Des de sempre els dominadors han volgut tenir identificats els seus
súbdits (seria una part fonamental del control social, situar-te en un lloc,
posar-te una etiqueta, donar-te un nom), en les
societats agrícoles, sense grans masses de població aquest controles
podia portar a terme directament, mitjançant agents humans, el agutzils,
capatassos, capellans, alcaldes, propietaris, gremis d’ofici... podien conèixer
fàcilment la filiació de cada persona (o podien obtenir fàcilment les dades
necessàries).
Amb l’augment de la complexitat social, amb l’aparició de grans
concentracions de persones als enclavaments comercials, sobretot fires i
mercats, i molt especialment amb el
naixement de les ciutats, aquest control directa es va anar fent cada cop més
problemàtic.
Aquest tipus de control va esdevenir impossible amb el
desenvolupament de la revolució industrial, la necessitat de ma d’obra
concentrada al voltant dels nuclis industrials, així com el qüestionament de
les relacions socials tradicionals per part dels dominats, va fer aflorar la
necessitat de desenvolupar alguna mena de control que permetés detectar als
proscrits (vaguistes, els primers “sindicalistes”, refractaris l’ordre i al
treball, revolucionaris, criminals diversos...) i aplicar els càstigs
corresponents.
L’aparició
de sistemes de transport cada cop més ràpids (xarxes de camins i carreteres,
serveis de diligència i de correus, desenvolupament de les línies de navegació,
els primers ferrocarrils...) unida a la desaparició dels gremis, va fer que
tota la massa d’assalariats volguessin, i en molts cassos aconseguissin,
moure’s a territoris més favorables. Els sistemes de comunicacions moderns
permetien mobilitzar ràpidament mercaderies i matèries primeres, soldats i
policies, transmetien ordres, sentencies i condemnes, però també van permetre
la mobilitat d’aquells que s’oposaven a la dominació.
Calia poder identificar a cada individu,
identificar i classificar-los, les primeres proves van ser documents escrits,
les cèdules de seguretat i passaports interiors, a l’Estat Español van
aparèixer cap el 1824, amb la promulgació d’una Reial Cèdula que establia les Cartes de Seguretat
(necessàries per viatjar a més de 36km del lloc de residència).
Aquests DNI primitius disposaven d’una mini
fitxa biomètrica en el que es feia constar l’alçada, les dades dels ulls i del
nas, els cabells, la barba, el color de la pell i d’altres característiques.
El primer procediment sistemàtic(exitós) per individualitzar a les persones sembla ser
que va ser desenvolupat a França per el policia Bertillon cap el 1882, el
mètode era antropomètric i prenia mesures dels cos (alçada, longitud de braços
i cames, perímetre del cap...), el mètode va triomfar en poc temps a Europa,
per exemple va permetre la identificació de l’anarquista Ravachol, malgrat el
seu triomf inicial es va descobrir que podien haver dues persones amb les
mateixes característiques. No va ser fins 1892 en que el policia argentí Juan
Vucetich va proposar l’ús de la petjada dactilar, l’èxit del sistema va ser tal
que es va estendre ràpidament per tot el mon i, hores d’ara, és el mètode més
emprat per identificar (milers de milions de persones estan fitxades, a l’Estat
Espanyol per exemple el 100% de la població adulta i bona part dels nens i
nenes). http://negreverd.blogspot.com.es/2013/12/la-biometria-el-control-portat-la-seva.html
IDENTIFICAR SENSE LA PRESENCIA DE
L’IDENTIFICAT
Aquest seria el somni de tot controlador,
poder ubicar a una persona en un lloc i a una hora determinada... la
criminologia del segle XIX ja havia desenvolupat algunes solucions
aproximatives, sobretot examen de pels i cabells.
La gran avantatge de les petjades
dactilars, y que va ser determinant per la implantació del mètode, va ser que es podien detectar en l’entorn que
hagués visitat una persona, sense necessitar la seva presència. Aquí tenim el naixement dels grans
bancs de dades sobre els ciutadans, primer els que tenien “antecedents” i en
molts països el 100% de la població.
Les contramesures front la identificació
per petjada dactilar van ser desenvolupades simultàniament i eren tan senzilles
com un parell de guants.
S’han desenvolupat d’altres mètodes
biomètrics per identificar sense presència. Per la veu (sobre comunicacions
interceptades), reconeixement facial, de la gestualitat i de la marxa en
enregistraments de videovigilància, el ritme de teclejat en ordinadors i
telèfons... però cap ha estat prou pràctic per ser adoptat d’una manera
generalitzada i rutinària.
Fins l’aparició dels perfils d’ADN els
sistemes emprats i acceptat es limitaven al ja esmentat de les empremtes
dactilars.
L’ANÀLISI GENÈTIC: UN ALTRA PAS EN LA
DOMINACIÓ.
La elaboració de perfils genètics es
relativament moderna i es va anar desenvolupant amb lentitud. A principis dels
anys 80, va experimentar una forta acceleració, sobretot amb el desenvolupament de la tècnica PCR a
finals dels 80 (reacció en cadena de la polimerasa). Mitjançant la qual
s’amplifica l’ADN disponible fins obtenir la quantitat suficient per el seu
anàlisi. De fet la primera condemna basada en el perfil genètic va ser als EUA
el 1985.
S’ha de tenir en conte que tots els mètodes
per elaborar perfils són bàsicament estadístics, que es tracta de
probabilitats, no de certeses absolutes, el mètode més emprat i l’oficial de la
Interpol és el de la anàlisis d’entre 8
i 17 fragments del que s’anomena STR (segments amb repeticions en tàndem), cada
un d’aquests segments pot tenir entre 100 i 500 bases i el nombre de
repeticions és molt variable. La rapidesa i fiabilitat de les anàlisis va
augmentant contínuament. Malgrat tot és possible que dues persones tinguin un
perfil STR idèntic i s’ha donat algun cas (https://www.interpol.int/es/Especialidades/Polic%C3%ADa-cient%C3%ADfica/ADN
). Hi ha altres ADN’s analitzables, però els més emprats, el del cromosoma Y
(ADN-Y) i el mitocondrial (ADN-mt) no donen la informació necessària per
identificar un individu, però si per descartar-lo.
Un dels motius per la consolidació del
mètode STR és la magnitud assolida per les bases de dades que contenen aquesta
informació i que fan que introduir noves tecnologies es faci més complicat. http://negreverd.blogspot.com.es/2016/09/adn-de-merda-merda-dadn.html
ALTRES TIPUS D’ANÀLISI GENÈTIC.
Hi ha la possibilitat d’obtenir altres
dades de les mostres biològiques recollides, especialment “interessants” son
aquelles que malgrat no identificar individualment permeten conèixer altres
aspectes de l’individu que es vol identificar. Així es tracta d’identificar la
procedència geogràfica i es treballa en la identificació de la “etnicitat” i el
color de la pell, hi ha productes comercials que ofereixen la possibilitat de
discernir la procedència europea, africana i asiàtica o el color de l’iris.
ELS LABORATORIS D’ANÀLISI GENÈTIC.
Hi
ha gran quantitat de laboratoris que elaboren perfils genètics,
relacionats sobretot amb proves de paternitat, identificació de persones
desaparegudes, estudis històrics, agronòmics... Però laboratoris acreditats per
el ministeri de justícia n’hi ha pocs, a tota Espanya són una vintena. Uns
depenen de la Guardia Civil, del Cos General de Policia o del Instituto
Nacional de Toxicologia, també en tenen la Ertzaintza i els Mossos d’Esquadra.
El CGP assegura que en un 20% dels cassos
s’utilitza la tecnologia dels perfils de ADN (potser es tracta d’una exageració,
però son paraules de la Comissaria del Servei de Coordinació Analítica de la
Policia Científica), des de els Mossos la xifra és molt més modesta i es parla
d’uns 300 perfils analitzats a l’any.
El pressupost del laboratori del complex
Egara (seu central de la Policia de Catalunya) és força important, 1.870.000€
des de finals del 2015 només en material fungible i queden fora tot el que
siguin adquisicions de menys de 21.780€.
La coordinació dels laboratoris es porta a
través de la “Comisión
Nacional para el uso forense del AND” (CNUFADN) al
Instituto Nacional de Toxicología.
ELS BANCS DE DADES GENÈTICS.
Tots hem vist a series de TV i pelis al
policia demanant un perfil a un banc de dades i resolent el crim... sembla
ficció?... doncs no ho és!. La conseqüència immediata de la tecnologia
d’obtenció i comparació de perfils genètics és la creació de bancs amb aquestes
dades, una altra és la creació de estàndards i mecanismes per intercanviar els
perfils entre bases de dades.
Els primers bancs (i els que tenen més
registres) son els dels EUA que va ser el primer en aplicar aquest mètode i els
del Regne Unit, el primer tenia el 2009 6,7 milions de perfils i el segon 5,4,
val a dir que els EUA tenen 5 vegades més habitants que el Regne Unit. Hi ha una
cinquantena de països que analitzen perfils genètics, dels que sols 38 declaren
el nombre de perfils que emmagatzemen que en total sumen 16,4 milions (l’Estat
Espanyol està entre els que no donen aquesta informació), hores d’ara es parla
de que hi ha més de 40 milions de registres a tot el mon.
A l’Estat Espanyol no es coneix exactament
quan es van començar a constituir els fitxers de dades genètiques, però en un
principi a nivell estatal havien dos fitxers, el de la Guàrdia Civil i el de la
Policia Nacional. Tant la Ertzaintza, la Policia Foral de Navarra, com els
Mossos d’Esquadra disposen també dels seus bancs de dades, concretament la dels
Mossos es diu SIP IDENTICRIM i va ser creada sobre el 2007.
A partir de 2007 els diferents fitxers es
van interconnectar constituint, de fet, una sola base de dades que, actualment
es creu que conté bastant més de 500.000 registres. La base de dades s’anomena
ADNIC i la gestiona l’Instituto Nacional de Toxicologia, emprant el software de
comparació CODIS del FBI.
A nivell internacional els bancs de l’Estat
Espanyol intercanvien dades amb Europol i la Interpol, de fet a Madrid hi ha
una oficina d’enllaç amb la Interpol (la
Oficina Central Nacional, OCN) a càrrec de la Policia Nacional, a més dels
policies nacionals a aquesta oficina hi ha agregats agents de la Guardia Civil,
de la Ertzaintza, el Mossos i de la Policia Foral Navarra, també el CNI pot
obtenir aquestes dades encara que no disposi ni de laboratoris ni de bases
pròpies la llei dona àmplies possibilitat perquè utilitzi aquestes dades de la
manera i amb la finalitat que cregui convenients. Els intercanvis a nivell
europeu estan coberts per el tractat de Prüm (2005), (http://www5.poderjudicial.es/cvcp12-13/CVCP13-09-ES.pdf
) aquest tractat no ha estat subscrit per tots els països europeus.
En principi aquests registres de dades
íntims estarien regulats per la Llei Orgànica de Protecció de dades (LO 15/1999
de 21 de desembre), però hi ha legislació específica. A l’Estat la Llei
Orgànica 10/2007 de 8 d’octubre que regula les bases policials de DNA i a
Catalunya per l’Ordre IRP/372/2007 de 8 d’octubre del Departament d’Interior
(durant el govern del tripartit). La Llei 10/2007 te un important impacte sobre
els drets individuals de les persones fitxades.
Hi ha altres bancs de dades d’us “civil”
com la FENIX (posteriorment Humanist) per la recerca de persones desaparegudes
i la identificació de restes i la DNA-PROKIDS dirigida a “perseguir” el tràfic
de persones.
A part d’això hi ha la sospita fonamentada
que tots aquests cossos policials disposen de més registres de perfils al marge
dels bancs “legals”, catalogats com “antecedents policials”.
ELS SUPOSATS DRETS DEL CIUTADÀ A LA
INTIMITAT.
Difícilment hi ha una intimitat més íntima
que la intimitat biològica, malgrat això, a rel de la LO10/2007 aquests “drets”
que ens donava la Llei de Protecció de Dades que son els d’accés, cancel·lació
i rectificació queden en paper mullat (lògicament, son bases de dades
policials), transcric els paràgrafs de la Llei directament:
1. La
conservación de los identificadores obtenidos a partir del ADN en la base de
datos objeto de esta Ley no superará:
El
tiempo señalado en la ley para la prescripción del delito.
El
tiempo señalado en la ley para la cancelación de antecedentes penales, si se
hubiese dictado sentencia condenatoria firme, o absolutoria por la concurrencia
de causas eximentes por falta de imputabilidad o culpabilidad, salvo resolución
judicial en contrario.
En
todo caso se procederá a su cancelación cuando se hubiese dictado auto de
sobreseimiento libre o sentencia absolutoria por causas distintas de las
mencionadas en el epígrafe anterior, una vez que sean firmes dichas
resoluciones.
En el
caso de sospechosos no imputados, la cancelación de los identificadores
inscritos se producirá transcurrido el tiempo señalado en la Ley para la
prescripción del delito.
En
los supuestos en que en la base de datos existiesen diversas inscripciones de
una misma persona, correspondientes a diversos delitos, los datos y patrones
identificativos inscritos se mantendrán hasta que finalice el plazo de
cancelación más amplio.
2.
Los datos pertenecientes a personas fallecidas se cancelarán una vez el
encargado de la base de datos tenga conocimiento del fallecimiento. En los
supuestos contemplados en el artículo 3.1 b), los datos inscritos no se
cancelarán mientras sean necesarios para la finalización de los correspondientes
procedimientos.
3. El
ejercicio de los derechos de acceso, rectificación y cancelación en relación
con la base de datos policial de identificadores obtenidos a partir del ADN se
podrá efectuar en los términos establecidos en la Ley Orgánica 15/1999, de 13
de diciembre, y en su normativa de desarrollo.
4.
Los identificadores obtenidos a partir del ADN respecto de los que se
desconozca la identidad de la persona a la que corresponden, permanecerán
inscritos en tanto se mantenga dicho anonimato. Una vez identificados, se
aplicará lo dispuesto en este artículo a efectos de su cancelación.
Com es pot deduir la possibilitat de
cancel·lar les dades és pràcticament impossible (per a la gent normal i
corrent) i el mateix fet d’accés a aquestes bases sembla ja força dificultós.
SOBRE ELS RASTRES, NOTA PRÈVIA.
Quan es parla de les mesures tecnològiques
de control social, sovint, la reacció és d’agonia i d’indefensió la angoixa
paralitzant no és, ni molt menys, el nostre objectiu. Ens explicarem amb una
faula:
Imaginem una guineu que viu a un bosc, quan
cassa a la guineu no l’hi convé fe soroll, però poc l’importa deixar petjades,
orina o excrements. Quan la presa és ella s’ha d’esforçar al màxim per no
deixar cap mena de rastre, ni petjades, ni soroll, ni olor... per poder fugir
dels gossos i dels humans.
Imaginem una guineu angoixada que
s’esforcés en no deixar rastres en cap moment, això no l’hi assegura el no ser
caçada i a més, al no marcar amb l’orina i amb les glàndules sexuals el
territori, ni trobaria parella ni podria conservar un espai propi.
La por a les mesures de control no ha de
ser paralitzant, ni ens ha d’impedir fruir de la vida, s’ha de ser sensat i
aplicar precaucions quan calen precaucions. Que si a casa teva, sobre la teva
roba, les teves coses, els teus amics i amigues queden rastres genètics teus no
te cap importància... no la te en la majoria de contexts.
ON DEIXEM ELS RASTRES?
Contínuament anem perdent cèl·lules
epitelials, no sols de la epidermis, sinó també dels teixits que entapissen els
òrgans, aquesta pèrdua es deu a erosió o a la renovació dels teixits, també en
perdem a través dels cabells i pels caiguts.
S’ha de tenir en conte que un cm2
de pell te uns 5 milions de cèl·lules i que un cm2 de pell del cap
te uns 250 cabells. Al llarg d’un dia és normal perdre un centenar de cabells.
Així doncs, deixem rastres genètics
mitjançant:
-La
sang
-El
semen
-Secrecions
vaginals
-La
orina
-La
suor
-La
saliva
-Secrecions
nasals i de la orella
-Excrements
-Pels
i cabells
-Cèl·lules
epitelials
-Ungles
-Caspa
Així els rastres poden quedar en qualsevol
objecte que hagi tingut un contacte íntim amb les parts del cos apropiades. Per
exemple:
-La saliva: coberteria, gots, llaunes de
refresc, botelles, escuradents, puntes de cigarreta,...
-Secrecions diverses: mocadors de tela o de
paper, tovallons, tovalloles, bastonets higiènics...
-Suor: queda a les petjades dactilars, que
poden ser analitzades, als mocadors, als guants de làtex,...
-Cèl·lules: a la major part dels objectes
anteriors, als raspalls de les ungles i de les dents, pintes, guants diversos,
gorres, coixineres, roba en general, eines de treball o de casa...
-Indirectament poden emprar els perfils de
parents consanguinis i també els pels dels animals que viuen amb algú també
poden ser indicis.
La quantitat de material biològic per poder
endegar un anàlisi és molt petita, de l’ordre de picograms (bilionèsima de
gram), entre 10 i 20 pg, actualment amb un parell o tres cèl·lules és
suficient.
La mesura més assenyada per no deixar
rastres és no abandonar sense control cap objecte que hagi estat en contacte
íntim amb nosaltres (quan la situació ho requereixi). Abandonar gorres, guants,
roba... fins i tot eines, llaunes de beguda, puntes de cigarreta... etc, és
deixar un rastre que pot tenir conseqüències, o no. En determinats cassos serà
convenient no abandonar sense destrucció (foc o agents químics) el material
“íntim”.
Per eliminar l’ADN de superfícies i
objectes al laboratori, publicacions de l’Interpol recomanen un producte el
Microsol 3 (és un nom comercial, potser no accessible aquí) o la clorhexidina.
