23 de jul. 2014

Un estiu de foc. Les fogueres de la revolució de juliol de 1936.

Fins fa poc temps, al nostre país, i suposo que en tots els altres, abans de que l'acumulació de dades fos mesellament acceptada d'una manera general, tota insurrecció contra el sistema (l’església, els propietaris, les autoritats municipals i estatals)  començava amb la crema dels registres i arxius, era la gran festa solsticial dels oprimits... I, si amb els registres, cremaven també els sants i les mares de deu (ninots que condemnaven el sexe, la desobediència, el fugir de la norma...), cremava millor i la festa era doble!!.
Era un tema molt clar, si estaves contra l’església, la propietat i l'estat, el primer que s'havia de fer (desprès de neutralitzar a la Guardia Civil i d'altres instruments repressius) era cremar el registre de la propietat, el notarial, el registre civil i els parroquials, per suposat els arxius judicials i ja posats, tota mena de arxius dels poderosos, que per alguna motiu registraven les coses (encara ara, els historiadors de l’acadèmia, ploren la pèrdua!!... segur que també també alguns capitalistes i molts polis).
Paral·lelament a la “arxiuclastia” dels oprimits es desenvolupava la “arxiufilia” dels poderosos, la Generalitat republicana va esmerçar esforços i recursos en recollir i posar en lloc segur els diferents arxius del país... posteriorment les victorioses forces del general Franco van posar molta cura en recollir tot arxiu que se’ls posava a l'abast. Aquesta recollida i protecció tenia objectius molt clars, per una part  castigar a tots aquells que per activa, per passiva o per indiferència, eren refractaris al nou règim i per l'altra retornar i recuperar els bens dels “legítims” propietaris. D'aquí van néixer els arxius de Salamanca, arxius constituïts sobre una lògica de poder, per preservar la propietat, l’estat i el capital i perseguir als que se'ls hi oposaven. Lògica semblant a la de la actuació empresa per al Generalitat de Catalunya per constituir els magatzems d'arxius (salvadors de la barbàrie revolucionària) a Pedralbes, Poblet, Viladrau...
És un capítol especialment vergonyós de la història esquerranosa i progressista, que ha col·laborat en titllar de bàrbars a aquells que feien el necessari per aconseguir capgirar la situació social... o potser no, potser, potser és una bona defiició, és bo ser bàrbar, front als defensors de la propietat, el capitalisme i l'estat... front la civilització i els seus escolanets d'esquerres (ERC, PSUC, PSOE...) i sectors importants de l’escena revolucionària...
El que és ben cert és que tot el que no va ser destruït en el seu moment va ser emprat per condemnar a mort, a empresonament i a misèria a uns... i per retornar bens als seus “legítims” propietaris.



LA FÒBIA CONTRA ELS ARXIUS.

Per les persones desempoderades un arxiu és un forat negre del que poden venir beneficis (reconeixement de drets, pensions, serveis...) o desgràcies (penals, fiscals, administratives...). En el “malestar” del modern estat del “benestar” ens fan creure que sols ens arriben beneficis, “drets” diversos, des de una renda mínima a una atenció sanitària. Però la realitat és que, si llevem la capa més superficial, ens trobarem directament amb la megamàquina de de la dissort. La màquina que ens mediatitza, que ens domina, que ens anul·la i que ens fa ser dissortats, com que afrontar això és perillós, preferim no mirar, preferim mantenir-nos mirant la capa superficial i exigir que li posin més ornaments: una renda bàsica, una prolongació de l’escolaritat obligatòria (per dalt o per baix), un augment del salari mínim ... que ens acabin de desgraciar la vida.
No fa tant les coses eren més clares, el registre de la propietat servia a la classe propietària, el parroquial a l’església, el municipals a les estructures de poder, el judicial i el policial a tots ells: a l’esglesia, al capital i a l’estat... així que si no eres de cap d’aquests estaments, si no formaves part del mon dels poderosos i si estaves contra la propietat, contra la dominació clerical... tenies clar que aquests arxius eren un dels instruments dels dominadors (potser el més potent) i havies de destruir-los.
Al llarg de la historia la major part de motins i d’avalots anaven acompanyats per la crema dels arxius, el foc era el millor destructor de papers... des de la època medieval fins la revolució de 1936 això va ser una constant, encara que es va aguditzar al llarg del XIX i principis del XX.
Les revolucions del segle XIX van anar acompanyades d’entusiastes cremes d’arxius. Durant els alçaments liberals i els primers republicans, al llarg de les carlinades i avalots, els rebels de tota mena una de les primeres coses que feien era cremar els arxius, generalment parroquials, però també notarials, municipals... i és que malgrat que la historia de l’acadèmia no reconeixerà mai el fet (la oral és morta), al segle XIX hi ha conflictes contra la propietat.
El 1835 a Valls es cremen registres notarials i judicials en el Motí dels Procuradors, una interessant acció popular dirigida contra els “homes de lleis”, l’any abans es cremaren els notarials i hipotecaris de la Poble de Lillet, el 1853 els de Vilafranca del Penedès i cap a el 1854 els de Tortosa. Al llarg dels 8 anys que van de 1869 a 1876 (sexeni democràtic, regnat d’Amadeu, Primera República, alçament cantonal, la dictadura del general Serrano i la restauració borbònica), es cremen arxius notarials i registrals a Falset, Montblanc, Vendrell, Ulldecona, Valls i molts d’altres llocs.
En aquesta tasca rivalitzaren liberals, carlins i els primers republicans, però el paper protagonista era el de la xusma luddita de les ciutats, els paries de la primera revolució industrial catalana...
Al llarg del segle XX hi ha també diversos episodis que culminen en la explosió revolucionària de 1936. Però abans hi ha nombrosos episodis, amb la victòria republicana de 1931 entre el 10 i el 11 de maig es cremaren moltes esglésies, al llarg de les diverses proclamacions del comunisme llibertari als anys 30 (Alt Llobregat el 1932, la Torrassa el 1933....) es reproduïren els atacs contra els arxius, especialment els de la propietat, desprès de la victòria del Front Popular, durant els mesos que van fins el cop d’estat, es destruïren totalment 160 esglésies i es van danyar seriosament 275 al conjunt de l’estat.

1936 ANY DE JOIA REVOLUCIONÀRIA.

Els revolucionaris del 36 es van dedicar amb totes les seves forces a fer desaparèixer tot allò que els sotmetia, amb la major crema de paperassa de l’història recent.... bona part d’aquesta destrucció era simbòlica (imatges, llibres de sants, alguns monuments...) però una bona part era summament practica.
La part pràctica és notòria en el cas dels arxius relacionats amb la policia i el dels jutjats (processos, sentencies, expedients d’instrucció...) i amb la propietat  registres de la propietat, d’hisenda, notarials, cadastres. No és tant evident quan parlem dels arxius municipals, els censos i els parroquials.
Al llarg dels anys de revolució, Catalunya, despès d’Aragó, va ser la zona amb més arxius destruïts.
Es van cremar al pràcticament la totalitat els arxius notarials dels districtes de Falset, Gandesa i Granollers, i molts d’altres parcialment. De registres de la propietat i d’hisenda s’en tenen poques dades, pero van ser destruïts per exemple els de les Borges Blanques, Lleida, Arenys de Mar, Vilanova i la Geltrú i bona part del de Barcelona. En total es creu que van desaparèixer un 43% d’aquest tipus d’arxius.
També es van destruir uns 200 arxius municipals (aproximadament un 22% del total) la Generalitat es va esforçar molt en salvar el màxim nombre d’aquests arxius.
Els arxius parroquials també van ser molt danyats, per exemple a Girona, de 839 parròquies sols 8 van, es calcula que va cremar un 30% del patrimoni documental parroquial.
Om podem veure, excepte casos puntuals als arxius de districte notarial, la destrucció va estar força lluny de ser copleta, enpart per temes d’organització i logística i per l’altra per la defensa que en feren determinades forces poítiques, inclosos alguns sectors de la CNT i la FAI.
Val a dir, que en el moment de la retirada es van consumir al foc una bona quantitat de registres i arxius, cremats per les autoritats republicanes per evitar que caiguessin en mans de l’enemic, especialment els de les Conselleries de la Generalitat, els Municipals i els judicials recents.

I ARA, AL MON DE LA BIGDATA, QUE FAREM?

Amb el cadastre, el registre civil, el registre de la propietat...etc, informatitzats i penjats del núvol que farem?, a on es podrem dirigir per fer les pires dels documents del vell mon?.
Ara la memòria del poder s’ha estes fins dimensions monstruoses, al nivell de Zb.
Però és que ara la velocitat de processament de la informació a crescut exponencialment i es poden accedir a dades (fins i tot imatges de vídeo) a una velocitat milions de vagdes mes ràpides que fent la feina manualment.
I, on es troba tota aquesta informació?, ha sortit de les dependències municipals, judicials, parroquials... i ara es troba a un indeterminat lloc, al núvol, al Centres de Processament de Dades (CPD).
La relativa centralització dels CPD ens donen alguna esperança luddita, però tota la informació està duplicada i es fàcilment deslocalitzable, ara més que mai, la única alternativa  es global, mundial. Queda per veure la resiliència del sistema i si es pot produïr un efecte domino amb la caiguda d’un CPD, però de tota manera cal una acció general descentralitzada. El poder o te fàcil per reconstruir-se de qualsevol alteració local a qualsevol lloc del mon, ens cal una acció generalitzada.


Per un mon lliure i salvatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada