EUA, espanyols o mexicans. El software lliure és també més eficaç (en la major part dels aspectes) que el comercial fins el punt que moltes corporacions el fan servir.

2.-Els indis de les praderies eren totalment incapaços de fabricar un hardware (fusells bàsicament), depenien totalment del contraban i el pillatge (expropiació) dels productes fabricats en factories industrials. El hardware lliure no deixa de ser un acoblament de peces propietàries, és inversemblant pensar que d’una manera lliure es pugui fabricar al marge del sistema tecnoindustrial, els processadors estan fora del nostre abast.

3.-Des de mitjans del segle XIX fins el segle XX van haver importants innovacions en “hardware” militar, artilleria de campanya, armes de càrrega posterior, repetidores, metralladores... que van quedar en sa major part fora de l’abast dels arsenals dels indis de les praderies. Actualment, malgrat tots els intents de “ciència ciutadana” no hi ha una supercomputació lliure i, en el moment en que es disposi de computació quàntica realment operativa tampoc serà lliure.

4.-Els indis de les praderies van adoptar amb plena confiança una xarxa d’intercanvis que realment no controlaven del tot, quan els productes d’intercanvi van faltar es van trobar sense subministraments d’armes i d’aliments vitals. Nosaltres confiem totes les nostres comunicacions i bona part de les relacions a una xarxa que no controlem, que és propietat dels nostres enemics (igual que eren els compradors de pells) i que en qualsevol moment ens poden tallar. S’ha de tenir en conte que la xarxa mundial te més de 1.300 milions de servidors... quants d’ells son servidors socials no corporatius? (entre els 5 grans, Google, Microsoft, Amazon, Yahoo i Faceboock en tenen més de 300 milions).

Veien el que va passar a les praderies sembla raonable pensar que és molt provable que a nosaltres ens passi el mateix...

Malgrat tot, val dir, que segurament si els indis de les praderies van poder resistir decennis als invasors va ser gràcies a la seva capacitat adaptativa, i que per tant no és pot menysprear l’ús de software i hardware lliures, ni de les xarxes.

Sembla necessari endegar un debat sobre les nostres debilitats i també sobre les nostres fortaleses, extreure valor del passat i ser capaços d’endegar pràctiques noves, pràctiques que no ens facin dependents. Bàsicament es podrien resumir en atacar la xarxa de dominació (inclosa internet, usant-la tenint en conte els riscos) i fomentar una xarxa lliure i no necessàriament tecnològica.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!.

Més info:

“El Imperio comanche / Pekka Hamalainen” Hamalainen, Pekka ,  Barcelona : Península, 2011.

“El Imperio de la luna de agosto : auge y caída”,. Gwynne, S.C. , Madrid : Turner, 2011

“Los Apaches : águilas del sudoeste”, Worcester, Donald E.  Barcelona : Península, 2013

“Las Guerras apaches : Cochise, Jerónimo y los últimos indios libres” Roberts, David, Barcelona : Edhasa, 2005

“Los Indios del Gran Suroeste de los Estados Unidos : veinte siglos de adaptaciones culturales”, Weaver, Thomas, Madrid : MAPFRE, cop. 1992

“El Corazón de todo lo existente : la historia jamás contada de Nube Roja”,  Tom Clavin & Bob Drury, Santaella Madrid : Capitán Swing, 2015.