Però qualsevol bactericides o
desinfectants enèrgics concentrats, el d’us sanitaris poden ser els més
adequats, si es deixa un temps relativament llarg perquè puguin actuar
destruint les cèl·lules. De tota manera material i espai net es pot
“recontaminar” de nou amb bastanta facilitat.
LA TRANSFERENCIA SECUNDARIA DE L’ADN.
Els rastres genètics que deixem tenen un
avida molt llarga, fins i tot d’any i poden ser transferits des de un espai a
un altra, de persona a persona i
d’aquesta a un objecte, o des de un objecte a una persona i d’aquesta a un
altra objecte... qualsevol espai u objecte emprat per diverses persones pot transferir
rastres genètics.
La transferència secundària (i fins i tot
terciària) de l’ADN ataca la certesa de proves que els jutges tenen la
tendència d’acceptar a ulls clucs, presoners del fanatisme tecnòlatra i del
efecte CSI (la sèrie de TV) que la mateixa INTERPOL considera un risc per poder
engarjolar en condicions al personal.
De fet als EUA hi han hagut absolucions
postcondemna desprès de que s’ataqués una prova de ADN no acompanyada d’altres
proves, fins i tot a l’Estat Espanyol hi han agut alguns cassos on s’ha posat
en dubte seriosament les proves d’ADN sospitoses de transferència secundària.
LA RECOLLIDA DE MOSTRES
Amb la progressiva rebaixa dels costos dels
anàlisis d’ADN s’ha anat estenent una pràctica policial d’anar generalitzant
una presa massiva de dades genètiques de detinguts i sospitosos. En la opacitat
de comissaries, sense una supervisió d’una defensa motivada i competent sovint
es prenen mostres emprant, en lloc del coneixement informat, el coneixement
desinformat, quan no la coacció directa, de fet és impossible que es pugui
“obligar a consentir”, però les lletres petites de tota la burocràcia permeten
en una situació de debilitat obtenir una mostra... i el consentiment és
irrevocable!.
D’una presa de mostres genètiques sols es
poden derivar conseqüències adverses per el “mostrejat”, no sols en el procés
concret, sinó molt més enllà:
-El perfil genètic dona dades sobre la
salut present i futura del “perfilat”.
-El perfil genètic dona dades sobre
l’origen “ètnic” i tots sabem les conseqüències que han tingut les bases de
dades ètniques, a més a l’Estat Espanyol una base de dades d’aquest tipus
estaria fora de llei (encara que no els importi).
-El perfil genètic és individual però
permet establir llaços de parentiu, per tant compromet també a tots els familiars,
de fet diverses policies del mon han emprat perfils de pares i germans per
tractar d’inculpar a una persona i a l’inrevés, dades d’un fitxat per
comprometre un parent.
-Les dades són per tant valuoses (per
Asseguradores, empreses... etc) i per tant sotmeses al tràfic de dades.
-Les bases de dades estan informatitzades i
son per tant bàsicament piratejaves.
-El fet de que s’intercanviïn dades entre
països i institucions augmenta els riscs de tràfic i pirateig.
-El perfil genètic es pot utilitzar per a
causes passades.... i futures.
No és d’estranyar que sempre es vulgui
obtenir el consentiment abans de que el detingut pugui parlar amb el seu
advocat, quan es troba estressat, desorientat i amb por.
Davant de la petició d’accedir a un
mostreig genètic l’afectat ES POT NEGAR i reclamar l’atenció d’un advocat. En
aquest cas la policia ha de demanar l’autorització judicial per procedir a
aquest mostreig... el tema de l’autorització no deixa de ser un tema en debat
com demostra el cas d’un condemnat per kale Borroka que amb un esput llençat a
la cel·la i recollit per la Ertzaintza va ser condemnat en un cas i absolt en
un altra, és un cas interessant doncs la primera mostra es va obtenir quan encara
no estaven regulades les bases de dades genètiques d’us policial, de fet es
considera la mostra genètica “abandonada” a la cel·la (https://www.boe.es/boe/dias/2014/01/08/pdfs/BOE-A-2014-216.pdf
).
Però que pot passar si de nou l’interessat
es nega?:
-No es pot tractar d’obtenir la mostra
mitjançant força física o coacció...
-En la major part dels cassos no s’ha
considerat punible com un delicte de desobediència.
-És molt provable que es valori en
prejudici de l’acusat (com a passat en diversos casos de filiació).
SIGUEM
GUINEUS, SIGILOSES I PRUDENTS, PERÒ TAMBÉ ALEGRES I ACTIVES. SIGUEM LLIURES I
SALVATGES.
Més
info:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada