La obscena civilització tecnomilitar

DE LES BIBLIOTEQUES

Surten els assassins.

Estrenyent contra si els seus nens,

les mares vigilen el cel amb terror

esperant que apareguin en ell els darrers descobriments dels savis.

Bertold Brecht (1936/1939...)

Hi ha una guerra entre dominadors i aquells que no volen ser dominats, des dels inicis de la civilització, segurament la primera batalla es va lliurar a cops de roc, segurament va ser la darrera en que els contendents podien estar igualats en forces i en mitjans, desprès tot ha estat una carrera on uns posaven tot l’esforç en les seves ànsies dominadores.

Les armes per matar a distància, el domini del cavall, el carro de guerra, els cavallers cuirassats amb armadures, la ballesta, les primeres armes de foc, l’artilleria, la metralladora, el napalm, els míssils....

I malgrat la força de les noves tecnologies militars (noves en cada moment) sempre hi han hagut moments enlluernadors en que els dominats s’imposaven sobre els dominadors, emprant armes de fortuna, les recuperades dels exercits i les eines de treball... i la voluntat de no sotmetre’s.

Els miserables, els pagesos, els pobres de les ciutats, els artesans... la xusma, en tingut fins ben fa poc una collita de victòries gens menyspreables, però això cada cop es dona menys. La majoria de victòries anticolonialistes i antiimperialistes s’han aconseguit clonant la organització dels dominadors, assumint les seves armes, esdevenint una cosa semblant a ells... establint nous règims de dominació. Segurament la revolució de 1936 va ser una de les darreres vegades en que els dominadors van ser momentàniament derrotats... la darrera de moment!!.

Un estiu de foc. Les fogueres de la revolució de juliol de 1936.

Fins fa poc temps, al nostre país, i suposo que en tots els altres, abans de que l'acumulació de dades fos mesellament acceptada d'una manera general, tota insurrecció contra el sistema (l’església, els propietaris, les autoritats municipals i estatals)  començava amb la crema dels registres i arxius, era la gran festa solsticial dels oprimits... I, si amb els registres, cremaven també els sants i les mares de deu (ninots que condemnaven el sexe, la desobediència, el fugir de la norma...), cremava millor i la festa era doble!!.

Era un tema molt clar, si estaves contra l’església, la propietat i l'estat, el primer que s'havia de fer (desprès de neutralitzar a la Guardia Civil i d'altres instruments repressius) era cremar el registre de la propietat, el notarial, el registre civil i els parroquials, per suposat els arxius judicials i ja posats, tota mena de arxius dels poderosos, que per alguna motiu registraven les coses (encara ara, els historiadors de l’acadèmia, ploren la pèrdua!!... segur que també també alguns capitalistes i molts polis).

Paral·lelament a la “arxiuclastia” dels oprimits es desenvolupava la “arxiufilia” dels poderosos, la Generalitat republicana va esmerçar esforços i recursos en recollir i posar en lloc segur els diferents arxius del país... posteriorment les victorioses forces del general Franco van posar molta cura en recollir tot arxiu que se’ls posava a l'abast. Aquesta recollida i protecció tenia objectius molt clars, per una part  castigar a tots aquells que per activa, per passiva o per indiferència, eren refractaris al nou règim i per l'altra retornar i recuperar els bens dels “legítims” propietaris. D'aquí van néixer els arxius de Salamanca, arxius constituïts sobre una lògica de poder, per preservar la propietat, l’estat i el capital i perseguir als que se'ls hi oposaven. Lògica semblant a la de la actuació empresa per al Generalitat de Catalunya per constituir els magatzems d'arxius (salvadors de la barbàrie revolucionària) a Pedralbes, Poblet, Viladrau...

És un capítol especialment vergonyós de la història esquerranosa i progressista, que ha col·laborat en titllar de bàrbars a aquells que feien el necessari per aconseguir capgirar la situació social... o potser no, potser, potser és una bona defiició, és bo ser bàrbar, front als defensors de la propietat, el capitalisme i l'estat... front la civilització i els seus escolanets d'esquerres (ERC, PSUC, PSOE...) i sectors importants de l’escena revolucionària...

El que és ben cert és que tot el que no va ser destruït en el seu moment va ser emprat per condemnar a mort, a empresonament i a misèria a uns... i per retornar bens als seus “legítims” propietaris.

Els "smart parcs" amenacen als nens i nenes de Barcelona

Fa alguns mesos,  a finals d'abril, l'Ajuntament de Barcelona va presentar el pla de “racons infantils”, els racons infantils son els les cledes ballades amb jocs per nens petits d'entre 3 i 6 anys. El pla en si, donat que és per tot Barcelona, es força gran, volen intervenir, ampliant i millorant les 220 àrees de jocs, amb un pressupost dels voltants de 20 milions d'euros.

No deixaria de ser una més de les moltes activitats de manteniment del monstre administratiu que és   la ciutat de Barcelona.

El que és més novedòs és la implantació, de moment limitada, d'un “smart parc infantil” desenvolupat per la multinacional danesa KOMPAN, líder en aques tipus d'instal·lacions.

Nota de premsa de l'ajuntament de Barcelona

Vídeo sobre els "smat parcs" de l'ajuntament

Video de propaganda de KOMPAN

De l'objectiu de la camera a l'ull que tot ho veu. Rodejats de capturadors d'imatges digitals.

El dissabte vaig anar a la mani del 28 de juny, potser van ser les dates, potser va ser el recorregut (per les rambles), potser va ser la temàtica de la mani... però mai m'havia sentit tan agobiat per el “públic”, especialment per el públic dotat de màquina fotogràfica, alguns amb teleobjectius de dos pams de llarg, smartphones diversos i tablets... tots gravant la mani amb un somriure estúpid a la cara. Amb una tranquil·litat i una xuleria impune que els permetia burlar-se quan algú els retreia les preses d'imatges.

ELS TAXISTES, UBER, LES SMART CITIES I NED LUDD

Que tenen que veure aquestes 4 coses?, els taxistes, la “ciberempresa” Uber, la “smart city” i en Nedd Ludd?... pot semblar que no, però a la llum del conflicte del dia 11 de juny penso que queda clar que els lligams ens agafaran abans del que ens pensem.

ELS TAXISTES, són, majoritàriament, treballadors per compte propi, autònoms... hores d'ara son aproximadament uns 8.000 autònoms a l’àrea de Barcelona, front uns 3.000 assalariats. Encara que els autònoms tenen un lent, però constant descens, mentre que els assalariats (les empreses) van creixent. Les empreses es van fent fortes, mentre que els autònoms s’arruïnen aclaparats per costos, taxes i impostos (algunes dades del sector).

Ningú coneix un taxista autònom (ni assalariat) que s'hagi fet ric treballant, en canvi si que sabem de les seves esgotadores jornades laborals (la jornada legal per un taxi autònom amb un conductor és de 12 hores!!!), calendaris laborals saturats, despeses corrents elevades i abusos  diversos al voltant de la homologació del vehicle i dels diferents instruments necessaris, un comptador (no més complex que un smartphone) sovint supera els 3.000€, o la impressora de rebuts, que costa més de 500€ i que hauria de costar menys de 100. Els taxistes necessiten una llicència (amb un cost aproximat del d'un pis petit), un permís de conduir especial, no tenir antecedents penals, aprovar un examen, un vehicle homologat...

En resum molts requisits, moltes despeses, molta feina i uns ingressos molt magres... i una amenaça permanent de canvi en les condicions de treball d'una manera indeterminada.

D'una manera més o menys real, més o menys imaginària hi ha un sentiment, entre els autònoms, de controlar el propi treball (encara que sigui mitjançant la auto explotació), això els dona un sentiment de pertinència, d'ofici que és difícil de trobar en altres sectors.

Sentiment profundament qüestionat per molts factors, per exemple per els super-controladors taxímetres que actualment vigilen les aturades (han de ser al menys d'una hora), de les aturades accidentals (com a màxim 1 minut, sinó computen com una hora)... aquests taxímetres poden afinar més, i s'ens dubte s'afinaran, sols cal connectar-los a la xarxa per poder vigilar en temps real l'activitat del taxista (des de l'IMT els autònoms i des de cada empresa els assalariats), per no parlar del geoposicionament.

GRÀCIA LUDDITA, destructors de màquines a la Gràcia del segle XIX.

GRACIA LUDDITA EN pdf

La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació, iniciat fa mil·lenis i camí a culminar amb el control global.

El model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.

Aquest model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.

És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).

La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes d’enguany.

La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.
Veure també luddites gràcia

SI FÓSSIM SALVATGES....

Darrerament, als mitjans de comunicació, han aparegut noticies sobre els avenços en biologia sintètica, que apunten vers nous passos en la domesticació de la vida, no és ja la matussera transgènia clàssica, sinó la reescriptura del codi genètic afegint noves bases, noves variants a la combinatòria de ADN, nous aminoàcids (o pseudoaminoàcids), noves proteines, noves oportunitats de negoci i noves possibilitats de dominació.
El procés de domesticació, del conjunt animal i vegetal ha estat un procés relativament ràpid que no abasta més enllà del 10.000 anys (si deixem a part el cas pioner del gos) i que s'ha anat accelerant al ritme que marca l'acceleració moderna del capital.
Ja històricament la domesticació va experimentar una gran expansió amb la colonització, “l'intercanvi colombí” que va suposar un tràfec d'espècies d'un continent a l'altre i que va coincidir, no per casualitat, amb el tràfic de milions d'humans africans reduïts a l'esclavatge (domesticats).
Es pot parlar molt dels efectes de la domesticació (econòmics i socials) i del pas d'una societat d'aprovisionament (caçadora/recol·lectora) a una de domesticació... Però la domesticació és un fenomen complex que sovint, des de l’òptica especista i dominadora, es pinta com un acte quasi voluntari d'uns animals sociables vers l'home, o com el destí dels animals herbívors (sense caràcter) seguint una mitologia d'una prehistòria viril, dominadora i menjadora de carn.
Un dels pocs estudis de llarga durada sobre la domesticació és el del científic rus Dimitri Balyaev, a l'Institut de Citologia i Genètica. Van treballar sobre una animal mai domesticat fins llavors, la guineu platejada (Vulpes vulpes). L'experiment va començar al 1959 i va durar fins el daltabaix soviètic a finals de segle XX, casi 40 anys d'esforços domesticadors, en total unes 35 generacions de guineus.