Quan es parla de la rereguarda del període que els historiadors anomenen
“guerra civil” i que nosaltres anomenem (amb més fonament) revolució social, hi
ha, en termes generals, un consens de condemna acadèmic a la violència fora de
les línies del front, condemna totalment hipòcrita, ja que fins i tot les
forces més moderades del bàndol “antifeixista” la van practicar, i que per
altra part suavitza (o silencia) la crítica quan aquesta violència és estatal,
es parla molt de que la violència al bàndol feixista va ser planificada i
institucional, però s’oblida tot el període que va del 37 fins al final de la
guerra on el Servei d’Informació militar, el temut SIM va realitzar una repressió
institucional i planificada.
És un fet que, quan l’estat va recuperar el control dels carrers i de la
policia, la repressió es va fer més crua. És un fet que desprès dels fets de
maig de 1937, amb la expansió del SIM (en mans sobretot dels estalinistes), els
camps de presoners van experimentar un creixement enorme, tan en el nombre de
persones internades com en la brutalitat, que en alguns cassos supera les
situacions que es van viure a altres països d’Europa i al mateix estat espanyol
després de la victòria feixista. És un fet que sota la tutoria de la NKVD a
comissaries (txeques), presons... es van viure episodis despietats. La autèntica
violència a la rereguarda va ser controlada, molt controlada!!, tan controlada,
o més que la exercida a la zona feixista.
A la rereguarda i al front va haver una revolució social, una de les
revolucions més profundes de la història, revolució que es va anar desmuntant i
enderrocant en uns mesos. Al front amb la militarització, a la “rereguarda” amb
el restabliment dels òrgans de control estatals (policia, jutjats, conselleries
d’indústria, decrets i lleis...), el procés d’enderrocar la revolució es va
mantenir fins al final de la guerra i, en alguns aspectes, va prosseguir als
camps de refugiats del Rosselló.
No es tracta de negar violències i espolis individuals o de grup, ni de
jugar a pelis de bons i dolents: cada moviment, cada tendència, que aguanti les
seves responsabilitats... sens dubte si les forces revolucionàries no haguessin
cremat i enderrocat esglésies, si no haguessin matat capellans, membres de la
Lliga i de la CEDA, si no haguessin intervingut el sistema educatiu, acabant
amb l’adoctrinament religiós i amb la segregació per sexes, si no haguessin
col·lectivitzat els medis de producció... els bons burgesos catalans no
s’haurien passat al franquisme... no els hagués fet falta!!.
Fins i tot, si s’haguessin donat totes aquestes condicions, no s’hauria
produït l’alçament feixista que va ser un moviment militar promogut per els
sectors socials aterrits front la perspectiva d’una revolució social que
acabaria amb els seus privilegis.
Per alçar-se els militars varen necessitar el suport de la oligarquia
agrària i capitalista. L’alçament no va estar motivat per la por als conflictes
plantejats per els nacionalistes, va ser provocat per la por a la revolució,
això queda ben clar al analitzar la barbàrie repressiva desfermada a Andalusia
els primers dies, en un veritable genocidi de classe, van morir més de 50.000
persones (un 1%) de la població, però a Sevilla van ser unes 13.000 (1,6% de la
població), a Córdoba 10.000 (un 1,4%), a Huelva 6.000 (un 1,7%). A Extremadura
i a Saragossa es va exterminar un 1% de la població, fins i tot en zones poc
reivindicatives i poc organitzades com Castella la Vella el nombre de morts va
superar el 1% de la població. Al ser ocupada Catalunya, els franquistes van
executar unes 3.700 persones, un 0,1% de la població, 10 vegades menys.
En parlar dels incontrolats es solen assimilar al conjunt de les
patrulles de control, i les patrulles s’assimilen en general a CNT-FAI. Val a
dir que aquestes patrulles eren mixtes, només la meitat dels patrullers eren
afiliats a la CNT, dels 11 sectors sols 4 delegats de sector eren de CNT (UGT
en tenia 3 i ERC en tenia 4), els secretaris de les Patrulles eren dos, un,
Asens de CNT, l’altra Tomàs Fàbregas i Valls que tenia doble militància a
l’Acció Catalana Republicana... i a Nosaltres Sols. Tots els abusos van ser
comesos per un sol sector de les patrulles?... Hi ha testimonis de presons
clandestines, execucions i cementiris clandestins en mans del PSUC i ERC, però
aquesta part de la història no es vol que formi part del relat dominant.
Dissoltes les patrulles, recuperat el control total per les forces
estatals, el SIM (depenent de l’exercit de la República i sota control del
PC/PSUC) va formar una xarxa de camps de “treball” on van anar a parar molts
interns de les presons catalanes (sota administració de la Generalitat), aquests
camps de “treball” van funcionar com a camps d’extermini per maltractament,
gana, esgotament i execució, segur que van ser més efectius i mortífers que la
violència desorganitzada de l’estiu de 1936, l’eficiència i la disciplina abans
que tot.
Una acusació que s’uneix a la llegenda dels incontrolats és el de
l’acumulació d’armes a la rereguarda... sembla que els únics que tenien armes a
la rereguarda fossin els anarquistes!, de fet la major part de les armes
capturades a l’exercit per la CNT i la FAI van ser enviades al front d’Aragó
amb els milers de voluntaris (no tots anarquistes és clar!) de les columnes
confederals. Si no haguessin aturat als militars, segurament en poques setmanes
haguessin ocupat Lleida i amenaçat Barcelona.
Mentre, ERC i EC que també havien aconseguit un bon botí d’armes van
tardar 2 mesos en enviar la columna Macià-Companys al front i van mantenir fins
passats el fets de maig, les Milícies “Pirinenques” (ben armades) estacionades
a Barcelona i a Figueres. En esclatar la lluita al carrer el més de maig tots
els grups polítics tenien armes, armes que per el que sembla, quan estaven en
mans de PSUC/ ERC/ EC no eren necessàries al front...
Volem reivindicar els nostres incontrolats i fins i tot alguns
dels incontrolats dels altres. Van ser decennis de repressió, d’odis,
d’empresonats, exiliats i morts, decennis de misèria, de gana, de condicions de
vida deplorables, d’explotació de nens i nenes, decennis d’adoctrinament i
abús, decennis de guerres on morien els de sempre i on s’enriquien es de
sempre... els 8.400 morts a la rereguarda catalana (la meitat o més desprès de
maig de 1937) són pocs comparats amb totes les víctimes que va acumular el
sistema des de la industrialització... Difícilment s’hagués pogut intentar una
revolució social deixant a la rereguarda els requetès i falangistes, cedistes i
membres de la ultradreta, i mantenint en mans dels capitalistes de la Lliga el
sistema productiu.
Tots els sectors van tenir els seus “incontrolats”... el PSUC va tenir
África de las Heras (que va fer carrera al KGB fins esser heroïna de la URSS),
ERC en Josep Soler Arumí (inventor de la desaparició per incineració) o en
Josep Bordàs de Castelló d’Empúries... entre molts d’altres. Especialment
rellevant és el transfuguisme, mitjançant el que notoris “incontrolats”, eren
incorporats a les forces parapolicials estalinistes del PSUC passant a ser
fidels servidors de la legalitat republicana, com va ser el cas d’Aubi el Gordo
de Badalona (que va acabar dins la policia de Batista a Cuba) o el Penjarobes
de Puigcerdà (que va ajudar a eliminar a l’Antonio Martin).
De fet, realment, tenen raó, la seva violència no va ser incontrolada!, la
violència governamental va ser planificada, executada per el SIM a través d’una
xarxa de 7 camps de treball on van morir centenars de persones, hi ha noms
vinculats a aquestes “eficacies”, Rafael Tasis (Director General de Presons, (ERC)
lliurava els presos des de les presons cap els camps que dirigien persones com
Manuel Astorga (director del camp d’Omells de na Gaia, membre del PC). http://negreverd.blogspot.com/2015/04/el-moti-de-la-model-del-38-els-camps-de.html.
Hi ha un tractament summament classista dels homes d’acció d’aquells
mesos, el fet de que no tinguessin la cultura burgesa d’altres militants, de
que pràcticament no deixessin testimonis escrits fa, que els historiadors els
tractin amb burla (cites literals infestades de “sig”), menyspreu o
condescendència, ens cal un relat que recuperi la seva història, els seus
somnis i les seves aportacions... i també, perquè no, els seus errors.
