40 anys de la vaga de ROCA

Ara fa 40 anys de la vaga assembleària més important de la transició a Catalunya, la vaga de ROCA RADIADORES, una vaga que va marcar una curtíssima primavera d’autonomia i insubmissió. No s’han vist pràcticament records o vindicacions aquests dies, ni tan sols en els mitjans anarquistes i anticapitalistes.

Hi ha disponible una bona informació en forma del llibre “la vaga de Roca, una generació després”  (http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2008/10/vaga-Roca_20071.pdf ) i també al llibre “Luchas autònomes en los años 70” (https://www.traficantes.net/sites/default/files/pdfs/Luchas%20aut%C3%B3nomas%20en%20los%20a%C3%B1os%20setenta-TdS_0.pdf ) .

La vaga va durar des de novembre de 1976 fins a febrer de 1997, 95 dies, aquesta vaga havia estat precedida per una altre de 41 dies durant el marg de 1996.... així que els treballadors de ROCA, en una situació econòmica molt precària, van fer front a un mínim de 136 dies sense sou, fa riure que ara mateix hi hagi qui diu que no pot fer UN dia de vaga per motius econòmics...

Contra els treballadors de ROCA estaven tots: el règim “tardofranquista”, la “oposició democràtica”, la premsa, la TV, les ràdios i els sindicats, de fet de CCOO ja que els altres (UGT, USO...) eren pràcticament inexistents i inoperants a la zona. Van contar això si amb el suport d’una bona part del poble de Gavà, Viladecans i del Baix Llobregat, així com tots el no-parlamentaristes, especialment de la CNT que encara no havia patit  la garrotada del muntatge del Cas Scala.

Les dues vagues van ser contemporànies amb d’altres fets importants que marquen el camí que van seguir els dominadors (els franquistes i els pre i pro constitucionals) per embridar tot el moviment anticapitalista que amenaçava amb desbordar les cledes democràtiques.

L’any 1976 va ser ric en lluites assembleàries, les vagues del Vallès, com la dels 105 dies de MELER (de febrer a Maig) a Cerdanyola, la del calçat a Elda (el febrer amb un treballador assassinat), les dels pescadors d’Almeria (Juliol i Desembre)   . El 3 de març de 1976 la policia, per tal d’aturar una altra vaga assembleària, va matar a 5 treballadors a Vitòria ...

Característic de la vaga de ROCA va ser la metodologia de treball: l’ús de l’assemblea per decidir tot, i l’autodefensa front les agressions de la Policia Armada, la Guàrdia Civil i les bandes de mercenaris feixistes, que signaven com a Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) i que perseguien als delegats de les assemblees i intentaven apoderar-se dels fons de resistència.

No era un caràcter únic de la vaga de ROCA, en totes les vagues autònomes i assembleàries, els treballadors no es van limitar a ser receptors passius de la repressió (més de 6 treballadors morts), sinó que varen autoorganitzar la defensa, defensant-se de la Policia i la Guardia Civil, evitant que els esquirols poguessin treballar tranquil·lament i danyant i destruint bens de la patronal, dels bancs i d’encarregats i directius.

Així que l’autodefensa no és una característica especial de ROCA, altres llocs, com per exemple al barri pesquer d’Almeria varen tenir més “èxit” vetant durant setmanes l’entrada a la policia de l’estat.

A ROCA es va qüestionar el model de CCOO d’utilitzar la CNS i es va forçar la dimissió de tots els enllaços sindicals i jurats d’empresa, els delegats es van escollir sense candidats i eren revocables en cada moment.

En tots aquests moviments, malgrat la seva radicalitat, estar fortament polititzats i obtenir grans millores econòmiques i socials, no van qüestionar el que era bàsic:  la condició de treballadors, d’assalariats, la fàbrica com a peça del sistema corporatiu capitalista... sols en el cas de ROCA (de Gavà/Viladecans i també d’Alcalà d’Henares) els treballadors van donar un pas més endavant...

Aquest pas endavant va ser la destrucció conscient de medis de producció: el sabotatge d’instal·lacions elèctriques de la fàbrica i sobretot la negativa a continuar prestant el manteniment de la fàbrica. La pugna sobre el manteniment de la fàbrica es va concretar en l’apagat incontrolat dels forns que els va deixar molt malmesos (2 destruïts), les dues parts s’atribuïren la responsabilitat, però el fet és que els treballadors es van negar a mantenir les instal·lacions.

Els treballadors de ROCA van posar per davant combatre a la empresa que conservar la infraestructura productiva. Es tracta d’un acte extremament luddita. Luddita en el sentit profund, de rebuig a la fàbrica i a la màquina social que suposa, de rebuig a la jerarquia i a la dominació. La vaga de ROCA va ser un episodi commovedor de conseqüència i de solidaritat, tan entre els treballadors de ROCA, com amb la població del Baix Llobregat.

Els treballadors de ROCA volien un mon nou!, no és d’estranyar doncs que, malgrat la readmissió dels acomiadats i a l’augment salarial del 29% (!!!), el regust que va quedar a la boca fou el de la derrota. El lema del retorn a la feina fou “La nostra vaga ha acabat, la nostra lluita no ha fet més que començar” i encara ara, 40 anys després, l’estem començant!!.