De l'objectiu de la camera a l'ull que tot ho veu. Rodejats de capturadors d'imatges digitals.

El dissabte vaig anar a la mani del 28 de juny, potser van ser les dates, potser va ser el recorregut (per les rambles), potser va ser la temàtica de la mani... però mai m'havia sentit tan agobiat per el “públic”, especialment per el públic dotat de màquina fotogràfica, alguns amb teleobjectius de dos pams de llarg, smartphones diversos i tablets... tots gravant la mani amb un somriure estúpid a la cara. Amb una tranquil·litat i una xuleria impune que els permetia burlar-se quan algú els retreia les preses d'imatges.

Potser va ser un problema meu, potser no vaig a suficients manifestacions  i em va venir de nou... ja em molestaven els fotògrafs “col·legues” dins de la mani, ja em molestaven els professionals, no diguem els mossos fotògrafs... però ara som carn d'objectiu de turistes i col·leccionistes locals.

No es tracta ja, únicament, del tema del control social més o menys policial, ni d'un tema de seguretat, sinó de la banalització d'un mètode de “protesta” que, sembla, que no sols és inefectiu sinó també obsolet, un espectacle digne de ser fotografiat i ser compartit en xarxa amb parents i amics.

Quan anem de mani volem que ens vegin, volem que ens mirin, però amb una mirada de complicitat, d'intriga o, al menys, d'antagonisme, volem provocar comprensió, solidaritat, ràbia, fins i tot odi... però no la fofa observació alienada pròpia dels “reality show”.

I no hi ha marxa enrera, si l'any 2000 es feien 85 millards (bilions americans 85.000.000.000) de fotografies, el 2010 s'en van fer 375. A Facebook es pugen milers de milions de fotos cada any, al darrera però a prop va istagram, i més lluny flickr, picassa... etc, hi ha un univers de molts milers de milions de fotos (molt més del 10% de les fotos van ser preses els darrers 12 mesos)... i aquests fitxers solen tenir associada una data i, a vegades, un posició geogràfica.

Les fotografies deixen de ser el recordatori d’un fet especial personal i passen a ser un registre quasi continu de la vida de tots.

La maquineta de fotografiar s'ha fet ubiqua ja no cal preocupar-se tant per la videovigilància, els vianants van dotats de capturadors d'imatges de qualitat (moltes d'elles de major qualitat que les cameres instal·lades) i disposen de mecanismes eficaços per difondre-les i emetre-les al moment.

A l'Estat Espanyol hi ha 55 milions de mòbils, 1,2 per habitant (casi tots amb una camera de major o menor qualitat), el 55,4% son smartphones (0,7 per habitant). Si extrapolem aquestes dades a Barcelona ciutat tindrem l'esgarrifosa quantitat de casi 2 milions de càmeres, 1,2 d'elles corresponents a smartphones. A tot això cal afegir els capturadors d’imatges que porten a sobre els 7 milions anuals de turistes que visiten la ciutat.

Jo seguiré anant a manis, tampoc hi ha tant per escollir, però sembla que ens cal anar plantejant-nos les coses, de si s'han de fer igual que fins ara i si hi ha alternatives a aquesta manera d'actuar.

Per un mon lliure i salvatge.