Volem parlar del Comitè d’Orriols, del de Comitè Revolucionari d’Osor,
del Coix del Carrer Gurb, de l’Antonio Martin, d’en Justo Bueno... de tots
aquells que amb encert o no, amb brutalitat o no van tractar d’impulsar una
revolució extraordinària i canviar unes relacions de poder opressives que ja
duraven segles.
EL COMITÈ D’ORRIOLS, ELS
INCONTROLATS DE L’EMPORDÀ.
Orriols és un petit poble integrat dins del municipi de Bàscara, l’any
1936 Orriols tenia menys de 300 habitants, de fet Bàscara en tenia sols 853,
era una societat “bucòlica” igual que la d’altres pobles propers, aparentment
sense tensions, amb alguns grans terratinents, masovers, petits propietaris,
persones que compaginaven el conreu de petites peces pròpies amb la feina a
jornal i jornalers, la possessió de la terra determinava el lloc de cadascun a
la societat.
Sota d’aquesta aparença bucòlica i exempta de conflictes havia decennis
(per no dir segles) de dominació dels cacics locals, d’abusos en el pagament de
la renda de la terra, de desnonaments, d’impagats, de frau en el repartiment
dels beneficis de la terra i d’imposicions clerical. Tot això acompanyat, sens
dubte, de dosis de violència física o institucional i amb el record recent de
les repressions, durant la dictadura d’en Primo de Rivera i arran dels fets
d’octubre de 1934. De fet la violència desfermada a les zones rurals catalanes,
fins i tot les més endarrerides, va ser varies vegades superior a la
experimentada a les zones urbanes, es va produir un escapament de tensió
acumulada.
Tota aquesta suposada ”pau bucòlica” va esclatar pels aires l’estiu de
1936, quan un grapat de veïns (menys d’una vintena,) majoritàriament petits
propietaris de terra agrícoles, van decidir posar la societat rural potes
enlaire.
Els petits propietaris revolucionaris, disposats a col·lectivitzar la
seva terra, no va ser un fenomen exclusiu d’Orriols, va ser generalitza l camp
català, per exemple al poble proper de Garrigàs es va produir una
col·lectivització semblant i, desprès de maig de 1937, malgrat el
desembarcament del PSUC a l’Ajuntament i la devolució de terres als antics
propietaris els col·lectivistes de Garrigàs van resistir, en bona part, la
pressió en contra.
Hi ha un mite, al voltant dels fets revolucionaris de 1936, un mite
recurrent: tota la violència (contra objectes, edificis i persones) la van
exercir el “de fora” gent que venia de les ciutats, immigrants (els famosos
murcians de la FAI) o no, gent d’altres municipis (els d’Orriols a tot
l’Empordà, per exemple)... malvats
forasters que permet descarregar-se de responsabilitats en societats petites i
amb un gran control social.
La imatge que es te d’Orriols d’abans de la revolució és la d’un poble
despolititzat, governat, des de sempre, per els cacics de la Lliga, una basa
d’oli ... però en alguns escrits es parla d’Orriols quan es reorganitza la CNT
(clausurada durant el Bienni Negre), i es coneixen contacte entre gent
d’Orriols i el mestre de l’escola racionalista de Salt, el primer nom que es va
donar al comitè, denota ja una forta influència cenetista.
El que ha quedat en l’imaginari popular (l’imaginari de certa part de la
població) és el mite de violència al voltant d’aquest Comitè, sembla que hi ha
una adagi a les terres de Girona que diu “és més dolent que el Comitè
d’Orriols”.
Malgrat aquesta fama, a dins d’Orriols mateix; es van produir molts pocs
assassinats, algunes fonts diuen que cap (el capellà del poble va morir a
Barcelona on havia fugit).
Al Comitè d’Orriols s’atribueixen més morts dels que podien haver fet,
l’atribució s’estén a tots els cadàvers trobats en la “zona d’influència
d’Orriols”, que inclou una pila de municipis Bàscara, Calabuig, Llampaies,
Tarradellas, Vilademuls, Vilafreser, Orfes, Espinavessa, Foixà, en total més de
50 morts, els que es van poder identificar, van sortir, en sa major part, de
les presons de Figueres, Sant Feliu de Guíxols i Girona, alguns conduïts per
milicians que vigilaven la presó i la majoria per grups exaltats a rel del
bombardejos navals. Encara que alguns dels d’Orriols participessin, la seva
actuació havia de ser, per força, limitada pel nombre.
El Comitè Antifeixista d’Orriols (Comité de Oficios Varios de Orriols y
sus Contornos), va endegar un seguit de canvis socials importants, van
enderrocar el campanar de la església, van abolir la separació de sexes a
l’escola i van revisar tot el material escolar que consideraven reaccionari. Van
crear, del no res, una Conselleria de Cultura (dins del Consell Municipal) i
una mena de servei social, dirigit a ancians sense recursos i als refugiats.
En l’aspecte econòmic van col·lectivitzar totes les terres i edificis
del poble, amb la idea d’abolir la propietat privada, els petits propietaris de
terres i habitatges els podien conservar en usdefruit, sempre que fos suficient
el treball familiar per conrear-les, no podent llogar-la ni vendre-la.
Van fer una rebaixa generalitzada del 50% en els lloguers i van
expropiar cases i locals dels propietaris fugits o absents, aquestes van servir
per acollir els refugiats que començaven a arribar.
El maig de 1937, a Girona, es van produir forts enfrontaments i
nombroses morts tan entre els partidaris de la revolució com entre els de
l’Estat. En aquests enfrontaments van participar el d’Orriols amb l’assalt i
ocupació de l’ajuntament de Bàscara. També se’ls atribueixen 3 morts (els darrers), dos d’ells
afiliats a la UGT ...
Desprès del cop de maig el procés revolucionari és desarticulat, el POUM
(bastant implantat per herència del BOC) va patir la repressió directa i la exclusió,
La CNT va ser foragitada de l’alcaldia de Girona i de la de molts pobles,
perdent la hegemonia. Les col·lectivitats van ser anul·lades, retornant les
terres als antics amos, o passant a mans dels ajuntaments o de la
Generalitat... i els grups més radicals van ser perseguits judicial i
policialment.
A Orriols els grans propietaris van abandonar la col·lectivitat fent-la
inviable i el poble va ser ocupat per la guàrdia d’assalt que va restablir
“l’ordre republicà”. El comitè fou dissolt i els seus membre empresonats,
fugits o al front.. Finalment entre 4 i 6 dels seus membres van ser afusellats
per els franquistes, alguns van anar a l’exili i d’altres van passar llargs
anys a les presons.
No es pot entendre la història del “Comité de Oficios Varios de Orriols
y sus Contornos” sense la personalitat d’en Genis Serrats (alies Gaspar) que va
ser el seu principal impulsor i que va ocupar els càrrecs reservats a la CNT al
Consell Municipal i a l’Ajuntament de Bàscara fins que en fou apartat uns mesos
abans dels fets de maig.
Genis Serrats era un petit propietari agrícola, amb fortes inquietuds socials
i culturals, i unes dots organitzatives importants. Es relacionava amb el
mestre racionalista de Salt, l’Expedit Duran. La gent del poble recordava en
Gaspar llegint i debatent sobre temes socials i polítics. Durant uns anys va
estar emigrat a Mèxic participant d’alguna manera a la a la revolució
mexicana... va ser ferit lluitant al front, i va morir a causa de les ferides a
l’Hospital de Manresa el 18/XI/1938, als 35 anys.
MES INFO A...
“La revisió del mite: el comitè antifeixista d'Orriols”. Maymí, Josep,
Xavier Turró i Josep Ros. Revista de
Girona, número 183, 1997. https://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/97459/123112.
“Entre la violencia política i
el conflicto social: Els Comitès Antifeixistes de Salt i d’Orriols en el
context de la guerra civil 1936-1939” Maymí, Josep. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat/ Ajuntament de Salt, 2001. Aquest llibre es pot trobar a les xarxes públiques de biblioteques.
OSOR, ELS INCONTROLATS DEL
BOSC.
Els arers, rodellaires o roders, eren treballadors del bosc, fabricaven,
al mateix bosc, el rodells amb fusta de castanyer. Els rodells eren unes peces
fonamentals per l’embalatge fins a mitjans del segle 20. Els rodells s’empraven
sobretot per fabricar botes, substituint les dogues metàl·liques, i diversos
tipus de caixes. Les botes i caixes fetes amb rodells permetien l’embalatge de
salaons i resistien be l’ambient marí, allà on el metall es rovellava la fusta
de castanyer es mantenia.
Els arers eren un col·lectiu cohesionat amb una profunda tradició
societària que els va permetre tirar endavant societats professionals,
cooperatives i mutualitats, durant 1913 van mantenir una durissima vaga de 8
mesos fins aconseguir la jornada de 8 hores i la contractació d’un terç dels
treballadors seguint un torn a la llista arers aturats. Aquesta vaga es va
poder fer gràcies a la solidaritat dels arers del Vallespí, que van permetre
que alguns de la Selva treballessin a França i que boicotejaven qualsevol
intent de substituir els rodells catalans, a rel d’aquestes col·laboracions es
va establir un pacte entre les societats de les dos bandes de la frontera. També
van ser molt solidaris amb els arers les societats obreres de boters, l’aliança
entre boters i arers va ser clau per els dos sectors.
La propietat forestal era bàsicament latifundista, controlada per cacics
de tota la vida, sovint absentistes que, moltes vegades, deixaven
l’administració en mans de capellans locals. Aquest és el cas del capellà
Salvador Rovira “la Guilla”, administrador de grans extensions de bosc a Sant
Hilari Sacalm, la Guilla va ser un dels promotors dels sindicats grocs i de
l’esquirolatge, d’ell es diu al diari l’Espurna “els burgesos de Sant Hilari, capitanejats per el rector Guilla “animal
de rapinya” va reclutar una sèrie d’obrers sense consciència” però desprès
de la ocupació de Sant Hilari el 1932 “prenent
el esmentat poble per assalt. Aquest fet va bastar per acabar amb les
brabuconeries d’aquest repartidor d’hòsties consagrades”, l’Espurna era el
diari de Girona del Bloc Obrer i Camperol (en acabar la dictadura d’en Primo de
Rivera moltes societats rodellaires es van adherir al BOC).
La patronal forestal era molt dura, i es va oposar per tots els mitjans
a les societats d’arers, mitjançant llistes negres, la Guàrdia Civil i els
jutges, el sometent... i fomentant el sindicalisme groc (el sindicat groc tenia
el significatiu nom de “els bons feiners”!).
Cada cop que les circumstàncies polítiques o permetien tiraven enrere
els acords, rebaixaven preus i anul·laven les 8 hores (per exemple durant la
dictadura o Bienni Negre) i el sistema de contractació per llistes d’aturats.
Els latifundistes forestals veien en les reivindicacions obreres d’uns mínims
vitals una amenaça al lloc que ocupaven a la societat.
Durant la república, acompanyada per una crisi en el sector, els arers
van convertir el tema de la contractació en un punt clau, de cada colla de tres
un havia de ser de la llista de les societats, però l’incompliment sistemàtic,
per part de la patronal, d’aquest pacte, feu que la lluita es radicalitzes.
Així el 1932 els arers de tota la comarca van ocupar Sant Hilari Sacalm per
aturar la contractació, i el 1933, a Arbúcies, es va declarar una vaga general
seguida per tots els sectors del poble (no sols el forestal) per el mateix
motiu, durant aquestes vagues els membres del sindicat groc es mostraven armats
fins i tot amb una metralladora.
Osor és un municipi de la comarca de la Selva, els anys 30 tenia 1.275,
pràcticament tota la activitat econòmica, girava al voltant del bosc, encara
que també tenia una explotació minera de galena, blenda i feldespat, però la
major part de l’activitat es centrava a les feines del bosc, carboners,
boscaters, traginers... però sobretot roders, també havien 2 serradores.
El poble d’Osor te una història força violenta durant les carlinades i
el bandolerisme del segle XIX, amb assalts, tirotejos, combats i afusellaments.
El trabucaire “Becaina” executat, per esquarterament, el 1829 a Girona era
d’Osor. Des de la restauració el municipi és governat per els cacics locals i
els seus representants.
En arribar la revolució social el 1936, es va constituir a Osor un
Comitè Antifeixista format bàsicament per roders (un 56%), el Comitè tenia 9
membres i disposava de d’uns 15 milicians.
 | |
| Pere Gamell |
Directa o indirectament a Osor van morir 8 persones el 1936, entre elles
tres propietaris forestals, tres rodellaires pertanyents al sindicat groc i
actius defensors dels interessos del propietaris, un jutge i un capellà.
El Comitè va col·lectivitzar el bosc i les mines (els principals
recursos del municipi). Des de l’ajuntament s’organitzaven els torns i els
calendaris dels treballs al bosc i es venia la producció, les serradores
col·lectivitzades es van unir a d’altres serradores lligades als rodells
mitjançant la “Unión de Productores de Dogues de Castanyer”, i la mina de
galena a la “Col·lectivitat Catalana del Plom”.
A partir de maig de 1937 la Generalitat dissol les col·lectivitats
forestals i el bosc passa a ser administrat per la Conselleria d’Agricultura
que, en alguns cassos autoritza el treball de cooperatives o ajuntaments.
El Comitè Antifeixista d’Osor estava format per ex-republicans
radicalitzats que, en arribar la revolució es van afiliar a la CNT i van
impulsar-la, de fet Osor va tenir un nombre de baixes al front més alt que la
mitjana de Catalunya (més del 3% a Osor sobre 1,4 de la mitjana).
Aquesta permeabilitat entre la CNT i el republicanisme de base allunyat
dels centres de poder, no va ser excepcional en el mon rural, fins i tot en
sectors industrials i fortament urbans es va donar el cas. Per exemple quan es
va fer el decret de sindicació obligatòria (agost de 1936) que obligava als
petits sindicats autònoms a adherir-se a la CNT, a la UGT o a la Unió de
Rabassaires, el Radium, un sindicat teòricament proper a ERC, va preferir
adherir-se a CNT, els obrers del Radium es sentien més propers a la CNT que a
la UGT dominada per el PSUC. També en un sindicat tan gubernamentalista com el
de funcionaris de la Generalitat, la pugna entre els partidaris de la UGT i de
la CNT va estar força igualada.
L’ànima del Comitè d’Osor fou Pere Gamell i Dull, nascut cap el 1906,
que era regidor d’ERC fins el 1936, va passar a ser el President del Comitè en
representació de CNT i fou elegit secretari de Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT, posteriorment va
ser l’alcalde d’Osor per la CNT.
Va ser detingut a Osor per falangistes locals i militars, el 16 de març
de 1939, torturat al mateix poble als locals de la Falange, la seva companya va
poder conservar un diari on explica: “Este
propietario dijo al teniente de Franco:“a este rojo se le tiene que golpear,
que si se golpea acabará cantando”(...) “Otra vez abren la puerta, y era el
mencionado propietario, con un teniente y sus dos hombres armados, y el
propietario coge la hoja de las preguntas que te hemos hecho. Yo le contesto,
yo estas preguntas, no las puedo contestar”(...) “lo tenía que firmar de buen
grado o por la fuerza con la porra, y hicieron firmarlo sin leérmelo, después
de darme dos palizas muy duras” . Seguidament va ser traslladat a la presó de Santa Coloma de
Farners.
Va restar a diverses presons gironines fins ser jutjat, el 27 d'octubre de 1939 i afusellat el 27 de gener de 1940, junt a 8
persones més.
Sobre Osor es va desfermar la repressió franquista, van ser afusellats
10 veïns i molts empresonats o exiliats. El nombre d’afusellats d’Osor va
triplicar la mitjana comarcal. Dels 9 membres del Comitè 4 van ser afusellats,
un empresonat i 3 exiliats.
MES INFO...
“Els efectes de la guerra: víctimes i repressió al municipi d’Osor”
Joaquim Daban i Massana. Quaderns de la Selva num4. (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/view/25900).
“Alguns afusellats pel franquisme a Girona entre 1939 i 1943” Aïda
Lorenzo i Esther Llorenç. Revista de Girona, num 229, 2005. (https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/95928/158261).
“El 27 de gener de 1940 es afusellat a Girona l'anarcosindicalista Pere
Gamell Dull” entrada al blog http://memoriaproletariadelnordest.blogspot.com/2016/01/el-27-de-gener-de-1940-es-afusellat.html .
“El
Sindicalisme forestal dins del moviment obrer català : els roders” Roger
Zamorano, Llibres del Segle, 2000. Aquest llibre es pot
trobar a les xarxes públiques de biblioteques.
=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=:=
Properament el segon lliurament:
Antonio Martin (Puigcerdà, la Cerdanya) i Vicenç Coma, el Paella (Vic, Osona),
coneguts entre els seus enemics com “el Cojo de Màlaga” i el “Coix del carrer
Gurb”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada